THE REDS, PINKS AND PURPLES és el projecte personal de Glenn
Donaldson, el prolífic cantautor de San Francisco (Califòrnia) que, després
de formar part de diverses bandes, entre elles Painted Shrines (vegeu
aquí), a mitges amb Jeremy Earl, el líder de Woods (aquí), des
del 2019 porta editats cinc àlbums, el darrer dels quals, el recent The
Town That Cursed Your Name (2023), és el meu preferit.
Uns discos en els que barreja el jangle pop lo-fi típic de la dècada
dels 80 del segle passat amb l'indie de guitarres distorsionades del rock
universitari dels 90, per el que es perceben clares influències de
coneguts del blog com The Magnetic Fields, The Go-Betweens,
Teenage Fanclub o, fins i tot, dels meus idolatrats The Cure, en
una carrera en la que s'ha anat superant en cada publicació, fins a obtenir el
que considero un disc d’indie-pop perfecte.
Una obra amb dotze tracks al voltant dels tres minuts en els que,
embolcallades en brillants melodies amb prístines guitarres, expressa amb
lletres tan iròniques com agredolces les dificultats per sobreviure com a músic
a l'àrea de la badia, exemplificades en la desmoralització que provoquen
el microscòpics pagaments per part de les plataformes d'streaming (sense
esmentar noms).
Una track-list de la que en destacaria algunes com la
inicial Too Late For An Early Grave, Leave It All Behind, Burning Sunflowers, l'homòloga The
Town That Cursed Your Name o la escollida com a CdD d'avui, I Still Owe
You Everything, que podeu escoltar en la versió original del disc i en
un directe, de molt poca qualitat, només per "allò de veure-li la
cara" al bo de Donaldson.
- THE REDS, PINKS AND PURPLES. I Still Owe You Everything. The
Town. That Cursed Your Name (2023).
En el post del divendres passat (vegeu aquí) us avançava que aquesta
setmana revisaríem la carrera en solitari de PAUL SIMON a
partir de la dissolució del duet Simon & Garfunkel en el que, us en recordareu,
comentava l'actitud poc desitjable del primer en els concerts, opinió que, si
seguiu llegint, trobareu justificada més endavant.
Una carrera que va començar acceptablement bé amb discos com
l'homònim Paul Simon (1972), enregistrat a Kingston, Jamaica, amb
la participació de músics de les bandes de Jimmy Cliff i Toots &
The Maytals, amb el conegut tema Mother And Child Reunion; There
Goes Rhymin' Simon (1973) aquest als estudis Muscle Shoals de Alabama,
amb l'ajut dels mites del rhythm & bluesAllen Toussaint i Quincy
Jones, amb un altre hit conegut, Kodachrome; i, en ple
divorci de la seva primera dona, Peggy Harper, Still Crazy After
All These Years (1975), en el que s'escolta la veu de Garfunkel en un
tema, per patir una davallada en els següents, One-Trick Pony
(1979), banda sonora de la fracassada pel·lícula en la que figurava com a
guionista i actor i Hearts And Bones (1983), en el que es reflexa
el mal tràngol que li va suposar el tempestuós segon divorci, només nou mesos
després de casar-se amb l'actriu Carrie Fisher, la famosa princesa Leia
de la nissaga Star Wars.
Una crisi personal i professional que superaria amb el que ha estat l'àlbum
més aclamat de la seva discografia com a solista, Graceland
(1986), amb un enorme impacte, fruit de la fusió de
ritmes sud-africans amb el pop, que donaria el tret
de sortida al fenomen world music, filó que miraria d'explotar
en el següent, The Rhythm Of The Saints (1990), amb apropaments a
la música camerunesa i brasilera, a la presentació del qual a
Barcelona vaig tenir l'ocasió d'assistir i comprovar el que us deia, una nul·la
intenció d'empatitzar amb el seus seguidors, amb una actitud tan
"borde" com només he vist (o, millor, patit) en dos altres concerts, el
primer de Bob Dylan a casa nostra, al Miniestadi del FC Barcelona, el
1984, i un de Van Morrison al Poble Espanyol de Montjuïc el 1999.
Uns cims que el de Nova York no ha tornat a assolir en una extensa carrera
artística de més de 60 anys en la que ha anat encadenat gires amb músics amics
com l’esmentat Dylan, Brian Wilson (l'ex Beach Boys) o el mateix
Art Garfunkel, amb gravacions que superen les dues dotzenes de títols,
-alternat fracassos com Songs For The Capelman (1997),
per al musical de Broadway The Capelman, amb encerts, com
l'experimental Stranger To Stranger (2016), en el que participa Roy
Halee, l'antic productor de la època Simon & Garfunkel-, la darrera de
les quals ha estat el recent Seven Psalms (2023), en el que
col·labora breument la seva tercera esposa des del 1992, Edie Brickell,
24 anys més jove, que sembla haver aportat estabilitat a la seva existència.
Com a CdD he triat, esclar, un tema de l'aclamat Graceland,
el disc enregistrat majoritàriament a Johannesburg -motiu pel que va ser
injustament acusat de trencar el boicot cultural pel tema de l'apartheid al
govern de Sudàfrica- amb la participació de músic locals com Hugh Masekela,
en el que, amb clares influències d'artistes com Johnny Clegg, mescla
eclècticament el pop (amb la col·laboració dels seus ídols, The
Everly Brothers), amb ritmes del sud profund dels USA com el tex-mex
i el zydeco (amb l'ajut de la cantant Linda Ronstadt i el grup Los Lobos, amb els que tindria algun conflicte pels drets d'autor) amb altres,
i d'aquí la novedosa transgressió, com l'isicathamiya i el mbaganga,
amb el resultat que tot coneixem.
Un àlbum, produït per l'esmentat Roy Halee, farcit de cançons que han
esdevingut clàssiques com la inicial, The Boy In The Bubble, l'homònima Graceland,
Diamonds On The Soles Of The Shoes o la escollida per escoltar avui, You
Can Call Me Al, un tema en el que s'acompanya d'una quinzena
d'instrumentistes, amb el guitarrista sudafricà Ray Phiri o l'americà Adrian
Belew (ex King Crimson) o el trompetista Randy Brecker (ex Blood,
Sweet & Tears i The Brecker Brothers) entre altres, en el que emfatitza
el poder de l'amistat.
Tal com us avançava a la CdD de la setmana
passada (vegeu aquí), la d'avui anirà sobre, possiblement, el duo de folk-rock més
famós de la història.
Una amistat que va començar a l'institut de
Forest Hills, a Nova York, quan, el 1957, amb només 16 anys, Paul Simon
i Art Garfunkel van començar a composar, tocar la guitarra i cantar
l'un, acompanyant la prodigiosa veu de tenor de l'altre, adoptant el nom
artístic de Tom & Jerry (sí, sí, com el populars dibuixos animats)
amb un estil similar al de The Everly Brothers però amb tan poc
reconeixement, excepte pel tema Hirl Schoolgirl, com per a deixar-ho de
banda, continuar els seus estudis (de filologia anglesa i matemàtiques,
respectivament) i intentar projectes diversos, un d'ells amb una tal Carole
Klein, posteriorment coneguda com aCarole King, i altres fins i tot a
Europa, al Regne Unit, per part del primer, amb el mateix resultat.
Afortunadament, el 1963 van tornar plegats com a SIMON
& GARFUNKEL, debutant amb un LP, Wednesday Morning 3 a.m.
(1964), que tanmateix va passar desapercebut, malgrat contar amb un tema com The
Sound Of Silence (amb arranjaments acústics), el que va tornar a provocar
un intent de separació, que va quedar amb res, a l'iniciar-se la seva època
daurada amb els àlbums Sounds Of Silence (1966), amb hits
com I'm A Rock i una nova versió, ara elèctrica, del tema esmentat; Parsley,
Sage, Rosemary And Thyme (1966), el de Scarborough Fair i The
59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy) i Bookends (1968),
també amb temes coneguts com America i, sobretot, una nova versió de Mrs.
Robinson, de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Graduate
(Mike Nichols, 1967), interpretada per un jove Dustin Hoffman.
Uns discos amb una qualitat melòdica i unes
harmonies vocals a l'alçada d'uns textos que mesclaven romanticisme i nostàlgia
amb comentaris socials d'autoria monopolitzada pel genial compositor, amb
el conseqüent malestar del primer vocalista, qui va decidir orientar els seus
passos cap a la interpretació, amb molt bons films, dirigits pel mateix Nichols,
com Catch-22 (1970) i, sobretot, Carnal Knowledge (1971), amb Jack
Nicholson a l'elenc protagonista, amb un altre conat de trencament del duo,
paradoxalment ajornat per la edició de la seva obra més reeixida, Bridge
Over Troubled Water (1970).
Una publicació que va anar seguida d'una gira de
presentació durant la qual les desavinences habituals van arribar a tal nivell
que la ruptura va ser inevitable, resultant-ne dos camins dispars, el cinema i
la gravació esporàdica de discos amb temes d'altri per Garfunkel i una dilatada
carrera musical -que arriba fins al present amb el recent Seven Psalms (2023)- per part de Simon, tan reconeguda com eclèctica, adjectiu que justificarem al post de
la setmana que ve, amb una de les seves obres més emblemàtiques, Graceland
(1986).
Una separació seguida de múltiples reunions amb
finalitats diverses, des del recolzament a polítics demòcrates, a
l'acceptació de guardons (Rock and Roll Hall of Fame, 1990), entrega de
premis (Grammys, 2003) o causes humanitàries, com la participació en el concert
per a les víctimes de l'huracà Katrina (2005), la més famosa de les quals va
ser el concert al Central Park de Nova York el dia 19 de setembre del 1981, al
que es calcula més de mig milió d'assistents, del que en va sortir el famós
directe The Concert In Central Park (1981) i una sèrie d’actuacions
arreu del món entre els anys 1982-83. Unes gires que no es repetirien fins
a dues dècades després, quan tornarien als USA i Canadà el 2003 i a Europa
el 2004, sense que, malgrat els insistents rumors a favor, comportessin la
gravació de material nou.
I la CdD d'avui, com no podia ser-ne una altra,
és el tema homònim del seu darrer disc, un àlbum enregistrat amb el seu
co-productor habitual, Roy Halee, amb un èxit descomunal de crítica i
vendes, en els que mesclen estils i ritmes com el pop, el rock,
el rhythm & blues, el jazz i la world music, en dos de
les 12 tracks del qual versionen El Cóndor Pasa (If I Could), amb
música original del peruà Daniel Alomía Robles del llunyà 1913 i èxit en
la veu del texà Trini López el 1960, i el Bye Bye Love dels seus
admirats The Everly Brothers, esmentats a l'inici del post, amb la resta
de pròpies tan destacades com The Boxer, la que ens ha portat fins aquí
des de la setmana passada, Keep The Customer Satisfied, The Only Living Boy
In New York o Cecilia, la més divertida del lot, amb una percussió
que presagiava la evolució del catàleg de Simon.
Us deixo, doncs, amb aquesta enorme balada gospel,
autèntica oda a una amistat camí de trencar-se (Quan et sentis cansat, petit,
amb ganes de plorar...jo seré al teu costat...ferm com un "pont sobre
aigües turbulentes"...), amb una simple estructura de dues estrofes a les
que, després d'un pont de piano, interpretat pel músic de sessió Larry
Knechtel, futur membre de Bread, s'hi afegiria una tercera, una mica
forçada, iniciada per la desconcertant frase "Sail on, silvergirl"
(es refereix a la heroïna?), que ens porta, amb el seu arranjament orquestral,
a un dels finals més èpics que conec, i millor en la versió original que en els directes, en els que l'actitud de l'autor, ja ho comentarem el divendres que ve, deixa molt a desitjar.
Una cançó de la que en tinc un sentiment especial,
no en va fou la primera, i de les poques, la lletra de la qual, en
anglès, em sabia de memòria:
When you're weary
Feeling Small
When tears are in
your eyes...
I'm on your side...
Like a bridge over troubled water...
- SIMON & GARFUNKEL. Bridge Over Trobled
Water. Bridge Over Troubled Water (1970).
La CdD d'aquesta setmana il·lustra com cap altra la marea de grups de dones
que ha inundat la meva discoteca aquests darrers mesos. Es tracta de tres cantautores
que, en el seu millor moment artístic individual, han unit els seus talents per
formar el que, inevitablement, hem de considerar un "supergrup".
Tres artistes, a dues de les quals, Lucy Dacus i Phoebe Bridgers, hem dedicat sengles posts anteriorment i
una tercera, Julien Baker, a la que li devem, de la escena indie-rock
americana, d'estils prou diferents com per a ser recognoscibles però amb una
intensa química personal, fruït del seu inconformisme i ànsies d'independència
i llibertat, inclosa la psicoafectiva, com a dones, en front d'un mon en el que
sembla ser més fàcil que et reconeguin la genialitat si ets un mascle, d'aquí
l'irònic nom del grup, boygenius (noi geni), escrit així, amb la
tipografia en minúscula.
Una confluència que no ha sumat sinó multiplicat els seus valors,
evidenciat des de l'EP homònim autoproduït i editat el 2018 però que ha resultat
abassegador amb l'àlbum de debut, The Record (2023),
enregistrat als Shangri-La Studios de Rick Rubin a Malibú, en tres tracks
del qual (com Thrue Blue) predomina l’indie-folk melòdic de
la Dacus, en altres tres (com Emily I'm Sorry) el pop
introspectiu i malenconiós de Bridge i en dos (com $20) la intensitat
guitarrera, gairebé punk, de Baker, completant la resta fins a la
dotzena amb tres d'autoria compartida.
Concretament la inicial, Whitout You Without Them,
amb unes harmonies vocals "a capella" similars a la dels mítics C,S&N
amb qui se les compara, la caràtula del debut dels quals, el 1969, van emular
en el seu EP (vegeu la imatge comparativa), el mateix que farien amb la portada
que Nirvana va protagonitzar per a la revista Rolling Stone el 1994
(vegeu tanmateix); la cinquena, Cool About It (que podeu escoltar aquí),
un homenatge, més que no un plagi a la coneguda The Boxer (i aquí),
del Brigde Over Troubled Water (1970) de Simon &
Garfunkel, al que, per cert, dedicarem la CdD de la setmana que
ve; i la sisena, Not Strong Enough, la escollida per avui.
Una oda a l'amistat, amb una referència a la famosa Boys Don't Cry
de The Cure, en forma de balada country-pop, amb una captivadora
melodia i una mena de tornada en la que ens insisteixen, fins a dotze vegades,
amb el vers "Always an angel, never a god", o sigui, que
"Sempre un àngel, mai un déu".
- boygenius. Not Strong Enough. The Record (2023).
El post d'avui, amb el que es compleixen,
com diria el campió de motociclisme espanyol Ángel Nieto, 12+1 anys
del blog, està dedicat, com és norma, a THE BEATLES, i la
CdD serà un tema d'un àlbum del que ja vàrem parlar-ne abastament (vegeu aquí),
precisament el dia del primer aniversari, Revolver (1966).
Una composició de Paul McCartney, l'origen
de la qual és controvertit ja que -mentre l'autor diu que es va inspirar en una
àvia solitària a la que, de nen i com a bon "escolta", anava de tant
a tant a fer companyia o, fins i tot, la compra, i que el títol és una barreja
del nom d'una actriu, Eleanor Bron, figurant de la pel·lícula Help!
(Richard Lester, 1965), protagonitzada pels mateixos fab four i
del cognom d'una botiga que va veure passejant per Bristol amb la seva parella
del moment, Jane Asher- als anys 80 es va descobrir al cementiri de la
Església St Peter's, a Woolton (Liverpool), lloc de trobada
habitual dels adolescents Lennon i McCartney, una tomba (vegeu la
imatge) amb el nom de Eleanor Rigby, que va ser una treballadora de la
cuina d'un hospital de Liverpool, morta el 10 d'octubre de 1939, als 44 anys,
identificada per una nòmina amb la seva signatura, en possessió del mateix Macca
fins que la va subhastar amb finalitats benèfiques l'any 2008.
El cas és que aquesta cançó, editada alhora en single
doble cara A, amb Yellow Submarine, ha esdevingut una de les més famoses
de la seva discografia, en base a unes harmonies marca de la casa que, cosa mai
vista fins aleshores en el món del pop-rock, s'acompanyen d'un doble
quartet de corda, és a dir, quatre violins, dues violes i dos violoncels, amb
uns barrocs arranjaments de George Martin, el seu productor, i sota la
direcció del mateix McCartney, amb aquesta coneguda lletra amb reflexions
oníriques sobre la solitud.
Com a curiositat, l'esmentat "Father
McKenzie", a proposta de Ringo Starr, s'havia d'anomenar
inicialment "Father McCartney", cognom que es va substituir per un de
fonètica similar per evitar equívocs amb el pare de l'autor.
Un personatge esdevingut tan popular que té
dedicada una estàtua (vegeu la imatge) al Stanley Street de Liverpool, obra de
l'escultor Tommy Steele, que representa una dona asseguda en un banc i
amb la inscripció: "Dedicated to All the Lonely People", vers
amb el que comença la cançó (Mireu la gent solitària, mireu..., E.R. recull
l'arròs a l'església després d'un casament...):
Ah, look at all the lonely
people
Ah, look at all the
lonely people
Eleanor Rigby
picks up the rice in the church
where a wedding has been...
Malauradament, degut a l'abandonament de les
actuacions en directe, no disposem d'imatges del grup interpretant aquest ni de
cap altre tema de l'àlbum, però sí de Paul McCartney en solitari, en anys
posteriors, així que us proposo gaudir-ne de les dues versions.
