Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin
goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock
més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu
debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2
anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al
material abans del seu llançament al mercat.
Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències
foranes com The Libertines o The Strokes, així com de
locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el
líder dels gironins Umpah-pah.
Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado,
els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el
que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel
Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell
superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens
han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un
bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una
relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...)
que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per
al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig!
(2026).
Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB
DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en
que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de
la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres,
Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més
personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds,
d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social
que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock,
de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o
el mateix Bruce Springsteen.
Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler
comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band,
que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la
que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació
igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner
al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a
l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica
llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als
cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre
la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte
literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que
va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques
Levy.
Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la
seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane"
Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera
i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven
Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy
Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan
Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva
esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues
úniques del lot composada sense la participació de
Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).
Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de
la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al
vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera,
inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants
dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la
que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar
de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va
respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que
quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre
parèntesi del títol.
Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES
en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els
successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant
(2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs
de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White,
porten la CdD d'avui a una altra dimensió.
- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below).Desire (1976)/The White Stripes (1999).
Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no
haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a
punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window
(2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar
a més.
Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia
Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb
el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann,
amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country,
que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair
(2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet,
deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema
que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental
d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que
inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira
buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior,
per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part
als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve
Albini.
Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel
guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake,
s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts,
com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del
títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la
policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan
cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop
(jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la
CdD, Anywhere.
Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una
altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel
nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en
el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em
moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol
lloc on vagis...porta'm amb tu...".
I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you
- THE RATBOYS. Anywhere. Singin'
To An Empty Chair (2026).
Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de
la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de
Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a
Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la
tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com
la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va
sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música
electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista i
vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell
"conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan
aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.
Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així
mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan,
aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli
colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â
Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora,
i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat
"griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del
mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el
controvertit terme de world music.
Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb
la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del
productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant
el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de
l'incipient fenomen "afro-pop".
Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que
emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels
seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les
pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb
conseqüències personals i artístiques.
De les primeres en destacaria la tornada
al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una
orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en
múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de
Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil,
prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels,
amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més
interessants, com Nongo Village (1993) o el meu preferit, Sabou
(2004).
Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic
instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama
Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a
més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa
veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons
instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc
minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de
crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama,
Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou,
l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko
o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el
poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme
individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.
Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la
Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la
banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista
i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció
rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït
el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge,
amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden,
tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.
Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift
(1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box
(vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992),
el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden,
i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires
promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals,
agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats
amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia
associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver
del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja
de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any
2002.
Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock
inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la
estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el
que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres
EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest
hits, que no son objecte del post d'avui.
Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt
(Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en
parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres
esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest
amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr),
sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li
restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry
Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu
pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-,
Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.
Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista
ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone,
mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un
glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff
de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que,
lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori:
si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would?
Com dèiem al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí),
tot i que el tema va ser prèviament enregistrat per Johnny Rivers per
iniciar el seu tercer LP, Changes (1966), va ser la versió de GLEN
CAMPBELL que, així mateix, obre el titulat amb el mateix nom, By
The Time I Get To Phoenix (1967), la que el va li va donar la fama i,
de retruc, al seu autor, JIMMY WEBB.
Una interpretació que va associar les carreres
artístiques del cantant i del compositor, del que en va resultar un seguit
d'èxits durant un grapat d'anys. I va continuar quan Campbell -el fill d'una
humil família nombrosa d'Arkansas que havia format part de diversos grups poc
reeixits abans de fer-se conegut com a músic de sessió per a diversos artistes
i esdevingut ja famós cantant de country a Los Angeles, Califòrnia, activitat
que alternaria amb la presentació de programes de TV com The Glen Campbell
Goodtime Hour i altres i algun "cameo" cinematogràfic- va encetar
el següent àlbum, Wichita Lineman (1968), el dotzè de la seva
extensíssima discografia, amb aquest altre tema homònim de Webb.
Un disc que assoliria el número 1 a les llistes
de música country i de pop (i per això avui porta l'encapçalament
de dues sèries del blog) amb un únic tema compost per l'intèrpret, Fate
Of Man, i deu covers tan diverses com (Sittin On) The
Dock On The Bay, d’Otis Redding; If You Go Away, originalment Ne
me quitte pas, de Jacques Brel; Words, dels Bee Gees o
Reason To Believe, de Tim Hardin, però ha passat a la història
per l'himne atemporal que el titula i, és clar, CdD d'avui, Wichita Lineman.
Una composició originada pel desig de Campbell
d'explotar el filó demanant-li a Webb reincidir, com a Phoenix, en una
localització geogràfica i aquest s'inspirés en la visió d'un
treballador de la línia telefònica ("lineman") enfilat en un
pal al ben mig d'una extensa praderia a prop de Wichita, Kansas, al que
s'imaginava parlant amb la seva parella, del que en resultaria una de les
cançons d'amor més boniques mai escrita, i que acaba repetint dues vegades la
tornada en la que diu "I et necessito més del que et vull, i et vull per
sempre, i el linier de Wichita encara és a la línia".
And I need you more than want you And I want you for all time And the Wichita lineman Is still on the line
Una cançó en la que destaquen els arranjaments
orquestrals del productor del disc, Al De Lory, a més a més de l'orgue
elèctric Gulbransen, interpretat pel mateix Webb, que se'l va fer portar
a l'estudi de gravació des de casa seva, a fi de mantenir la mateixa
sonoritat que la de la maqueta amb la que ja havia captivat a tots els
participants en l'enregistrament.
- JIMMY WEBB/GLEN CAMPBELL. Wichita Lineman. Wichita Lineman
(1968).
El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo"
conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee
i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa
d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva
adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una
coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.
Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els
instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista
dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als
comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).
Un LP amb 13 temes que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country
als que ens tenen acostumats, que les bessones componen
i canten equitativament i dels que, sense llegir els
crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que
en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard
Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons)
com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast,
que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast
II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva
neboda de 12 anys.
Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem
escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades,
fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns
moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes
guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders,
i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de
lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has
de deixar anar":
La configuració convencional d'una banda de rock,
integrada per guitarra, baix i bateria, instruments als que sovint s'hi
afegeixen una segona guitarra i/o un piano, salta capgirada pels aires amb els
protagonistes d'avui, MORPHINE.
Un trio de Cambridge, a tocar de Boston,
Massachusetts, integrat per Mark Sandman, compositor principal i cantant
de veu distant que s'acompanyava d'un baix amb només dues cordes -afinades, per
a més inri, en la mateixa nota, que interpretava a l'estil slide (fent lliscar
els dits pel pal després de tocar una nota)- i només ocasionalment de guitarra
i teclats; Dana Colley als saxos, amb predomini del baríton sobre el
tenor però que de vegades tocava a l'hora (en el més pur estil del jazzmen"Rahsaan" Roland Kirk) i un bateria, tasca en la que es van
anar succeint i, fins i tot, coexistint, Jerome Deupree i Billy
Conway.
Un grup d’indie-rock amb un so minimalista
amb peculiars arranjaments musicals propers al blues i al jazz i
amb lletres igual de fosques i malenconioses que en els seus menys de deu anys
d'existència va obtenir un gran reconeixement de la crítica, que no comercial,
per el que els podem ficar sens dubte al calaix dels "grups de
culte", amb els tres primers LP, Good (1993), Cure For
Pain (1993), el meu favorit, i Yes (1995), per decaure un
xic amb els següents, Like Swimming (1997) i The Night
(2000), editat pòstumament a la mort de Sandman, víctima
d'un infart de miocardi, amb 46 anys (i sense que se li
coneguessin factors de risc ni, malgrat el nom de la banda, consum de
substàncies) en ple escenari (el somni de tot músic, tot i que, evidentment,
encara massa jove) en un concert a prop de Roma, l'any 1999.
Una pèrdua que hauria d'haver donat fi a un
projecte que es va resistir a plegar, a base de innecessaris spin-off
amb noms com Orchestra Morphine, amb la intenció de recaptar fons per a
la Mark Sandman Music Education Foundation, i altres de més
difícil justificació com Twinenmen, Members Of Morphine o Vapors
Of Morphine, que em permetreu obviar.
Com a CdD he triat un tema del segon LP coproduït
per Sandman i Paul Q. Kolderie, amb 13 tracks que no us ocuparan més
de 37 minuts, de les en destacaria l'homònima Cure For Pain, I'm Free, All
Wrong, Sheila o el seqüenciat en segona posició, Buena, en el que
una línia de baix, a la que s'afegeix la també minimalista bateria, amb un
ritme proper al funky, precedeixen la veu durant el minut que, a la versió original (vegeu aquí) triga a
entrar el saxòfon, coincidint amb l'esment del títol: "He conegut un
dimoni anomenat Buena..." a la tornada que culmina dient: "Crec que
van sent hora de que et presenti el Buena, Buena, Buena, Buena, Good, Good,
Good", del que he deduït que així és com anomena el diable...o alguna cosa
menys òbvia, ves a saber.
El tema de BOB DYLAN que confrontarem avui
amb una versió a càrrec d'un "conegut" del blog és el que
enceta una altre del seus àlbums més decebedors, New Morning
(1970), tot i que el considero millor, el que no era gaire difícil, que el seu
infame predecessor, Self Portrait (1970), publicat només
quatre mesos abans.
L'onzè LP de la seva discografia, en
l'enregistrament del qual van intervenir el productor habitual, Bob Johnston,
que el va deixar penjat a meitat de la feina per anar-se'n amb Leonard Cohen, i el multiinstrumentista Al Kooper -el de la mítica
"intro" de Like A Rolling Stone (vegeu aquí)- que sembla que
també en va acabar fins als dallonses a causa de la volubilitat del
cantautor, fins al punt de ni figurar en els crèdits, tot i que en les seves
dotze tracks es respira un ambient de pau i assossec que semblen
reflectir la seva estabilitat personal i familiar del moment, aleshores amb 29
anys.
Un seguit de cançons poc convencionals, amb
lletres en les que barreja l'humor, com a Day Of The Locusts, en la que
fa mofa de quan es va haver de posar toga i birret per rebre el títol de Doctor
honoris causa per la Universitat de Princeton (recordem que a recollir el
Premi Nobel de Literatura l'any 2016 ni tan sols s'hi va presentar) amb
l'esmentada felicitat domèstica i fa incursions en terrenys no habituals com el
jazz spoken word a If Dogs Run Free o Three Angels, al meu
parer bastant desencertades, o el gòspel, a Sign On The Window,
en la que se'n surt prou bé tocant el piano.
Un disc del que, posats a salvar alguns temes, en
destacaríem l'homònim New Morning, The Man In Me i, per
sobre de tots, la CdD, If Not For You (Si no fos per tu), en el
que declara dependència emocional cap a la seva estimada primera
esposa, Sara, amb aquesta oda a la natura, com es reflecteix a la tornada:
"Si no fos per tu el meu cel cauria, la pluja s'acumularia, si no fos per
tu no seria enlloc, estaria perdut si no fos per tu".
Una cançó que només uns mesos després publicaria
un veritable amic, GEORGE HARRISON, l'ex Beatle, en el seu
(triple) àlbum de debut, All Things Must Pass(1970),
enregistrament en el qual va participar una constel·lació de
"coneguts" nostres com Peter Frampton a la guitarra, Billy Preston a l'orgue, Klaus Voormann al baix, Alan White a la
bateria o el mateix Ringo Starr a la pandereta.
Tot seguit podeu comparar les versions originals
dels dos artistes a més a més, com a torna, de la que van interpretar
conjuntament en els assajos del mític Concert For Bangla Desh (1971),
tot i que finalment no la van tocar a l'espectacle, en la que queda palesa la
seva complicitat.
- BOB DYLAN/GEORGE HARRISON. If Not For You/New
Morning (1970)/All Things Must Pass (1970).
El passat diumenge es va celebrar al Levi's Stadium de Santa Clara,
Califòrnia, la LX final de la National Football League (NFL), coneguda
com a Super Bowl, entre els equips de futbol americà Seattle Seahawks
i New England Patriots, amb victòria dels primers per un clar 29-13.
Es tracta de l'esdeveniment esportiu més popular als Estats Units, a la
mitja part del qual és tradicional l'actuació d'una primera
figura musical, aquest any a càrrec del porto-riqueny Bad Bunny,
qui, amb la seva interpretació -amb la participació del seu paisà Ricky
Martin i de Lady Gaga- s'ha guanyat el meu respecte, tot i que
probablement mai no li dedicaré una CdD, donada la llunyania del seu
estil amb el meu gust particular.
Ben diferent és el del grup que va tocar a la prèvia del partit, GREEN
DAY, el trio de Oakland, Califòrnia -el nom el qual ("Dia verd")
en argot fa referència a passar-se tot un dia col·locat fumant marihuana-
integrat pel compositor principal, cantant i guitarrista Billie Joe
Armstrong, el baixista Mike Dirnt i el bateria Tré Cool, que,
amb el seu aclamat -malgrat l'escatològic títol ("Diarrea")- tercer
LP, Dookie (1994), amb temes tan reeixits com Burnout, Welcome
To Paradise, Basket Case o When I Come Around va reactivar el fenomen punk-rock, catapultant-lo
fins al mainstream i n'iniciaven un altre, el punk-pop.
Un èxit que va anar decaient en els tres àlbums posteriors, període en el que
es va arribar a especular en la dissolució de la banda, per ressorgir en el
setè, American Idiot (2004), el cim d'una discografia que, amb el
darrer, Saviors (2024), arriba als 14 llançaments.
Com a CdD he escollit el tema homònim que enceta l'esmentat American
Idiot, una mena d'òpera punk en la que, emulant la mítica Tommy
(1969) de The Who, narren la vida d'un tal Jesús de Suburbia carregant
en la majoria de temes contra l'administració de George W. Bush (fill) i
la societat americana del moment, desconcertada pels atemptats de l'11S i
inexplicablement emmudida davant la injustificable invasió de l'Irak,
reflectint el declivi del "somni americà".
Un disc, en la composició del qual participen per primera vegada tots els
membres, amb 13 tracks protagonitzades per individus desorientats en un
mon d'incertesa i conflicte, dues d'elles, Jesus Of Suburbia i Homecoming,
en forma de suits amb sis moviments, de més de vuit minuts de durada
cada una, i altres com Holiday i Boulevard Of Broken Dreams
que, precedides per Good Riddance, de l'LP Nimrod
(1997), va formar part del popurri de quatre que van interpretar a la LX
Super Bowl, finalitzat, és clar, amb la icònica American Idiot.
Una cançó escrita com a contrapartida a la banda surenya Lynyrd
Skynyrd, exaltadora de la ideologia ultraconservadora de la classe
treballadora blanca, a la que es denomina de forma pejorativa com redneck
("coll vermell", que és com se’ls queda després de feinejar durant
hores al sol) que en aquesta ocasió, defugint tota polèmica, van cantar amb la
lletra original, mantenint la frase "I'm not a part of a redneck agenda"
en lloc de canviar-la per "I'm not a part of a MAGA agenda",
com solen fer, la darrera vegada 48 hores abans a la FanDuel Party (un
dels molts actes del cap de setmana de la Supebowl) que van oferir al Pier
29 de San Francisco, en la que van instar els agents del Servei
d'Immigració i Control de Duanes, el controvertit ICE, a abandonar la seva
feina de merda.
- GREEN DAY. American Idiot. American Idiot (2004).
Als seguidors del blog que aneu al
cercador que trobareu a la part superior esquerra del post
i hi escriviu The New Pornographers
us hi apareixeran multitud d'enllaços, dels que en destacaria
dos, el de A.C. Newman, el compositor principal d'aquesta fantàstica
banda canadenca, i el de Destroyer, el projecte molt més reeixit d'un
altre membre, Dan Bejar, fill de pare espanyol, qui deixaria la formació
després del sisè dels nou discos que han publicat fins ara.
Doncs, a partir d'avui, hi sortirà el link
del tercer dels seus cantants, en aquest cas una dona, NEKO CASE,
funció que desenvolupa a més a més de tocar la bateria i que
recentment ha publicat el seu vuitè àlbum en solitari, Neon Grey Midnight
Green (2025).
Una carrera paral·lela a la de la
banda, iniciada a Vancouver, Canadà, país que la considera una mica seva, amb
dos LP en els que s'acompanyava dels Her Boyfriends, amb un estil que
deixava de banda el power pop a favor del country alternatiu, per
continuar, a partir del magnífic Blacklisted (2002), amb el seu
nom propi, amb una eclèctica barreja de folk, country, pop i indie
rock de la que en resulta un so atmosfèric i amb unes lletres críptiques
per les que ha estat classificat com a “country noir”.
Uns discos que aquesta filla d'ucraïnesos,
nascuda a Virginia i crescuda a Tahoma, Washington, ciutat que abandonaria
quan, amb 15 anys, es va emancipar, ha anat espaiant cada vegada més en el
temps i ara fa uns mesos, després de més de set anys en els que, sense deixat
de participar en la banda mare, ha aprofitat per escriure un llibre de memòries
(The Harder I Fight, The More I Love You, 2025), ens acaba d'oferir el
primer d'autoproduït, en el que s'acompanya de la guitarra i d'una pila de
músics, superior a les dues dotzenes, que inclouen les seccions de cordes i
vents de la PlainsSongs Chamber Orchestra, arranjada per Tom
Hagerman i dirigida per Sara Parkinson, deixant la bateria per al
nostre "conegut" John Convertino, de Calexico.
Un àlbum, el nom del qual fa referència als tons
(gris neó i verd de mitjanit) del cel del Pacífic del nord-oest dels USA,
amb dotze tracks coescrites amb el guitarrista Paul Rigby
i enregistrades en directe amb la banda al complert, l'aire cinematogràfic de
les quals es gaudeix millor a cada nova escolta, des de la inicial, i CdD
d'avui, Destination, fins a la que el tanca, Match-Lit (a la memòria del desaparegut Dallas Good, cantant i guitarrista de The Sadies,
el grup canadenc amb el que la cantautora havia col·laborat en el passat),
entre les que en destacaria altres com Wreck (vegeu aquí les seves maneres escèniques), Winchester Mansion Of Sound
(dedicada al també recentment finat Dexter Romweber, antic cantant i
guitarrista dels Flat Duo Jet), An Ice Age o Rusty Mountain.
- NEKO CASE. Destination. Neon Grey
Midnight Green (2025).
Nascut en una humil família rural de Tennessee, orfe i criat pels avis
materns, ISAAC HAYES va retornar als estudis que havia abandonat gràcies
al suport dels seus mestres de l'institut de Memphis, conscients del talent
musical que abrigava aquell adolescent, dotat d'una prodigiosa veu de baríton i
bona tècnica amb instruments com el saxòfon i el piano, que iniciaria la seva
carrera com a músic de sessió de la mítica Stax Records per acabar
convertit en un reeixit compositor, cantant, arranjador i productor.
Una trajectòria com a compositor, sovint associada a David Porter,
amb més de 200 cançons per a artistes de la casa, com la coneguda Soul Man
per a Sam & Dave (vegeu aquí), paradigma del que
es coneixeria com a southern soul, i que donaria pas a una de
solista amb desenes d'àlbums amb els que obtindria tanta popularitat, i calers,
com despertarien una vena altruista, inspirada pels professors abans
esmentats, a favor de la educació de les classes més desfavorides i contra les
drogues, així com al desenvolupament dels països africans (pel que va
arribar a establir nexes amb la família reial de Ghana) mitjançant la fundació
que porta el seu nom.
Una discografia de la que en voldria destacar tres obres, totes dels seus
inicis, la primera és el seu segon àlbum, Hot Buttered Soul
(1969), acompanyat de The Bar-Kays, amb només quatre temes, dels que en
sobresurten les radicals versions de Walk On By, composat per Burt
Bacharach i Hal Davis per a Dionne Warwick i la de la CdD de
fa quatre setmanes, By The Time I Get To Phoenix, de Jimmy Webb
(aquí) a les que aplica ritmes sensuals i llargs desenvolupaments instrumentals
(de més de 12' i 18' respectivament) que reinterpreten un estil
que podríem etiquetar com "soul simfònic".
Un altre és Black Moses (1971), el seu cinquè, amb el títol
del sobrenom (Moisès Negre) que li van posar els directius d’Stax per
l'efecte que la seva música exercia sobre els joves negres i que Hayes,
profundament cristià en aquella època (tot i que amb el temps abraçaria la
Església de la Cienciologia) inicialment rebutjaria. Un doble LP en el que
alterna temes propis amb versions d'altres com Never Can Say Goodbye,
popularitzat pels Jackson 5, o I'll Never Fall In Love Again, una
altra de Bacharach-David per a la Warwick.
I el tercer, el que conté la CdD d'avui, enregistrat entre els dos
anteriors, diria que no millor que aquests però que li donaria la màxima
popularitat de la seva discografia, la BSO de la pel·lícula Shaft,
estrenada aquí com Las noches rojas de Harlem (Gordon Parks,
1971), unes de les més representatives del subgènere conegut com "blaxploitation"
(i aquí)
Una de les múltiples participacions en el mon del cinema, de les que en
sobresurt la de la escatològica sèrie d'animació South Park, en la que,
a més a més de composar i interpretar molts temes, va posar la veu al
personatge de Jerome "Chef" McElroy durant nou temporades, fins que
van gosar criticar la seva venerada Cienciologia, tot i que aleshores ja havia
patit el primer dels dos ictus que acabarien amb la seva vida el 2008, amb
només 65 anys.
I així arribem a la cançó avui escollida, el Teme From Shaft, un
dels tres amb participació vocal dels 15 que conté el doble LP de la BSO,
composat i produït per Hayes i enregistrat amb l'acompanyament instrumental de
The Bar-Kays i The Isaac Hayes Movement i tres veus de suport, amb una
complexa obertura en base de soul i funk en la que destaquen la
línia de guitarra amb efecte wah-wah de Charles Pitts i el
ritme dels charles del bateria Willie Hall, als que s'afegeixen
els teclats, interpretats pel mateix Hayes, i els vents, en una llarga
introducció de més d'un minut i mig, fins que entra la veu de l'autor per
destacar la personalitat (i l'atractiu sexual) del detectiu John Shaft amb una
lletra que, en aquell moment, es va considerar força atrevida.
Una composició amb la que va obtenir l'òscar a la millor cançó original, a
la cerimònia d'entrega del qual va pujar a recollir acompanyat de la senyora Rushia
Wade, l'avia que el va criar.
Amb un nom extret de la novel·la A Spy in the House of Love,
escrita per Anaïs Nin l'any 1954, THE HOUSE OF LOVE és una
banda creada a Londres pel compositor, cantant, guitarrista Guy Chadwick
i el guitarra solista Terry Bickers, que va obtenir un debut molt
reeixit amb l'àlbum homònim del 1988, del que en destaca un dels seus hits
més coneguts, Christine (vegeu aquí).
Un disc que els va comportar tanta popularitat com problemes d'ego, el que,
unit a les seves addiccions a drogues com l'LSD i alcohol, i greus problemes de
salut mental de Bickers, van suposar un distanciament tan gran que faria
insuportables els dos anys que van trigar a publicar el segon LP, també de
títol homònim, tot i que se'l sol conèixer com a Fontana (que no
és sinó el nom de la nova discogràfica amb la que van tenir tants problemes) o,
per la icònica caràtula, obra de Trevor Key, The Butterfly Album
(1990), amb la publicació del qual aquell abandonaria la banda, essent substituït per
fins a tres guitarristes diferents que, després del Babe Rainbow
(1992), acabarien deixant Chadwick sol amb l'instrument en un quart, Audience
With The Mind (1993) que, donats els resultats comercial cada vegada
pitjors, donaria per finalitzada la primera etapa del grup.
Una dissolució que portaria al líder a una forta depressió que el faria
prendre consciència dels problemes del seu ex-col·lega, amb qui, deu anys
després i amb diversos projectes poc reeixits, s'acabaria reconciliant per
donar lloc a una reagrupació plena d'intermitències i la publicació de tres LP
més, els anys 2005, 2013 i 2022, que no els han fet "reverdecer los
laureles" dels dos primers, en els que van comptar amb la secció rítmica
integrada per Chris Groothuizen al baix i Pete Evans a la
bateria.
I d'aquells, em quedo amb el segon, un disc de marcat so de guitarres
psicodèliques, per al conflictiu (reitero) enregistrament del qual van emprar
diversos estudis i fins a quatre productors diferents, amb un resultat artístic
molt superior al que n'era d'esperar, amb dotze precioses tracks,
algunes de tan conegudes com I Don't Know Why I Love You (aquí), The
Beatles And The Stones (i aquí) o la CdD, Shine On, una nova versió d'un single publicat el 1987 i que no va estar inclòs en el seminal LP.
Una meditació poètica sobre els dubtes que acompanyen la transició de
l'adolescència a l'estat d'adult i la lluita per trobar la llum en un mon que
sembla distant i fosc, la tornada de la qual, "She, she, she, she Shine
On", actua com un mantra d'esperança i resiliència, una crida a
"brillar", probablement adreçada a una figura femenina que suposi el
far que il·lumina en temps difícils.
- THE HOUSE OF LOVE. Shine On. Fontana/The Butterfly Album
(1990).
