Bienvenidos (Miguel Ríos)

Demà a la nit està prevista l'actuació al Palau Sant Jordi de Barcelona de MIGUEL RÍOS, l'incombustible "viejo roquero" el nom del qual va inexorablement associat, a la meva memòria, a una cançó que vaig escoltar l'any 1969 al lloc on, com recordareu els més fidels seguidors del blog, va començar el meu idil·li amb el rock & roll, l'aula d'estudi del Col·legi La Salle de Tarragona, popularment "els hermanos", que els dies de lleure els alumnes interns reconvertíem en sala de música.

Un tema, El río (vegeu aquí), l'impacte del qual va quedar de seguida esmorteït per meu centre d'interès del moment, els grups del fenomen que posteriorment coneixeríem com la "british invasion" i l'incipient rock psicodèlic, tot i què em va cridar l'atenció que es tractés del mateix que, amb el nom artístic de Mike Ríos, acompanyat de grups com Los Relámpagos o Los Sonor, havia enregistrat en castellà múltiples versions d'altres autors com The Twist (Hank Ballard); Popotitos, originalment Bony Moronie (Larry Williams), La locomoción/The Loco-Motion (Carole King-Gerry Goffin), El ritmo de la lluvia/Rhythm of the Rain (The Cascades), Unchained Melody (Alex North) o la mateixa Yesterday (The Beatles).

Una discografia que va donar un tomb radical amb la recuperació del nom de pila amb el que havia nascut en el si d'una humil família del barri de La Cartuja de Granada y la publicació de la seminal composició del famós compositor i productor Fernando Arbex, membre de Los Brincos i una de pròpia a la cara B, Vuelvo a Granada, que vareu poder escoltar en el seu dia en el post dedicat a uns paisans seus (aquí) i, poc després amb l'arxi-famosa adaptació del darrer moviment de la 9ª Simfonia de Ludwig van Beethoven, orquestrada pel director Waldo de los Ríos (un dels molts músics argentins amb els que col·laboraria durant tota la seva carrera), titulada Himno a la alegría (1969), l'afectada interpretació del qual a mi no em va fer ni fu ni fa.

Total que, ho confesso, apart de la excepció que després explicaré, mai no he estat seguidor seu ni tinc cap de la dotzena i mitja d'àlbums d'estudi ni de la mitja més en directe enregistrats en multitudinàries gires, sigui en solitari, com Conciertos de rock y amor (1972) o El rock de una noche de verano (1983) o, en companyia d'amics con Ana Belén, Víctor Manuel, Joaquín Sabina o Joan Manuel Serrat, com Mucho más que dos (1994) o El gusto es nuestro (1996) o, acompanyat d'una orquestra de swing, la Big Band Ríos (1997), la que havia de ser el seu comiat dels escenaris, Bye, bye, Ríos (2010). Però, ja ho veieu, 13 anys desprès, en els que no ha parat d'acaparar premis i reconeixements del mon de la cultura i la política, amb 79 “tacos” al sarró i fent honor al qualificatiu que li atorgava al primer paràgraf, aquí el tenim.

I a què ve l'article d'avui? us preguntareu. Doncs per aquell moment de glòria que li reconec, per el que ens hem de remuntar a l'any 1982, el de l'infaust Campionat Mundial de Futbol España-82, el de la vergonyant mascota "Naranjito" i en el que Itàlia va eliminar un dels millors "Brasils" de tots els temps a l'estadi de Sarrià.

Em refereixo a la publicació de Rock & Ríos (1982), un doble LP gravat en directe a l'extint Palacio de los Deportes de Madrid els dies 4 i 5 de març, preludi de la gira més reeixida de la seva carrera, l'esmentada El Rock de una noche de verano. Un dels discos més venuts i influents en llengua castellana (precisament el 40 aniversari del qual es commemora en aquesta gira), en el que, acompanyat de nou músics, interpreta temes propis o prèviament enregistrats per ell com aquell  El río, que fusiona amb la coneguda Santa Lucía, de l'argentí Roque Narvaja (vegeu aquí), El blues del autobús, Reina de la noche, Al-Ándalus, amb aquests aires arabitzants (aquí) que em recorden el Kashmir de Led Zeppelin (aquí) o l'inevitable Himno a la alegria (que us estalviaré); amb versions de bandes madrilenyes, capital en un moment d'especial efervescència política i cultural, com Mueve tus caderas, de Burning, Rock and roll en la plaza del pueblo, de Tequila o Maneras de vivir, de Leño.

Una obra capital, no només d'aquest pioner sinó de la història del rock espanyol, de la que he triat com a CdD la primera de les seves 27, una composició del mateix Miguel Ríos i el baixista Tato Gómez, iniciada amb les esdevingudes mítiques paraules:

                    Bienvenidos al concierto,

                    hijos del rock and roll,

                    os saludan los aliados de la noche...

