divendres, 6 de setembre del 2024

My Sweet Lord (George Harrison)

Per al post amb que iniciem la XV temporada de la "Cançó del Divendres" (CdD) he triat, com és norma en aquest blog, un tema de The Beatles però, tal com vaig fer el dia 6 de setembre del 2013, el del tercer aniversari, es tracta d'una composició de GEORGE HARRISON, de qui us vaig parlar abastament a l'esmentat article (i que podeu repescar aquí).

Es tracta del seu hit més icònic, inclòs en el que, després de dos àlbums, Wonderwall Music (1968) i Electric Sound (1969), de caràcter experimental, podem considerar el seu debut, All Things Must Pass (1970), ni més ni menys que un triple LP, crec que el primer a la història del rock, en el que el, des de feia uns mesos, ex-beatle, amb 27 anys, buidava tot el talent reprimit a l'ombra del tàndem Lennon-McCartney.

Una obra monumental, coproduïda amb un erràtic Phil Spector, en la que l'acompanyaven una munió de grans músics amics, molts d'ells "coneguts nostres", com Ringo Starr, Eric Clapton i el també ex-Cream Ginger Baker, els "socis" Billy Preston i Klaus Voormann, Dave Mason (Traffic), Maurice Gibb (Bee Gees), Peter Frampton o un Phil Collins abans de formar Genesis...

Son dos vinils amb 17 tracks -amb un tercer, a mode de "bonus tracks", amb improvisacions i temes instrumentals, titulat apart com Apple Jam- amb lletres d'alt contingut espiritual, fruit de la seva integració al moviment Hare Krishna i conversió al visnuisme, branca de la religió hinduista, d'una qualitat mitjana, que no superaria en la mitja dotzena d'àlbums posteriors, fins a la seva mort a finals del 2001, amb 58 anys, a conseqüència d'un càncer de pulmó.

Un discos que s'inicien amb un tema, I'd Have You Anytime, composat a mitges amb el seu amic Bob Dylan (que no participaria en l'enregistrament), de qui també versiona el conegut If Not For You (ja us ho avanço, candidat a una futura Dylan Cover), seguit d'altres de tan variats com fantàstics com Wah-Wah,  Isn't It A Pity, What Is Life o, és clar, la CdD, My Sweet Lord.

Una cançó, a més a més de la homònima All Things Must Pass, que, incomprensiblement, vam poder escoltar publicada uns mesos abans per Billy Preston al seu àlbum Encouraging Words (1970), en la que, interpretant per primera vegada una slide-guitar, crida a abandonar el sectarisme religiós alternant la expressió judeocristiana Hallelujah amb el mantra Hare Krishna:

               Mm (Hallelujah)
               My sweet Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hallelujah)
               Mm, my Lord (Hare Krishna)
               My, my, my Lord (Hare Krishna)
               Oh, my sweet Lord (Krishna, Krishna)
               Oh-oh-oh (Hare, Hare)...

que resta de manera inexorable unida al seu autor però que ha d'arrossegar l'estigma d'haver estat acusat de plagi ("inconscient", va dictaminar el jutge), concretament de He's So Fine, una composició de Ronnie Mack interpretada amb èxit el 1963 pel grup vocal femení The Chiffons (com podeu comprovar aquí).

La cançó més emblemàtica d'un disc amb el que el "Beatle tranquil" obtindria una dolça venjança dels seus ex-companys, als que sembla passar factura, tant amb el títol ("Tot s’ha d’acabar") com amb la fotografia de la caràtula, obtinguda per Barry Feinstein al jardí de la seva mansió de Friar Park, en la que se'l veu acompanyat ni més ni menys que de quatre gnoms, del que hi ha constància que no els va fer cap gràcia.

- GEORGE HARRISON. My Sweet Lord. All Things Must Pass (1970).

 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada