You And Me And The Moon (The Magnetic Fields)

THE MAGNETIC FIELDS, nom inspirat en la novel·la homònima del seu admirat André Breton, és un grup musical de New York (USA), liderat indiscutiblement pel compositor, productor, multiinstrumentista i, des del tercer disc, cantant principal, Stephin Merritt, nascut a Boston (Massachusetts, USA), ben secundat per la seva amiga Claudia Gonson (piano, percussió), Sam Davol (violoncel, flauta) i John Woo (guitarra, banjo), que practiquen un pop amb reminiscències dels anys 80 al que alguns anomenen synth-pop, amb lletres enginyoses i iròniques, més sovint tristes que no festives, amb melodies de textures electròniques vintage, amb una producció poc ortodoxa i acompanyades  d'instruments com l'ukelele, el banjo, l'acordió, el violoncel, el xilòfon i altres de poc convencionals .

Merritt, personatge inquiet com pocs, alterna la seva activitat al front de la banda, amb projectes paral·lels com The 6ths, The Gothic Archies o Future Bible Heroes, i encara li resta temps per compondre bandes sonores per a pel·lícules, sèries de TV i obres de teatre musicals.

Personalment els vaig descobrir en el seu cinquè disc, dels deu que porten publicats, Get Lost (1995), de grata memòria per haver-lo comprat recent editat a la botiga de Tower Records de Piccadilly Circus, de London (UK), considerat un dels millors, només superat per la obra magna, 69 Love Songs (1999), tiple CD que, com el seu presumptuós nom indica, conté 69 cançons al voltant del mateix tema, el preferit de l'autor, una al·lucinant orgia creativa en la que van contar amb la participació de tres cantants més i multitud de col·laboradors i amb el que van obtenir el reconeixement de la crítica especialitzada. Un altra excentricitat va ser el disc i (2004), anomenat així perquè el títol de totes les cançons començava, en forma de pronom o no, per aquesta vocal.

Per a mi, la seva imatge sempre anirà lligada al concert que van oferir a la Plaça del Rei de Barcelona, en el que van precedir a Belle & Sebastian (vegeu aquí) i en que vaig poder comprovar la timidesa extrema del líder sobre un escenari, on es mostra molt poc actiu, agreujada pels seus problemes auditius, que els obliguen, en les poques ocasions en que ho fan, a prescindir de la percussió en els seus recitals.

La CdD, You And Me And The Moon, és una de les boniques, juntament amb Smoke And Mirrors o All The Umbrellas In London, del Get Lost, disc amb lletres especialment cruels, de temàtica depressiva i maliciosa fins a la paròdia, només suportables si ens les prenem amb ironia suficient (allò de "riure per no plorar"!) i en les que el reconegut misantrop no defuig parlar, més o menys explícitament, sobre relacions homosexuals, com quant diu, a la CdD d'avui, In a cool gay bar where the people are entertaining...

- THE MAGNETIC FIELDS. You And Me And The Moon. Get Lost (1995).

Carey (Joni Mitchell)

Reconec sincerament que, en el seu moment, no vaig prestar gens d'atenció al disc Blue en particular ni a la carrera musical de JONI MITCHELL en general. Aleshores jo estava per altres artistes com els Beatles, els Stones, Led Zeppelin, The Doors, Janis Joplin, Jimi Hendrix o els “Creedence” entre altres.

Afortunadament, el temps posa les coses al seu lloc i uns anys desprès, sigui per la normalització hormonal o pel que sigui ...ah! ja ho sé, potser per la versió que en van fer del seu tema Woodstock els seus amics CSN&Y, i que va ser CdD en el seu dia (vegeu aquí), vaig recuperar l'interès per ella i actualment la considero una de les figures femenines més emblemàtiques i influents de la cultura i de la música popular.

En els seus inicis aquesta canadenca va destacar a la escena folk de NewYork (USA) com una reputada cantautora amb una veu prodigiosa, aguda i cristal·lina, que li permetia una amplia gama de registres, unes lletres de qualitat, i un innovador estil de guitarra amb el que, ensinistrada per David Crosby, aconseguia uns afinaments particulars, o el piano, obtenint un considerable èxit amb discos com Ladies of the Canyon (1970), que contenia temes com Big Yellow Taxi o l'esmentat Woodstock o el que li va valdre el reconeixement universal, Blue (1971).

És aquest últim un disc de folk nu, de melodies senzilles i amb acompanyament molt simple, guitarra, piano i dulcimer, amb lletres sinceres, personals i intimistes, sovint autobiogràfiques, que recreen ruptures amoroses en escenaris que van de la més absoluta desolació a la esperança. Un viatge interior i exterior realment admirable.

