Bullet With Butterfly Wings (The Smashing Pumpkins)

THE SMASHING PUMPKINS és una banda de rock de Chicago (Illinois, USA), liderada pel compositor, cantant, guitarrista i productor (a més a més d'escriptor i poeta) Billy Corgan, que, en un moment en el que triomfava al mon el fenomen grunge, amb grups com Nirvana o Pearl Jam, van escollir la direcció contrària, amb elements del rock psicodèlic, del heavy, del rock progressiu, gòtic, dream-pop, shoegazing i electrònic, per assolir el reconeixement com un dels grups més creatius i coherents de la dècada dels 90 amb dos discos fonamentals de la història del rock alternatiu americà:

Siamese Dream  (1993), el segon de la seva discografia, va ser gravat en circumstàncies nefastes, amb James Iha, el segon guitarra i D'Arcy Wretzky, la baixista, acabant de trencar desordenadament la seva relació sentimental i amb el fenomenal bateria Jimmy Chamberlin amb seriosos problemes amb les drogues i l'alcohol, motiu per el que es rumoreja que Corgan, a punt de caure en una depressió suïcida i en plena lluita contra l'augment de pes, va tocar tots els instruments, excepte la percussió, però amb un resultat artístic extraordinari. Temes com Cherub Rock, Today, Rocket, Disarm o Mayonaise (un dels dos únics dels tretze amb Iha com a coautor) em segueixen emocionant a cada nova escolta, al que contribueix la impecable producció de Corgan, amb la col·laboració de Butch Vig.

I el següent, Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995), ja va ser la bomba: un impressionant doble CD (o triple LP) amb 28 excel·lents temes d'una varietat estilística imcommensurable que va del format acústic al simfònic (per al tema Tonight, Tonight van contar amb la Orquestra Simfònica de Chicago), amb una producció, ara amb la participació de Alan Molulder i Flood, igual d'extraordinària, del que en va resultar un èxit de crítica i comercial. Si no teniu dues hores ni esma per escoltar-lo d'una seguida, podeu anar saltant de tracks, aturant-vos a l'esmentat Tonight, Tonight, a Zero (el de la icònica samarreta amb la que va aparèixer l'artista, i amb un radical canvi de look amb el cap rapat), Bullet With Butterfly Wings (la CdD d'avui), Thirty-Three, 1979 o XYU, i de ben segur que us vindrà de gust escoltar la resta.

Malauradament, a partir d'aquí van  tornar els problemes interns, el que, unit a la baixada de vendes del següent,  Adore (1998) i dos àlbums més, va portar a la dissolució del grup l'any 2000 i l'inici d'un nou projecte de Corgan i Chamberlin, amb el nom de Zwan i amb un sol disc, Mary Star Of The Sea (2001) i de Corgan en solitari,  com a poeta amb la compilació de poemes Blinking With Fists (2004) i com a músic amb The Future Embrace (2005), abans de tornar a recuperar la banda, amb Chamberlin i  altres membres nous, i seguir publicant regularment i sortint de gira, com la que té prevista començar el proper dimarts, 22 de març, a Portland (Oregon) i acabar, 19 concerts desprès, el dia 20 d'abril a Houston (Texas), sense concretar si es deixaran caure en la que seria la sexta visita a casa nostra.

Bullet With Butterfly Wings, composada durant el període d'enregistrament de Siamese...però publicada en el posterior  Mellon Collie... és una de les seves cançons més conegudes, conté un dels moments més viscerals de la seva producció, la distorsió amb que, cap als dos minuts i mig, comença el pont de guitarra, i una angoixant ("Malgrat tota la meva ràbia, només sóc una rata en una gàbia...") tornada que fa:

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

          Then someone will say what is lost can never be saved

          Despite all my rage I am still just a rat in a cage

Un tema destinat a convertir-se en un highlight dels seus concerts però que arrossegarà per sempre la xacra d'haver provocat una allau humana que, el dia 11 de maig de 1996, al Teatre Point de Dublín (Irlanda), va causar la mort d'una adolescent de 17 anys, a la que dedico aquest post.

- THE SMASHING PUMPKINS. Bullet With Butterfly Wings. Mellon Collie And The Infinite Sadness (1995).

Maggie May (Rod Stewart)

El jove londinenc, tot i què de pare escocès, ROD STEWART, tenia a la seva adolescència dues grans passions, incompatibles entre sí, el futbol i el rock, i per a totes dues demostrava gran talent, però a l'hora de triar-ne una no ho va dubtar: mentre la primera li suposava una gran exigència de cuidar-se físicament, l'altra li permetia tota mena d'excessos, la elecció estava cantada. Això sí, la dedicació professional a la música, de la que mai no se'n ha penedit, no li ha impedit seguir apassionadament l'esport, essent un seguidor incondicional del Celtic Football Club, de Glasgow.

Posseïdor d'una veu ronca que sembla una versió blanca de Sam Cooke(així com d'una envejable “pelambrera”), la seva carrera va començar als anys 60 amb The Jeff Beck Group, en el que va coincidir amb un dels seus millors amics, Ron Wood, amb qui es va incorporar, en substitució de Steve Marriott,  a la banda The Small Faces, formació que, anomenada ara simplement Faces, va contribuir durant els seus turbulents cinc anys d’existència, a la mítica llegenda del "sex, drugs and rock'n'roll".

Però es veu que aquest hiperactiu artista no en tenia prou i, paral·lelament al grup, va iniciar una carrera en solitari que, en el seu tercer treball, Every Picture Tells A Story (1971), publicat només tres mesos desprès del Long Player, dels Faces, el va portar al reconeixement universal, amb un estil que barrejava sensacionalment el rock, el blues i el folk, nivell que va mantenir en els següents, Never A Dull Moment  (1972) i Smiler (1974).

Però a l'any següent, Ronnie Wood es va unir a The Rolling Stones en substitució de Mick Taylor, el que va suposar la dissolució dels  Faces i, instal·lat a Los Angeles (Califòrnia, USA), un canvi radical d'estil del nostre heroi, apropant-se al pop rock més comercial a partir de l'àlbum Atlantic Crossing (1975), el del single Sailing, moment en el que vaig perdre, per no tornar a recuperar mai més, l'interès per la seva carrera. És clar que tampoc no m'ho ha posat fàcil, amb discos com Blondes Have More Fun (1978), el del la coneguda Da Ya Think I'm Sexy?, amb una vida personal amb sonats idil·lis amb actrius i models i un estil de vida de festa continua que va eclipsar la vessant professional i una pèrdua de rumb que no vaig veure adreçada, a excepció del preciós MTV Unplugged titulat Unplugged...And Seated (1993), en el que la clava amb la versió que en fa del Have I Told You Lately, de Van Morrison.

I és que a aquest sensacional intèrpret sempre li ha agradat versionar temes aliens, fins a l'extrem de gravar quatre discos del cançoner tradicional americà, que podeu gaudir en els quatre volums de The Great American Songbook publicats entre 2002 i 2005, a més a més d’un altre, Soulbook (2009), amb temes d’aquest estil tan popular els anys 60 i 70. Quant ja semblava que la seva font compositiva s'havia assecat, darrerament ens ha sorprès amb dos àlbums de collita pròpia, Time (2013) i Another Country (2015), que segueix presentant en directe arreu del món, amb el que segurament ni les seves ex ni els seus vuit fills hauran de témer pel seu futur econòmic.

Com he dit, Every Picture Tells A Story va suposar la seva consagració i el ser considerat com un dels millors cantants de la seva generació. És un LP de 10 cançons, la majoria versions, sigui de temes tradicionals com Amaznig Grace o d'altres autors com Bob Dylan (Tomorrow Is A Long Time), o Tim Hardin (Reason To Believe), més dues en les que és coautor, la homònima Every Picture... (amb Wood qui, com la resta dels Faces, participa en la gravació del disc) i la CdD Maggie May (amb el guitarrista Martin Quittenton) i una sola amb autoria en exclusiva, la preciosa Mandolin Wind.

