Dreams (Fleetwood Mac)

Tal com us avançava a la passada CdD (vegeu aquí), la d'avui va d'una banda, FLEETWOOD MAC, amb una història singular.

Liderada en el seus inicis per Peter Green, el fabulós guitarrista, i cantant, que va substituir Eric Clapton als Bluesbreakers de John Mayall, va adoptar el nom de la fusió dels cognoms de la secció rítmica formada pel bateria Mick Fleetwood i el baixista John McVie i, amb la participació d'un altre guitarrista i cantant, Jeremy Spencer, van assolir gran popularitat a la època daurada del blues-rock britànic, a finals dels anys 60.  

Malauradament, greus problemes mentals, derivats de l'addicció a drogues al·lucinògenes, de Green van acabar en la seva marxa del grup, essent substituït per la cantant i pianista que acabaria casada amb el baixista, Christine McVie, i traslladant-se a Califòrnia, on coneixerien per casualitat una parella de hippies, la cantant Stevie Nicks i el guitarrista Lindsey Buckingham, la tècnica del qual va captivar  Fleetwood, que els va incorporar a la banda sense presagiar que això suposaria un canvi radical en el seu estil. 

Un estil que, controlat definitivament per Buckingham, Nicks i la McVie, va virar cap al soft-rock, amb un èxit descomunal en els seus tres primers àlbums, l'homònim Fleetwood Mac (1975), el de hits com Rhiannon o Say You Love Me; el seu cim, Rumours (1977),  i Tusk (1979), un doble LP experimental que conté un altre dels seus temes icònics, Sara.

A l'hora de triar la CdD, qualsevol melòman amb un mínim de perspectiva històrica comprendrà que havia de ser un  track de l'esmentat Rumours, un disc gravat en les pitjors condicions anímiques imaginables, el títol del qual al·ludeix a tot un seguit de comentaris dels mitjans de comunicació sobre les deteriorades relacions sentimentals que acabarien amb les dues parelles trencades però que, tanmateix, hauria funcionat com una mena de teràpia de grup amb un  resultat comercial que en faria el disc més venut de la història fins aquell moment. Una obra cimera a partir de la qual van iniciar sengles carreres en solitari que van comportar successives ruptures i reagrupaments de la banda fins al 2018, quinze anys després de publicar el darrer disc, que Buckingham va ser definitivament (per ara) apartat i substituït per dos coneguts del blog, Mike Campbell, els guitarrista dels Heartbreakers de Tom Petty i Neil Finn...sí, sí, el cantant dels Crowded House.

I què dir de Rumours? Un àlbum llegendari, la gravació del qual va comportar molts mesos (i un ingent consum de cocaïna) i un pressupost il·limitat que es va justificar  amb un resultat espectacular, una obra exquisida i refinada  on Buckingham, amb els productors Ken Caillat i Richard Dashut, combina instruments acústics i elèctrics, amb la seva guitarra i els teclats de Christine omnipresents, amb les harmonies vocals dels tres cantants, que interpreten unes lletres demolidores en les que exposen unes relacions personals fetes miques fins al punt de convertir l'oient en un mer voyeur. Onze tracks de les que en destacaria Don't Stop, una indulgent composició de Christine McVie; Go Your Own Way, en la que Buckingham, acusa una ex-amant de ser una pendona mentre la Nicks, ja gairebé ex-parella, harmonitza la tornada i la CdD, la cèlebre Dreams, una senzilla balada composada per Stevie Nicks en uns minuts que el productor, cantant, guitarrista i (encara) parella va convertir en el principal dels seus molts hits. Un dibuix de la soledat després d'una pèrdua que l'autora, dotada d'un particular sex-appeal, interpretava sovint acompanyant-se d'una pandereta i amb vestits amb serrells que li conferien un cert aspecte de bruixa mentre es convertia en l'autèntica frontwoman del grup.

I si en teniu algun dubte, esforçats seguidors del blog, només cal que li doneu a la tecla play.

- FLEETWOOD MAC. Dreams. Rumours (1977).

