Mar antiguo (El Último de la Fila)

El barceloní, amb orígens a Albacete, Manolo García, cantant, compositor (i pintor amateur) i el vigatà Quimi Portet, guitarrista, compositor i productor, havien format part de les bandes Los Rápidos i Los Burros, amb escassa repercussió, quan, l'any 1984, van decidir un canvi d'orientació, en incorporar al seu estil pop-rock vigorós aires flamencs i arabitzants, fins aleshores només apreciables en la particular veu del primer, amb el resultat d'un dels grups més originals i reeixits que mai no hagi donat la escena musical catalana, EL ÚLTIMO DE LA FILA.

En els quasi tres lustres d'existència, abans d'emprendre sengles carreres en solitari que perduren en la actualitat i que no son motiu d'aquest post, van editar set àlbums amb molt bon resultat artístic i comercial, des del seminal Cuando la pobreza entra por la puerta, el amor salta por la ventana (1985), amb hits com Dulces sueños o Querida Milagros, al continuísta Enemigos de lo ajeno (1986), el de Insurreción i Aviones plateados; Nuevas mezclas (1987), una mena de greatest-hits gravat a Londres; el més intimista i acústic Como la cabeza al sombrero (1988), amb Sara i Llanto de pasión com a singles destacats; el més experimental Nuevopequeño catálogo de seres y estares (1990), el de Cuando el mar te tenga i Músico loco; Astronomía razonable (1993), en el que, deixant de banda els deixos flamencs i virant més cap al pop de guitarres, amb temes com Mar antiguo (la CdD d'avui!) o Como un burro abrazado a la puerta de un baile, van assolir el major èxit de vendes, abans de que, amb el més lent i fosc La rebelión de los hombres rana (1995), tot i contenir la notable Sin llaves, iniciessin una lleugera davallada que, tres anys desprès i sense publicar material nou, acabaria amb la seva dissolució, per motius no explicats que van donar lloc a diverses especulacions com les intencions del guitarrista de  reduir les gires per gaudir de la seva estrenada paternitat o a la voluntat del mateix de cantar en la seva llengua materna.

Com a CdD he triat un tema de Astronomia razonable, un àlbum produït per David Tickle i el mateix Quimi Portet i gravat als Real World Studios de Peter Gabriel, a Londres, amb el que, amb quasi un milió d'exemplars venuts, van duplicar les del seu predecessor, convertint-se en un dels més emblemàtics de la banda. Un LP d'una gran riquesa sonora, amb protagonisme de la guitarra acústica per sobre dels pràcticament relegats sintetitzadors, amb lletres que van del romanticisme a la ironia, amb alguns trets ecològics. Tretze tracks composats musicalment a dues mans però amb lletres de l'un o de l'altre, dels que en voldria destacar dos, Como un burro amarrado a la puerta de un baile, amb lletra d'un Manolo García que canta per primera vegada una vers en català, el cèlebre 

        "Escolta", piquer, dame aire con tu abanico,

        "que soc de Barcelona i em moro de calor"

i, ara amb lletra de Portet, la CdD, un Mar antiguo al que es refereix successivament com a "madre salvaje, de abrigo incierto que acuna el olivar...madre salvaje, en tus orillas de rodillas rezaré...dios salvaje de la encina y del gris olivar", una composició amb uns arranjaments tan excelsos que la repeteixen en versió instrumental com a tema final del disc.

- EL ÚLTIMO DE LA FILA. Mar antiguo. Astronomía razonable (1993).

Happiness Reigns (Cullen Omori)

A la CdD de la setmana passada us avançava que la dissolució dels Smith Westerns va donar lloc a sengles projectes dels seus líders, el grup de pop-folk Whitney per part del guitarrista Max Kakacek, amb un interessant treball editat, Light Upon The Lake (2016), i una carrera en solitari, recollint el testimoni de la banda seminal, de qui havia estat frontman i cantant, CULLEN OMORI.

Una carrera en la que porta publicats dos LP, en el primer dels quals, New Misery (2016), en el que s'encarrega de tots els instruments, semblava bolcar la decepció pel projecte frustrat i conté la fantasia pop Cinnamon, un dels hits de la seva discografia, i un segon, el recent The Diet (2018), que representa un canvi poc menys que radical.

Un canvi motivat per circumstàncies diverses, com un accident de trànsit que va comportar una costosa reparació, seguit del robatori de la roba i estris del vehicle de substitució, que el van obligar a cancel·lar la gira, el trencament amb la seva xicota i el seu mànager...que el van fer reflexionar i prendre decisions com traslladar-se a viure a Los Angeles, Califòrnia, i donar un gir en el disc següent.

Una obra amb un enfocament musical més ambiciós, guiat pel productor Taylor Locke i amb un grup d'acompanyament amb les guitarres substituint els teclats, en el que recupera l'esperit original, fins al punt de semblar la continuació del Dye It Blonde (2011), el cim de la banda en la que es va iniciar amb només 17 anys a Chicago. Un disc de pop psicodèlic amb 11 tracks amb lletres recurrents sobre la ruptura sentimental i les seves conseqüències, com els malentesos, la gelosia i els sentiments negatius en general, embolcallades, això sí, en precioses melodies. Particularment, penso que ha estat una bona teràpia per superar els mals moments, potser l'hauré  de posar al prestatge dels "discos de ruptura", farcit, per cert, aquest darrer any. 

Un disc iniciat magistralment pel tema Four Years, seguit d'altres perles com Bordeline Friends, All By Yourself, A Real You o la CdD, Happiness Reigns, una composició que em recorda els Smith Westerns en la seva màxima expressió.

- CULLEN OMORI. Happiness Reigns. The Diet (2018).

All Die Young (Smith Westerns)

SMITH WESTERNS va ser un grup d’indie-rock format per dos amics del Northside College, de Chicago, Illinois, el guitarrista Max Kakacek i el cantant i segona guitarra Cullen Omori, qui van contar amb la participació del germà d'aquest, Cameron, al baix, i diversos membres a la bateria i els teclats en el poc més d'un lustre d'activitat.

Un període en el que van gravar precàriament, al soterrani de Kakacek, l'àlbum homònim Smith Westerns (2009), amb clares influències del glam-rock britànic, com David Bowie o T. Rex, tan ben acollit que els va obrir les portes d'un estudi professional de New York, Fat Possum Records, amb qui van publicar, amb la paleta estilística ampliada amb pinzellades de brit pop, com Oasis o Suede, l’encara més aclamat Dye It Blonde (2011), per el que res feia pensar que, desprès del següent Soft Will (2013), divergències artístiques i personals acabarien amb la formació, donant lloc, per part de Kakacek, juntament amb qui fou el bateria durant un període, i ara assumint la veu, Julien Ehrlich, a la banda de pop-folk Whitney i a una carrera en solitari de Cullen Omori que, precisament, comentarem a la CdD de la setmana que ve.

El so dels Smith Western se sustenta en un gran treball de guitarra, lleugerament distorsionada i amb uns riff espectaculars, molt ben secundada pels teclats, i amb uns cors irresistibles, com podeu comprovar escoltant sencer el Dye It Blonde, farcit de hits com l'inicial i més conegut Weekend, Imagine Pt.3, Fallen In Love o la CdD, All Die Young, la èpica interpretació del qual m'evoca el rock espacial de vells coneguts del blog com Mercury Rev o The Flaming Lips.

Comproveu-ho, millor en la versió original que en el vídeo del directe en el que, la veritat sigui dita, potser justificat per les condicions atmosfèriques, la defensen amb ben poca traça.

- SMITH WESTERNS. All Die Young. Dye It Blonde (2011).

Denw (Oumou Sangaré)

Africana 7:

El seguidors de la CdD més perspicaços haureu observat que, en un blog dominat de forma aclaparadora per música anglosaxona, de tant en tant s'ha "colat" algun artista provinent de l'Àfrica, un continent que estimo i admiro especialment per la seva varietat paisatgística, ètnica i cultural, entesa aquesta en el sentit més ampli, com les arts plàstiques, la gastronomia o el folklore, amb la música al capdavant . Lamentablement, això només ha succeït en sis dels 383 post publicats, un miserable 1,56%, injustícia que  m'he proposat esmenar, a partir d'avui, assignant-li una secció periòdica.

I els músics que aniran apareixent, com no pot ser d'una altra manera, representaran estils diversos com el raï, mbalax, wassoulou, blues tuareg, afro-beat, reggae, rumba congolesa, ethio-jazz o isicathamiya, tenint com a nexe d'unió l'haver gravat les seves obres amb tecnologia avançada, sigui als seus països d'origen o a les metròpolis que els van colonitzar, aportant instruments elèctrics i fusionant-se amb estils, i sovint amb artistes, occidentals com Peter Gabriel, Neneh Cherry, Noa, Paul Simon, Ry Cooder..., el que ha donat lloc a un gènere anomenat "world music" (música del món), terme molt controvertit, a l'atribuir-se-li connotacions merament comercials.

I és precisament amb la intenció de no foragitar els seguidors més susceptibles que he evitat titular la secció amb aquest mot  i, emulant el que fan als USA amb la seva música d'arrels actualitzada, etiquetar-la amb el topònim "Africana", i, per donar continuïtat als precedents Khaled (Algèria), Youssou N'Dour (Senegal), Salif Keïta (Mali), Bombino (Niger), Alí Farka Touré (Mali) i Touré Kunda (Senegal), assignar-li d'entrada el numero 7, ocasió per a la que he triat una artista excepcional.

OUMOU SANGARÉ va començar a actuar sent una nena, acompanyant a sa mare, cantant professional per a casaments i batejos (sogoninkun, en la seva terminologia), a qui l'espòs havia abandonat embarassada d'un altre fill, als 16 ja era de gira per Europa amb el grup Djoliba Percussions i als 21, de la mà de l'esmentat Ali Farka Touré, va gravar amb la discogràfica britànica World Circuit Records el seu disc de debut, Moussoulou (1990).

Un àlbum inspirat en el wassoulou, la música tradicional de la seva regió d'orígen, d'ètnia peul, al sud del Níger, escrit i composat per ella mateixa, la majoria de les cançons del qual, com el mateix títol, "Dones", suggereix, fan referència a l'amor i el matrimoni, temàtica que es repeteix en els següents, Ko Sira (1993), en al·lusió als matrimonis arreglats i Worotan (1996), en el que critica la venda de dones. Uns treballs amb els que s'ha significat com una gran activista social a favor dels drets de les dones del seu Mali natal i de tota Àfrica, contra el matrimoni infantil i la poligàmia, obtenint reconeixement al ser nomenada Comandant de l'Ordre i de les Lletres de França (1998), Premi UNESCO 2001 i Ambaixadora de la FAO el 2003.

A partir del resó internacional de Worotan la seva activitat artística es va alentir i, la que també es coneix com el "rossinyol del wassoulou", va rendibilitzar els guanys invertint en diverses activitats empresarials com l'agricultura, la industria hotelera, amb la construcció de l'Hotel Wassoulou de Bamako, i l'automobilística, amb la creació d'una marca pròpia, Gonow Oum Sang, de fabricació xinesa, oferint-nos publicacions esporàdiques com el doble CD recopilatori Oumou (2003) i, com a novetats, Seya (2009) i el recent Mogoya (2017), en el que participa el llegendari bateria Tony Allen, de qui parlarem en el proper post de la secció "Africana".

Com a CdD he triat un tema de Worotan, el seu disc més reeixit, en el que, basat en estructures poliritmiques amb cors de crida-resposta típics de l'Àfrica Occidental, als instruments tradicionals com l'ngoni, la flauta peul, les carabasses i el djembe, s'hi afegeixen un violí, un baix i una guitarra elèctrics i una secció de vents (saxofó, trompeta i trombó), liderats per l'americà Pee Wee Ellis, habitual col·laborador d'estrelles con VanMorrison o James Brown, que li aporten un inesperat aire funk.

La cançó que escoltareu, el track número cinc, es titula Denw (Nens) i, com es pot apreciar a la lletra, impresa traduïda a l'anglès al llibret del CD, tracta de l'estigma associat a la dona que no pot tenir fills, circumstància de la qual sempre se la considera culpable.

- OUMOU SANGARÉ. Denw. Worotan (1996).