Dylan Covers-8:
Per aquesta cançó de la sèrie dedicada a versions
de BOB DYLAN a càrrec d'artistes que comptin prèviament amb un post
al blog n'he escollit una del seu segon LP, The Freewheelin' Bob
Dylan (1963) (vegeu aquí), amb aquest títol tan inquietant de A Hard
Rain's A-Gonna Fall, que podríem traduir lliurement com “Caurà
un bon xàfec”, sobretot pel moment en el que es va publicar, en plena
"Guerra freda" i només unes setmanes abans que esclatés la crisi
entre els EEUU i Cuba a conseqüència de la instal·lació de
míssils nuclears soviètics a l’illa.
Una composició en forma de poema, en la que l'autor utilitza una vegada més metàfores meteorològiques, basada en el patró de preguntes i respostes en la que, a requeriment d'un progenitor: "On has estat, fill meu d'ulls blaus?, on has estat, jove estimat?", l'interpel·lat respon amb un seguit de frases com: "He ensopegat contra dotze muntanyes boiroses, he caminat i arrossegat per sis carreteres tortes..." finalitzant una estrofa que trenca la estructura habitual de quatre versos amb un crescendo en el que utilitza dues accepcions de la paraula hard en el darrer, que acaba amb el sinistre títol: "I és difícil, i és difícil, és difícil i és difícil, i caurà una forta pluja":
Oh,
where have you been, my blue-eyed son?
Oh, where have
you been, my darling young one?
I've stumbled
on the side of twelve misty mountains
I've walked
and I've crawled on six crooked highways...
...And it's a
hard, and it's a hard, it's a hard, and it's a hard
And it's a
hard rain's a-gonna fall.
Un tema que ha estat enregistrat o, si més no, interpretat -com per una emocionada Patti Smith a la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de Literatura de l'any 2016 al nascut com a Robert Zimmerman, qui, fidel al seu tarannà i com era d'esperar, no s'hi va presentar (aquí)- per cantautors de la seva generació com Pete Seeger o Joan Baez i per "coneguts nostres" com Jimmy Cliff, The Waterboys o el que escollit per a la Dylan Cover d'avui, BRYAN FERRY.
És el tema inicial de These Foolish Things
(1973), el seu primer disc en solitari al marge del grup Roxy Music -alguns membres del qual, com el bateria Paul Thompson i el guitarrista Phil
Manzanera, hi van col·laborar- al que segueixen una selecció més aviat caòtica
de versions a les que, personalment, no hi veig més fil conductor que
el gust personal del cantant, de grups com The Beatles (You
Won't See Me), The Rolling Stones (la mítica Sympathy For The
Devil), The Beach Boys (Don't Worry Baby) i altres de
popularitzades per Janis Joplin (Piece Of My Heart) o Elvis Presley (Baby I Don't Care) etc. Un LP encetat precisament amb
aquest tribut al "Bard de Minnesota", admirat fins a
l'extrem que, anys més tard, enregistraria tot
un àlbum de versions del seu ídol, titulat, com no?, Dylanesque
(2007).
Una interpretació que, tot sigui dit, a
diferència d'altres posts d'aquesta sèrie com el de Jimi Hendrix
(aquí) o els dos de The Byrds (aquí i aquí), no aporta gaire a la
original, ans al contrari, en desvirtua el simbolisme de cançó protesta que la
impregna, amb aquest aire tan suposadament glamurós (estem a l'època del glam-rock),
però que a mi em sembla rematadament frívol, accentuat amb aquests
cors femenins que, si més no, en ressalten el patró de crida-resposta que
mencionava a l'inici.
- BOB DYLAN/BRYAN FERRY. A Hard Rain's A-Gonna
Fall. The Freewheelin' Bob Dylan (1963)/These Foolish
Things (1973).
Nota: Aquesta CdD està dedicada a totes les víctimes de la "gota freda" que ha arrasat el Llevant espanyol la setmana passada.