L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 4:
La darrera dècada ha estat
artísticament molt desigual per a ¨l'estranya parella" a la que està
dedicada aquesta sèrie de CdD (vegeu aquí). Així, mentre Isobel Campbell
ha publicat un sol disc, el preciós There Is No Other (2020), comentat
al post anterior (aquí), MARK LANEGAN (i aquí), participant en
projectes paral·lels amb músics coneguts del blog com Josh Homme
(dels QOTSA) i un altre hiperactiu, Greg Dulli (de The Afghan Whigs, The Twilight Singers, The Gutter Twins...) o no,
com Duke Garwood, Alain Johannes i Rob Marshall i en
solitari, acompanyant-se o no de la Mark Lanegan Band, ha
estat especialment prolífic amb més de mitja dotzena d'àlbums, dels que en
destacaria un parell, Blues Funeral (2012) i el darrer, Straight
Songs Of Sorrow (2020).
Un LP posat en circulació només
unes setmanes després de les seves memòries, Sing Backwards And Weep
(2020), llibre amb el que comparteix la documentació dels aspectes
autobiogràfics més sòrdids com la delinqüència, les drogues o els trastorns
mentals. El dotzè editat en solitari i primer en el que no participa Mike
Johnson però sí alguns dels "sospitosos habituals" abans
esmentats (Johannes i Dulli) i altres com John Paul Jones (ex Led Zeppelin),
Warren Ellis (el violinista col·lega de Nick Cave), Adrian
Utley (de Portishead), Mark Morton, Ed Harcourt o Shelley
Brien, la seva parella, co autora de dos temes i amb qui es marca un
preciós duet a This Game Of Love, tot i què amb un registre ben allunyat
dels que ens tenien acostumats en els tres àlbums de la època que hem convingut
qualificar com de "La bella i la bèstia".
Un àlbum a l'alçada dels millors
de la seva discografia, com Field Songs (2001) o l’esmentat Blues
Funeral (2012), en el que apreciem els dos vessants habituals del cantautor,
el tradicional folk-blues, en temes com Apples From A Tree (amb
Morton com a co autor) o Stockholm City Blues, i l'electrònic, com la
inicial I Wouldn't Want To Say o la CdD, Skeleton Key.
Una llarga -més de set minuts-, inquietant i misteriosa composició al voltant del dolor, la redempció i l'amor, en la que esmenta el títol del disc a l'estrofa en la que ens convida a que el seguim al soterrani on cantarà una dolça i directa cançó de dolor:
Come on, follow me through the underground
And I will sing to you a song of sorrow
I will sing to you a sweet, straight song of
sorrow...
Skeleton key, where are ya? Yeah
Acabo de decubrir aquest blog. De moment aquí ja he descobert un grup que no coneixia 13th floor elevator, sens dubte seguiré llegint el blog amb gran interès, molt interessant
ResponElimina