En primer lloc voldria avisar als seguidors del blog que esteu escoltant la CdD, com seria desitjable, mentre
llegiu el text, que qui està cantant no és Jonathan Richman ni estan tocant els seus Modern Lovers.
Es tracta del trio britànic THE WAVE
PICTURES, format pel compositor, guitarrista i cantant David Tattersall, ben acompanyat per Franic Rozycki al baix i Jonny
Helm a la bateria, que practiquen un rock
alternatiu de baixa fidelitat (ja ho sabeu,
lo-fi) a l'estil del meu heroi de Massachusetts i a altres com Violent Femmes o els seus amics Herman Düne i Darren Hayman, l'ex-líder de Hefner.
El seu estil es caracteritza per la peculiar veu del líder qui, acompanyat
de la seva desenfadada guitarra, interpreta lletres carregades de la
tradicional ironia britànica, com les de l'esmentat Hayman, Jarvis Cocker (Pulp) o Morrisey (The Smiths), ja ho veieu, tots habituals
coneguts de la CdD, que guanyen en directe al ser defensades amb humor i
complicitat ("campechanos" en dirien en altres contrades) amb un
públic fidel que sovint acaba entregat a la banda.
Una banda que, per cert, desenvolupa una activitat frenètica, amb múltiples
gires per Europa i Amèrica i edita discos pràcticament a ritme d'un o més per
any, dels que en destacaria Instant
Coffee Baby (2008), Beer in the
Breakers (2011), Long Black Cars
(2012) o l'últim, presentat a primers de desembre passat a la sala Sidecar de
BCN, City Forgiveness (2013).
I, per si no us havia quedat clar lo de la creativitat desmesurada del
grup, el darrer àlbum...doble! 20 cançons en ben bé una hora i mitja,
composades durant la seva darrera llarga gira americana, en les que destaquen
uns "solos" de guitarra a l'estil blues-rock, una mica sixties
i, per descomptat, descaradament anticomercials a dia d'avui. És un disc per a
fans incondicionals més que per a escèptics i, com a disc doble que és, té els
seus alts i baixos i es fa inevitablement llarg (ni tan sols The White Album no és perfecte, no?),
però en general la qualitat és de nota alta i el podem considerar potser el seu
millor disc fins ara i, què carai!, on no arriba la tècnica ho fa l'actitud
d'aquests infatigables i sorneguers "currants" del rock.
A l'hora de triar la CdD he dubtat entre unes quantes com The Woods, Lisbon, Chestnut, Tropic, Red
Cloud Road,... i, al final, he tirat pel dret i he escollit la que obre el
disc, aquesta All My Friends, un tema inspirat en el títol d'un llibre (Tots els meus amics
seran estranys), comprat, tot i que no llegit, en una botiga de segona mà de
l'Exèrcit de Salvació a Brooklyn (New York), durant l’esmentada gira americana,
en el que converteix en memorables els detalls més quotidians, com quan, a la
vora de la pica de la cuina, diu aquella frase carregada d'enginy
fosc: "una vegada vaig somiar veure la teva cara en un cartró de
llet...una vegada vaig somiar vessar la llet sobre la meva camisa" i que tant
em recorda el meu admirat JoJo.
- THE WAVE PICTURES. All My Friends. City Forgiveness (2013).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada