In The Meantime (Spacehog)

SPACEHOG va ser un quartet creat a Nova York per dos músics emigrats des de Leeds, Anglaterra, el bateria Jonny Cragg i el guitarrista Antony Langdon, a qui s'afegiria el germà d'aquest, Royston, com a baixista i cantant principal i, posteriorment, el guitarra solista canadenc Richard Steel.

En un moment en que triomfava el rock alternatiu i el grunge de Nirvana, convivint amb el britpop a un i altre costat de l'Atlàntic, van obtenir un èxit sensacional amb el seu primer àlbum, amb aquest títol que al·ludeix als seus visats, Resident Alien (1995), en el que recuperaven el glam-rock britànic dels seus admirats David Bowie i T. Rex, motiu per el que se'ls va qualificar com a neo-glam.

Un reconeixement, i unes vendes, diguem-ho clar, que no van poder mantenir en els dos següents, certament massa espaiats, The Chinese Album (1998) i The Hogyssey (2001), el que va comportar la seva dissolució, per donar lloc a projectes diversos musicals com Arckid o The Twenty-Twos, sobre els que no ens estendrem, o cinematogràfics com la participació de Antony Langdon en la pel·lícula I'm Still Here (Casey Affleck, 2010), paròdia en forma de fals documental sobre la vida de Joaquin Phoenix, amb la xicota del qual, l'actriu Liv Tyler, la filla de Steven Tyler, de Aerosmith, s'acabaria aparellant l'altre germà, el Royston (no sé perquè sempre se'm escapa algun safareig!), fins a la seva reunificació, amb nou disc inclòs, As It Is On Earth (2013), que tampoc no els va retornar la glòria del seminal debut.  

Un disc amb 13 tracks atemporals -per escoltar en suport físic el darrer dels quals, To Be A Millionaire...Was It Likely?, haureu d'esperar 11 minuts de silenci- com Candyman, Space Is The Place (cantada per Antony), Cruel To Be Kind, Starside (en la que s'aprecien certes influències de Queen) i la CdD, és clar, el seu tema franquícia i que enceta l'LP, In The Meantime.

Una composició que s'inicia amb el so d'un telèfon que toca la cançó Telephone And Rubber Band, de l'homònim àlbum de debut de la Penguin Cafe Orchestra (1981), en el que, sobre una contundent línia de baix i amb un enèrgic riff de guitarra, Royston interpreta una lletra críptica en la que s'entreveu un cert optimisme en base al poder de la perseverança, amb una enganxosa tornada en la que, a partir de la expressió "In the meantime" (Mentrestant), va repetint allò de "Us estimem a tots, on les terres son verdes i els cels blaus, en definitiva, som com tu, us estimem a tots":

               We love the all the all of you

               Where lands are green and skies are blue

               When all in all we're just like you

               We love the all of you

Un hit que ha anat apareixent en diverses pel·lícules i programes de TV i ha resistit el pas del temps des de la seva reeixida estrena, a la que no fou aliena el vídeo, dirigit per Jake Scott, que comparteixo tot seguit.

 - SPACEHOG. In The Meantime. Resident Alien (1995). 

 

Mr. Tambourine Man (Bob Dylan/The Byrds)

 

Dylan Covers-1:

Tal com venim fent des de fa temps, a partir d'avui i durant la resta de l'any (o potser més temps, que el tema dóna per a molt) dedicarem periòdicament una sèrie de posts a una composició de BOB DYLAN que compararem amb una interpretació de la mateixa (cover) per un o més artistes, amb la condició limitant de que aquests hagin protagonitzat abans un article del blog.

I quina millor per començar que Mr. Tambourine Man, paradigma de com, excepcionalment, una versió pot superar artísticament, i en aquest cas també comercialment, l'original. Una cançó, curiosament, publicada uns mesos abans per THE BYRDS en el seu àlbum homònim de debut, Mr. Tambourine Man (1965), que per l'autor, en el seu cinquè, Bringing It All Back Home (1965), un disc del que en destacaria altres hits com Subterranean Homesick Blues, Maggie's Farm o It's All Over Now, Baby Blue, en el que el de Minnesota, en detriment de les cançons-protesta habituals fins al moment,  introdueix lletres surrealistes i abstractes, de difícil interpretació, com aquesta mateixa en la que alguns hi veuen referències a un subministrador de drogues, un “camell”, mentre l'autor diu referir-se al seu guitarrista Bruce Langhorne, a qui en una ocasió va veure tocar una pandereta (tambourine) enorme. Jo mateix, em perdo a partir del primer vers, que diu: "Ei, senyor de la pandereta, toca'm una cançó. No tinc son ni vaig enlloc..."

          Hey, Mr Tambourine Man, play a song for me

          I'm not sleepy and there is no place I'm going to

          Hey, Mr Tambourine Man, play a song for me

          In the jingle jangle morning, I'll come following you

Un tema al que el quintet californià, fundat pels guitarristes i cantants Jim McGuinn (posteriorment conegut com a Roger McGuinn), Gene Clark, el compositor principal, i David Crosby, als que de seguida s'afegirien el baixista Chris Hillman i el bateria Michael Clarke, el mànager del quals, Jim Dickson, havia aconseguit, amb permís de l'autor (que n'acabaria beneint el resultat) la maqueta, va donar un canvi de dimensió al modificar el compàs, de 2/4 a 4/4, amb la intenció d'apropar el seu folk amb lletres de contingut social als arranjaments dels seus admirats Beatles; va escurçar la durada i, fonamental per a mi, a unes harmonies vocals que sentarien càtedra, va afegir una introducció de guitarra, inspirada en J.S. Bach, interpretada amb la mítica Rickenbacker de 12 cordes de McGuinn, el veritable líder del grup. Un inici fantàstic per a un tema amb una estructura poc convencional, ja que comença per la tornada, que donaria el tret de sortida a un nou subgènere, fonamental a partir d'aleshores en la història de la música popular, conegut com  folk-rock.

- BOB DYLAN/THE BYRDS. Mr. Tambourine Man. Bringing It All Back Home (1965)/Mr. Tambourine Man (1965).

Four Kinds Of Horses (Peter Gabriel)

 

Ha tornat! PETER GABRIEL ha tornat, al cap de 21 anys del darrer, Up (2002), amb un nou àlbum, i/o (2023), publicat fa unes setmanes però els temes del qual ja havia anat penjant en plataformes audiovisuals  durant els darrers mesos.

Una obra, tot i el temps passat des de l'anterior, de caràcter continuista, sense que aquest qualificatiu tingui cap connotació negativa, donada la extraordinària trajectòria del seu autor (vegeu aquí). Un disc, el desè de la seva discografia, la composició del qual es va iniciar fa 27 anys, que s'ha anat demorant per motius diversos, ja sigui per centrar-se en altres projectes artístics, o personals, com tenir cura de la seva esposa malalta, per a l'enregistrament del qual ha contat amb els seus col·laboradors habituals, el bateria Manu Katché, el baixista Tony Levin i el guitarrista David Rhodes, a més a més del gran Brian Eno, als sintetitzadors i programant ritmes, així com una extensa nòmina de músics que inclou una orquestra i diversos cors.

Un disc que crida l'atenció des de la mateixa caràtula, obra del fotògraf Nadav Kander, amb l'enigmàtic nom de i/o (2023), que sembla referir-se a la dualitat "input/output" (entrada/sortida) dels dispositius electrònics més que al satèl·lit amb el mateix nom (Io) del planeta Júpiter, amb 12 tracks que l'autor ha anat publicant, una cada mes, amb la particularitat de fer-ho per duplicat, cada dia de lluna plena i lluna nova, en dues versions que ha anomenat "bright-side mix" (la "brillant", potser més assequible) i "dark-side mix" (la "fosca"), mesclades per Mark "Spike" Stent i Tchad Blake, respectivament, i que ara, fa unes setmanes, s'han comercialitzat en format doble CD, amb 68 minuts de durada cadascun, als que se'n ha d'afegir, per als més interessats, una tercera en format blu-ray.

Dotze temes amb estructures accessibles en base al inconfusible estil art-rock amb bases de funk, marca de la casa, i a la seva característica veu sorrenca, que es manté intacta als 73 anys, en els que tracta temes recurrents com el mon que ens envolta, el pas del temps, les injustícies, el dolor o la mort, amb tanta serietat com elegància. 

Un disc del que en destacaria les dues primeres pistes, Panopticon i The Court, Road To Joy, un tema funky coproduït per Eno o la que el finalitza, la contagiosa Live And Let Live, amb les precioses harmonies vocals del Soweto Gospel Choir i del que m'he reservat per a CdD d'avui la seqüenciada en cinquè lloc i inspirada en una paràbola budista, Four Kinds Of Horses, amb la participació de la seva filla Melanie als cors, una secció de cordes arranjada i dirigida per John Metcalfe i una coproducció fosca i complexa per part de Richard Russell, com podreu apreciar en la versió original bright i al vídeo enregistrat a The Tour, la gira europea de presentació d'aquesta obra tan llargament esperada i que no ens ha decebut gens ni mica.

- PETER GABRIEL. Four Kinds Of Horses. i/o (2023). 

Layla (Derek & The Dominos)

Amb un nom per a l'origen del qual s'han proposat diverses explicacions, cap d'elles prou convincent per a mi, DEREK & THE DOMINOS va ser un efímer quartet angloamericà de rock integrat per l'aleshores -després de passar pels Yardbirds, pels Bluesbreakers de John Mayall però, sobretot, per Cream i Blind Faith- ja arxifamós Eric Clapton (us enrecordeu d'aquelles pintades als carrers de Londres on es podia llegir "Clapton is God"?) i tres components més de la banda Delaney & Bonnie & Friends, el teclista Bobby Whitlock, el baixista Carl Radle i el bateria Jim Gordon, als que, durant el procés de gravació del seu únic disc, Layla And Other Assorted Love Songs (1970), s'hi afegiria Duane Allman, el guitarrista de The Allman Brothers Band.

En el que sí que hi estic d'acord és que aquest nom va permetre al guitarrista mantenir un cert anonimat en format banda i, de passada, evitar la vergonya que suposava la temàtica del doble àlbum, i sobretot del tema principal, al voltant de l'amor no correspost per part de Pattie Boyd (a qui anomena amb el pseudònim de Layla), aleshores esposa del seu amic George Harrison, amb la que, finalment, divorciada del "beatle", s'acabaria casant l'any 1979...i separant el 1988.

Un disc amb la majoria de temes composats per Clapton i Whitlock, en un estil que barreja el blues-rock dels dos costats de l'Atlàntic amb el gòspel sureny, per influència d'aquest, que va passar gairebé desapercebut en el moment de la seva publicació, el que, sumat al ingent consum d'alcohol i drogues com la cocaïna i la heroïna, van sumir al primer en una addicció que va trigar anys a superar, a més a més d'una depressió, accentuada per la mort del seu competidor com a millor guitarrista del moment, Jimi Hendrix, de qui havien versionat un tema, Little Wing, així com per la separació del grup mentre enregistraven un segon disc que mai no acabarien, i per la mort d'Allman, amb qui havia establert una sòlida amistat, en un accident de moto, amb només 24 anys.

Una banda sobre la que semblava pesar una maledicció ja que Radle moriria el 1980 a conseqüència d'una infecció renal associada a les seves addiccions i, la primavera passada, ho faria Gordon a la institució psiquiàtrica en la que estava ingressat des del 1984 per una esquizofrènia que havia debutat amb un brot psicòtic en el que va assassinar sa mare a cops de martell.

Sempre ens quedarà, però, aquell àlbum incomprès en el seu moment però actualment considerat com el millor de la discografia de a qui també coneixem com "Slowhand" (Mà lenta) i un dels millors de la història del rock. Un doble vinil amb 14 tracks en una mica més d'una hora i quart, la majoria, excepte quatre versions, entre elles la esmentada Little Wing, acreditades a Clapton-Whitlock, però no la mítica i homònima, i CdD d'avui, obra del primer, que finalitza una coda de piano escrita per Gordon, el bateria, tot i què sembla que composada a mitges, però no acreditada (amb la conseqüent indignació per part d'ella), amb la seva xicota d'aleshores, la cantautora Rita Cooligde.

Una composició inspirada pel llibre The Story of Layla and Majnún, del poeta persa Nizami Gandjawi (s. XII), que tracta precisament d'un home enamorat d'una dona inabastable, un tema amb un paral·lelisme evident amb la seva vida, una passió que va provocar una extraordinària explosió de creativitat, tant en la escriptura com en la interpretació, a la que no fou aliena la participació a la slide-guitar d'aquella mena de germà musical que, malauradament només per un breu període, fou Duane Allman.

Tot seguit podeu gaudir del tema en la versió original de The Dominos i en un directe del 1984 en el Clapton està acompanyat de...bé, millor que els seguidors del blog mireu d'identificar-los.

- DEREK & THE DOMINOS. Layla. Layla And Othrer Assorted Love Songs (1970).