A partir d'aquí, aquest esperit inquiet i independent va evolucionar cap a altres registres pròxims al jazz, amb àlbums com The Hissing of Summer Lawns (1975) o Hejira (1976), amb col·laboracions amb tota mena de músics, com Jaco Pastorius, Wayne Shorter o Herbie Hancock, amb el que es va anant allunyant de l'èxit massiu, passant per diverses etapes i llargs períodes d'inactivitat però mantenint-se amb vida, com prova el preciós àlbum Shine (2007) que m'ha tornat a enganxar a ella i, reparant la injustícia, dedicar-li la CdD d'avui.

El tema escollit, Carey, és un dels més populars d'un disc meravellós, en el que van col·laborar puntualment James Taylor i Stephen Stills, que conté altres tracks memorables com  All I Want, A Case of You, California... i així fins a deu. El va composar inspirada per una estada en una comunitat hippie a la petita localitat de Matala, a la illa grega de Creta, on va conèixer un cuiner pèl-roig, anomenat Carey Raditz, conegut popularment, pel color dels seus cabells, com a "Carrot" (pastanaga) Raditz.

Podeu gaudir de la versió original del disc Blue i d'una actuació en directe en la que s'acompanya d'una dulcimer dels Apalatxes, en la que s'aprecia la peculiar tècnica amb la que toca l'instrument. 

-          JONI MITCHELL. Carey. Blue (1971).

Tie Me Down (Shack)

El germans Michael (veu i guitarra) i John Head (guitarra), liderant la banda The Pale Fountains, van publicar un parell de discos, Pacific Street (1984) i ...From Across the Kitchen Table (1985), amb els que van aconseguir molt més bona resposta per part de la crítica musical que no del públic. I, possiblement per això, van fer alguns canvis en la formació i ho van tornar a intentar amb el nom de SHACK, sense que la cosa rutllés, comercialment, gaire millor amb la mitja dotzena de discos que em consta que han editat entre 1988 i 2007, tot i què dos d'ells, H.M.S. Fable (1999) i The Corner of Miles and Gil (2006), els considero sensacionals.

Tots dos grups, originals de Liverpool (Regne Unit), liderats indiscutiblement per Mick Head, un dels millors  compositors britànics de la seva generació, beuen de les influències dels clàssic dels 60, el que queda palès a les harmonies vocals en la línia de The Beatles o The Byrds, i en els sumptuosos arranjaments de tint psicodèlic a l'estil Love, el que no resulta estrany tenint en conte que durant un temps van anar de gira amb els d’Arthur Lee per Europa.

Per a CdD he triat un tema de The Corner of Miles and Gil, disc editat per la discogràfica Sour Mash, propietat de Noel Gallagher, de Oasis, en el què, tot i la referència a Miles Davis i Gil Evans del títol, no n'hi trobarem ni rastre de jazz sinó del més genuí pop psicodèlic de la west-coast amb extraordinaris riffs de guitarra i arranjaments de cordes i vents per alguns una mica a l'antiga però, si més no per a mi, intemporals. La cançó és Tie Me Down, el track que obre l'àlbum a ritme de vals, cavalcant sobre una orgia de trompetes i cordes, per a més glòria del Foerver Changes (1969) de Love, i amb unes lletres menys dolces del que la música suggereix, com és el cas d'aquesta dona que demana al seu amant que la lligui al llit amb una corda que hi ha a l'armari...

- SHACK. Tie Me Down. The Corner of Miles and Gil (2006).

It's All Right/For Sentimental Reasons (Sam Cooke)

El post número 5 de la MNO està dedicat al que molts consideren el millor cantant de soul de la història, la influència del qual està present en protagonistes d'aquesta secció que l'han precedit, com Otis Redding, Al Green o Marvin Gaye.

Iniciat, com molts d'ells, per influència familiar, en el mon del gospel, de ben jove SAM COOKE va evolucionar cap al rhythm and blues i el soul, del que se'l considera pioner, estil amb el que, entre el 1957 i el 1964, any en que, només amb 33 anys, va ser mort a trets per la recepcionista d'un hotel de mala mort de Los Angeles, en un episodi absurd que no ve al cas comentar, va triomfar amb més de 30 cançons, la majoria composicions seves, com You Sed Me, A Change Is Gonna Come, Chain Gang, Cupid, Wonderful World o Twistin' The Night Away, motiu suficient per arribar a ser conegut popularment com a Mr. Soul. I tot això sense que se li pugessin els fums al cap ni deixar d'ocupar-se de temes d'actualitat social de la època, com la lluita pels drets civils, sent respectat per igual per les comunitats blanca i negra dels Estats Units.

