The Future (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-11:

Quatre anys després del fantàstic I'm Your Man (1988), LEONARD COHEN va publicar el que considero el seu darrer gran àlbum d'estudi, The Future (1992), el novè de la seva discografia.

Un LP en línia amb l'anterior, en el que participen una trentena de músics i cantants, com les imprescindibles Jennifer Warnes i Anjani Thomas, així com diversos productors, entre els que figura la seva parella del moment, l'actriu Rebecca De Mornay. Una obra en la que exhorta a la perseverança en front del malestar polític i social per esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín o els greus disturbis de Los Angeles del 1992 i fa una crida alhora a desafiar els conceptes de rectitud del mon modern, que va rebre un bon reconeixement de la crítica.

Per això va sorprendre que  pocs mesos desprès es reclogués durant cinc anys al Mount Baldy Zen Center de Los Angeles, d'on va sortir ordenat monjo budista de l'escola Rinzai amb el nom de Jikan, que significa "silenci" i la veritat és que li vaig perdre la pista i vaig passar de llarg d'un parell de discos menors, editats després de 10 anys sense fer-ho, fins que un greus problemes econòmics, dels que en parlarem en el proper i darrer post d'aquesta sèrie sobre el canadenc, al van fer tornar a la carretera, després de 15 anys sense fer gires mundials, amb més gravacions d'estudi anodines però amb uns directes espectaculars...al loro!

Tornant a The Future, direm que és un disc fàcil d'assimilar, diverses tracks del qual han estat utilitzades en bandes sonores de pel·lícules, com Natural Born Killers (Oliver Stone, 1994) o sèries de TV, com Los Soprano, farcit de balades amb cors gospel "marca de la casa", algunes d’especialment conegudes, com Closing Time, un tema d’aire country-pop, o l'homònima que l'enceta i CdD d'avui.

Un tema en el que se'ns convida reiteradament a penedir-nos (repent!), expressió que molts anys després els catalans Manel semblen evocar en la coneguda Al mar! (vegeu aquí), en el seu reeixit debut, Els millors professors europeus (2008).

Una composició amb una visió apocalíptica del mon, en la que l'autor, educat en la religió jueva, arriba a comparar Stalin amb Sant Pau, amb motiu de la seva reinterpretació de textos sagrats, el marxisme i l'evangeli respectivament, en els que el bé i el mal esdevenen indistingibles en el moment en que es defensen els assassinats en nom de la justícia, terrenal o divina.

- LEONARD COHEN. The Future. The Future (1992).

 

Yakané (Dobet Gnahoré)

Africana 24:

Amb dotze anys la ivoriana DOBET GNAHORÉ tenia tan clara la seva vocació que, cap a l'any 1994, va demanar ingressar a Le Village Ki-Yi M'Bock al seu pare, Boni, percussionista i cofundador del centre, dirigit per la camerunesa Werewere Liking. Un col·lectiu artístic i centre de promoció cultural panafricà en el que s'impartien disciplines com música, dansa, teatre, moda o poesia en el que la protagonista de l'article d'avui es formava com a compositora, cantant, percussionista i ballarina, el destí de la qual canviaria al conèixer el guitarrista francès Colin Laroche De Féline, amb qui formaria parella sentimental i artística, amb notable ressò als països de l'Àfrica Occidental fins al seu exili a França, el 1999, amb motiu del cop d'estat i conseqüent guerra civil a Costa d'Ivori.

Una carrera artística en la que s'acompanyen de músics francesos i tunisians que alternen instruments moderns amb tradicionals com bongos, carabasses o balafons, amb un estil que barreja melodies mandinga amb el bikutsi camerunès, la rumba congolesa, el highlife ghanès, l'afrobeat nigerià, cors zulús i tocs de rhythm & blues actual, del que en resulta un atractiu conglomerat "afropop".

Unes composicions que interpreta en fins a cinc idiomes locals, com el malinka o el bambara, a més a més del francès i l'anglès, el que li permet accedir a un públic més ampli, amb lletres senzilles i directes sobre temes socials amb missatges d'empoderament cap a les dones africanes actuals, al que s'ha d'afegir una impressionant potència escènica

Des del 2004 ha publicat sis àlbums, dels que us recomanaria el segon, Na Afriki (2007), amb temes tan diferents però igual de bonics com Djiguene (vegeu aquí) o Palea (aquí) i el darrer, Couleur (2021), el que l'ha de consagrar com a una nova diva africana, a sumar a la llista de conegudes del blog com Oumou Sangaré, Rokia Traoré, Fatoumata Diawara...i més que en vindran.

Gravat a la seva Abidjan natal durant el primer confinament per la Covid-19, en el que, de la mà del productor i arranjador Tam Sir Jr. Yihe i del imprescindible, tot i què, des del 2015, oficialment "ex", Colin (a la seva dreta a tots els vídeos), trenca amb l'estil més acústic i introspectiu del passat per donar lloc a una nova orientació amb ritmes electrònics, riffs de guitarra i grooves ballables imparables com l'emocionant himne d'emancipació que he triat com a CdD, Yakané, que ve a significar "les noies d'avui".

- DOBET GNAHORÉ. Yakané. Couleur (2021).

Cardboard Pile (Kikagaku Moyo/ 幾何学模様 )

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu ben bé la meva passió per la música psicodèlica, en totes les seves vessants, des dels clàssics folk, pop-rock, blues i soul, fins al prog-rock, el jazz, la electrònica i altres gèneres, sentiment que es fa extensible a totes les èpoques i, com comprovareu al post d'avui, a tota la geografia mundial, no en va els seus protagonistes venen del Japó.