Are You In Love? (Basia Bulat)

Barbara Josephine Bulat, coneguda artísticament com a BASIA BULAT, és una cantautora de Toronto, Ontario (Canadà), d'origen polonès, que, des del 2007, ha publicat cinc LP, els dos darrers produïts per un conegut de la CdD, Jim James, el líder de My Morning Jacket, amb qui ha establert una gran complicitat artística.

Posseïdora d'una veu rica i expressiva, orienta el seu estil folk-pop cap a una sonoritat -autoarpa inclosa- dels anys 60 i 70, amb influències que van de Dolly Parton, Emmylou Harris i les vocalistes de Fleetwood Mac, Stevie Nicks i Christine McVie, passant per la seva admirada Cecilia (la malaurada madrilenya que va triomfar amb aquell Ramito de Violetas), fins a la seva amiga i col·laboradora Meghan Remy, aka U.S. Girls.

Com a CdD he triat un tema del seu recent disc, Are You In Love? (2020), enregistrada per James als estudis Hi-Dez de Joshue Tree, al desert de Mojave, els aires del qual impregnen els seus solcs, en el que, entre molts altres, participa la seva actual parella, el multiinstrumentista Andrew Woods, que aporta unes atmosferes etèries a un àlbum més proper al pop que els seus precursors.

Una obra gravada parcialment el 2018 però aparcada durant 9 mesos, en els que la mort del pare la va deixar ben tocada, finalitzada a Montreal, on resideix actualment, i remasteritzada a Los Angeles, en la que reflexiona sobre l'amor d'una manera madura, amb un punt de cinisme que ens evoca a unes altres conegudes del blog, les germanes Katie (aka Waxahatchee) i Allison Crutchfield.  

Un disc, presentat amb una caràtula amb una pintura del torontès Kris Knight amb la Bulat prenent el sol amb els ulls tancats, amb tretze tracks que van dels arranjaments més minimalistes als més efectius, de les que destacaria algunes com Electric Roses, coescrita amb la esmentada Meg Remy; Your Girl, amb una clara influència dels Fleetwood Mac (als qui, per cert, dedicarem el post del divendres que ve); la que tanca de manera brillant l'àlbum, Love Is At The End Of The World, i la oda a l'enamorament que l'inicia i CdD d'avui, l'homònima Are You In Love?

- BASIA BULAT. Are You In Love? Are You In Love? (2020).

A Minor Place (Bonnie "Prince" Billy)

Will Oldham-3:

Després de publicar dos LP amb el nom artístic de Palace Brothers, un EP com a Palace Songs, dos LP més com a Palace Music i un altre amb el seu nom de pila, Will Oldham, inspirant-se en els seus admirats Nat "King" Cole i Billy "the Kid", l'any 1999 va adoptar el de BONNIE "PRINCE" BILLY per seguir una carrera artística que, amb gairebé una vintena de discos a l'esquena, continua fins a l'actualitat.

Una discografia molt interessant de la que en destaca, per sobre de tots, el seminal I See A Darkness (1999), un àlbum en el que, sense abandonar l'estil alt-country d'arranjaments minimalistes i lletres agudes i mordaces, es mostra més melòdic i directe. Una obra molt més càlida del que el seu nom suggereix, en la que els instruments, la guitarra, el baix, la bateria i els teclats, embolcallen una veu que us sonarà dels dos post anteriors d'aquesta sèrie sobre el de Kentucky, amb aquest tremor característic que li atorga la imatge d'una persona real cantant sobre l'angoixa i l'ansietat, i ho fa d'una manera tan trista com divertida...només us cal copsar el seu sentit de l'humor.

Un disc atemporal, del que es gaudeix ara tant com quan es va publicar ja fa vint anys, una autèntica experiència emocional en la que descobrireu nous detalls en cada escolta de les seves onze tracks, de les que en destacaria l'homònima I See A Darkness, Death Of Everyone, Madeleine-Mary, Song For The New Breed i la que enceta segurament el millor àlbum de la seva carrera, i CdD d'avui, A Minor Place, una composició tan depriment com enlluernant en la que ens diu: "Si desaparec i sense deixar rastre, seré en un lloc menor".

