Al segon post d'aquesta sèrie recordarem un disc acreditat en
solitari a MARK KOZELEK i publicat entre la dissolució del projecte
anterior, Red House Painters el 2001 i l'inici del següent, el 2003, que
abasta fins a l'actualitat i del que en parlarem dintre d'unes setmanes.
Una carrera solista força erràtica, simultània a partir del 2013 amb la
(com veurem en el tercer, no tan) nova banda, farcida d'àlbums en directe, de
múltiples col·laboracions amb músics afins, en discos de tribut i, és clar, de
versions d'altres artistes, a les que aplica uns arranjaments tan singulars i
radicals que les tornen irreconeixibles, com és el cas del que avui ens ocupa, What's
Next To The Moon (2001).
Un LP, agafeu-vos els que no ho sabeu, integrat exclusivament per versions
de la primera època dels AC/DC, en la que cantava Bon Scott, mort
el 1980 i substituït fins a l'actualitat per Brian Johnson. Un disc
desconcertant en el que, acompanyant-se únicament de la guitarra, transfigura
els riff pesants i gens subtils dels australians, això sí, respectant
fidelment les lletres originals, en una irreverent obra de folk-blues
acústic de bellesa i profunditat atemporals.
Deu temes dels que en destacaria alguns com Up To My Neck In You
i el mateix What's Next In The Moon, dos de les tres originalment
a Powerage (1978); l’homònim del Love At First Feel
(1976); You Ain't Got A Hold On Me, del High Voltage (1975) o If You Want
Blood, una de les tres del Highway To Hell (1979), de les que
he triat la esmentada en primer lloc com a CdD d'avui i que podeu escoltar (i
comparar!) en les dues versions.
-MARK KOZELEK - AC/DC. Up To My Neck In You. What's Next To The
Moon (2001)/Powerage (1978).
Amb la CdD d'avui recordarem els OFEGE, un grup africà de rock,
integrat per uns adolescents, estudiants del St. Gregory's College de Lagos
(Nigèria), amb una mitjana d'edat de 16 anys en el seu àlbum de debut, Try
And Love (1973), el primer dels quatre, seguit de The Last Of The
Origins (1976), Higher Plane Breeze (1977) i How Do
You Feel (1978) que publicarien durant la seva efímera
existència i amb els que van obtenir una gran notorietat que, malauradament, en
part eclipsats per l'enorme llegat de Fela Kuti, no va sobrepassar les
fronteres del seu país.
Uns discos en els que unes dolces harmonies vocals i unes enganxoses
melodies, embolcallades de rock psicodèlic, amb guitarres distorsionades
amb pedals de fuzz, i de funk es combinaven amb ritmes
tradicionals de l'Àfrica Occidental i en els que les cançons, amb lletres no
especialment inspirades, eren poc més que excuses per desenvolupar frenètics
solos que evocaven els seus més que probables ídols, Carlos Santana,
Jeff Beck, Jimmy Page o, és clar, Jimi Hendrix.
Un grup, malgrat el seu nom ("Trencant fronteres" en català), ignorat a Europa i els USA fins al seu "redescobriment" a principis
del s. XXI, quan els seus membres, majoritàriament fills de famílies amb
recursos, ja feia anys que havien abandonat la música per emprendre camins amb
millors perspectives professionals, de la discografia del qual en destacaria el seminal Try
And Love.
Un àlbum amb vuit tracks interpretades en anglès, la llengua
vehicular de Nigèria, en les que la veu de Melvin "Noks" Ukachi,
autor de les lletres, s'acompanya del guitarristes Berkley Jones
(solista) i Felix Inneh (rítmica), Paul Alade al baix, M-Ike
Meme a la bateria i Dapo Olumide als teclats, que us recomano
escoltar d'una tirada, con "antes" o, si més no, algunes com les
homònimes Try And Love i Ofege, o les meves preferides, la
psicodèlica It's Not Easy (escolteu-la aquí) i la que l'enceta, i CdD, Nobody
Fails, amb aquest irresistible ritme africà que tan familiar us sonarà als
seguidors de la secció "Africana" del blog.
La CdD d'avui es tracta de la composició més
coneguda de la cantautora novaiorquesa CARLY SIMON, la carrera artística
de la qual es va iniciar als anys 60's del s. XX amb el duet The
Simon Sisters, amb sa germana Lucy, per continuar en solitari amb
una immensa fama des del seu debut amb l'homònim Carly
Simon (1971), gràcies a la honestedat emocional que transmet la veu,
així com el seu introspectiu i emocional estil, en el mateix moment en el
triomfaven també altres conegudes del blog com Carole King i Joni Mitchell.
El primer d'un seguit d'àlbums reeixits com No
Secrets (1972), el cim de la seva discografia i sobre el que ens
estendrem; Hotcakes (1972), en el que interpreta un duet (Mockingbird)
amb l'aleshores marit James Taylor; Another Passenger
(1976), en el que participa Michael McDonald, de The Doobie Brothers
o Boys In The Trees (1978), amb els que, malauradament, va anar
perdent popularitat, al temps que s'apropava al soft-pop
comercial i altres estils com les versions d'estàndards de jazz, dels
que n'ha publicat quatre LP, fins un total de dues dotzenes, als que
n'hem d'afegir mitja dotzena de temes per a BSO, la més coneguda de les quals
és Nobody Does It Better, de la pel·lícula de James Bond
estrenada aquí com La espía que me amó (Lewis Gilbert,
1978).
Una carrera que, superant un càncer de mama a
finals dels anys 90's, ha compatibilitzat amb l'escriptura de llibres
infantils, una "òpera familiar", Romulus Hunt (1993) i
dos llibres de memòries, interrompuda discogràficament durant 18
anys, des del Never Been Gone (2009) al recent Comes
In Waves (2026), probablement el darrer, ja que ella
mateixa ha manifestar haver estat diagnosticada de la malaltia de
Parkinson.
No Secrets, el tercer i més coneguts dels seus àlbum, va ser impecablement
produït per Richard Perry -el mateix del reeixit Ringo
(1973), el de la CdD de fa unes poques
setmanes- i enregistrat a Londres, ciutat i, concretament, al barri de Notting
Hill, on Ed Caraeff va prendre la fotografia de la portada,
les deu tracks del qual comencen amb la magnífica The Right Thing To
Do, en la que celebra haver trobat el veritable amor en James Taylor, el
futur pare de les seves dues filles i del que es divorciaria onze
anys després, però que té en la tercera, i CdD d'avui, You're So Vain,
el seu emblema.
Un tema (la versió original del qual podeuescoltar aquí) iniciat amb una línia de baix de Klaus
Voormann, ja ho sabeu, el "cinquè beatle", en el que
destaquen els arranjaments de l'autora i la direcció orquestral de Paul
Buckmaster i en el que descobrim una segona veu (tot i que no acreditada)
de Mick Jagger, en el que, en base a una melodia insinuant i sinuosa,
passa factura, gairebé amb tanta mala baba com Bob Dylan a Like A Rolling Stone, a un amant arrogant, típic de l'entorn de la jet set
del que ella mateixa prové, un personatge anònim i per al que s'han postulat
multitud de candidats, amb l'actor Warren Beatty al capdavant, al que
deixa anar l'aguda frase que la titula: "Ets tan vanitós que
probablement penses que aquesta cançó tracta sobre tu".
Com a curiositat, hi ha vers en el que
diu: "He sentit a dir que vas anar a Nova Escòcia per veure l'eclipsi
total de sol", probablement en referència al que es va poder observar el
dia 7 de març de 1970 a la costa est d’Amèrica del Nord, i del que en gaudírem a
casa nostra el passat 12 d'agost.
En resposta a l'enigma del divendres passat, el nom que figurava a
l'escenari on actuaven els Gladie correspon a la banda a la que
"telonejaven", uns paisans de Pennsylvania, concretament de
la localitat de Yardley, el nom del primer alcalde de la qual, ALGERNON
CADWALLADER, van adoptar artísticament.
Un grup a contracorrent de la mainstream del moment, l’indie-rock,
per recuperar i ser precursors del revival de l'emo i el math-rock
del s. XXI, conegut ara com a midwest emo -un estil que es caracteritza
per afinacions alternatives i ritmes fora de temps però líricament més
optimista sobre les experiències quotidianes respecte a
les lletres fosques i ombrívoles que caracteritzen el
gènere- que, després de publicar dos LP, Some Kind Of Cadwallader
(2008) i Parrott Flies (2011), es va dissoldre per donar lloc
a diversos projectes en els que no entrarem.
Sorprenentment, més d'una dècada després, van tornar amb la formació
original, amb Peter Helmis a la veu i baix, Joe Reinhart i Colin
Mahony a les guitarres i el bateria Nick Tazza, que havia estat
fundador però de seguida substituït per Tank Bergman i publicar un
tercer àlbum, Trying Not To Have A Thought (2025), que
no desmereix en absolut dels pretèrits.
Un disc, enregistrat i autoproduït als Headroom Studios de Reinhart
a Philadelphia, el nom del qual, en català "Provant de no tenir
expectatives", deixa a les clares que no es van voler sentir pressionats a
complir amb uns estàndards tan aclamats pels seus pocs però
incondicionals (és el que tenen els "grups de culte") seguidors però
en el que es confirma que no van perdre ni una engruna de la química que els unia.
És més, moderant el so experimental i meditatiu en base a les guitarres
atmosfèriques, interpretades de forma més neta i clara, el mateix que amb
l'habitual prosa abstracta de Helmis, dona pas a moments més explícits i
comprensius.
Un diferent contingut líric palès en temes com Hawk, en el que
explora el dol per la pèrdua d'un amic de l'institut, o en diatribes polítiques
contra el colonialisme americà i la corrupció televisiva i a favor de la
protesta, com Revelation 420 o contra el capitalisme, com Million
Dollars o en el tràgic record de la repressió contra el grup d'activistes
radicals negres MOVE 9 a Attn MOVE.
I així fins a 11 tracks de les que he triat la sisena i homònima, Trying
Not To Have A Thought, en la que no poden ser més directes, quan diuen
"Intento no quedar atrapat en el reflux d'un món artificial, construït per
motherfuckers xucladors de sang en un coliseu antisocial amb pretensions
i expectatives imposades per respectar un status quo", tot i que la
qualitat del so del vídeo (i, per això, podeu escoltar l'original aquí) no
sigui la desitjable.
- ALGERNON CADWALLADER. Trying Not To Have A Thought. Trying
Not To Have A Thought (2025).
GLADIE és una banda de Philadelphia, Pennsylvania, liderada per la
compositora, cantant i guitarrista Augusta Koch, a qui acompanya la
seva parella, el multiinstrumentista Matt Schimelfenig,
productor també dels seus dos primers àlbums, Safe Sins
(2020) i Don't Know What You're In Until You're Out (2022), en
els que, amb Ian Farmer al baix i Pat Conaboy a la bateria,
oferien un pop introspectiu en el que la veu crua i lleugerament aspra
de la primera intenta trobar la bellesa en uns temps tan
difícils dels que tan poca cosa s'espera.
Un estil que, de la mà del seu amic, músic i productor Jeff Rosenstock-
que ha col·laborat amb els teclats- ha variat cap a l’indie rock directe
i sense artificis propi dels '90, recuperant així el so característic
del seu grup anterior, Cayetana, en el tercer i recent LP, No Need
To Be Lonely (2026), en el que han substituït
la secció rítmica per Evan Demianczyk i Miles
Ziskind i han complementat amb la veu externa de Liz Parsons.
Un disc enregistrat en directe per Jack Shirley a The
Atomic Garden Studio d'Oakland, California, en les 12 tracks
del qual trobem melodies que van del power-pop al punk-rock, com Talk
Past Each Other, Poison o la que conté la frase que el titula, I
Want That For You, convivint amb altres amb tocs country, com I
Will If You Will o amb sorprenents canvis instrumentals, com
Fix Her, assumint riscos creatius més grans en unes lletres
contundents sobre l'autosuperació per convertir-se en una
persona millor o l'amistat infrangible, com a Brace Yourself o Future
Spring, del que he triat la seqüenciada en tercer lloc, Car
Alarm, com a CdD.
Una melodia enganxosa amb unes guitarres brillants en les que la Koch
afronta els sentiments que sorgeixen de viure aclaparada i descontenta amb un
mon sense humanitat però del que n'és còmplice, com explica metafòricament quan
diu "Queixant-me del trànsit quan en formo part, buscant el problema quan
sóc jo la que el va començar..."
I, els seguidors del blog més observadors als que us haurà sorprès el nom que
figura a l'escenari del vídeo d'avui, trobareu l'explicació el divendres que
ve.
Tal com hem fet en altres ocasions, amb el d'avui comencem una sèrie de posts
en la que, en aquest quadrimestre, repassarem, breument, això sí, la
trajectòria d'un músic que ha participat en diversos projectes, tot i què en
aquest cas la semblança entre ells és tal que he dubtat si la iniciativa era
pertinent i, finalment, ho deixo a la consideració dels seguidors del
blog.
I el personatge en qüestió és Mark Kozelek, cantautor, guitarrista,
productor (i, ocasionalment, actor) d'Ohio, que, resident a Atlanta, va
conèixer el bateria Anthony Koutsos, amb qui es traslladaria a
San Francisco per crear, acompanyats del baixista Jerry Vessel i el
guitarrista Gorden Mack, la banda que avui ens ocupa, els RED HOUSE
PAINTERS.
Una formació que, amb la intervenció d'una autèntica ànima bessona, Mark
Eitzel, el líder dels American Music Club -l'altre grup referent del
moviment sadcore, un subgènere caracteritzat per temps lents, melodies
malenconioses i lletres ombrívoles- van debutar, ni més ni menys que amb el
segell 4AD, amb el que no era gairebé més que un recull de maquetes, Down
Colorful Hill (1992), però que els va donar prou popularitat per
publicar dos dels millors dels sis àlbums d'estudi que arribarien a
completar la primera part de la seva carrera, de títol idèntic i homònim, pel
que, en base a la seva portada, coneixem respectivament com Rollercoaster (el
de la Muntanya russa) i Bridge (el del Pont), tots dos del 1993.
Malauradament, després vendrien llargues pauses, trencament amb la discogràfica
i endarreriments que acabarien amb la banda per donar lloc a successius
projectes que, com avançava a l'inici, comentarem en sengles articles
posteriors.
Anant a la CdD, m'ha costat molt triar-ne una que, sens dubte, havia de ser
d'un d'aquest dos LP, tan semblants com que tots dos s'originen en les mateixes
sessions d'enregistrament, en els que el rondinaire cantautor, allunyant-se de
la foscor uniforme del seu debut, abasta tot l'espectre sonor del folk-rock,
des dels paisatges acústics més lluminosos als més intensos i dissonants,
pròxims al shoegaze, i amb un inquietant estil vocal amb que exposa la
seva vulnerabilitat i turment emocional amb unes lletres introspectives,
extretes de la seva errant i escabrosa biografia.
I si del Rollercoaster -el de la caràtula amb l'antiga
muntanya russa, avui en dia enderrocada, del parc d'atraccions Thunderbolt
de Coney Island- un doble LP amb 14 tracks i una durada de 75' que
posaran a prova la vostra paciència, en destacaria algunes com Grace
Cathedral Park, Mistress o Strawberry Hill; de les 8 del Bridge,
dues d'elles versions -la gran passió de Kozelek sobre la que m'estendré
en els següents posts de la sèrie-, una de la coneguda I Am A Rock
de Simon & Garfunkel i l'altra de The Star-Spangled Banner (l'himne
nacional del seu país), em quedaria amb Bubble, Uncle Joe, Blindfold i,
ja hi hem arribat, la CdD, New Jersey, una versió elèctrica i accelerada
del tema inclòs també al disc anterior i que no havia esmentat (vegeu aquí), en la que
sembla passar comptes (en al·lusió a la mítica composició de Tom Petty)
amb una noia americana ("You're an American girl, red headed, eyes
blank, living in a freckle on the face of the world...") oriünda de
New Jersey, un lloc habitualment menyspreat pels knickers, en la que en
destaca la críptica tornada que fa:
Don't you leave me out here too
long
Will you bring me out there too?
Don't you leave me out here too long
Will you bring me out there too?
- RED HOUSE PAINTERS. New
Jersey. Red House Painters (II/Bridge) (1993).
Com és habitual al blog, cada primer post del mes de setembre
està dedicat als fab four, el quartet de Liverpool que, si més no per a
la meva generació, "ho va canviar tot", i avui, per un motiu que us
explicaré al final, recordarem el membre més estimat per molts dels seus fans, sir
(des del 2018) Richard Starkey, més conegut per tothom com a RINGO
STARR.
Un personatge que d'adolescent, estant de convalescència a l'hospital
durant molts mesos a causa d'una pleuresia (segurament tuberculosa), va
aprendre a tocar la bateria, instrument en el que, a l'època d'Hamburg,
substituiria a Peter Best a The Beatles, a petició de la resta de
membres, que sempre van apreciar les seves virtuts per sobre de George
Martin, el productor. I és que, malgrat no destacar per la seva tècnica, la
seva habilitat per mantenir el compàs (l'anomenaven "metrònom"), així
com el seu carisma, el va fer insubstituïble, mentre la seva qualitat vocal,
durant la vida del grup, es va limitar a unes poques interpretacions, com a
molt una a cada LP, com Yellow Submarine, al Revolver
(1966) o (vegeu aquí) With A Little Help From My Friends, al Sgt. Peppers...
(1967) i encara menys la compositiva com Don't Pass Me By i Good
Night, a The Beatles/The White Album (1968) o Octopus's
Garden, al Abbey Road (1969).
Deixant apart els seus "pinitos" cinematogràfics, com a la
pel·lícula Cavernícola (Carl Gottlieb, 1981), en la que va
conèixer la seva futura esposa, Barbara Bach, amb la separació de la
banda, a més a més de participar en diverses gravacions i actuacions dels seus
excompanys, amb els que sempre va mantenir bona relació, i múltiples músics
amics més, en solitari va tocar diversos pals com el jazz, a Sentimental
Journey, i el country, a Beaucoups Of Blues (tots
dos del 1970), abans de publicar el tercer, Ringo (1973), amb que
assoliria el més gran reconeixement d'una trajectòria en la que ha publicat,
amb més pena que glòria, dues dotzenes d'àlbums, els darrers dels quals, Look
Up (2025) i el recent Long Long Road (2026), produïts per T-Bone
Burnett, als que se n'han de sumar uns quants més, la majoria en directe,
acompanyat de His All-Starr Band, formació amb la que, amb múltiples
canvis de formació, ha anat actuant regularment arreu del mon, com va ser al
Palau Sant Jordi de Barcelona el 26 de juny del 2018.
I la CdD d'avui, havia de ser de l'esmentat Ringo, el de
millor resultat comercial i més representatiu de la seva discografia, en
l'enregistrament del qual van participar multitud de músics amics, d'entre els
que destacaria els altres tres Beatles (que no coincidirien plegats
en cap tema) i afins com Klaus Voormann i Billy Preston, quatre
dels cinc membres de The Band, els guitarristes Steve Cropper
i Marc Bolan (T. Rex), el bateria Jim Keltner i uns quants
coristes com el productor del disc, Richard Perry, Harry Nilsson,
Martha Reeves (The Vandellas) o la mateixa Linda McCartney.
Un LP amb 10 tracks, en el que el bateria, ara cantant, n'és autor
de quatre, una en exclusiva, una altra a mitges amb George Harrison (la
magnífica Photograph) i dues amb Vini Poncia. John
Lennon i Paul McCartney contribueixen amb una cadascun, Harrison amb
dues més, restant les dues que manquen sengles versions, una de Randy Newman i
l'altra, la més coneguda de la seva carrera, i CdD d'avui, composada pels germans Bob
i Dick Sherman i interpretada per primera vegada pel cantant de rockabilly Johnny Burnette el 1960.
Em refereixo a You're Sixteen, en català "Tens setze
anys", precisament els que compleix avui “la Cançó del Divendres”, el blog,
i únic motiu pel que la he escollit, ja que la lletra, sexualitzant una persona
encara adolescent, i que m'estalvio comentar, és completament impròpia amb
ulls d'avui en dia.
Fa unes
setmanes, després de més d'un lustre de silenci discogràfic, sirPAUL
McCARTNEY ha publicat The Boys Of Dungeon Lane (2026), el que ve a ser el seu
20è àlbum en solitari, o acompanyat de The Wings, després de la desfeta de The
Beatles, ja fa 56 anys.
Un disc cuinat a foc lent, enregistrat de manera intermitent en els
períodes de descans entre gira i gira, amb un títol que fa referència a un
carrer del barri de Speke (el codi postal del qual, L24, s'aprecia al cartell
del carrer de la portada), a la perifèria de Liverpool, on es va criar i va
passar la seva infància, pel que era d'esperar que, sense arribar a ser una
obra conceptual, tingui la nostàlgia com a fil conductor, el que pot suposar el
millor actiu o el pitjor llastre segons el criteri de cada oient, aquí ho
deixo.
Un LP musicalment eclèctic, gens estrany en el seu autor, qui, per
cert, interpreta gairebé tots els instruments, produït per Andrew Watt,
un jove de 35 anys però prou experimentat i de perfil clàssic -coautor, a més a
més de cinc de les catorze tracks- que ha sabut respectar, sense
esforçar-se massa a dissimular, les limitacions vocals d'un Macca que,
amb 83 anys, ens ofereix una obra que, sense estar entre les millor de la seva
carrera, supera amb escreix la majoria de les produccions recents.
Un disc inicialment encetat amb As You Lie There, en la que rememora
un amor secret de l'escola, seguit de temes introspectius, inspirats en records
de joventut com Days We Left Behind ( i la seva relació amb John
Lennon), Down South (en la que evoca els viatges amb bus amb George
Harrison, sempre "cap al sud"), Salesman Saint (un
homenatge a la resiliència dels seus pares durant la II Guerra Mundial) o el
darrer, Momma Gets By (a la seva mare, la que, sense queixar-se mai,
"se'n surt de tot"), així com el curiós Home To Us, que no
destaca per la seva qualitat sinó per contenir el primer duet de la història
amb Ringo Starr, l'antic bateria dels fab four, als qui
acompanyen en el cors ni més ni menys que les senyores Chrissie Hynde,
de The Pretenders, i Sharleen Spiteri, de Texas.
I, d'aquestes, he triat com a CdD l'esmentada Days We Left Behind,
una sentimental balada a la que la fràgil veu de l'octogenari i els
senzills arranjaments donen sensació d'autenticitat, en la que rememora
("Mirant enrere en blanc i negre..." ) les seves primeres trobades i
la complicitat que va establir ("vam escriure un codi secret...") amb
Lennon, en un ambient juvenil ("bars plens de fum i guitarres
barates..."), una de les línies de la qual ("els nois de Dungeon
Lane", referint-se al parell que li van robar el rellotge) dona nom a
l'LP.
Una composició en la que l'autor s'acompanya de piano,
guitarra acústica i baix, i unes harmonies vocals marca de la casa, en la que
se'ns recorda que res no està fet per durar, que res no queda igual o que no
podem oblidar els “dies que vam deixar enrere". Un petit tast d’un disc en
el que potser no trobarem aquelles memorables melodies del passat, però que ben
be podria suposar l’epíleg a la brillantíssima trajectòria d’un home al que no
li queda res per demostrar però que segueix donant-ho tot, pel que mereix la
meva més profunda admiració i que hauria estat ideal per inaugurar, el pròxim
mes de setembre, després de les vacances estivals, la següent temporada del blog,
si no fos que, per a aquell dia, us tinc preparada una altra sorpresa.
-PAUL McCARTNEY. Days We Left Behind. The Boys Of Dungeon Lane
(2026).
Partint de l’anecdòtic error a la guia telefònica del nom “Chunk”
per Chuck Garrison, el primer bateria, i amb un prefix per
diferenciar-se d'un grup de jazz amb el mateix nom, SUPERCHUNK és
un quartet de Carolina del Nord, USA, en actiu des de la seva creació l'any
1989 pel cantant i guitarrista Mac McCaughan i la baixista Laura
Ballance, la formació definitiva del qual, a partir del segon dels seus 13
LP (més alguns EP i recopilatoris) publicats (amb un llarg parèntesi entre el
2001 i el 2010), completen el guitarrista Jim Wilbur i
el bateria Jon Wurster, qui, precisament en
el darrer, Songs In The Key Of Yikes (2025), ha estat
substituït per Laura King (ex Bad Fangs).
Un altre grup de culte amb un estil entre el power-pop i el punk-rock,
amb reconegudes influències de coneguts nostres com Sonic Youth, DinosaurJr. o Hüsker Dü, que, malgrat rebre ofertes molt temptadores, sempre
s'ha mantingut fidel al més pur estil DIY, publicant, després dels tres
primers àlbums amb Matador, amb el seu propi segell, Merge Records,
dirigit per McCaughan i Ballance, que ha esdevingut tota una referència del
catàleg indie rock, amb una molt interessant discografia per a la que
han comptat, des dels inicis, amb reconeguts productors com Steve Albini
i Jim O'Rourke i, amb el temps, amb col·laboracions de músics
també coneguts del blog com Stephin Merritt (de The MagneticFields), Owen Pallett, Sharon Van Etten, membres de TeenageFanclub (Raymond McGinley i Norman Blake), de Wye Oak
(Jenn Wasner i Andy Stack), de Bat Fangs (Betsy Wright
i l'esmentada King), o dels mateixos REM(Mike Mills).
Una brillant carrera de la que avui recordarem el seu quart llançament, Foolish
(1994), el primer editat per la seva discogràfica, coproduït per la banda i Brian
Paulson i masteritzat una mica precàriament a l'estudi domèstic d'Albini, i
enregistrat en un moment particularment convuls, degut a la ruptura sentimental
entre McCaughan i Ballance, com insinua la inquietant portada, obra d'aquesta,
amb el dibuix d'una dona no gaire contenta, a la que, posteriorment, va afegir
un conill penjant, el significat del qual desconec.
Son dotze tracks en varies de les que s'aborden les conseqüències
del final d'aquesta relació, que es tradueix en un enfocament més ombrívol i
emocionalment tens respecte als àlbums precedents, tot i que sense perdre la
majestuositat melòdica que els caracteritza. Un disc en el que s'aprecien
arranjaments més complexos des de la inicial Like A Fool, la següent i
una de les meves preferides, The First Part (malgrat quedar el
vocalista, per a mi, matusserament enfosquit pels instruments), Water Wings
o la CdD, Driveway To Driveway.
Una malenconiosa composició, molt més lenta del que
ens tenien acostumats i sustentada en llargues línies de guitarra, el
videoclip de la qual s'inspira en la mítica pel·lícula estrenada aquí com Historias
de Filadelfia (George Cukor, 1940), en el que Wurster,
el bateria, interpreta el paper del bufó ric (Gary Grant), i
McCaughan el noi rebel de classe baixa (James Stewart) amb el que
competeix per l'afecte de Ballance (Katharine Hepburn al film), deixant
per al guitarrista Wilbur el paper del majordom.
El tema més popular d'un disc, el 25è aniversari del qual van celebrar amb
una reedició també molt recomanable en format acústic, Acoustic Foolish
(2019), en l'enregistrament del qual van afegir les veus Katie Crutchfield
(akaWaxahatchee) i l'esmentada Jenn Wasner, de Wye Oak.
- SUPERCHUNK. Driveway To Driveway. Foolish (1994).
Demà passat, 19 de juliol, està prevista l'actuació al Poble Espanyol de
Barcelona, en el marc del Festival Barts, de la banda texana ZZ TOP,
un trio integrat des de la seva formació, l'any 1969, pel compositor principal,
guitarrista i cantant Billy Gibbons, el baixista Dusty Hill i el
bateria Frank Beard, la imatge del qual ha esdevingut icònica en base a
la peculiar indumentària (vestits, barrets, ulleres de sol, barbes...) dels dos
primers.
Una banda que, partint d'un so boogie, blues i hard rock
en els seus primers cinc o sis àlbums, dels que en sobresurt el tercer, Tres
Hombres (1973), va evolucionar cap al rock electrònic, amb forta
presència de sintetitzadors, amb el que van guanyar força popularitat amb LP
com Eliminator (1983), el vuitè, al temps
que perdien alguns seguidors dels inicis, com jo mateix, per anar
recuperant progressivament el seminal garagerock en la
mitja dotzena següents, sense assolir, però, el nivell dels anys 70, fins que
després d'una aturada obligada per una Hepatitis C de Hill, la publicació del
14è, Mescalero (2003), i trencar amb el seu manager i productor
habitual, Bill Ham, van emprendre extenses gires mundials durant més de
cinc anys, recollides en DVD com Live From Texas (2008)
i Double Down Live (2009), sense enregistrar material nou.
Una tendència breument interrompuda pel fitxatge amb la discogràfica American
Recording del famós productor Rick Rubin, i la publicació del quinzè
disc, La Futura (2012), que tampoc no tindria continuïtat fins
que, poc després de la mort sobtada mentre dormia de Hill, essent substituït per
Elwood Francis, el seu tècnic de so des de feia més de 30
anys, publicarien el darrer del que en tinc constància, Raw
(That Little Ol' Band From Texas) (2022), la BSO del documental del
mateix nom, enregistrat per a Netflix el 2019, amb la formació original.
Com a CdD n'he triat una de l'esmentat Tres Hombres, un àlbum
amb 10 tracks, enregistrat a Memphis, Tennessee, en una etapa en la que
la banda encara no havia adoptat la distintiva estètica, amb l'esmentat Ham com
a productor i amb Robin Brian i Terry Manning com a tècnics, al
darrer dels quals devem la genialitat (no queda ben clar si intencionada o no)
de concatenar les dues primeres, Waitin' For The Bus i Jesus Just
Left Chicago, i del que en destaca la seqüenciada en vuitè lloc, o tercera
de la cara B del vinil, La Grange.
Un tema acreditat als tres membres, amb el nom de la localitat texana a les
afores de la qual es troba el bordell Chicken Ranch, amb un riff
de guitarra, del que el mateix Gibbons en reconeix la influència del Boogie
Chillen de John Lee Hooker (vegeu aquí), que ha creat escola fins a
convertir-se, com he sentit a dir en algun lloc, en l'equivalent per al blues
del Smoke On The Water, dels Deep Purple, per al heavy metal.
Una composició complementada amb una lírica críptica en la que s'esmenta
una mena de cabana coneguda per les seves "noies maques", que captura
l'essència de la cultura d'un lloc i una època en la que, hipòcritament,
predominava una actitud relaxada cap a la vida nocturna i l'hedonisme i que, de
ben segur, serà unes de les highlights del diumenge al Poble Espanyol.
Efectivament, com els seguidors del blog haureu apreciat, la CdD de
la setmana passada (vegeu aquí) ens evoca la coneguda Knockin' On Heaven's Door, el
tema principal del disc de BOB DYLAN que, en realitat, és la BSO de la
pel·lícula homònima Patt Garrett & Billy The Kid
(Sam Peckinpah, 1973), protagonitzada per James Coburn
i Kris Kristofferson, en la que es reserva un petit paper, el d'un
personatge sense veu, anomenat Alias, per a l'autor.
Un àlbum en l'enregistrament del qual van participar músics de la
categoria de Roger McGuinn (de The Byrds) i Bruce Langhorne
a les guitarres, Booker T. Jones al baix, Byron Berline
al violí o Jim Keltner a la bateria però
perfectament prescindible de la discografia del de Duluth, amb 10 tracks,
majoritàriament instrumentals, amb l'excepció de Billy, de la que en fa
quatre variacions i la CdD d'avui, una de les més conegudes arreu del mon.