Maggie May va ser editada, paradoxalment, com a cara B del single amb Reason To Believe (la versió del tema de Hardin) a la A, però els locutors de ràdio de seguida van posar les coses al seu lloc i el tema va triomfar fins a l’extrem de estar considerat, encara ara, com un dels més importants de la història del rock.

Amb una melodia irresistible i un so que evoca una càlida tarda de finals d'estiu, el tema narra la relació entre un escolar i una dona gran, amb la ambivalència emocional que li suposa, i que ben bé podria representar la primera experiència sexual de l'artista. Musicalment us recomano que presteu atenció al curt però majestuós pont amb la guitarra acústica del co-autor, Martin Quittenton, i a la malenconiosa mandolina, interpretada, tot i què no figura als crèdits, per Ray Jackson, cap al final d'aquesta CdD que comença dient:

  Desperta't Maggie, penso que he de dir-te quelcom,     Wake up Maggie I got something to say 

                                                                                                    to you,

  S'apropa setembre i hauria de tornar al col·legi...        It's late september and I really should be 

                                                                                                   back at school...    

                                                                                                    

- ROD STEWART. Maggie May. Every Picture Tells A Story (1971).

I Would Hurt A Fly (Built To Spill)

Doug Martsch, compositor, cantant i guitarrista de Boise (Idaho, USA) va crear fa més de 20 anys el grup BUILT TO SPILL amb al intenció de canviar de membres a cada disc, però la complexitat de les seves composicions i la dificultat que comporta la seva interpretació l'ha obligat a mantenir-ne sempre alguns de fixes d'una formació a una altra.

El seu estil s'emmarca en el indie-rock americà dels 90, però amb un so fàcilment recognoscible, fonamentat en els pesats però enganxosos riff de guitarra, hereus de J. Mascis, ja ho sabeu, el de Dinosaur Jr., i els canvis de ritme i l'alternança entre melodia i soroll, típiques de The Pixies, Sonic Youth i altres coneguts del blog.

En aquest temps la banda ha publicat vuit àlbums, els més interessants dels quals son el segon, There's Nothing Wrong With Love (1994), amb el que van posar de manifest la seva personalitat; el tercer,  Perfect From Now On (1997), probablement el millor de la seva trajectòria; i el quart, Keep It Like A Secret (1999), el de més èxit comercial.  

Perfect From Now On és un disc de vuit llargs tracks, només dos baixen dels 6 minuts de durada, el que permet desenvolupar estructures poc convencionals, intenses i atmosfèriques alhora, incorporant sintetitzadors i violoncels i amb lletres filosòfiques (pseudoexistencials) i està considerat entre els més influents del rock alternatiu americà.

Conscients de que és el seu millor valor, la banda ha efectuat gires (com a la que correspon el vídeo) per interpretar fil per randa l'LP, com la que va passar per Barcelona l'any 2008, en que vaig tenir la oportunitat de veure'ls a la Sala Apolo, en un concert al que hi vaig anar amb la meva esposa i, com en poques ocasions s'ha repetit, amb el nostre fill, i ens ho vam passar, per partida doble, d'alló més bé.

Una classe magistral constituïda per vuit històries que representen vuit sinuosos viatges a través de la ment creativa de Martsch -creador incontenible que ha publicat tanmateix en col·laboració amb bandes com Treepeople, Actual Re-Enactment, Halo Benders i fins i tot en solitari (Now You Know, 2002)- des de la inicial Randy Described Eternity a la llarga oda final de vuit minuts i mig, Untrustable/Part 2 (About Someone Else), de les que he escollit per a CdD la seqüenciada en segon lloc.

Es tracta de I Would Hurt A Fly, un tema clarament dividit en dues parts, que s'inicia amb cinc minuts de pop de cambra per evolucionar, desprès d'un pont de violoncel (a les imatges completament tapat per Martsch), cap a una increïble tempesta de rock que us deixarà bocabadats.

 - BUILT TO SPILL. I Would Hurt A Fly. Perfect From Now On (1997).