               Well I've been to a minor place

               And I can say I like its face

               If I am gone and with no trace

               I will be in a minor place

- BONNIE "PRINCE" BILLY. A Minor Place. I See A Darkness (1999).

Secret Agent (Tony Allen)

Africana 16:

La CdD d'avui està dedicada "in memoriam" al fantàstic, tot i què autodidacta, bateria nigerià TONY ALLEN, traspassat la setmana passada a París, on residia des dels anys 80, víctima d'un aneurisma d'aorta abdominal, amb 79 anys, tot just dos mesos després de publicar el seu darrer disc, Rejoice (2020), gravat a Londres el 2010 amb el seu amic el trompetista sud-africà Hugh Masakela, els hereus del qual, a la mort d'aquest el 2018, van donar permís al productor inicial Nick Gold per editar i completar amb nous col·laboradors la maqueta inacabada.

Una mort sobtada d'un personatge divertit i vital que, a finals dels 60, com a bateria, i director musical (no oficial) de la banda Africa'70, de Fela Kuti, amb la que va gravar uns 30 LP en deu anys, va crear un nou estil, l'afrobeat, transcendental en la història de la música popular, al seu continent i a la resta del mon (vegeu aquí). Una relació insatisfactòria per al nostre protagonista, com gairebé per a tothom que treballava amb, o més ben dit, "per a" Kuti, qui, després de gravar Jealousy (1975) i dos  LP més sota el mant protector de "The Black President", va emigrar a París per iniciar una carrera independent en la que va alternar les actuacions com acompanyant d'artistes africans com Ray Lema o Manu Dibango (un altre que ens ha deixat fa unes setmanes) amb la publicació d'obres pròpies amb un so que fusiona l'afrobeat amb la electrònica, el dub, el rhythm and blues o el hip-hop, que es coneix com afrofunk, la més destacable de les quals seria Never Expect Power Always (aka N.E.P.A.) (1985).

Una carrera que va decaure durant els anys 90 i principis dels 2000, en els que va prestar les seves batutes al servei d'artistes com Susheela Raman, Sébastien Tellier, Charlotte Gainsbourg, Air, Jarvis Cocker (ex-Pulp), Oumou Sangaré o Grace Jones, però que va gaudir de nou de gran popularitat l'any 2007, amb el disc homònim de The Good, The Bad and The Queen, "supergrup" liderat per Damon Albarn (de Blur), juntament amb Paul Simonon (baixista de The Clash) i Simon Tong (teclista de The Verve), projecte que retornaria deu anys després amb Merrie Land (2018).

Com a CdD he triat el tema homònim d'un dels seus àlbums, juntament amb Home Cooking (2002), Lagos No Shaking (2006) i Film Of Life (2014), més destacats de la seva darrera època, entrat el segle XXI. Em refereixo a Secret Agent (2009), un LP gravat a la seva Lagos natal amb el productor, arranjador i multi-instrumentista Fixi i acompanyat d'una extensa banda en la que destaquen el guitarrista camerunès Claude Dibongue, el baixista funky Rody Cereyon i la cantant Orobiyi Adunni, més coneguda com a AYO, una de les cinc veus que hi participen, tot i què Mr. Afrobeat es reserva per a si mateix els temes inicial (la CdD) i final del disc. Onze tracks, dels que en destacaria altres com Ijo, Celebrate, Pariwo o Nina Iowo, en els que qui alguns consideren "el millor bateria del mon" adopta una posició discreta, com si d'un camuflat agent secret al que al·ludeix el títol es tractés, marcant el compàs qual metrònom que manté subtilment tot el grup unit, amb cada una de les seves quatre extremitats interpretant un ritme diferent, el que vaig tenir la ocasió de comprovar al seu concert a l'Avinguda de la Catedral, a Barcelona, a les Festes de la Mercè del 2009.

Compartim la opinió de Fela Kuti  de que sense vostè no existiria l'afrobeat i estem segurs que allà on sigui gaudiran del seu groove tant com de la seva afable personalitat.  D.E.P. senyor Tony Oladipo Allen.

- TONY ALLEN. Secret Agent. Secret Agent (2009).