Una balada extremadament simple en la que descriu la
mort per ferida de bala d'un ajudant del xèrif des d'una
dimensió lírica típica del cantautor, a qui acompanya un cor de gospel
que intensifica el dramatisme d'una escena d'un home "trucant a la porta
del cel".
Una cançó que ha estat versionada per multitud d'intèrprets de
tots els estils, en principi ideal per aquesta secció de Dylan
Covers, però a la m'he resistit a causa de que la més coneguda de totes és
la que van incloure els Guns N'Roses al seu àlbum Use Your
Illusion II (1991), una banda que no és "sant de la meva
devoció", que no ha estat protagonista, fins ara, de cap post en aquest blog,
i, per aquest motiu, tampoc pot compartir-la amb l'original, honor
que, després de descartar-ne d'impressionats com les d’Eric Clapton
(que podeu escoltar aquí i aquí), Bob Marley (aquí), The Grateful Dead (aquí), U2 (aquí), Bryan Ferry
(aquí) o The Sisters Of Mercy (aquí), m'he decidit per la que
en van fer els TELEVISION.
Una interpretació en la que les guitarres de Tom Verlaine
i Richard Lloyd capturen l'angoixa morbosa de l'original, però de la que
es distancien significativament amb unes sòrdides atmosferes,
desenvolupades en extenses jam sessions com la enregistrada l'any 1978 i
publicada en el seu doble àlbum en directe, editat en format cassette, The
Blow Up (1982).
- BOB DYLAN/TELEVISION. Knockin' On Heaven's Door. Patt Garrett
& Billy The Kid (1973)/The Blow Up (1982).
Nascut com a Tyler Perry al minúscul estat de Rhode Island
i havent abandonat els estudis de composició a la Berklee School
of Music de Boston, Massachusetts, a causa d'una greu depressió i problemes
d'imatge corporal pels que va requerir psicoteràpia, el nostre
protagonista d'avui, als 29 anys, es va traslladar a Los Angeles,
Califòrnia, per iniciar una nova vida.
I va ser allí, actuant en un d'aquells espais que s'anomenen de
"micròfon obert", amb el nom artístic de TYLER BALLGAME
-emulant irònicament el famós jugador de beisbol dels Boston Red SoxTed Williams, conegut com "Teddy Ballgame"- i que,
indefectiblement, acabava interpretant el Crying del llegendari Roy Orbison,
que va cridar l'atenció d'un "conegut" nostre, Jonathan Rado,
el multiinstrumentista de Foxygen, qui, juntament amb Ryan
Pollie, va produir el seu àlbum de debut, For The First Time,
Again (2026).
Un disc musicalment entre l’indie-rock i l’alt-country,
en l'enregistrament del qual, prioritzant mitjans analògics, amb la
participació d’Amy Aileen a la bateria i Wayne Whitaker al baix,
i amb el resultat d'un so que ens evoca les dècades dels anys 60 i 70 del segle
passat, i amb una veu carismàtica que ha estat comparada amb l'esmentat Big
O i a altres "coneguts" nostres com Randy Newman, Jeff Buckley, Richard Hawley o John Grant, amb dotze tracks
en les que el de Nova Anglaterra, a base de melodies i harmonies tan precioses
com emocionals les lletres, explora la importància
de l'autoacceptació per assolir el renaixement personal.
Un LP -que els afortunats assistents podran escoltar en directe demà
al Vida 2026 Festival Internacional de Vilanova i La Geltrú (Garraf)-
del que, a l'hora de triar-ne una per a CdD d'avui, he de confessar que m'ha
costat decidir-me perquè n'està farcit de hits potencials
com l'homònima que l'enceta i moltes més, com I Believe
In Love, A Matter Of Taste, Got A New Car, You're Not My Baby Tonight...així
que m'he acabat quedant amb la primera.
A For The First Time, Again descriu un amor perdut ("No puc esperar a
tornar-te a conèixer per primera vegada" diu a la tornada) amb una balada
iniciada amb una guitarra acústica i una bateria precedint una veu que,
subtilment, va apujant el seu registre, per tornar-se a esvair de la mateixa
manera. Un tema, al escoltar els dos primers versos del qual, la M., la meva
dona em va dir: "Aquest començament em recorda molt a..." i ho deixo
aquí, estic segur que els seguidors del blog ja sabreu a qui es
referia.
I els que no, doncs ho descobrireu el divendres que ve.
- TYLER BALLGAME. For The First Time, Again. For The First
Time, Again (2026).
