The Ministry Of Defence (PJ Harvey)

Polly Jean Harvey ho ha tornat a fer! La compositora, cantant, guitarrista i poliinstrumentista (de fet també toca el piano, el saxofon i l'autoarpa, entre altres) de Dorset (Anglaterra), reverenciada per la crítica i un nombre cada vegada més gran de fans des dels seus inicis en format trio, amb Rob Ellis a la bateria i Ian Oliver, reemplaçat al poc per Steve Vaughan, al baix, pels seus LP Dry (1992) i Rid Of Me (1993), produït per Steve Albini (al seguidors del blog no cal que us el presenti) i, ja en solitari, conservant el nom de PJ HARVEY, i amb la inestimable col·laboració del productor Flood, del baixista Mick Harvey i, sobretot, del guitarrista John Parish, amb To Bring You My Love (1995), del que en va sortir la CdD en el seu dia (vegeu aquí), Is This Desire? (1998), Stories From The City, Stories From The Sea (2000) o Uh Huh Her (2004).

Artista polifacètica (ha fet d'actriu i té un cert reconeixement en el camp de la esculptura) i innovadora, odia repetir-se, tan musicalment, experimentant en estils com el blues, el rock, el pop, el folk o la electrònica, com en el visual. Així, si en aquest es coneguda la seva afició a mudar d'aparença a cada àlbum, canviant el tipus de roba, pentinat i, amb la col·laboració de la seva amiga Maria Mochnacz, la parella de Parish en el inicis, la estètica dels àlbums i dels videoclips, en aquell per la introducció de nous instruments dominants, passant de la guitarra dels seus inicis al piano, en el White Chalk (2007) i al saxofon en els dos posteriors, en els que val la pena estendre-s'hi.

I és que el seu vuitè disc, Let England Shake (2011), està considerat per molts el millor de la seva carrera, que ja va cap als 20 anys. Un disc que deixa de banda la temàtica habitual de l'artista, al voltant de les relacions sentimentals, tractades amb una cruesa inusual (que van inspirar rèpliques com la de Nick Cave, amb qui va mantenir una relació que l'australià sublima a Into My Arms, CdD -vegeu aquí-) per reinventar-se amb una crítica ferotge de les guerres, des dels camps de batalla de Gallipoli (Turquía) a la Guerra del Golf, passant per la I Guerra Mundial, explorant la iconografia de la destrucció en artistes com Goya, la influència del qual és reconeguda.

Un àlbum gravat en una església de Dorset amb els esmentats Parish, Harvey i Flood, en el que utilitza una nova gama d'instruments poc comuns en ella com l'autoarpa, la cítara, el violí i el xilòfon i amb un nou tractament de la veu, amb un registre més agut, en el que ha estat el seu treball més complex i de resultat més singular.

És natural, doncs, que amb aquestes expectatives, el següent disc suposés un gran risc de defraudar els seus seguidors. I el resultat és The Hope Six Demolition Project (2016), un LP que ha trigat cinc anys a editar, per a la composició del qual va contar amb l'ajut del fotògraf de guerra i director dels seus videoclips Seamus Murphy, amb qui va viatjar a l'Europa de l'est (Kosovo) i a l'Afganistan, a més a més de Washington DC, la demolició d'un barri de vivendes marginals de la qual que va expulsar els seus residents dona nom a l'àlbum. Una mena de fotoperiodisme sonor, gravat amb els "sospitosos habituals", en el que retrata l'enfonsament de l'ésser humà amb un estil més proper al To Bring You My Love i a Stories...que no al Let England Shake, amb la guitarra i el safoxon de nou en primer pla i amb l'acompanyament de nombrosos cors masculins que, com comprovareu a la CdD d'avui, alternats amb sons industrials d'efectes fantàstics, busquen l'impacte immediat en l'audiència, el que espero confirmar personalment al concert del proper dia 23 d'agost al Poble Espanyol de Montjuïc, a Barcelona.

El disc anterior havia deixat el nivell a una alçada inabastable, però aquest atresora prou solvència i qualitat per pensar que, com deia a l'inici del post, la Polly ho ha tornat a fer!

PJ HARVEY. The Ministry Of Defence. The Hope Six Demolition Project (2016).