divendres, 24 d’abril del 2026

Un bitllet per tu (Dan Peralbo i El Comboi)

 

Avui, 24 de setembre, està prevista la publicació del segon àlbum, Quin goig! (2026), de DAN PERALBO I EL COMBOI, un dels grups de rock més interessants de casa nostra, en el que mantenen la energia del seu debut (vegeu aquí) amb l'EP Miris com t'ho miris (2022) i l'LP homònim de fa 2 anys, el que us puc confirmar pel privilegi d'haver tingut accés al material abans del seu llançament al mercat.

Una banda amb personalitat pròpia en la que podem apreciar influències foranes com The Libertines o The Strokes, així com de locals, com Els Pets o, pels deixos vocals, d’Adrià Puntí, el líder dels gironins Umpah-pah.

Un disc produït, com l'anterior, per Aleix Turon i Joan Delgado, els Cala Vento, i editat pel seu segell, Montgrí Records, en el que, sempre amb les guitarres en primer pla amb la participació de Joel Condal en les mescles i el màster, mostren haver madurat a un nivell superior en l'aspecte narratiu, com es pot apreciar amb el tema que ens han avançat en un vídeo dirigit per Malena Ibarz, fa unes setmanes, Un bitllet per tu, en el que tracten emotivament el procés d'acceptació d'una relació (sense especificar de quin tipus, sigui un amic, família, parella...) que ja no funciona i de com acomiadar-se amb elegància i sense fer-se mal, per al que, quan tot sembla anar malament, ens deixen una consigna: “no passa res!”

- DAN PERALBO I EL COMBOI. Un bitllet per tu. Quin goig! (2026).

divendres, 17 d’abril del 2026

One More Cup Of Coffee (Bob Dylan/The White Stripes)

 

Dylan Covers-16:

Al post d'avui recordarem un dels àlbums més reeixits de BOB DYLAN, sobretot a casa nostra, en un moment històric en que recuperàvem la democràcia, Desire (1976), el 17è de la seva discografia, publicat a l'any següent d'una de les seves obres mestres, Blood On The Tracks (1975), en el que abandona les lletres més personals, centrades en els problemes conjugals amb Sara Lownds, d'aquest per recuperar la narrativa compromesa amb temes d'actualitat social que afecten a la classe treballadora a l'estil, conegut com Heartland Rock, de cantautors com Tom Petty, Bob Seger, John Mellencamp o el mateix Bruce Springsteen.

Un LP produït pel guitarrista Don DeVito, en el que va voler comptar amb una banda estable, a l'estil dels enyorats The Hawks/The Band, que va anomenar con la extensa gira ("interminable" en van dir) en la que el van acompanyar, Rolling Thunder Revue, amb una instrumentació igual de simple, integrada per Howard Wyeth a la bateria, Rob Stoner al baix, Scarlet Rivera amb el seu distintiu violí, Dom Cortese a l'acordió i la mandolina i Vincent Bell al bouzouki (la típica llaüt grega), a més a més de la cèlebre Emmylou Harris als cors, del que en va resultar, musicalment, un híbrid entre la "americana" i el rhythm & blues i, en l'aspecte literari, unes composicions llargues, boniques i molt ben escrites, en el que va ser fonamental la participació del psicòleg i director teatral Jacques Levy.

Nou tracks en les que defensa causes perdudes com, convençut de la seva innocència, la del boxejador Rubin "Hurricane" Carter, condemnat a 20 anys de presó per un triple assassinat, a la primera i icònica Hurricane, en la que s'afegeixen Ronee Blakley i Steven Soles als cors (vegeu aquí) o neteja la biografia del mafiós "Crazy Joey" Gallo a Joey, i altres candidates a futures Dylan Covers com Oh, Sister o Romance In Durango (atenció, amb Eric Clapton a la guitarra!) per acabar amb Sara, dedicada a la seva esposa, de la que s'acabaria separant, unes de les dues úniques del lot composada sense la participació de Levy, juntament amb la CdD, One More Cup Of Coffee (Valley Below).

Una magnífica balada amb inflexions aràbic-andaluses i balcàniques, de la que en destacaria el joc de veus entre Dylan i Harris (no apreciable al vídeo del directe però sí a la V.O. aquí) i el violí errant de Rivera, inspirada per l'assistència de l'autor a una festa romaní, durant uns quants dies, a la localitat de Saintes-Maries-de-la-Mer, a la Provença francesa, en la que va quedar embruixat per la jove filla del rei gitano, al marxar de la qual i, a la pregunta de si necessitava alguna cosa, va respondre "Només una altra tassa de cafè" per al camí, sense que quedi clar el significat d'aquesta "Vall de sota" entre parèntesi del títol.

Un tema que compararem amb la versió que en van fer THE WHITE STRIPES en el seu àlbum homònim de debut del 1999, molt menys reeixit que els successius tercer, White Blood Cells (2001), i quart, Elephant (2003), en la que, substituint el violí de la original per distorsionats riffs de guitarra i gràcies a la torturada veu de Jack i la densa bateria de Meg White, porten la CdD d'avui a una altra dimensió.

- BOB DYLAN/THE WHITE STRIPES. One More Cup Of Coffee (Valley Below). Desire (1976)/The White Stripes (1999).


divendres, 10 d’abril del 2026

Anywhere (The Ratboys)

Amb el post d'avui voldria reparar la injustícia de no haver-ne dedicat cap abans a THE RATBOYS, tot i que vaig estar a punt de fer-ho fa un parell d'anys, a rel de la publicació de The Window (2023), el cinquè LP d'una discografia iniciada el 2015, que no ha parat d'anar a més.

Un grup creat el 2010 a Chicago per la cantant i guitarrista Julia Steiner i el guitarra solista Dave Sagan, completat des del 2020 amb el bateria Marcus Nuccio i el baixista i segona veu Sean Neumann, amb un estil que barreja indie-rock més o menys distorsionat amb alt-country, que s'han superat amb el darrer, Singin' To An Empty Chair (2026). Un àlbum en la composició musical del qual intervé tot el quartet, deixant les lletres per a la veu solista, en les que tracta un tema que l'afecta personalment, fruit de l'allunyament sentimental d'una persona, anònima per cert, motiu pel que ha iniciat una teràpia que inclou la tècnica de "parlar (en aquest cas cantar) a una cadira buida" a la al·ludeix el títol, que ha estat coproduït, com l'anterior, per Chris Walla, de Death Cab For Cutie, i enregistrat en part als Electric Audio Studios del seu paisà, recentment finat, Steve Albini.

Son onze tracks en el que el country alternatiu, pedal steel guitar inclosa, de la inicial Open Up o Penny In The Lake, s'alternen amb composicions de més de set i vuit minuts, com Just Want You The Know The Truth, la que conté l'esmentada frase del títol, o, inspirada en la mort de George Floyd el 2020 a mans de la policia de Minneapolis, Burn It Down, amb la guitarra de Sagan cavalcant a l'estil Neil Young, i altres del més genuí power-pop (jangle) com Know You Then, Light Night Mountains All That o la CdD, Anywhere.

Un tema en el que Steiner explora irònicament la dependència afectiva d'una altra persona inspirant-se en la conducta del gos de la família de Sagan pel nerviós que es posa cada vegada que la seva ama el deixa sol a l'habitació, en el que li escoltem dir: "...quan em vas deixar al porxo vaig sentir que em moriria...no puc relaxar-me ara que no hi ets...però, quan tornis, me'n aniré a qualsevol lloc on vagis...porta'm amb tu...".


I can't relax now
I can't, you're gone
But when you're back

I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'm going anywhere that you're going
I'll go too, take me with you

 - THE RATBOYS. Anywhere. Singin' To An Empty Chair (2026).