Tar Hani (Bombino)

Goumar Almoctar, conegut pels seus amics com Omara Moctar és un jove, nascut a prop de la ciutat de Agadez al nord del Níger, de fort caràcter i personalitat, el que l'ha portat a comprometre's en la defensa de la seva marginada ètnia, a la que ells no anomenen "tuareg" sinó "Kel Tamasheq", i, a conseqüència de les diverses rebel·lions dels darrers anys, un parell de vegades a l'exili.

A la primera, als estats veïns d'Argèlia i Líbia, va conèixer altres joves músics que el van acostar a la música occidental, quedant especialment impressionat pel guitarristes JimiHendrix i Marc Knopfler (de The Dire Straits), instrument que va començar a tocar i la tècnica del qual va perfeccionar en el temps lliure que li proporcionava la seva tasca de pastor, fins al punt de cridar l'atenció del localment reconegut guitarrista Haja Bebe, que el va convidar a tocar amb la seva banda, de la que el noi era el membre més jove i motiu per el que l'anomenaven amb el mot italià que, deformat, ha passat a ser el seu nom artístic, BOMBINO.

Ja amb la seva pròpia banda, Group Bombino, va despertar l'interès del cineasta libi, resident als USA, Hisham Mayet, que va rodar un documental i el va portar per una mena de gira per Califòrnia (USA) on fins i tot va gravar un tema amb Keith Richards i Charlie Watts, de The Rolling Stones, el que li va comportar prou popularitat com per a, posteriorment, fer de guia d’Angelina Jolie em el seu tour pel Sahel.

En un posterior exili a Burkina Faso va ser un altre cineasta nord-americà, Ron Wyman, qui li proposà produir la gravació ara ja professional a Cambridge (Massachusetts, USA) d'un disc, Agadez (2011), amb el que ha aconseguit un cert reconeixement dintre del que els occidentals anomenem "world music". I el xicot no para, poc desprès, ara amb producció de l'afamat Dan Auerbach, vocalista del duo prou conegut del blog, The Black Keys, ha publicat el no menys interessant Nomad (2013), en aquesta ocasió gravat a Nashville (Tennessee) i sembla que ja n'està preparant un altre.

En el seu estil es reconeixen influències locals, com del mític malià Ali Farka Touré o els també tuareg Tinariwen, així com americans, com l'esmenta Jimi Hendrix o el mateix John Lee Hooker, i d'una sàvia combinació del blues i el rock amb la música tradicional berber, i cantant en la llengua tamasheq, en resulta un producte excel·lent, tant en l'aspecte artístic com de rebel·lia cultural ben entesa. Un exemple d'aquest moviment identificat per la vinculació al seu espai geogràfic, el Sàhara, amb uns patrons musicals propis, la seva "dessert soul", i que coneixem ja com a "blues-rock tuareg".

Com a CdD he escollit el tema Tar Hani (Amor meu) de Agadez, disc del que us recomano que us fixeu en la foto de la caràtula, a la que s'aprecia com utilitza com a celleta un bolígraf agafat amb una goma, una prova més de com el talent artístic pot sobreviure en les pitjors circumstàncies. El vídeo correspon a l’assaig d’un concert realitzat el 2010 a la base de la Gran Mesquita d'Agadez, amb permís del sultà de la població amb motiu de celebrar la pau desprès d'una de les nombroses revoltes dels afamats nòmades guerrers, coneguts també, pel color que deixa a la seva pell el tint de la roba, com els "homes blaus". 

Jo, que només el coneixia pels seus discos, el vaig poder gaudir abans d'ahir al concert que va oferir a la Pça. dels Àngels, de Barcelona, en el marc de la programació del Barcelona Acció Musical (BAM) 2015, en el que ens va encisar amb la cadència de la seva música, no exempta d'intensitat, gràcies a la contundència de la secció rítmica, amb un baixista d'imponent presència escènica i el bateria, l'únic amb aspecte occidental del quartet.

- BOMBINO. Tar Hani. Agadez (2011).

The Whole Of The Moon (The Waterboys)

El proper dilluns, 21 de setembre, anirem a la Sala Barts, de Barcelona. al concert de THE WATERBOYS. Es tracta d'un grup musical fundat per l'escocès Mike Scott fa més de 30 anys, l'estil del qual ha anat canviant al llarg del temps, un període del qual (1993-2000) els discos van ser publicats amb el seu nom propi, però sempre dintre de la òrbita del rock o el folk-rock d’arrels celtes i amb lletres amb contingut literari. El nom del grup està inspirat en una frase de la cançó The Kids, del disc Berlin (1973), de Lou Reed, el mateix en el que ho va fer Olvido Gara per al seu nom artístic, ja ho sabeu, Alaska (vegeu aquí).

Els seus primers treballs es caracteritzaven per unes produccions grandiloqüents, d'una èpica desmesurada, que fou definit com a Big Sound -en base al nom del tema The Big Music, del seu segon LP A Pagan Place (1984)-, el paradigma dels quals és el seu tercer, el més reeixit de la seva discografia, This Is The Sea (1985), a partir del qual, i coincident amb un canvi de domicili de Londres a Dublín, quant tothom esperàvem més del mateix, van fer un canvi radical.

La obra següent, The Fisherman's Blues (1988), està clarament influenciat per la música tradicional escocesa i irlandesa, el que va suposar una sorpresa i, per què no dir-ho?, decepció entre els seus seguidors, així com entre els mateixos components del grup, alguns dels quals, com el saxofonista Anthony Thistlethwaite, el trompetista Roddy Lorimer, el teclista Karl Wallinger o el bateria Kevin Wilkinson, van perdre influència al temps que la guanyava el violinista Steve Wickhman, fortament interessat en la música folk.

Un nou canvi de domicili de Scott, ara a New York (USA), va suposar l'abandonament de la banda (per la que al llarg del temps han arribat a passar més de 30 membres) i l'inici d'una carrera en solitari, alternant amb col·laboracions amb grups com Another Pretty Face i amb formacions de curt recorregut com The Red And The Black, per reprendre set anys desprès el nom de Waterboys i seguir publicant àlbums en els que s'alterna el rock, com Rock In The Weary Land (2000) i el folk, com Universal Hall (2003) fins al més recent Modern Blues (2014), produït pel propi Scott i gravat a Nashville (Tennessee, USA).

This Is The Sea, amb aquesta portada amb una fotografia de Lynn Goldsmith, és el seu disc més conegut i consta de nou temes composats exclusivament per Scott excepte en dos en els que hi participen Wallinger i Thistlethwaite, i enregistrat amb múltiples capes de so, a l'estil del “wall of sound” de Phil Spector, les funcions del qual assumeix aquí Scott, amb l'ajuda de Wallinger. És un àlbum amb influències del so de New York, tant de l’arty-rock de Patti Smith com del noise de The Velvet Underground i de la èpica de carrer de Bruce Springsteen, amb algun deix vocal de Bob Dylan i del Van Morrison època Astral Weeks, referències amb la destil·lació de les quals aconsegueix un resultat particular.

D'aquest disc excepcional cal destacar diversos temes, com la inicial Don't Bang The Drum, amb una trompeta (Roddy Lorimer) inspirada en el Sketches From Spain de Miles Davis; The Pan Within, amb un estel·lar Steve Wickman al violí o la final i homònima This Is The Sea, una obra mestra que podem resumir com a paradigma de la "celtic wall of sound", però per a CdD és inevitable que la escollida sigui l'arxiconeguda The Whole Of The Moon.

El tema és un homenatge a totes les fonts d'inspiració de l'autor (llicenciat en Literatura Anglesa i Filosofia), des dels escriptors C.S. Lewis i Marcus Helprin als músics Nikki Suden i Prince i està escrit de manera que a cada línia el cantant descriu la seva pròpia perspectiva, que immediatament contrasta amb la dels subjectes de la cançó, exemples que trobem als versos de la primera estrofa, que diu:

     I pictured a rainbow                             Vaig imaginar un arc de San Martí

     you held in your hands...                      tu el sostenies amb les mans...

     

     ...I aw the crescent                                ...Vaig veure la mitja lluna

     you saw the whole of the moon!           vas veure tota la lluna!

     The whole of the moon!                        Tota la lluna!

El dilluns, a la Sala Barts, suposo que Mike Scott i els seus ens presentaran Modern Blues, el seu darrer disc, tot i què espero que no deixin de tocar temes de  la seva variada trajectòria. A mi no m'importaria que interpretessin fil per randa el This Is The Sea, com van fer al passat Festival de Glastonbury 2015.

- THE WATERBOYS. The Whole Of The Moon. This Is The Sea (1985). 

Abbey Road Medley (The Beatles)

El post número 230 de la CdD, en el cinquè aniversari del blog, el dedicarem a un disc molt significatiu per a mi per dos motius. El primer, de caràcter general, pel seu indubtable valor artístic i el segon, personal, per haver estat el primer LP  que vaig tenir -que no single, honor que, com vaig explicar al seu dia, recau en Hey Jude, amb Revolution a la cara B (vegeu aquí)- de THE BEATLES. 

Es tracta del mític Abbey Road (1969), àlbum que té la particularitat d'haver estat el darrer que van gravar els fab four, tot i què, per motius comercials, va estar publicat abans que Let It Be (1970), enregistrat amb anterioritat.

I va ser probablement per compensar el mal gust de boca que els va deixar la gravació en directe d'aquest disc i film pòstums, que presagiaven el proper final del grup, que Paul McCartney va demanar al seu productor habitual per a Apple Records, en George Martin, una darrera oportunitat, un treball a la manera dels "vells temps", repte que va acceptar amb la intenció d'acabar el més dignament possible, per al que va contar amb la participació dels enginyers de gravació Geoff Emerick, en aquesta ocasió acompanyat del seu jove assistent, el posteriorment afamat músic i productor Alan Parsons, i Phillip McDonald.

Tècnicament el disc es un prodigi d'enregistrament, 45 anys desprès no superat. Per primera vegada es va gravar en vuit pistes, en lloc de les quatre habituals, amb equips de transistors en lloc de vàlvules i aprofitant al màxim les possibilitats dels estudis de gravació, els espectaculars EMI (nom que, com a conseqüència d'aquest disc, van canviar pel de Abbey Road), amb immenses sales de gravació que van permetre la participació d'una orquestra de fins a 30 membres, sota la direcció, com no, de George Martin. També va ser un dels primers discos en els que, per iniciativa de George Harrison, es va utilitzar el sintetitzador, concretament un mini-moog.

Per cert, tant el títol del LP com la icònica portada, a la que no figura el nom del grup ni del disc, van ser fruit de la improvisació. Sembla que el nom inicialment previst de Everest va ser substituït pel nom del carrer on es troben els estudis i la imatge de la caràtula, obra del fotògraf Iain Macmillan, es va decidir en una breu sessió amb només sis instantànies, creuant el pas zebra que hi ha en front dels estudis, vestits amb la roba informal que portaven aquell 8 d'agost de 1969. Per aquest motiu Paul, que vivia a només 50 metres d'allí i hi havia anat en sandàlies, apareix descalç, el que va donar lloc a múltiples i estúpides teories sobre la seva mort sobre les que no es val la pena estendre. Qui va obtenir notorietat de la foto va ser el vehicle que hi apareix, un Volkswagen "escarabat" propietat d'un veí que no era a casa i per la qual cosa no va poder ser retirat, la matrícula del qual, la famosa LMW 281F, li va ser sostreta en diverses ocasions (a l'igual que les lletres del carrer que figuren a la contraportada del disc), fins que el va vendre per una petita fortuna per acabar en un museu alemany.

Musicalment Abbey Road és una obra d'art que s’hauria d’ensenyar a l’escola, o fins i tot abans (vegeu imatge) i de la que hi ha tant a dir que donaria per a uns quants post, per el que ho resumiré dient que és el disc en que més brilla George Harrison, amb dos temes sensacionals, un a cada cara, Something i Here Comes The Sun; que Ringo Starr, que , des del seminal Please Please Me (1963), canta un tema a cada disc, fa, per segona vegada a la història, una simpàtica aportació pròpia amb un tema composat amb l'ajuda de Harrison en unes vacances a Sardenya (Itàlia), Octopus's Garden; que John Lennon, amb el cap més lluny del grup que ningú, participa poc però dos de les seves composicions son excepcionals, la inaugural Come Together -que tants problemes li comportaria per acusació de plagi (vegeu aquí)- i I Want You (a la gravació de la qual participa Billy Preston a l'orgue) però que es Paul McCartney, juntament amb Martin, el productor, l'autèntic protagonista del LP, sobretot del que passa a la cara B i que és motiu de la CdD d'avui.

I de què estem parlant? Doncs d'un fet insòlit en la discografia de la banda, un medley ("popurri" en català) de vuit temes curts, amb una durada total de 16 minuts, la majoria sense acabar de polir i sense relació entre ells però la concatenació dels quals, units per ponts musicals, esdevé, per obra i gràcia de "Macca" en absència de Lennon, que havia patit un accident de trànsit a Escòcia, una meravella per als sentits. Seria un greuge històric el no mencionar-ne el títols i és de justícia immortalitzar-los una vegada més en aquest modest blog. Figurant entre parèntesi l'autor i veu principal de cada tema, es tracta de You Never Give Me Your Money (McCartney)/Sun King (Lennon)/Mean Mr. Mustard (Lennon)/Polythene Pam (Lennon)/She Came In Through The Bathroom Window (McCartney)/Golden Slumbers (McCartney)/Carry That Weight (McCartney amb les harmonies vocals dels quatre) i The End (McCartney).

Aquest tema final, tot i què desprès de 20 segons de silenci s'escolta el breu Her Majesty -el primer "tema ocult", que no surt als crèdits (hidden track), de la història, gravat en honor de la Reina d'Anglaterra per McCartney en un moment que estava sol a l'estudi i que l'enginyer, seguint instruccions, no va desestimar- té la particularitat de contenir el primer i únic solo de bateria d'un reticent Ringo en la discografia del grup, també hi destaquen tres solos de guitarra concatenats de McCartney, Harrison i Lennon, per aquest ordre, i acaba amb un rodolí, "and in the end, the love you take is equal to the love you make" (més o menys "al final, l'amor que reps es igual al que dones") que ho ve a dir tot. Per a molts la frase que millor resumeix la essència del missatge d'uns símbols de la cultura juvenil dels anys 60 a punt d'ensorrar-se sota el pes de tanta responsabilitat, The Beatles.

I ara gaudiu del quart d'hora més intensament aprofitable del dia d'avui amb aquesta magnífica recreació animada...i gràcies per seguir a "la cançó del divendres (CdD)" en aquest cinquè aniversari. 

- THE BEATLES. Medley. Abbey Road (1969).