Oh What a World (Rufus Wainwright)

A RUFUS WAINWRIGHT li escau d'alló millor la dita castellana de que "de casta le viene al galgo". I és que en alguna cosa s'hauria de notar que és fill dels reconeguts cantants de folk Loudon Wainwright III i Kate McGarrigle, dels que va rebre en herència una portentosa veu, així com, des de ben petit, una sòlida formació musical.

Obviarem, per no fer "safareig", la seva agitada vida personal, sobretot en l'aspecte sentimental, i ens centrarem en la professional, en la que l'artista ha aconseguit un so propi i singular, tant en el món del pop-rock com del teatre, la dansa, el cinema i, fins i tot l'òpera, fruit de les seves influències líriques que van des de la música clàssica al cabaret i el gènere musical amb el tradicional col·lectiu Tin Pan Alley al capdavant, una bona prova del qual és l'atípic concert en el que va reinterpretar un llegendari recital de Judy Garland i publicat en el disc Rufus Does Judy Garland at Carnegie Hall (2007).

Desprès de dos interessants discos li va arribar el reconeixement massiu amb una obra que ben bé podria haver estat un doble àlbum però que en realitat va composar i gravar successivament i publicar amb els títols de Want One (2003) i Want Two (2004), obres opulentes i exuberants, meticulosament arranjades fins a la extravagància. Potser una mica horteres (kitsch) i tot.

Com a CdD he escollit la que obre el "One", una cançó titulada Oh What a World en la que, parafrasejant a la bruixa maleïda de El Mag d'Oz ("Oh, quin món...quin món!") es pregunta en quin món vivim en el que els homes heterosexuals llegeixen revistes de moda, amb una èpica orquestració del "Bolero" de Ravel de fons. Amb els altres tretze tracks del disc, dels que en destacaria uns quants com I Don't Know It Is, 14th Street, Vibrate, Natasha o Go or Go Ahead, i per a la gravació dels quals ha contat amb la col·laboració de cantants com Teddy i Linda Thompson i de la seva germana Martha, forma un dels discos més emocionants i personals dels darrers anys...un clàssic modern, vaja.

- RUFUS WAINWRIGHT. Oh What A World. Want One (2003).

Immaculate Fools (Immaculate Fools)

Els IMMACULATE FOOLS van ser un grup de pop-rock format per dos parelles de germans, per un costat Kevin Weatherill (compositor principal, cantant i guitarrista) i Paul Weatherill (baix i veu) i, per l’altre, Andy Ross (guitarra) i Peter Ross (bateria), que, en els anys 80 i 90 van publicar mitja dotzena de discos amb els que, paradoxalment, van obtenir més èxit a Alemanya i, sobretot, a Espanya (on van arribar a viure durant un temps) que al seu Regne Unit natal.

El seu estil es caracteritza per la mescla de pop-rock alternatiu amb folk de reminiscències celtes, el que ha estat habitual en bandes escoceses i irlandeses però no en les oriündes d’Anglaterra, motiu per el que han estat sovint comparats amb The Psychedelic Furs (amb els que els uneix una certa reminiscència fonètica) i els primers Waterboys.

Els seus millors discos son el primer, Hearts of Fortune (1985), amb cançons com Nothing Means Nothing, Save It o la CdD d’avui i el segon, Dumb Poet (1987), inspirat en el poeta Federico García Lorca, del que sobresurt el tema Tragic Comedy, desprès dels quals els Ross van abandonar la formació, tot i què l’Andy va seguir vinculat a la banda com a productor.

Actualment em consta que Kevin Weatherill és professor de música i segueix actuant i gravant esporàdicament amb el nom de Dirty Ray.

La CdD és, òbviament, el seu tema més conegut, l’homònim Immaculate Fools, que podeu escolta en la versió original del Hearts of Fortune i en un directe i en el que destaca la tornada que fa:

                                
                                We are enchanted

                                We are immaculate

                                We are selected...

                                Immaculate Fools

                                Immaculate Fools

-          IMMACULATE FOOLS. Immaculate Fools. Hearts of Fortune (1985).

Black Magic Woman/Gypsy Queen (Santana)

En una conversa entre membres del Fire Street Disc-Club (vegeu aquí) es comentava quin havia estat el primer concert al que recordàrem haver assistit a la nostra vida i va resultar que per un altre i jo havia estat el mateix. Quan algú va expressar que era una bona casualitat els dos vam contestar a l'hora: nooo!, el que els va deixar més "parats" que no n'estaven.

Però nosaltres dos, que ens en acabàrem d'assabentar en aquell moment, ho teníem clar. I la explicació és ben fàcil: va ser el primer gran concert (a excepció del de The Beatles a la plaça de braus uns anys abans, quant encara érem petits) autoritzat a l'estat, a les acaballes de la dictadura. I allí hi  érem nosaltres!

La impressió que em va provocar entrar a l'antic Palau Municipal d'Esports del carrer de Lleida només ha estat superada per un altre concert al mateix recinte, el primer del Boss a BCN, el 1981 (vegeu aquí) i és que el primer concert (i no vull fer comparacions sentimentals) no s'oblida mai. I així tanmateix espero que el meu fill recordi el dia que, amb 8 o 9 anys, el seu pare el va portar a conèixer el gel. Ay, no! això és a "100 años de soledad", nosaltres vam anar al Sant Jordi a veure a Paul McCartney & Wings.

Però al que anàvem, jo el dia 5 de desembre de 1973, l'any de segon de Medicina, vaig assistir al concert de SANTANA, que aleshores era una veritable banda en la que el guitarrista Carlos Santana n'era un membre més. Una formació mítica en la que destacaven el bateria Mike Shieve, el baixista Dave Brown, l'omnipresent organista i cantant Gregg Rolie i la secció de percussió, amb congues, bongos i timbals a dojo, amb Mike Carabelli i, sobretot, el nicaragüenc José "Chepito" Áreas, amb la que van publicar tres discos fonamentals, Santana (1969), Abraxas (1970) i Santana III (1971), a partir del qual la banda es va desfer i el nostre protagonista es va quedar amb el nom i va començar a "desbarrar", amb discos de temàtica mística (ell mateix, sota la influència del líder espiritual Sri Chinmoy  es va canviar el nom a Devadip) i aproximacions al jazz, com Caravansarai (1972) i multitud de col·laboracions amb músics com Buddy Miles o John "Mahavishnu" McLaughlin (un altre il·luminat!), moment en el que vaig perdre l'interès per ell, que no ha retornat ni desprès de grandíssims èxits comercials com Supernatural (1999), Shaman (2002) i altres, amb els que Carlos semblava un més de la nòmina de convidats com Eric Clapton, Lauryn Hill i Maná o, més recentment, Shakira, Tina Turner, Jennifer López o Plácido Domingo, amb els que ha obtingut un seguit de reconeixements que inclouen la "estrella" al Hollywood Walk of Fame.

Però la influència dels primers discos d'aquest mexicà, nascut a Jalisco, criat a Tijuana i emigrat a San Francisco (Califòrnia, USA), sobretot del segon, Abraxas, en la música pop ha estat fonamental, per la perfecta fusió de rock psicodèlic, blues, soul, jazz i ritmes afrollatins (salsa) que va deixar al·lucinats els espectadors del Festival de Woodstock del 69 i a tota la nostra generació. És un àlbum en que tots els membres del grup deixen la seva petjada però del que, en el seu moment, en van destacar tres temes, dues versions d'altres artistes, Black Magic Woman, del guitarrista Peter Green i gravada abans sense pena ni glòria pels primers Fleetwood Mac, concatenada amb Gypsy Queen, del guitarrista de jazz hongarès Gábor Szabó, i Oye cómo va, del mític percussionista Tito Puente, el "Rey del Mambo", i un del mateix Carlos Santana que ha quedat a la memòria col·lectiva, la passional balada instrumental Samba pa tí. Abraxas és una obra resultant d'una ànsia experimental fruit de la irrupció de la banda en un lloc i un moment excepcionals, com era la badia de San Francisco els anys 60, on tot era permès i el ser rar o extravagant era un plus a favor, que ha esdevingut pionera en la fusió d'estils i fonamental en la història de la música popular.

I estic segur que part de l'èxit d'aquest àlbum es deu a la seva famosa portada, que reprodueix el quadre "La Anunciació", de il·lustrador alemany Mati Klarwein, en el que la Mare de Déu està representada per una voluptuosa i sensual venus negra que rep la visita de l'arcàngel muntat sobre una conga, rodejada d'imatges que evoquen la fertilitat i, com a curiositat, amb un paisatge amb petites cases de pescadors a la vora del mar, que corresponen a la cala de Deià (Mallorca), on el pintor va viure uns anys, fins a la seva mort.

A l'hora de triar un tema com a CdD no he dubtat ni un moment, la elecció no podia ser més òbvia:

- SANTANA. Black Magic Woman/Gypsy Queen. Abraxas (1970).

The Upper Classes (The Auteurs)

El britànic Luke Haines és un personatge inquiet i polifacètic. Com a compositor, cantant i músic (guitarra, piano) ha gravat discos liderant els grups THE AUTEURS, Baader-Meinhof (sí, sí, com la organització terrorista alemanya) i Black Box Recorder, als qui vaig tenir ocasió de veure en un concert del BAM a la Plaça del Rei de BCN, presentant el disc England Make Me (1999). També ho ha fet en solitari, ha composat bandes sonores de diverses pel·lícules i ha escrit un parell de llibres de temàtica musical.

Per a la CdD he escollit un tema de la seva etapa amb The Auteurs, amb els que va publicar quatre discos, tres dels quals considero imprescindibles, New Wave (1993), Now I'm a Cowboy (1994) i After Murder Park (1996).

El seu estil es caracteritza per cançons pop amb melodies delicadament construïdes, amb un particular tractament de les guitarres i l'adició del violoncel  de James Banbury que aporta peculiaritat al seu so i unes lletres intel·ligents, cíniques i melancòliques, plenes d'observacions socials que ens recorden a les de Ray Davies (The Kinks) o Morrissey (The Smiths), i que, malgrat les reticències del nostre protagonista, podem considerar precursores del brit-pop, amb clares influències en grups contemporanis com Blur o Pulp.

A l`hora de triar un tema he preferit passar dels hits (si es pot dir així d'un grup tan minoritari) com Showgirl  (de New Wave) o Lenny Valentino (de Now I'm a Cowboy) i m'he quedat amb un dels  més preciosos del seu repertori. És una cançó de més de sis minuts que reflexiona sobre un tema recurrent a la seva obra, les classes socials, i en la que, des de la mateixa introducció, es pot apreciar el so característic de la banda. I cada vegada que la sento penso que Haines ha escoltat tantes vegades com jo la cara B de l’Abbey Road, de The Beatles.

- THE AUTEURS. The Upper Classes. Now I'm a Cowboy (1994).

Aujourd'hui, maintenant (Experience)

Al poc d'obtenir un notable reconeixement dels seguidors del rock alternatiu europeu amb el disc "#3" (1996), el llenguadocià Michel Cloup (Toulouse, France) va abandonar Diabologum, el projecte que coliderava amb Arnaud Michniak (que va seguir el seu camí al front dels Programme), per iniciar una carrera en solitari amb aquests EXPERIENCE, amb un disc de debut impressionant, Aujoud'hui, maintenant. LP (2001) i un parell més, abans d'iniciar altres aventures, com Binary Audio Misfits o, amb Patrice Cartier, l'antic bateria dels EXP, com a Michel Cloup (Duo).

La característica principal del grup és la combinació del hard-rock més genuí, amb la música electrònica i el hip-hop, amb la particularitat vocal en la que substitueixen la part cantada habitual per la recitada a l'estil rap, tanmateix amb un fort component de crítica política i social. Amb un ritmes ralentitzats que, de sobte, es transmuten en explosions d'energia, Cloup i els seus, com han fet altres paisans  com Domique A, venen a demostrar que el francès i el rock no son termes contradictoris. 

Amb un estil variat però compacte, sempre emotiu i poderós, fins i tot salvatge, tant ens evoca a Neil Youn & Crazy Horse o  a Jon Spencer Blues Explosion com al noise de The Pixies o Sonic Youth. És la reivindicació de la essència del rock com ha de ser. visceral, incisiu, musculós i rotund però també avançat...arriscat ho defineix millor.

Us recomano escoltar el seu tema més emblemàtic amb el volum una puja apujat i, això sí, agafeu-vos fort quan sentiu la expressió que li dona nom, perquè aleshores ve la tempesta sònica  més intensa que haureu sentit en molt temps. Una explosió de rock en carn viva que no us deixarà indiferents.

- EXPERIENCE. Aujourd'hui, maintenant. Aujourd'hui, maintenant. LP (2001).

Nota: Aquest disc, seguint el meu costum de comprar música a tot arreu on viatjo, el vaig adquirir a l'FNAC de Montpellier (Languedoc-Roussillon, France).