Vist amb la perspectiva actual és evident que del
"supergrup" format per Crosby,Stills, Nash & Young, qui ha estat més transcendent és Neil Young però en el seu moment
d'esplendor el meu preferit era STEPHEN
STILLS. Ja sabeu pels posts corresponents
que, tan a Buffalo Springfield com a
CSN&Y, cada membre cantava les
seves pròpies composicions, que la resta complementava amb les magnífiques
harmonies vocals que els han situat a la història de la música popular com a
exemples paradigmàtics del West Coast
Sound.
I, com deia, Stills era qui més m'agradava, per la seva
característica veu trencada, per la tècnica com a guitarrista, de llarg el
millor dels quatre i, també, és clar, per les seves composicions, com For What It's Worth, de la època Buffalo
Springfield i CdD en el seu dia (vegeu aquí), Suite: Judy Blue Eyes (dedicada a la folksinger Judy Collins),
Carry On o la CdD d'avui.
Nascut a Dallas (Texas, USA), fill de pare militar, a
la seva joventut va haver de viure en diversos països d'Amèrica Central, el que
li va donar un bagatge musical pel coneixement de sons llatins que més tard
incorporaria en alguna de les seves composicions.
Consumada la previsible dissolució del grup (tant de
ego era inviable!), o potser va ser una mica abans, va començar una carrera en
solitari que, amb intermitències, dura fins a la actualitat, i de la que vull
destacar dos discos.
Un és el del seu memorable debut, l'homònim Stephen Stills (1970), en el que fa gala
dels seus coneixements en tots els gèneres de la música tradicional americana
contemporània, el que es fa palès amb temes de rock, country, blues, soul, gospel...per a la gravació del qual va
contar amb la col·laboració de John B.
Sebastian, Ringo Starr (amb el
pseudònim de "Richie") o Booker
T. Jones, entre altres, i de Rita
Coolidge, "Mama" Cass
Elliott i dels seus companys David Crosby i Graham Nash a les veus, així com dels seus amics i admiradors mutus
Eric Clapton i Jimi Hendrix (que va morir abans de la publicació del disc i a la
memòria del qual està dedicat) a les guitarres.
L'altre disc, fruït de la bona acollida de l'anterior,
va ser el seu intent de formar la seva pròpia "superbanda" per
explorar i recrear magistralment en disc i en directe un ampli territori sònic
que comprèn el rock, el folk, el country i el latin-jazz,
per arribar a la exquisidesa amb el blues,
el blues-rock i el bluegrass. Amb la participació d'un
altre gran del country-rock, Chris Hillman (ex The Byrds, com David Crosby), i uns quants més, com el bateria
recentment traspassat Dallas Taylor,
va constituir una formació que, no sé si per influència del passat militar del
pare, va anomenar Manassas,
localitat de Virginia on es van desenvolupar durant la guerra civil les dues
batalles de Bull Run (1861 i 1862), a
la estació de ferrocarril de la qual es van fotografiar per a la mítica portada
del primer àlbum, l'homònim doble LP Manassas
(1972), a cada cara del qual experimentaven amb un estil diferent però sempre
lligat al rock com els ritmes llatins
a la primera, el country a la segona
(de la que destacaria la antològica So
Begings The Task), el folk a la
tercera i el blues a la quarta.
Desprès d'un segon disc lleugerament inferior la
formació es va desfer però Stills ha seguit gravant i girant periòdicament, ja
sigui en solitari com en successives reagrupacions en forma de trio o quartet,
sempre lluny de l'èxit dels discos inicials amb els que tant vaig gaudir a la
meva joventut, i cada vegada que els torno a escoltar.
El seu esmentat disc de debut és un àlbum rodó que,
amb una producció exquisida, abasta una gran varietat de sons, des del rock i el blues al gospel
(magnífica Church), a la
experimentació amb flautes i vents (Cherokee),
el blues fronterer (Black Queen) i amb detalls puntuals dels
esmentats Jimi Hendrix (a Old Times Good
Times) i Eric Clapton (a Go Back Home).
Un disc tan bo que m'atreveixo a dir que ni tan sols la CdD és la millor cançó,
tot i què si la més emblemàtica de l'àlbum i entre les primeres de la seva
discografia.
És un tema inspirat en una frase que li va sentir dir
moltes vegades al famós pianista Billy
Preston, que li va donar el consentiment per utilitzar-la, que ve a dir:
"Si no pots estar amb la persona que estimes...estima a qui està amb tu,
(Love the one you're with), la
tornada sencera del qual fa:
Well ther's a rose in a fisted glove
And the eagle flies with the dove
And if you can't be with the one you love honey
Love the one you're with
A continuació podeu gaudir de la versió original i de una en directe amb la formació CSN&Y.
A continuació podeu gaudir de la versió original i de una en directe amb la formació CSN&Y.
- STEPHEN STILLS. Love
The One You're With. Stephen Stills (1970).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada