Yéké Yéké/Diananko (Mory Kanté)

Africana 31:

Nascut en el si d'una família de griots (els seguidors habituals de la secció "Africana" del blog ja sabeu de que us parlo) de Guinea Conakry, MORY KANTÉ, encara un nen, va ser enviat a Bamako, la capital de Mali, d'on era oriunda sa mare, per perfeccionar la tècnica en interpretació d'instruments tradicionals de l'Àfrica Occidental com la kora i el balàfon (ídem) i de cant però, d'adolescent, es va sentir atret per estils moderns occidentals com el rock i la música electrònica i, amb 21 anys, va entrar com a guitarrista, balafonista  i vocalista a The Rail Band, liderada pel famós cantant, i vell "conegut" nostre, Salif Keïta, a qui va substituir quan aquest va marxar per formar The Ambassadeurs.

Van ser set anys d'un intens aprenentatge que, així mateix, l'impulsarien a una carrera en solitari iniciada a Abidjan, aleshores la capital Costa d'Ivori, i. de seguida, a la de l'antiga metròpoli colonial, on obtindria un cert reconeixement amb el seu tercer LP, Â Paris (1984), en el que, electrificant el seu instrument favorit, la kora, i incorporant ritmes propers al reggae i al funk, l'anomenat "griot elèctric" va revolucionar i popularitzar a la resta del mon la música de la regió, anys abans que es generalitzés el controvertit terme de world music.

Un disc encetat amb una cançó que va passar gairebé desapercebuda però amb la que, enregistrada de nou amb uns enèrgics arranjaments del productor anglès Nick Patrick, va obtenir un èxit descomunal encapçalant el cinquè llançament, Akwaba Beach (1987), una fita de l'incipient fenomen "afro-pop".

Un tema, Yéké Yéké, cantat en llengua mandinga, que emula el so que fan les dones joves al ballar, comunicant el seu interès pels seus festejadors i que he triat com a primera CdD d'avui (d'una versió alternativa del qual, amb la participació de Carlos Santana, al Festival de Montreux del 2006, en podeu gaudir aquí) i que, omplint les pistes de ball de mitja Europa, li va reportar ingents beneficis amb conseqüències personals i artístiques. 

De les primeres en destacaria la tornada al seu país per crear el centre cultural Nongho Village i una orquestra d'instruments tradicionals de fins a 130 músics i implicar-se en múltiples causes socials per el que l'any 2001 va estar nomenat Ambaixador de Bona Voluntat de la FAO i, en quan a les professionals, un canvi d'estil, prescindint de la frivolitat dels elements electrònics i tornant a les arrels, amb mitja dotzena de discos, menys reeixits però, per a mi, molt més interessants, com Nongo Village (1993) o el  meu preferit, Sabou (2004).

Un àlbum enregistrat amb la guitarra acústica de Kanté com a únic instrument occidental, a la que s'afegeixen el balàfon, interpretat per Adama Condé, la kora, la flauta fulani i percussions diverses, a més amés d'uns fantàstics cors, embolcallant la seva, ja de per se, prodigiosa veu que, lluny d'acaparar, deixa espai per a un fascinant tapís de sons instrumentals tradicionals en 10 llargues tracks, totes de més de cinc minuts de durada, que van des dels salts rítmics amb patrons repetitius de crida-resposta de la inicial Nafiya a la darrera, Biriya, amb Mama, Kenkan i Désolé entre mig, a altres de meditatives com Djou, l'homònima Sabou ("La causa de tot" en el seu idioma), Moko o la escollida com a segona CdD, Diananko, un tema que tracta sobre el poder de l'amor en el que, mentre el cantautor descansa, prenen protagonisme individual la flauta, el balàfon i la resta d’instruments.

- MORY KANTÉ. Yéké Yéké. Akwaba Beach (1987)/Diananko. Sabou (2004).