Ha tornat! PETER GABRIEL ha tornat, al cap de 21 anys del darrer, Up
(2002), amb un nou àlbum, i/o (2023), publicat fa unes setmanes
però els temes del qual ja havia anat penjant en plataformes audiovisuals
durant els darrers mesos.
Una obra, tot i el temps passat des de l'anterior, de caràcter continuista,
sense que aquest qualificatiu tingui cap connotació negativa, donada la
extraordinària trajectòria del seu autor (vegeu aquí). Un disc, el desè de la
seva discografia, la composició del qual es va iniciar fa 27 anys, que s'ha
anat demorant per motius diversos, ja sigui per centrar-se en altres projectes
artístics, o personals, com tenir cura de la seva esposa malalta, per a
l'enregistrament del qual ha contat amb els seus col·laboradors habituals, el
bateria Manu Katché, el baixista Tony Levin i el guitarrista
David Rhodes, a més a més del gran Brian Eno, als sintetitzadors
i programant ritmes, així com una extensa nòmina de músics que inclou una
orquestra i diversos cors.
Un disc que crida l'atenció des de la mateixa caràtula, obra del fotògraf Nadav
Kander, amb l'enigmàtic nom de i/o (2023), que sembla
referir-se a la dualitat "input/output" (entrada/sortida) dels
dispositius electrònics més que al satèl·lit amb el mateix nom (Io) del planeta
Júpiter, amb 12 tracks que l'autor ha anat publicant, una cada mes, amb
la particularitat de fer-ho per duplicat, cada dia de lluna plena i lluna nova,
en dues versions que ha anomenat "bright-side mix" (la
"brillant", potser més assequible) i "dark-side mix"
(la "fosca"), mesclades per Mark "Spike" Stent i Tchad
Blake, respectivament, i que ara, fa unes setmanes, s'han comercialitzat en
format doble CD, amb 68 minuts de durada cadascun, als que se'n ha d'afegir,
per als més interessats, una tercera en format blu-ray.
Dotze temes amb estructures accessibles en base al inconfusible estil art-rock
amb bases de funk, marca de la casa, i a la seva característica veu
sorrenca, que es manté intacta als 73 anys, en els que tracta temes recurrents
com el mon que ens envolta, el pas del temps, les injustícies, el dolor o la
mort, amb tanta serietat com elegància.
Un disc del que en destacaria les dues primeres pistes, Panopticon i The Court, Road To Joy, un tema funky coproduït per Eno o la que el finalitza, la contagiosa Live And Let Live, amb les precioses harmonies vocals del Soweto Gospel Choir i del que m'he reservat per a CdD d'avui la seqüenciada en cinquè lloc i inspirada en una paràbola budista, Four Kinds Of Horses, amb la participació de la seva filla Melanie als cors, una secció de cordes arranjada i dirigida per John Metcalfe i una coproducció fosca i complexa per part de Richard Russell, com podreu apreciar en la versió original bright i al vídeo enregistrat a The Tour, la gira europea de presentació d'aquesta obra tan llargament esperada i que no ens ha decebut gens ni mica.
- PETER GABRIEL. Four Kinds Of Horses. i/o
(2023).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada