La passada tardor, baixant de l'Albayzín cap al
centre de la ciutat de Granada, ens vam aturar en aquesta agradable terrassa de
la Plaça de San Gregorio, la fotografia de la qual il·lustra el post, i, mentre fèiem una canya, la M.
em va preguntar quin era el grup tan bo que sonava pels altaveus. Ferit en el meu orgull vaig
haver de recórrer a Shazam, la
coneguda App de l'smartphone per obtenir resposta, que no
va ser altra que WOODS, la prolífica
banda de Brooklyn (New York, USA) que, liderada pel compositor, cantant i guitarrista
Jeremy Earl, ha publicat
pràcticament un disc per any des dels seus inicis al 2005.
Si al començament es caracteritzaven per un estil folk-rock de garatge, gravat amb un
mínim de recursos (allò al que ens referim habitualment com a baixa fidelitat o
lo-fi) en cintes de cassette als estudis Woodsist, propietat del mateix Earl, amb
el temps, paral·lelament al perfeccionament tècnic en el procés de producció
que permet gaudir encara més de les cristal·lines guitarres acústiques, i
mantenint el característic falset del cantant, ho ha fet la qualitat melòdica,
el que els ha suposat el reconeixement de la crítica i d'un nombre cada vegada
més gran de seguidors, entre els que ja ens contem nosaltres.
Això ha succeït a partir del tercer àlbum, Songs Of Shame (2009), i els següents, At Echo Lake (2010), Sun
& Shade (2011) i Bend Beyond
(2012) -precisament els quatre en els que va participar com a baixista un
conegut del blog, Kevin Mörby (vegeu aquí)- nivell que
han mantingut en els dos darrers, With
Light And With Love (2014) i el recent City
Sun Eater In The River Of Light (2016), que en vindran a presentar el proper dijous 6 d'abril a la sala Apolo de Barcelona.
Com veieu, les paraules llum i sol son recurrents en
els títols de les seves obres, el que ens evoca més aviat la Califòrnia amarada
de sol i brisa marina que no el seu Brooklyn natal, observació aplicable a la
seva música, amb trets psicodèlics en perfecte equilibri entre la eufòria i la
malenconia amb reminiscència a artistes de la west-coast dels anys 60 com The Byrds, Love, The Beach Boys o Neil Young.
Als seguidors del blog
que, com jo mateix fins fa poc, no els coneixeu, us recomano endinsar-vos en la
seva obra amb l'esmentat Bend Beyond,
un disc de 12 curts tracks a consumir
en 32 minuts, que comença fantàsticament amb la homònima Bend Beyond, Call In A Cup, Is It Honest?...i acaba millor, amb la
triada final de Size Meets The Sound,
Impossible Sky i Something Surreal.
I com a CdD, és clar, la cançó que sonava aquell
assolellat migdia a Granada i que espero tornar a escoltar el dijous que ve a l'Apolo.
- WOODS. Bend Beyond. Bend Beyond (2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada