El concert d'avui al Palau Sant Jordi
de Barcelona, està programat com el darrer del més famós cantautor en llengües
catalana i castellana de la història, JOAN MANUEL SERRAT.
El comiat d'una carrera
artística iniciada als anys 60 del segle passat, del que va ser un dels membres
dels Setze Jutges, grup pioner en la defensa de la música en català
i d'un moviment que, inspirat en la chanson francesa, es
coneix com la “Nova cançó”, que va obtenir gran popularitat amb composicions
com Ara que tinc vint anys (1966) o Cançó de matinada i Paraules
d'amor (1967). Unes gravacions que, fidel a l'origen aragonès de sa
mare, va alternar amb el castellà, el que li va originar molts detractors i una
gran polèmica, fins al punt de renunciar a participar al Festival d'Eurovisió
del 1968 amb un tema composat a la seva mida per Manuel De la Calva i Ramón
Arcusa (coneguts artísticament com el Dúo Dinámico), al no
permetre-li interpretar-la en català, la arxiconeguda La, la, la
amb la que, finalment, Massiel acabaria guanyant el certàmen i que, en
plena dictadura franquista, li suposaria al "Noi del Poble Sec" un
veto de 10 anys als mitjans de comunicació estatals.
Una situació que empitjoraria
l'any 1973 quan, a rel d'unes crítiques a la pena de mort dictada a Espanya
contra militants del FRAP i la ETA (el conegut com a “Proceso de Burgos”), es
va d'haver d'exiliar durant un parell d'anys a Mèxic, país en el que,
com a la resta del mon hispanoamericà, és un autèntic ídol. Un personatge
(gairebé) unànimament respectat per les seves opinions i que ha rebut infinitat
de reconeixements de tota mena d'institucions polítiques i
culturals d'arreu, que no detallarem perquè, tanmateix que la seva vessant
d’actor, queda fora de l'àmbit del blog.
Una carrera en la que
"el Nano", com també se'l coneix, ha estat recolzat per magnífics productors
i arranjadors com Francesc Burrull, Ricard Miralles, Augusto
Algueró (coautor de Penélope), Josep Mª Bardagí, Josep Mas
"Kitflus", Joan Albert Amargós o Antoni Ros-Marbà,
de la mà dels quals ha publicat una discografia inabastable de la que em sento
obligat a destacar alguns àlbums -conscient de que els seus incondicionals,
entre els que no em compto, i probablement amb raó, en diferiran-,
obligant-me a no superar la dotzena i que he separat en tres blocs, els
enregistrats en llengua catalana com Ara que tinc vint anys (1967); Serrat/4
(1970), el de Conillet de vellut; Res no és mesquí (1977), en el
que musica poemes de Joan Salvat-Papasseit; Tal com raja (1980),
el de la inoblidable Temps era temps, en la que evoca la mítica
davantera del seu estimat Barça (Basora, César, Kubala, Moreno i Manchón); o,
després de més de 10 anys sense fer-ho en la seva llengua, Mô (2006); en
llengua castellana com Dedicado a Antonio Machado (1969), el de Cantares
i La saeta; Mediterráneo (1971), del que després en parlarem; Miguel
Hernández (1972), el de Para la libertat; Mi niñez (2000), el
de Señora i Como un gorrión; En tránsito (1981), el de Esos
locos bajitos i No hago otra cosa que pensar en tí; Nadie es
perfecto (1994) o Para piel de manzana (1998), així com alguns en
viu com En directo (1994), El gusto es nuestro (1996),
enregistrat durant la gira conjunta amb Ana Belén, Víctor Manuel
i Miguel Ríos o Dos pájaros de un tiro (2008), ara amb un altre
"pájaro", Joaquín Sabina.
I, en contra del que es pugui pensar,
a l'hora d'escollir la CdD no he tingut cap dubte, perquè hi ha un disc i una
cançó homònima universals, i ho heu endevinat, es tracta de Mediterráneo.
El seu vuitè àlbum, gravat a
Milà, en el que, passejant del pop al jazz i a la música
clàssica, la característica veu, amb aquest vibrat tan personal, de l'autor s'embolcalla amb un arranjaments espectaculars, en moments fins i tot
melodramàtics, de la mà de músics i productors com Juan Carlos Calderón,
Gian Piero Reverberi i l’esmentat Ros-Marbà, al llarg de les seves deu tracks,
totes amb lletra i música de Serrat excepte la darrera, Vencidos, basada
en un poema de León Felipe.
Una obra atemporal que
s'hauria d'escoltar d'una seguida a les escoles, els meus temes preferits de la
qual, posat a triar, son La mujer que yo quiero, Qué va a ser de
tí i, esclar l'homònima Mediterráneo, la CdD d'avui. Un cant al mar i a
la influència que exerceix en tota la seva riba, "de Algeciras a
Estambul", en el que l'interpreta com a sinònim de llibertat,
tot i què "a fuerza de desventuras", però també sobre la seva
vida, iniciat amb un clar sentiment nostàlgic: "Quizás porque mi niñez
sigue jugando en tu playa...", o comparant-lo amb una dona juganera
quan diu "y te acercas y te vas...eres como una mujer perfumadita de
brea" i en el que, aleshores amb 28 anys, enfronta la mort amb el
desig de ser enterrat “sin duelo, entre la playa y el cielo...cerca del mar,
porque yo nací en el ...” (ja ho sabeu).
El tema més emblemàtic que
enceta el millor àlbum de qui avui, amb 78 anys, amb el darrer concert de la
gira "El vicio de cantar", te previst donar per finalitzada la
seva vida artística, si més no als escenaris, i un dels millors discos de la
història de la música en llengua castellana.
Ara a descansar, molta salut i gràcies, Nano!
- JOAN MANUEL SERRAT. Mediterráneo. Mediterráneo (1971).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada