El proper divendres, 4 de juliol, té previst actuar al
Festival de Cap Roig, a Calella de Palafrugell (Baix Empordà), una de les
figures més importants de la música popular, Sir ELTON JOHN, protagonista de la CdD en el seu moment (vegeu aquí),
per el que avui no ens estendrem en la seva biografia.
Es previsible que en aquest concert ofereixi uns
quants temes del seu àlbum més conegut, Goodbye
Yellow Brick Road (1973), de la publicació del qual s'han complert fa poc
40 anys, disc del que destaca, entre altres, Candle In The Wind, cançó inicialment dedicada a Marilyn Monroe, a la que es refereix
pel nom de pila, Norma Jean, i
sentidament reinterpretada a l'enterrament de la seva amiga Lady Di (1997) i que pensava comentar
avui al blog, fins que, en el darrer
moment he canviat d'opinió.
I és que no podia passar per sobre, per segona vegada,
de la meva cançó preferida d'aquest excèntric artista i una de les millors de
la història de la música pop-rock. És
un tema del seu cinquè disc, Honky
Château (1972), nom inspirat en el lloc on es va gravar, el Château
(castell) d'Hérouville (França), estudi en el que també van treballar altres
estrelles del rock com Pink Floyd, David Bowie o T. Rex.
És un disc que marca un abans i un desprès en la
carrera del autor, al ser el primer dels set números 1 consecutius que va
obtenir a la seva època de màxim esplendor, abans de caure en els excessos, de
substàncies i de tot tipus, que tots coneixem. Amb producció de l'emblemàtic Gus Dudgeon, en el procés de gravació
utilitza les harmonitzacions vocals dels mateixos músics que l'acompanyaven en
els seus concerts, Davey Johnstone a
la guitarra, Dee Murray al baix i Nigel Olsson a la bateria, prescindint
dels músics d'estudi emprats fins aquell moment i amb un convidat excepcional,
el violinista Jean Luc Ponty.
L'àlbum comença amb un tema fantàstic, Honky
Cat, en el més pur estil funk-jazz
de New Orleans, de l'escola del Dr. John
i Allen Toussaint, i segueix, en
perfecte equilibri entre balades properes al folk i efusius temes pop-rock,
amb unes quantes obres mestres com Mellow,
I Think I'm Going To Kill Myself, Amy o Mona
Lisas And Mad Hatters, que quedarien eclipsades per la CdD d'avui.
Rocket Man és la
història d'un astronauta, deutora del relat del Major Tom, el comandant de la
nau extraviada del tema Space Oddity,
de David Bowie (vegeu aquí), produïda pel mateix Dudgeon, inspirada aquesta en
un tema del mateix nom dels menys coneguts Pearls
Before Swine, sobre un relat de Ray
Bradbury, motiu per el que, per evitar conflictes amb els drets d'autor,
van afegir al títol, entre parèntesi, (I
Think It's Going To Be a Long, Long Time). Ja veieu quanta història al
darrera d'aquest text del, en aquella època, inseparable lletrista Bernie Taupin, oi?
Encara que la hagueu escoltat moltes vegades, tant
Rocket Man com tot el Honky Château en general, guanyen a cada escolta, en la
que se us revelarà una nova capa sonora addicional. Comproveu-ho des de
l'inici, amb el piano i la punyent veu que ens transmet la solitud de
l'astronauta (She packed my bags last
night...), el toc de baix que precedeix a la bateria i la guitarra
acústica, moment en el que, de la mà del productor, la banda entra de ple, amb
una part de sintetitzador i els extraordinaris cors (And I think it's gonna be a long, long time...) en els que algú ha
apreciat una metàfora sobre la vida de les estrelles del rock, en la que l'èxit, la fama i els diners porten de la mà la
pèrdua de contacte amb la família, els amics i el mon real. Quin gran tàndem
compositiu van formar Elton John i Bernie Taupin...eterns!
- ELTON JOHN. Rocket
Man (I Think It's Going To Be A Long, Long Time). Honky Château (1972).
