Prince Johnny (St. Vincent)

Als tres primers discos de ST. VINCENT, Marry Me (2007), Actor (2009) i Strange Mercy (2011) no els hi vaig prestar gaire atenció. De fet no en vaig aconseguir escoltar sencer cap d'ells, els trobava complicats, espessos, m'atreviria a dir que pretensiosos, i el mateix diria de  Love This Giant (2012), el que va gravar a mitges amb David Byrne, l'ex-Talking Heads.

Però després de l'espectacular concert de presentació d'aquest darrer disc a l'Auditori de BCN, del que em va cridar especialment l'atenció la magnètica presència de l'artista, amb una cridanera imatge de titella movent-se per l'escenari amb uns robòtics passets que alguns comparen als d'un pingüí (i els més dolents com si caminés amb les calcetes baixades fins als turmells!) i un glamour que no desmereixia del seu partenaire (vegeu aquí), m'hi he tornat a interessar. I si això coincideix amb l'aparició d'un quart disc, anomenat precisament St.Vincent (2014), més accessible que els anteriors, el normal era que, finalment, caigués a la xarxa d’Annie Clark. 

I és que aquest és el nom real d'aquesta cantant, compositora, guitarrista i multiinstrumentista de sòlida formació acadèmica, nascuda a Tulsa (Oklahoma, USA), criada a Dallas (Texas) i resident actualment a New York (NYC), amb antecedents professionals com a membre de la banda de pop simfònic The Polyphonic Spree als que va abandonar per afegir-se a la banda de Sufjan Stevens, i que ha col·laborat amb grups com The New Pornographers o The Mountain Goats, abans d'iniciar la seva prolífica carrera en solitari amb aquest nom, per a mi tan poc encertat, de St. Vincent, extret d’un vers de la cançó There She Goes My Beautiful World, de Nick Cave, en el qual es refereix al nom del centre mèdic catòlic de NYC en el que va morir Dylan Thomas, ja ho sabeu, el poeta gal·lès en el que es va inspirar el senyor Robert (Bob) Zimmerman per escollir el nom artístic.

El seu estil és una barreja poc ortodoxa de pop, indie-rock, funk, electrònica, música de cambra i cabaret-jazz amb una àmplia gama d'instruments, que inclouen cordes i vents, amb sofisticats i complexes arranjaments que van de la música progressiva a la contemporània (diguem-li "psicodèlia retrofuturista"?), que ha estat molt ben rebut per la crítica especialitzada però suposen un autèntic repte per als oients, precisant de diverses escoltes ("s'han de treballar", com diu el meu amic X.F.) per copsar-les en la seva magnitud.

I això és molta tela, potser massa, per la qual cosa, conscient de la dificultat d'agradar als seguidor del blog menys motivats, he escollit com a CdD un dels temes més accessibles del disc, Prince Johnny, una balada assossegada i sensual, amb una preciosa melodia i una tornada definida (Saw you pray to all make you a real boy...), amb un enorme desplegament vocal, al que s'afegeix un cor ombrívol, quasi fantasmal, sobre una base rítmica percussiva, en la que a cada escolta hi descobreixes noves capes sonores, que et fa agafar ganes de ballar i tot.
A continuació podeu gaudir de la versió oficial del tema i d'un vídeo amb un final "flipant".

- ST. VINCENT. Prince Johnny. St. Vincent (2014).

Uptown Again (The Afghan Whigs)

Uns altres que han tornat! Després de 16 anys des del seu darrer disc, THE AFGHAN WHIGS, nom curiós que fa referència a una colla de motoristes negres dels anys 70, autodeclarats musulmans i pacifistes, amb alguns canvis respecte a la formació original, presenten un nou treball, Do To The Beast (2014), que recupera l'esperit original del grup.

Es tracta d'una banda de Cincinnati (Ohio, USA), liderada pel cantant, guitarrista i compositor Greg Dulli, que durant els anys 90, època en la que triomfava el grunge, van obtenir la aclamació unànime dels mitjans especialitzats amb un estil que unia el post-punk-rock amb el jazz i, sobretot, el soul, fins apropar-los als clàssics de la Motown, "léase" Marvin Gaye, fet al que van contribuir les temàtiques de les cançons, amb continues referències sexuals.

Dels seus 6 àlbums anteriors em quedo amb els quatre últims, Congregation (1992), Gentlemen (1993), Black Love (1996) i 1965 (1998), tots amb més èxit de crítica que de vendes, el que, unit a les diferències, presents des de l'inici, entre els membres, els va portar a la dissolució.

Això si, Drulli no ha restat inactiu durant aquest temps i ha seguit publicant discos i actuant com a frontman de les bandes The Twilight Singers i de The Gutter Twins, aquesta amb el seu amic Mark Lanegan, l'ex Screaming Trees i The Queens Of The Stone Age, com també en solitari, i ha composat la banda sonora i, fins i tot, ha actuat en diverses pel·lícules. Com a curiositat, fa només uns mesos va fer una petita gira pels USA amb Steve Kilbey, el cantant de The Church, els protagonistes de la CdD de la setmana passada.

I posats a triar, ho faig pel 1965, gravat, amb producció del mateix Druli, autor de la majoria dels temes, a l'estudi del meu admirat Daniel Lanois, a la ciutat de New Orleans (Louisiana), l'humit clima de la qual contribueix a donar un toc extra de sensualitat a 10 cançons, més un instrumental final titulat precisament The Vampire Lanois, que suposen tanmateix 10 relats eròtics que celebren descaradament la sexualitat. Temes foscos i emotius en els que les veus i els enganxosos cors hi juguen un paper fonamental, del que n'és una bona mostra el tercer track, i CdD d'avui, Uptown Again, amb un ritme funky i uns arranjaments barrocs, sense deixar de sonar rock, sinó fixeu-vos en la energia crua de les guitarres en segon pla. I amb una tornada que, si algú s’hi vol afegir, fa:

                         Baby, untie me now

                         I'm ready to get down

                        Get down and move around

                        Baby, you cry too much

                        I'm tired of the sound

                       Yer such a baby

     

I als encuriosits us diré que el títol del disc, 1965, fa referència a un any èpic de la història dels USA, com demostra la fotografia de la portada amb l'astronauta Ed White fent la primera caminada espacial americana en el marc del projecte Gemini IV.

- THE AFGHAN WHIGS. Uptown Again. 1965 (1998).

The Unguarded Moment (The Church)

Tinc entès que en breu sortirà un disc d'homenatge a la banda australiana THE CHURCH per part d'un grup de músics espanyols com Sr. Chinarro i altres i he pensat dedicar-li aquest post ja que, de ben segur, alguns dels seguidors del blog probablement no els coneixereu.

Es tracta d'un quartet de Sydney format pel cantant, compositor principal i baixista Steve Kilbey, els guitarristes Peter Koppes i Marty Wilson-Piper i un baterista que ha canviat en diverses ocasions des dels seus inicis, a principi dels anys 80, fins a l'actualitat, temps en el que han gravat una vintena de discos de sort artística i comercial ben dispars.

En el començament el seu estil anava associat a la new wave i els post-punk imperants a la època però amb els anys van evolucionar cap al rock psicodèlic amb reminiscències, fins i tot, del rock progressiu amb llargs desenvolupaments instrumentals i complexes arranjaments de guitarres.

Els seus discos més interessants son el primer, Of Skins And Heart (1981), que conté el seu primer èxit, The Unguarded Moment, CdD d’avui, i el sisè, Starfish (1988), el del hit més comercial de la seva carrera, Under The Milky Way, als que podem afegir el segon, The Blurred Crusade (1982), el de Almost With You, i altres com Seance (1983), Heyday (1985), Gold Afternoon Fix (1990), Priest=Aura (1992), Sometime Anywhere (1994) etc...dels quals, us confesso sincerament, no en hi ha cap a la meva discoteca.

La veritat és que mai no en van cridar l'atenció fins que l'any 2005 van publicar un àlbum, l’únic que en tinc d’ells, excepcional a la seva trajectòria, van gravar un disc amb algun dels seus temes més coneguts -així com amb cinc més de nous- en format acústic però no com si d'un simple unplugged més es tractés, sinó que les van reinterpretar, modificant els arranjaments, fins i tot el "tempo" d'algunes composicions, de les que resulta paradigmàtica la que obre i dona nom al disc, la esmentada The Unguarded Moment, traduïda per a la ocasió a l'espanyol com "El momento descuidado", amb un alentiment (ralentí) que li escau d'alló més bé.

Per cert, el disseny de la portada és obra del mateix Kilbey, autor del retrat del quatre col·legues sobre un fons taronja i amb un aura diferent per a cada un, una característica recurrent de les pintures de l'autor.

Us deixo amb la CdD...

     

              So hard finding inspiration

              I knew you'd find me crying

             Tell those jokes don't make me laugh...

...i un segon vídeo, que us recomano visualitzar desprès d'escoltar la cançó, mentre em rumio si em faig amb alguna peça més de la seva discografia.

- THE CHURCH. The Unguarded Moment. El momento descuidado (2005).