TWISTED TEENS son una banda de New Orleans, Louisiana, l'estil
de la qual és difícil de catalogar, ja que a l'actitud, l'aspecte rude o la veu
aspra i nerviosa del cantant i guitarrista Caspian Hollywell, propera al
punk i garage-rock, s'hi suma la pedal steel guitar d'un
sempre impecablement vestit "Razor" Ramon Santos que li
confereix un definitori aire country old school.
Després del seu debut amb l'homònim Twisted Teens
(2024), enregistrat pel duo (tot i que per a les actuacions s'acompanyen d'un
nombre variable de músics) al més pur estil lo-fi i editat en format
vinil, fa només unes setmanes he sabut de la seva existència en la seva
continuació, Blame The Clown (2026), un LP amb 12 tracks
amb arranjaments més elaborats del que caldria esperar i que conviden a
anar-los descobrint en successives escoltes, dels que en destacaria alguns com Wild
Connection, Little Seed, Who Could It Be? o la que l'enceta i CdD d'avui, Is
It Real?, un tema desenfadat que us animarà a escoltar la resta del concert (aquí).
- TWISTED TEENS. Is It Real?Blame The Clown (2026).
Com avançàvem la setmana passada, la dissolució dels Gorky's Zygotic
Mynci es veia a venir amb el debut en solitari del seu líder, EUROS
CHILDS, amb Chops (2006), el primer de la vintena d'àlbums
que el prolífic cantautor gal·lès ha enregistrat acompanyant-se d'una
banda, gairebé sempre amb la participació de sa germana Megan al violí;
en solitari; en format duet (Jonny, Cousins...) o en
col·laboracions diverses (Imarfer Corff, Short & Curlies...),
amb la que s'ha mantingut en actiu fins i tot després d'haver-se integrat com a
teclista dels escocesos Teenage Fanclub (amb un membre dels quals, Norman
Blake, havia format els esmentats Jonny), amb qui ha intervingut en els
darrers dos LP, Endless Arcade (2021) i Nothing Last
Forever (2023), a la presentació del qual vaig tenir ocasió d'assistir,
el dia 18 d'octubre de 2023, a la sala Paral·lel 62 de Barcelona.
Una discografia inabastable fins i tot per a un melòman empedreït com jo,
de la que em quedo amb aquells àlbums en els que s'ha mantingut fidel al
distintiu estil dels Gorky's, caracteritzat per melodies tan precioses com poc
convencionals i unes lletres introspectives al voltant de l'amor, la nostàlgia
i petites coses de la vida quotidiana, com son els primers, l'esmentat Chops
(2006), Boreda (2007), The Miracle Inn
(2007) o Son Of Euro Child (2009), el primer en el que abandona Wichita
Recordings per iniciar, amb el seu propi segell, National Elf, la
publicació simultània en format CD i amb descàrrega de prepagament (amb el mode
"paga el que puguis") i altres com Summer Special
(2012), Situation Comedy (2013) o el quinzè, Gingerbread
House Explosion (2019), un dels meus favorits.
I avui, assumint un cop més el paper de divulgador de "fricades",
recomano als seguidors del blog que no el coneixeu que us inicieu amb el
seminal Chops, un disc en el que col·laboren dos ex col·legues,
sa germana Megan (violí) i John Lawrence (guitarra) i el productor
habitual, Gorwel Owen, amb 14 tracks, algunes d'elles simples
interludis que no superen el minut de durada, en les que s'alternen els idiomes
anglès i gal·lès, de les que en destacaria algunes com Donkey Island,
Circus Time, Hi Mewn Socasau,
la inusualment extensa First Time I saw You (8:05) i, és clar,
la CdD, Costa Rita.
Una melodia preciosa amb una lletra, en aquest cas en anglès, que
fa posar vermell de tan ingènua, en la que relata com el protagonista, un
venedor de gelats a la platja de Coney Island, s'enamora de una bonica
venedora de cacauets que li promet quedar-se una estona a la caiguda de la
tarda, quan tothom se'n va però, finalment, mentre ell es refresca a l'aigua,
agafa el darrer tren i el deixa plantat.
Amb un nom amb un joc de paraules gal·leses (ximple, zigot, mico) sense
gaire sentit per a mi, GORKY'S ZYGOTIC MYNCI va ser
un grup creat a Carmarthen per tres amics de classe
mitjana-alta, Euros Childs, compositor principal, veu i teclats; John
Lawrence, veu i guitarra i Richard James, baix; als
que s'afegirien Megan Childs, la germana del primer, al violí
i Euros Rowlands a la bateria, en un moment, a començament dels anys 90,
en que a Gal·les es va promocionar un moviment, conegut com a Cool Cymru,
amb bandes com Stereophonics, Super Furry Animals o
"conegudes" del blog com Manic Street Preachers o Catatonia,
com a contraposició a l'emergent britpop.
Una formació original i distintiva en base a la
utilització d'instruments tan poc convencionals -com la celesta (una
mena d'harmònium), el sitar o l'arpa de boca, que solien intercanviar-se tant a
l'estudi de gravació com a l'escenari - com ho eren els compassos, estructures
o patrons melòdics, així com la interpretació en la que alternaven el gal·lès i
l'anglès.
Entre el 1992 i el 2003, amb alguns canvis en la formació, van enregistrar
vuit àlbums, en els primers dels quals, Patio (1992), Tatay
(1995) i Bwyd Time (1995) predominava un so proper als psych-rock
amb influències de la escena de Canterbury dels anys 60 i 70, per evolucionar
cap al folk i pop-rock en els següents, Barafundle (1997),
Gorky 5 (1998), Spanish Dance Troupe (1999), How
I Long To Feel That Summer In My Heart (2001) i Sleep/Holiday
(2003).
Una discografia de la que he triat, per a la CdD d'avui, el sisè dels
esmentats, i darrer amb la participació de Lawrence, un àlbum amb 15 idíl·liques
tracks, algunes d'elles només en forma de breus interludis musicals, en
el que temes que rememoren el rock psicodèlic dels seus inicis com Poodle
Rockin o Desolation Blues conviuen amb altres d'aires folk
tradicional com She Lives On A Mountain o Murder Ballad o
obertament country com Faraway Eyes, però dels que en sobresurt
el meu preferit del seu catàleg, el seqüenciat en desè lloc i homònim Spanish
Dance Troupe.
Una cançó que comença dient-li al professor que no ha fet els deures perquè
un dijous plujós se'n va anar, concretament de Bilbao a Madrid, amb un
"grup de dansa espanyola" en el que predominava el vi, el ball i
la música, i la seva ment no ha tornat a estar la mateixa des de que va
conèixer una ballarina anomenada María, amb la que té previst casar-se i ser
feliç, segons canta al darrer vers:
And then we'll be married then we'll be
happy and then
we'll be married then we'll be
happy ooooooooohhhhhhhhhh.
Un breu tastet, farcit de tòpics, mariachi inclòs -com podeu comprovar al primer vídeo (el segon és per a que els hi veieu les cares)- d'una banda que es dissoldria tres anys després de
publicar el seu darrer disc, coincidint amb l'inici d'una carrera en solitari
d'Euros Childs de la que en parlarem el divendres que ve.
Emulant el nom d'una cançó, A Good Flying Bird, del Alien Lanes
(1995) dels seus admirats Guided By Voices, els GOOD FLYING BIRDS
podríem dir que son el projecte personal del cantautor i
guitarrista d'Indianapolis, Indiana, Kellen Baker, qui, després de
publicar, durant un període de tres o quatre anys, un grapat de temes en un
canal de Youtube anomenat Talulah God -sembla que en honor de Talulah
Gosh, un efímer grup de twee pop d'Oxford, Anglaterra-
acompanyat de la vocalista Susie Slaughter i el bateria Ari Bales,
va reclutar el guitarrista Luke Cornette i el baixista Richard Edge
per donar forma a la banda amb la que presenten, poc després de fer-ho en
format cassette, el recent editat en vinil, CD i streaming
LP de debut, titulat com l'origen d'on prové, Talulah's Tape
(2025).
Un disc al més pur estil power pop de guitarres, altrament
conegut com a jangle, que els seguidors del blog sabeu com
personalment m'agrada, enregistrat en mode casolà o DIY (Do It Yourself)
que ve a dir "fes-t'ho tu mateix", bricolatge, vaja, amb equips
analògics de quatre pistes com els que s'utilitzaven quan jo em vaig començar a
interessar per això del rock & roll a mitjan dels anys 60 del segle
passat, amb un resultat tan lo-fi com era d'esperar.
Son setze tracks, en realitat poc més que simples demos que,
entre totes, no superen els 45 minuts, en les que trobem elements que van del jangle
al dream i al noise pop, caracteritzades per la vibrant
interacció de les guitarres i uns arranjaments tan complexos com discrets que
mai no arriben a enterbolir unes melodies enganxoses a les que la
interacció vocal masculina/femenina de Baker i Slauchter confereix un encant
irresistible.
A continuació us proposo gaudir d'un set de quatre
d'elles, en total seran dotze minuts i, en acabar, de ben segur que no em
considerareu tan friqui com potser us hagueu imaginat llegint el post.
- GOOD FLYING BIRDS. Down On Me/Wallace/I Care For You/Eric's Eyes. Talulah's Tape
(2025).
Amb un nom l'ortografia del qual van haver de canviar per una
amenaça de demanda de la organització Creu Roja Internacional, els REDD
KROSS son una banda creada a Hawthorne, comtat de Los Angeles,
Califòrnia, pels germans McDonald, Jeff (compositor principal,
primera veu i guitarra rítmica), el gran, i Steven, amb només 12 anys
(baix i veu), entusiastes del hardcore i punk rock i a la
subcultura trash i pulp, com queda reflectit al seu disc de
debut, Born Innocent (1982), en temes com Linda Blair,
el nom de l'artista protagonista de la pel·lícula El exorcista
(William Friedkin, 1973) o Charlie, en referència
al psicòpata Charles Manson.
Un
estil que, amb diversos canvis de membres, van anar variant en àlbums
posteriors com Neurótica (1987), més escorat cap al metal,
o decididament power-pop en els següents, Third Eye
(1990), Phaseshifter (1993) o, tot i
que infravalorat, el meu preferit, Show World (1997),
poc temps després de la publicació del qual moriria de sobredosi el guitarrista
Eddie Kurdziel i el grup entraria en una fase d'impàs per endegar
diversos projectes en els que no entrarem.
Però, afortunadament i per a sorpresa dels seguidors d'aquest
"grup de culte", reapareixerien als tres lustres per
regalar-nos dos discos acceptables, l'acústic Researching The Blues
(2012) i Beyond The Door (2019), de nou proper al garage-rock,
i una altra obra major, l'homònim Redd Kross (2024) -un
doble àlbum amb 18 tracks que, tant pel seu format, pel títol
homònim del grup i, fins i tot, per la caràtula, en aquest cas amb el vermell
substituint el blanc, emula el mític The White Album (1968) dels
seus admirats Beatles (vegeu aquí)- produït per Josh Klinghoffer, exguitarrista dels Red Hot Chili Peppers i de Pearl Jam, en el que els germans McDonald,
amb Steven guanyant protagonisme en els crèdits, s'acompanyen de Jason
Shapiro a la guitarra i Dale Crover a la bateria, formació amb la
que se'ls podrà escoltar el pròxim dimecres, 20 de maig, a la sala Upload
del Poble Espanyol de Barcelona.
Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Show World,
un àlbum en l'enregistrament del qual, com en el precedent, van
participar l'esmentat Kurdziel a la guitarra, Brian Reitzell a la
bateria i Gere Fennelly als teclats, però al que el coproductor Chris
Shaw va proporcionar un so més nítid i acolorit, que enceta una versió del Pretty
Please Me dels seus paisans The Quick, a la que segueixen tretze
composicions pròpies, que van d'himnes rock amb sintetitzadors
com Stoned a precioses balades com Girl God o Secret Life,
però en el que predominen temes del més genuí power-pop com Get
Out Of Myself i amb notables influències dels fab four com You
Lied Again, Follow The Leader o la finalment escollida, Mess Around.
Així que, si us han agradat i en teniu ocasió, el dimecres cap a l’Upload.
En el tercer post d'aquesta sèrie recordarem un altre dels grans
èxits del compositor JIMMY WEBB però amb la diferència de que aquest no
va ser interpretat per populars músics americans com The 5t Dimension, Johnny Rivers o GlenCampbell sinó per l'irlandès RICHARD HARRIS, l'actor de teatre
i cinema tan conegut als anys 60 i 70 del s. XX, amb papers més o menys
importants en pel·lícules com Los cañones de Navarone, Mutiny on the Bounty
(estrenada aquí com Rebelión a bordo), Mayor Dundee, La Bíblia,
Cromwell, El hombre en una tierra salvaje o Robin y Marian i,
posteriorment, Sin perdón i, ja entrat el s. XXI, Gladiator o
(les úniques que confesso no haver vist) dues de la nissaga Harry
Potter, en el paper del mag Albus Dumbledore, en el que va haver de ser
rellevat per la seva mort l'any 2002, a causa d'un limfoma, paradoxalment sense
relació amb la seva coneguda afecció a la beguda, però que ha restat en la
memòria col·lectiva per la seva esgarrifosa interpretació d'un aristòcrata
anglès capturat pels indis a Un hombre llamado Caballo (Elliot
Silverstein, 1970).
Un artista polifacètic que, a més a més d'actor de cinema i teatre (la seva
veritable passió), va fer de guionista, director de cinema, productor,
escriptor ocasional i, pel que fa al cas, cantant, la lloada interpretació del
qual al film musical Camelot (Joshua Logan, 1967) el va animar a
provar sort en una carrera discogràfica que es va iniciar amb l'LP A
Tramp Shining (1968), amb 14 temes composats i arranjats per Webb, qui
també el va produir i editar en el seu segell, Canopy, acabat
d'estrenar.
Un àlbum -més aclamat per la crítica que el següent, i darrer,
d'aquest tàndem, The Yard Went On Forever (1968)- en el que es
barregen pop, rock i soul amb arranjaments orquestrals
propers a la música clàssica (el mateix compositor interpreta el clavicèmbal),
amb un conjunt de cançons romàntiques però agredolces que Harris interpreta amb
veu tan fràgil com commovedora, de les que en sobresurt la que enceta la cara B
del vinil, i CdD d'avui, MacArthur Park.
Un tema inusualment llarg, de més de set minuts -que Donna Summer,
de la mà de Giorgio Moroder, escurçaria en la seva reeixida versió una
dècada després (vegeu aquí)-, estructurada com una suite amb quatre moviments, en el
que, mentre passegen pel parc del títol, recorda de forma malenconiosa les
seves esperances en una relació d'uns anys abans amb la seva xicota, Suzy
Horton, que, per suposat, acabaria malament, tal com us vaig avançar (i aquí) en el
primer article "A propòsit de Jimmy Webb".
- JIMMY WEBB/RICHARD HARRIS. MacArthur Park. A Tramp Shining
(1968).
Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin
goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock
més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu
debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2
anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al
material abans del seu llançament al mercat.
Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències
foranes com The Libertines o The Strokes, així com de
locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el
líder dels gironins Umpah-pah.
Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado,
els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el
que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel
Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell
superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens
han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un
bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una
relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...)
que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per
al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig!
(2026).
Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB
DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en
que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de
la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres,
Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més
personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds,
d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social
que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock,
de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o
el mateix Bruce Springsteen.
Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler
comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band,
que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la
que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació
igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner
al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a
l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica
llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als
cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre
la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte
literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que
va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques
Levy.
Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la
seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane"
Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera
i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven
Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy
Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan
Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva
esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues
úniques del lot composada sense la participació de
Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).
Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de
la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al
vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera,
inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants
dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la
que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar
de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va
respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que
quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre
parèntesi del títol.
Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES
en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els
successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant
(2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs
de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White,
porten la CdD d'avui a una altra dimensió.
- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below).Desire (1976)/The White Stripes (1999).
Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no
haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a
punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window
(2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar
a més.
Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia
Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb
el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann,
amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country,
que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair
(2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet,
deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema
que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental
d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que
inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira
buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior,
per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part
als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve
Albini.
Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel
guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake,
s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts,
com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del
títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la
policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan
cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop
(jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la
CdD, Anywhere.
Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una
altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel
nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en
el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em
moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol
lloc on vagis...porta'm amb tu...".
I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you
- THE RATBOYS. Anywhere. Singin'
To An Empty Chair (2026).
Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de
la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de
Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a
Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la
tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com
la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va
sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música
electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista i
vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell
"conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan
aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.
Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així
mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan,
aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli
colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â
Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora,
i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat
"griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del
mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el
controvertit terme de world music.
Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb
la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del
productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant
el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de
l'incipient fenomen "afro-pop".
Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que
emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels
seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les
pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb
conseqüències personals i artístiques.
De les primeres en destacaria la tornada
al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una
orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en
múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de
Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil,
prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels,
amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més
interessants, com Nongo Village (1993) o el meu preferit, Sabou
(2004).
Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic
instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama
Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a
més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa
veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons
instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc
minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de
crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama,
Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou,
l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko
o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el
poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme
individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.
Segurament per haver aparegut en un lloc i un moment determinats, la
Seattle, Washington, de principi dels anys 90, als ALICE IN CHAINS -la
banda liderada pel cantant principal Layne Staley i el guitarrista
i covocalista Jerry Cantrell, acompanyats per la secció
rítmica de Sean Kinney a la bateria i Mike Starr, substituït
el 1993 per Mike Inez, al baix- se'ls va incloure en el moviment grunge,
amb grups conegut del blog com Nirvana, Pearl Jam i Soundgarden,
tot i que les seves arrels provenien més del heavy-metal que del punk.
Un quartet que va assolir l'èxit amb l'LP de debut, Facelift
(1990), el d'un dels seus hits més coneguts, Man In The Box
(vegeu aquí), i el mantindria amb els dos següents, Dirt (1992),
el zenit de la seva discografia, tanmateix produït per Dave Jerden,
i l'homònim Alice In Chains (1995), malgrat la manca de gires
promocionals d'aquest darrer, a conseqüència dels greus problemes mentals,
agreujats pel consum d'heroïna, d'un cada vegada més aïllat Staley -empitjorats
amb la mort de la seva parella per una endocarditis bacteriana, malaltia
associada a l'administració de drogues per via intravenosa el 1996- el cadàver
del qual, després de 15 dies mort per una sobredosi d'speedball (barreja
de cocaïna i heroïna per si en sou profans), trobarien al seu apartament l'any
2002.
Una catàstrofe per a una banda en un gran moment comercial que, superat el shock
inicial amb diverses reagrupacions amb diferents cantants, va trobar la
estabilitat amb la entrada de William DuVall, amb el
que publicarien tres àlbums més, el darrer el 2018, a sumar a tres
EP, dos LP en directe, un d'ells un MTV Unplugged, i alguns greatest
hits, que no son objecte del post d'avui.
Com a CdD n'he escollit una de la seva obra magna, l'esmentat Dirt
(Brutícia), un disc fosc i ombrívol amb 13 temes composats individualment o en
parella per Cantrell (JC) i Staley (LS), en els que predominen unes lletres
esgarrifoses que deixen entreveure l'autodestructiva relació d'aquest
amb la heroïna (passarem per alt com li donaven a la priva Kinney i Starr),
sense que les del primer, tanmateix responsable del so de la banda, li
restessin coherència, els més reeixits del qual son una de LS, Angry
Chair, i quatre de JC, Them Bones, Rooster -un homenatge al seu
pare, veterà de la guerra del Vietnam i dels pocs mínimament esperançadores (i aquí)-,
Down In A Hole i aquest Would? que el finalitza.
Una cançó que tanca un àlbum igual d'excepcional en la que el guitarrista
ret tribut al seu amic Andrew Wood, el cantant dels Mother Love Bone,
mort així mateix d'una sobredosi d'heroïna el 1990, que s'inicia amb un
glamurós groove de la secció rítmica, seguit d'un suggestiu riff
de guitarra que convida l'entrada del cantant fins a l'estrofa final en la que,
lluny d'elogiar el finat, llança un terrorífic avís que resultaria premonitori:
si ell va sucumbir a les temptacions de l'addicció, podries tu?... Would?
Com dèiem al primer post d'aquesta sèrie (vegeu aquí),
tot i que el tema va ser prèviament enregistrat per Johnny Rivers per
iniciar el seu tercer LP, Changes (1966), va ser la versió de GLEN
CAMPBELL que, així mateix, obre el titulat amb el mateix nom, By
The Time I Get To Phoenix (1967), la que el va li va donar la fama i,
de retruc, al seu autor, JIMMY WEBB.
Una interpretació que va associar les carreres
artístiques del cantant i del compositor, del que en va resultar un seguit
d'èxits durant un grapat d'anys. I va continuar quan Campbell -el fill d'una
humil família nombrosa d'Arkansas que havia format part de diversos grups poc
reeixits abans de fer-se conegut com a músic de sessió per a diversos artistes
i esdevingut ja famós cantant de country a Los Angeles, Califòrnia, activitat
que alternaria amb la presentació de programes de TV com The Glen Campbell
Goodtime Hour i altres i algun "cameo" cinematogràfic- va encetar
el següent àlbum, Wichita Lineman (1968), el dotzè de la seva
extensíssima discografia, amb aquest altre tema homònim de Webb.
Un disc que assoliria el número 1 a les llistes
de música country i de pop (i per això avui porta l'encapçalament
de dues sèries del blog) amb un únic tema compost per l'intèrpret, Fate
Of Man, i deu covers tan diverses com (Sittin On) The
Dock On The Bay, d’Otis Redding; If You Go Away, originalment Ne
me quitte pas, de Jacques Brel; Words, dels Bee Gees o
Reason To Believe, de Tim Hardin, però ha passat a la història
per l'himne atemporal que el titula i, és clar, CdD d'avui, Wichita Lineman.
Una composició originada pel desig de Campbell
d'explotar el filó demanant-li a Webb reincidir, com a Phoenix, en una
localització geogràfica i aquest s'inspirés en la visió d'un
treballador de la línia telefònica ("lineman") enfilat en un
pal al ben mig d'una extensa praderia a prop de Wichita, Kansas, al que
s'imaginava parlant amb la seva parella, del que en resultaria una de les
cançons d'amor més boniques mai escrita, i que acaba repetint dues vegades la
tornada en la que diu "I et necessito més del que et vull, i et vull per
sempre, i el linier de Wichita encara és a la línia".
And I need you more than want you And I want you for all time And the Wichita lineman Is still on the line
Una cançó en la que destaquen els arranjaments
orquestrals del productor del disc, Al De Lory, a més a més de l'orgue
elèctric Gulbransen, interpretat pel mateix Webb, que se'l va fer portar
a l'estudi de gravació des de casa seva, a fi de mantenir la mateixa
sonoritat que la de la maqueta amb la que ja havia captivat a tots els
participants en l'enregistrament.
- JIMMY WEBB/GLEN CAMPBELL. Wichita Lineman. Wichita Lineman
(1968).
El meu desig de finals del 2017 de poder veure un "bolo"
conjunt de les germanes Katie, amb el nom artístic de Waxahatchee
i Allison Crutchfield podria fer-se realitat si trenquen la promesa
d'hivernar en breus el nou projecte en comú que, recuperant el de la seva
adolescència, han endegat la passada tardor i que, emulant una
coneguda marca de llaminadures del seu país, han anomenat SNOCAPS.
Una formació que completen dos músics amb els que s'intercanvien els
instruments, un conegut del blog, MJ Lenderman, el guitarrista
dels Wednesday i el productor Brad Cook, tanmateix als
comandaments del seu àlbum homònim de debut, Snocaps (2025).
Un LP amb 13 temes que oscil·len de l’indie-rock a l’alt-country
als que ens tenen acostumats, que les bessones componen
i canten equitativament i dels que, sense llegir els
crèdits, en resulta difícil distingir-ne l'autoria, dels que
en destacaria alguns de la primera com Wasteland, Cherry Hard
Candy i Angel Wings o de la gran (tot i que només per uns segons)
com Heathcliff, Brand New City o el que l'enceta, i CdD d'avui, Coast,
que reinterpreten en el track final de mig minut de durada, Coast
II, cantat, anecdòticament, per Lola Crutchfield, la seva
neboda de 12 anys.
Una cançó que, com gairebé tota la resta, tracta d'aspectes que hem
escoltat en discos anteriors com addiccions, relacions trencades,
fugides...temes seriosos que interpreten de manera lànguida però, en alguns
moments, prou animada, no sé si dir-ne fins i tot alegre, amb aquestes
guitarres que ens evoquen l'esperit de bandes dels 90, com The Breeders,
i una lletra en la que venen a dir que quan les coses van mal dades s'ha de
lluitar per mantenir la calma i, com repeteix a la coda final, "no t'has
de deixar anar":
La configuració convencional d'una banda de rock,
integrada per guitarra, baix i bateria, instruments als que sovint s'hi
afegeixen una segona guitarra i/o un piano, salta capgirada pels aires amb els
protagonistes d'avui, MORPHINE.
Un trio de Cambridge, a tocar de Boston,
Massachusetts, integrat per Mark Sandman, compositor principal i cantant
de veu distant que s'acompanyava d'un baix amb només dues cordes -afinades, per
a més inri, en la mateixa nota, que interpretava a l'estil slide (fent lliscar
els dits pel pal després de tocar una nota)- i només ocasionalment de guitarra
i teclats; Dana Colley als saxos, amb predomini del baríton sobre el
tenor però que de vegades tocava a l'hora (en el més pur estil del jazzmen"Rahsaan" Roland Kirk) i un bateria, tasca en la que es van
anar succeint i, fins i tot, coexistint, Jerome Deupree i Billy
Conway.
Un grup d’indie-rock amb un so minimalista
amb peculiars arranjaments musicals propers al blues i al jazz i
amb lletres igual de fosques i malenconioses que en els seus menys de deu anys
d'existència va obtenir un gran reconeixement de la crítica, que no comercial,
per el que els podem ficar sens dubte al calaix dels "grups de
culte", amb els tres primers LP, Good (1993), Cure For
Pain (1993), el meu favorit, i Yes (1995), per decaure un
xic amb els següents, Like Swimming (1997) i The Night
(2000), editat pòstumament a la mort de Sandman, víctima
d'un infart de miocardi, amb 46 anys (i sense que se li
coneguessin factors de risc ni, malgrat el nom de la banda, consum de
substàncies) en ple escenari (el somni de tot músic, tot i que, evidentment,
encara massa jove) en un concert a prop de Roma, l'any 1999.
Una pèrdua que hauria d'haver donat fi a un
projecte que es va resistir a plegar, a base de innecessaris spin-off
amb noms com Orchestra Morphine, amb la intenció de recaptar fons per a
la Mark Sandman Music Education Foundation, i altres de més
difícil justificació com Twinenmen, Members Of Morphine o Vapors
Of Morphine, que em permetreu obviar.
Com a CdD he triat un tema del segon LP coproduït
per Sandman i Paul Q. Kolderie, amb 13 tracks que no us ocuparan més
de 37 minuts, de les en destacaria l'homònima Cure For Pain, I'm Free, All
Wrong, Sheila o el seqüenciat en segona posició, Buena, en el que
una línia de baix, a la que s'afegeix la també minimalista bateria, amb un
ritme proper al funky, precedeixen la veu durant el minut que, a la versió original (vegeu aquí) triga a
entrar el saxòfon, coincidint amb l'esment del títol: "He conegut un
dimoni anomenat Buena..." a la tornada que culmina dient: "Crec que
van sent hora de que et presenti el Buena, Buena, Buena, Buena, Good, Good,
Good", del que he deduït que així és com anomena el diable...o alguna cosa
menys òbvia, ves a saber.
