Alison (Elvis Costello)

Quan va decidir dedicar-se professionalment a la música, Declan Macmanus va escollir el nom d'un dels seus mites i el cognom de soltera de la seva mare, i així ha passat a la història de la música pop amb l'àlies de ELVIS COSTELLO. Aquest londinenc es va iniciar en la escena punk i new-wave dels anys 70 per evolucionar, amb un repertori d'estils que veuen del pop, el rock, el folk, el country, el blues, el jazz, el reggae, el soul i d'autors com Ira i George Gershwin o Cole Porter (i del col·lectiu Tin Pan Alley en general), cap a un estil eclèctic i innovador, el que, juntament amb unes lletres cíniques i irades l'han convertit en un dels compositors més influents, a l'alçada del mateix Bob Dylan.

El seu primer disc, My Aim Is True (1977) va ser unànimenent aclamat per la crítica i el públic, al que va contribuir la impactant portada amb enormes ulleres de pasta, a l'estil Buddy Holly, i una pose amb les cames en “cuña”, embotides en uns pantalons “pitillo” i una Fender penjant dels seus braços en actitud desafiant. Amb producció del seu amic Nick Lowe i canviant de banda d'acompanyament, els Clover, futurs Huey Lewis and The News per The Attractions, va publicar un seguit d'àlbums mítics com This Year's Model (1978), Armed Forces (1979), Get Happy!! (1980), Imperial Bedroom (1982) i uns quants altres que superen la vintena, amb col·laboracions amb Burt Bacharach, Paul McCartney, T-Bone Burnett, Diana Krall, la seva tercera esposa (la segona va ser Cait O'Riordan, la baixista de The Pogues) o recentment amb Allen Toussaint, en un disc inspirat per la devastació  de l'huracà Katrina. Aquest prolífic i hiperactiu autor ho ha fet també en el camp de la música clàssica, amb obres com The Juliette Letters (1993), acompanyat pel Brodsky Quartet i en la banda sonora de pel·lícules com Austin Powers, la espia que me achuchó (Jay Roach, 1999) o Nothing Hill (Roger Michell, 1999).

He escollit com a CdD una de les primeres cançons que li vaig sentir, la balada Alison, un dels temes mes melancòlics que es puguin escoltar i el millor exemple del "doble llenguatge" característic del seu catàleg, ja que, quan entona dolçament el My Aim Is True (el meu objectiu és cert), frase que dona nom a l'àlbum, pot estar al·ludint tranquil·lament a disparar a la seva ex-amant en un intent de recuperar-la.

- ELVIS COSTELLO. Alison. My Aim Is True (1977).