Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa,
paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es
desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin
motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva
discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear
STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar
"Mirar més enllà de les aparences".
Completada amb una secció rítmica formada
per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va
afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé,
construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda
de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi
abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on
els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye
qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine
des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor
belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música
congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie
Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort
(2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el
definitiu Bouger Le Monde (2012).
Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un
particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana)
amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk,
interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les
que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions
de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i
intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants.
Una obra que
els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a
actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra
(CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu
compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a
persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va
provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.
Ngambali i un
altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP,
From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en
la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del
qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el
nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019).
Com a CdD he
triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament
de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la
religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una
particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons
com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock
(Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc,
Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou
un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi
Hendrix.
- STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada