Polly Jean Harvey ho ha tornat a fer! La compositora,
cantant, guitarrista i poliinstrumentista (de fet també toca el piano, el
saxofon i l'autoarpa, entre altres) de Dorset (Anglaterra), reverenciada
per la crítica i un nombre cada vegada més gran de fans des dels seus inicis en format trio, amb Rob Ellis a la bateria i Ian
Oliver, reemplaçat al poc per Steve
Vaughan, al baix, pels seus LP Dry
(1992) i Rid Of Me (1993), produït
per Steve Albini (al seguidors del blog no cal que us el presenti) i, ja en
solitari, conservant el nom de PJ HARVEY,
i amb la inestimable col·laboració del productor Flood, del baixista Mick
Harvey i, sobretot, del guitarrista John
Parish, amb To Bring You My Love
(1995), del que en va sortir la CdD en el seu dia (vegeu aquí), Is This Desire? (1998), Stories From The City, Stories From The Sea
(2000) o Uh Huh Her (2004).
Artista polifacètica (ha fet d'actriu i té un
cert reconeixement en el camp de la esculptura) i innovadora, odia repetir-se,
tan musicalment, experimentant en estils com el blues, el rock, el pop, el folk o la electrònica, com en el visual. Així, si en aquest es
coneguda la seva afició a mudar d'aparença a cada àlbum, canviant el tipus de
roba, pentinat i, amb la col·laboració de la seva amiga Maria Mochnacz, la parella de Parish en el inicis, la estètica dels
àlbums i dels videoclips, en aquell per la introducció de nous instruments
dominants, passant de la guitarra dels seus inicis al piano, en el White Chalk (2007) i al saxofon en els
dos posteriors, en els que val la pena estendre-s'hi.
I és que el seu vuitè disc, Let England Shake (2011), està considerat per molts el millor de la
seva carrera, que ja va cap als 20 anys. Un disc que deixa de banda la temàtica
habitual de l'artista, al voltant de les relacions sentimentals, tractades amb
una cruesa inusual (que van inspirar rèpliques com la de Nick Cave, amb qui va mantenir una relació que l'australià sublima
a Into My Arms, CdD -vegeu aquí-) per reinventar-se amb una crítica ferotge de les guerres, des
dels camps de batalla de Gallipoli (Turquía) a la Guerra del Golf, passant per
la I Guerra Mundial, explorant la iconografia de la destrucció en artistes com
Goya, la influència del qual és reconeguda.
Un àlbum gravat en una església de Dorset amb
els esmentats Parish, Harvey i Flood, en el que utilitza una nova gama
d'instruments poc comuns en ella com l'autoarpa, la cítara, el violí i el
xilòfon i amb un nou tractament de la veu, amb un registre més agut, en el que
ha estat el seu treball més complex i de resultat més singular.
És natural, doncs, que amb aquestes expectatives, el
següent disc suposés un gran risc de defraudar els seus seguidors. I el
resultat és The Hope Six Demolition
Project (2016), un LP que ha trigat cinc anys a editar, per a la composició
del qual va contar amb l'ajut del fotògraf de guerra i director dels seus
videoclips Seamus Murphy, amb qui va
viatjar a l'Europa de l'est (Kosovo) i a l'Afganistan, a més a més de
Washington DC, la demolició d'un barri de vivendes marginals de la qual que va
expulsar els seus residents dona nom a l'àlbum. Una mena de fotoperiodisme
sonor, gravat amb els "sospitosos habituals", en el que retrata
l'enfonsament de l'ésser humà amb un estil més proper al To Bring You My Love i a Stories...que no al Let England Shake, amb la guitarra i el safoxon de nou en
primer pla i amb l'acompanyament de nombrosos cors masculins que, com
comprovareu a la CdD d'avui, alternats amb sons industrials d'efectes
fantàstics, busquen l'impacte immediat en l'audiència, el que espero confirmar personalment al concert del proper dia 23 d'agost al Poble Espanyol de Montjuïc, a
Barcelona.
El disc anterior havia deixat el nivell a una
alçada inabastable, però aquest atresora prou solvència i qualitat per pensar que,
com deia a l'inici del post, la Polly
ho ha tornat a fer!
PJ HARVEY. The
Ministry Of Defence. The Hope Six Demolition Project (2016).
Es comunica als seguidors del blog que la CdD no es publicarà durant el mes d'agost.
ResponElimina