Ens referim al quintet KIKAGAKU MOYO (幾何学模様 en el seu grafisme), creat pel cantant i percussionista Go Kurosawa i el cantant i guitarrista Tomo Katsurada, a qui es van unir el guitarrista Daoud Popal i el baixista Kotsu Guy, completant la formació el germà de Go, Ryu Kurosawa, als teclats i al sitar, instrument que va aprendre a tocar a Calcuta (Índia), amb el músic local Manilal Nag.

Un combo adobat a base d'actuacions farcides d'improvisacions pels carrers del barri de Asakusabashi del seu Tòquio/Tokyo natal que, des del 2013, ha publicat cinc àlbums, el més reconegut dels quals és el quart, Masana Temples (2018), al que hauríem d'afegir el recent Kumoyo Island (2022), el més accessible de tots, sense deixar de ser fidels a uns passatges onírics, als que contribueixen els instruments orientals, que podem emmarcar en la renascuda escena "neopsicodèlica", i amb un peculiar patró compositiu que podem definir com geomètric, d'aquí el seu nom, en català "Patrons geomètrics".

Un àlbum amb onze tracks, de les que destacaria la inicial, Monake, Yayoi Iyayoi, Meu Mar (versió del tema del brasiler Erasmo Carlos) i la CdD, Cardboard Pile, un tema que comença amb un groove de psych-rock progressiu que, al minut i mig dels quatre que dura, evoluciona cap a una tenue melodia embolcallada de riffs de guitarres i metalls llunyans, del que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en una versió en directe per allò de, ja ho sabeu, veure'ls les cares.

Un disc, la publicació del qual ha coincidit amb l'anunci de que la banda es dissoldrà, en haver assolit tots els objectius que es van plantejar en els seus inicis, la desitjable bona acollida del mateix, així com de la gira de presentació prevista, espero que els faci reconsiderar tan lamentable decisió. 

- KIKAGAKU MOYO ( 幾何学模様 ).Cardboard Pile. Kumoyo Island (2022).

Priest (Judy Collins)

"A propòsit de Leonard Cohen-10":

El post d'avui "a propòsit de Leonard Cohen" és un tema que, curiosament, mai no va gravar el seu autor, i del que en gaudirem en dues versions absolutament contraposades.

La primera és en la veu de JUDY COLLINS, l'artista nascuda a Seattle, Washington, però criada a Denver, Colorado, on als 13 anys anava per a brillant concertista de piano, fins que el descobriment de músics con Woody Guthrie o Pete Seeger, per a desgrat de la seva professora, Antonia Louisa Brico, la va fer orientar cap a l'incipient folk-rock, però que, amb l'arribada a Nova York, després de passar per Connecticut, on va anar a treballar el seu marit, i entrar en contacte amb l'ambient de Greenwich Village, es va produir un canvi notable a partir del seu cinquè LP, In My Life (1966), en el que, a més a més del tema homònim de The Beatles, (vegeu aquí) n'interpretava d'altres compositors com Donovan, Randy Newman, Jacques Brel i dues de Leonard Cohen, un any abans del debut d'aquest, entre elles, us en recordeu?...Suzanne (vegeu aquí).

El primer èxit d'una carrera de la que en destacaria altres àlbums, tots de la primera època, com Wildflowers (1967), sobre el que m'estendré posteriorment; Who Knows Where The Time Goes (1968) -enregistrat en col·laboració amb Stephen Stills, de qui seria parella sentimental i la batejaria amb un nom que acabaria amb una composició seva de l'homònim debut de Crosby, Stills & Nash (1968), Suite: Judy Blue Eyes- amb una altra versió del cantautor canadenc, aquesta vegada de Bird On The Wire (aquí); i Judith (1975), el del deu hit més reeixit, la interpretació del tema Send In The Clowns (aquí), composat per Stephen Sondheim per a un musical de Broadway.

Una carrera que va perdre pistonada als anys 80 però que, fruit de la seva versatilitat, amb gustos eclèctics que van del folk al pop-rock, al gospel o als estandarts musicals, amb més de 40 àlbums originals, a més a més de mitja dotzena de directes i recopilacions, s'ha mantingut viva fins a l'actualitat. Una activitat que ha compaginat amb diverses novel·les sobre temes que l'han tocat de prop, siguin malalties físiques (ella mateixa va patir la pòlio a la infància i la tuberculosi a la joventut) o psíquiques com la bulímia que va experimentar a l'abandonar el tabac, l'alcoholisme o la depressió, de les que va recaure quan el suïcidi del seu únic fill, Clark, fruït del seu primer matrimoni amb Peter Taylor.

Però, com aquesta sèrie d'articles va sobre el de Mont-real, tornem a l'esmentat Wildflowers, un d'aquells discos fonamentals de "dones folkies de cabells llargs" de la època, com Joan Baez o Joni Mitchell, amb 10 tracks, quatre d'autoria pròpia, com Since You've Asked, dos de la Mitchell, un dels quals, Both Sides Now, va ser un altre èxit aclaparador, una de Jacques Brel i dos, com no?, de Leonard Cohen, entre elles la CdD d'avui.

Un LP produït per Mark Abramson, amb magnífics arranjaments orquestrals de Joshua Rifkin, a excepció precisament d'aquesta, en la que ho fan Robert Sylvester i Robert Dennis. Un tema, Priest, en el que l'autor torna a un dels seus temes preferits, la dificultat de compaginar l'amor diví amb el terrenal. Una cançó de la que en podeu gaudir en la meravellosa veu de la Collins i comparar-la amb la irreconeixible versió, amb el títol en castellà de Sacerdotes, que en va fer Enrique Morente (vegeu aquí) en el mític Omega (1996). 

- JUDY COLLINS. Priest. Wildflowers (1967)/ENRIQUE MORENTE. Sacerdotes. Omega (1996).