Per la meva part he de reconèixer que, a la meva adolescència, les seves balades sempre em van semblar un xic ensucrades (desprès vaig saber que algú les va batejar com a sweet soul music) i estava per altres coses, fins que 20 anys desprès de la seva desaparició la seva discogràfica, i no em pregunteu per què, va editar un disc gravat el 1963 en una sala de festes de Miami, davant d'un públic majoritàriament negre absolutament entregat a l'artista, considerat com un dels millors discos en directe de la història de la música popular. La demostració de talent per part de Cooke és incommensurable i el mostra en el millor moment de la seva carrera. Si al seu carisma, humor i espontaneïtat hi afegim un acompanyament musical, liderat pel saxofonista King Curtis i el guitarrista Cliff White, perfectament acoblat al seu servei, el resultat no podia ser més que un passaport cap a la immortalitat. 

Com a CdD he escollit un medley (popurri) de dues cançons, It's All Right i (I Love You) For Sentimental Reasons, l'únic del concert, amb el que Mr. Soul aconsegueix un monumental karaoke, amb els versos que va entregant al públic per a que se'ls faci seus, proposta a la que, avui més que mai, recomano que us hi afegiu, a partir de quant entra el segon tema, el que podeu identificar quant pronuncia I love you for sentimental reasons...i que us farà sentir com si fóssiu un dels 700 afortunats d'aquella nit del 12 de gener de 1963, demà passat farà 51 anys, a Miami:

                    I think of you every morning

                    I dream of you every night

                    And I know I'm never lonely

                    Whenever you are in sight

Desprès d'això penso que no vaig ser prou explícit al nomenar aquesta secció com a MNO. Hi falta una I, hauria de ser Música Negra INJUSTAMENT Oblidada (MNIO)!

-SAM COOKE. It's All Right/For Sentimental Reasons. Live At The Harlem Square Club, 1963 (1985).

All My Friends (The Wave Pictures)

En primer lloc voldria avisar als seguidors del blog que esteu escoltant la CdD, com seria desitjable, mentre llegiu el text, que qui està cantant no és Jonathan Richman ni estan tocant els seus Modern Lovers.

Es tracta del trio britànic THE WAVE PICTURES, format pel compositor, guitarrista i cantant David Tattersall, ben acompanyat per Franic Rozycki al baix i Jonny Helm a la bateria, que practiquen un rock alternatiu de baixa fidelitat (ja ho sabeu, lo-fi) a l'estil del meu heroi de Massachusetts i a altres com Violent Femmes o els seus amics Herman Düne i Darren Hayman, l'ex-líder de Hefner.

El seu estil es caracteritza per la peculiar veu del líder qui, acompanyat de la seva desenfadada guitarra, interpreta lletres carregades de la tradicional ironia britànica, com les de l'esmentat Hayman, Jarvis Cocker (Pulp) o Morrisey (The Smiths), ja ho veieu, tots habituals coneguts de la CdD, que guanyen en directe al ser defensades amb humor i complicitat ("campechanos" en dirien en altres contrades) amb un públic fidel que sovint acaba entregat a la banda. 

Una banda que, per cert, desenvolupa una activitat frenètica, amb múltiples gires per Europa i Amèrica i edita discos pràcticament a ritme d'un o més per any, dels que en destacaria Instant Coffee Baby (2008), Beer in the Breakers (2011), Long Black Cars (2012) o l'últim, presentat a primers de desembre passat a la sala Sidecar de BCN, City Forgiveness (2013).

I, per si no us havia quedat clar lo de la creativitat desmesurada del grup, el darrer àlbum...doble! 20 cançons en ben bé una hora i mitja, composades durant la seva darrera llarga gira americana, en les que destaquen uns "solos" de guitarra  a l'estil blues-rock, una mica sixties i, per descomptat, descaradament anticomercials a dia d'avui. És un disc per a fans incondicionals més que per a escèptics i, com a disc doble que és, té els seus alts i baixos i es fa inevitablement llarg (ni tan sols The White Album no és perfecte, no?), però en general la qualitat és de nota alta i el podem considerar potser el seu millor disc fins ara i, què carai!, on no arriba la tècnica ho fa l'actitud d'aquests infatigables i sorneguers "currants" del rock.

A l'hora de triar la CdD he dubtat entre unes quantes com The Woods, Lisbon, Chestnut, Tropic, Red Cloud Road,... i, al final, he tirat pel dret i he escollit la que obre el disc, aquesta All My Friends, un tema inspirat en el títol d'un llibre (Tots els meus amics seran estranys), comprat, tot i que no llegit, en una botiga de segona mà de l'Exèrcit de Salvació a Brooklyn (New York), durant l’esmentada gira americana, en el que converteix en memorables els detalls més quotidians, com quan, a la vora de la pica de la cuina, diu aquella frase carregada d'enginy fosc: "una vegada vaig somiar veure la teva cara en un cartró de llet...una vegada vaig somiar vessar la llet sobre la meva camisa" i que tant em recorda el meu admirat JoJo.

- THE WAVE PICTURES. All My Friends. City Forgiveness (2013).