Surgical Focus (Guided By Voices)

El cantant i compositor Robert Pollard passa per ser un dels autors més prolífics de la història del rock, de tal manera que, entre LP's i EP's originals, directes i recopilacions, se li acrediten més de 100 referències, ja sigui al seu nom o amb múltiples projectes, el més reeixit dels quals és GUIDED BY VOICES.

Es tracta d'una banda formada a la seva Dayton, Ohio, natal, l'únic membre fix de la qual és Pollard, que, des del 1987 a l'actualitat, tot i què amb intervals de pausa de fins a set anys, ha publicat 28 àlbums marcats des dels inicis pels seus gustos personals, el rock provinent de la "british invasion", el rock psicodèlic, el progressiu, el punk i el post-punk, habitualment produïts amb molt pocs recursos, del que en diem baixa fidelitat o lo-fi i que representaven en intensos i llarguíssims concerts, de fins a tres hores, durant els quals consumien ingents quantitats d'alcohol i que, de ben segur, dificultarien la seva activitat paral·lela de professor de primària i secundària que va compatibilitzar durant els primers anys.

Una obra inabastable i, com us podeu imaginar, de qualitat dispar, amb la que van obtenir el reconeixement a partir del setè disc, Bee Thousands (1994), el més emblemàtic d'una banda que esdevindria una altra icona de l’indie-rock americà dels 90, però que no serà motiu de la CdD d'avui. I és que, conscient que la elecció pot generar polèmica i, això segur, decepció entre els seguidors més acèrrims del grup, he triat un dels àlbums més atípics de la seva discografia, pel fet d'haber-se gravat en un veritable estudi i amb un productor com Déu mana, el recentment traspassat Ric Ocasek, el líder de The Cars. Un disc, Do The Collapse (1999), amb el que van arribar a moltes més emissores de radio però amb el que van perdre a molts incondicionals, per el que la aposta no va tenir continuïtat.

Però a mi, particularment, m'agrada, i penso que també ho farà a molts seguidors del blog que, així, prendreu interès per aquest incontenible artista. Un LP del que les destaquen temes com l'inicial i més promocionat Teenage FBI i altres com Things I Will Keep, Hold On Hope o la CdD, el track número set, titulat Surgical Focus, en el que les veus es veuen acompanyades d'unes guitarres igual de treballades. el que, a continuació podeu comprovar en una versió elèctrica similar a la original del disc i en una d'acústica igualment interessant.

- GUIDED BY VOICES. Surgical Focus. Do The Collapse (1999).

One Thing (Night Beats)

Danny "Lee Blackwell" Rajan Billingsley és un músic de Dallas, Texas, que, traslladat per motiu d'estudis a Seattle, Washington, l'any 2009 va formar allí, inspirat pel nom d'un disc de Sam Cooke, la banda NIGHT BEATS, de la que n'és l'únic membre permanent. 

Una formació amb la que, en els seus tres primers àlbums, especialment en el darrer i més reeixit Who Sold My Generation (2015), actualitzen el rhythm & blues, el blues-rock dels 60's, el soul i el rock progressiu per donar lloc a un canvi notori, no gaire ben acceptat pels seus incondicionals en el quart treball, editat fa poc més d'un any, amb un gir descarat cap al pop que a mi, particularment, m'encanta.

I és que, per a Myth Of A Man (2019), el compositor, guitarrista i cantant  es va posar en mans de Dan Auerbach, de The Black Keys, un altre dels productors ben conegut pels seguidors del blog i, prescindint dels membres de la banda, acompanyar-se de músics de sessió de llarga experiència als estudis de Nashville, Tennessee, on el van gravar.

Un disc en el que la frescor i immediatesa del rock de garatge han estat substituïdes per uns arranjaments de cordes i teclats molt polits, com li agrada a l'afamat productor, la influència del qual en el resultat final és ben patent. Un LP amb deu tracks dels que m'agraden especialment els dos primers, Her Cold Cold Heart i la CdD, One Thing, una mescla de blues, soul i pop sixtie, amb un groovy que m'evoca, inevitablement, a The Black Keys, i amb una tornada demolidora:

               My fire's going down the drain

               ’Cause I got one thing on my brain
               One thing
               Is driving me crazy
               One thing
               Your body can save me
               One thing
               One thing

que podeu escoltar en la versió original del disc i en un directe, de molt mala qualitat, que he penjat només per a que li poseu cara (i ni això)al tal Billingsley.

- NIGHT BEATS. One Thing. Myth Of A Man (2019).

Global Threat (Sierra Leone's Refugee All Stars)

Africana 15:
A finals dels anys 90, fugint de la cruenta guerra civil a Sierra Leone, Reuben Koroma i la seva esposa Grace van arribar al camp de refugiats de Kalia, a Guinea, on van contactar amb el seu amic de la escena musical de Freetown Francis Langba, amb qui van decidir tocar per a la gent amb instruments que els havia proporcionat una ONG canadenca i altres que s'anaven construint ells mateixos de forma rudimentària.

Quan al cap d'un temps, per necessitats logístiques, van ser traslladats al camp molt més gran i remot de Sembakounya, van reclutar tres paisans més, Abdul Rahim Kamara, Mohammed Bangura i el jove de només 15 anys Alhadji Jeffrey Kamara, conegut com a "Black Nature", amb els que,  amb l'ajut de l'Agència de les Nacions Unides per als Refugiats (ACNUR), van estendre les gires a altres camps de la regió.

I va voler el destí que, fortuïtament, es trobessin amb els cineastes americans Zach Niles i Banker White i el seu director musical, el cantautor canadenc Chris Velan, els quals es van interessar pel seu projecte fins al punt de seguir-los de gira, produir-los un disc en directe, Living Lke A Refugee (2006) i un documental, titulat com el seu nom, SIERRA LEONE'S REFUGEE ALL STARS, que va obtenir diversos guardons.

Un projecte que, de tornada a Freetown en acabar la guerra, van decidir mantenir actiu amb la intenció de portar un bri d'esperança en mig de tant sofriment, amb lletres que transmeten la realitat de ser refugiat a l'Àfrica, extensives a qualsevol altra part del món i que, conviden a superar l'adversitat i a saber perdonar. Una activitat en la que van compaginar aquestes gires pels camps amb altres de comercials arreu del món, arribant a compartir escenari amb estrelles del rock, al temps que seguien gravant discos com Rise & Shine (2010), Radio Salone (2012) i Libation (2014), en els que combinen la música tradicional de l'Àfrica Occidental, amb ritmes com el soukous, el dash, el highlife i el baskeda (que podem considera com un precursor del que, traslladat a l'altre costat de l'Atlàntic, seria el reggae) amb el funk i, ocasionalment el jazz.

Com a CdD he triat un tema del Rise & Shine, un àlbum produït per Steve Berlin, de Los Lobos, i gravat entre Freetown i New Orleans, Louisiana, amb la participació dels músics locals The Bonerama Horns als vents, i de l’esmentat Chris Velan. Tretze tracks amb lletres que parlen de problemes candents però amb el missatge positiu de que la música ens pot ajudar en qualsevol adversitat. en els que temes tradicionals com Muloma, Oruwieibe, Dununya o Goat Smoke Pipe s'alternen amb roots-reggae com Living Stone, Jah Mercy, Jah Come Down o la CdD, Global Threat, a la que tracta del canvi climàtic i la manca d'aliments. 

- SIERRA LEONE'S REFUGGEE ALL STARS. Global Threat. Rise & Shine (2010).

Can't Get Enough (Bad Company)

Tal com us avançava en el post anterior, de les cendres dels Free en van sortir diversos projectes, entre ells el que van formar el cantant, Paul Rodgers, i el bateria Simon Kirke amb Mick Ralphs, exguitarrista de Mott The Hoople i el baixista Boz Burrell, un dels múltiples músics que han passat per les files de King Crimson, per el que els podem considerar pioners del que es coneix com a "supergrup", i que, fruit de la passió de Rodgers per les pel·lícules del far-west, van batejar amb el nom aparentment tan poc comercial de BAD COMPANY,  com el títol del film, traduït aquí com a “Pistoleros en el infierno” (Robert Benton, 1972), protagonitzat per Jeff Bridges.

Curiosament, a diferència de Free, que van haver de "picar pedra" fins aconseguir la fama amb la CdD de la setmana passada, aquests van triomfar instantàniament amb un disc de debut homònim, Bad Company (1974) que seguia l'estil "marca de la casa" amb el que intensos temes hard-blues-rock amb riff de guitarra i tornades addictives s'alternen amb balades de perfectes melodies que sembrarien la llavor del que posteriorment es coneixeria com a hard-rock melòdic o...ejem! AOR (rock orientat a adults).

Una èxit que va tenir continuïtat en mitja dotzena d'àlbums més, tot i què amb una popularitat progressivament minvant que va portar a Rodgers a abandonar el grup (al que, juntament amb el malaurat Paul Kossoff, en els seus darrers mesos de vida, tornaria en una breu i intranscendent reunificació) per iniciar una carrera en solitari així com en diverses col·laboracions com The Firm (amb Jimmy Page, ex Led Zeppelin), The Law o, com deia l'altre dia, amb les restes de Queen, el que no va impedir que els seus Bad Co. reclutessin un nou cantant i, amb el temps, anessin canviant de membres, a excepció de l'incombustible Kirke, per seguir actius fins a ben entrat el s. XXI.

Com a CdD he triat el tema, composat per Ralphs, que enceta el seu disc de debut, un LP amb vuit tracks, del que en destacaria altres com Rock Steady, Ready For Love o Movin' On. Em refereixo a Can't Get Enough, una senzilla melodia en la que la veu de Rodgers se sustenta en una línia de percussió constant i un riff de guitarra gairebé tan mític com el del divendres passat.

- BAD COMPANY. Can't Get Enough. Bad Company (1974).