- MIGUEL RÍOS. Bienvenidos. Rock & Ríos (1982).

Salad (Blondshell)

 

Filla d'un acomodat jueu de Manhattan, NY, gran aficionat al rock dels anys 60 i 70, Sabrina Teitelbaum es va traslladar a Los Angeles, Califòrnia, per estudiar música i va ser allí on, amb el nom escurçat a BAUM, va un grapat de singles i un EP en un estil pop comercial que no l'acabava de convèncer, motiu pel que va decidir seguir el que li demanava el cos, amb un canvi radical que incloïa el del nom artístic, per al que, en consens amb la seva germana, va triar el que feia referència a la seva imatge, de la que destaca la seva cabellera, d'aquí el de BLONDSHELL, literalment "closca rossa".

I amb el que, veient el resultat del seu àlbum de debut, l'homònim Blondshell (2023), sembla trobar-se a gust és amb l’indie-rock que tant entusiasma a l'autor d'aquest modest blog, palès en perceptibles influències de cantants alternatives "conegudes nostres", des de les pioneres dels primers 90 com Liz Phair, Fiona Apple, Throwing Muses, PJ Harvey o Hole fins a més recents com Courtney Barnett, Phoebe Bridgers, Angel Olsen, Snail Mail o boygenius.

Un estil que musicalment beu d'aquell "vall-muntanya-vall" que, a finals dels 80 van "patentar" els Pixies, amb unes lletres per moments autobiogràfiques en les que, amb només 25 anys, explicita els seus problemes psicològics a causa d'un trastorn obsessiu-compulsiu (TOC) i de la conducta alimentària, agreujats pel consum de drogues i alcohol, així com de la identitat sexual (amb dubtes sobre si es considera bisexual o queer), que li comporten una certa fòbia escènica i, fins i tot, social i altres en les que, com a dona compromesa amb el seu temps, pren posició en defensa dels problemes i les injustícies socials.

I quin exemple millor que la CdD d'avui, Salad, seqüenciada en el quart lloc de les 9 que conté el disc, produït per Yves Rothman, no ho havíem dit, en els seus minsos 33 minuts, en la que, amb una fúria que ens evoca una iracunda Courtney Love (Hole) o al mateix Kurt Cobain (Nirvana), retreu a un home el maltractament al que ha sotmès a una amiga sense haver-ne patit conseqüències penals.

- BLONDSHELL. Salad. Blondshell (2023).

Death In The Stairs (The Libertines)

En tota la història del rock no recordo un tàndem d'autors líders de bandes tan longeus com el que formen els venerables Mick Jagger i Keith Richards al front de "ses satàniques majestats" (vegeu aquí), ans al contrari, la norma és que diferències artístiques o comercials, lluites de egos, enveges, drogues o un simple esgotament acabin més d'hora que tard amb el projecte.

I a la llarga llista, encapçalada inexorablement (sniff) per John Lennon i Paul McCartney (a The Beatles), seguida per altres coneguts del blog com Lou Reed i John Cale (The Velvet Underground), Steve Marriott i Ronnie Lane (Small Faces), Jimmy Page i Robert Plant (Led Zeppelin), Morrissey i Johnny Marr (The Smiths), els germans Noel i Liam Gallagher (Oasis) o els per a mi més propers Berni Sánchez i Albert Rams (MiNE!), avui n'hi afegirem una parella més.

Es tracta de Pete Doherty i Carl Barât, els compositors, cantants i guitarristes (rítmica i solista, respectivament) que, amb la secció rítmica composta per John Hassall al baix i Gary Powell a la bateria, van formar a Londres, a principis de la dècada del 2000, THE LIBERTINES, nom per al que es van inspirar en una obra del Marquès de Sade titulada The School Of Libertinism.

Una banda que, alhora que els americans The Strokes o The White Stripes, va revitalitzar el garage-rock tradicional del seu país, estil amb el que dècades abans havien triomfat herois prou coneguts nostres com The Kinks, Small Faces, The Jam, The Smiths o The Clash, l'exguitarrista dels quals, Mick Jones, va produir els seus dos primers LP, Up The Bracket (2002) i l'homònim The Libertines (2004), exalçats per la premsa musical britànica del moment.

Dos discos en mig dels quals van aparèixer les primeres desavinences, fruit del caràcter voluble i erràtic del Doherty, amb greus problemes d'ordre públic que, fins i tot, li van comportar un breu empresonament, que va justificar en base a la seva dependència de la heroïna i el crack, escandalosament esbombats per la premsa sensacionalista, sobretot per la implicació de l'aleshores parella sentimental, la top model Kate Moss (disculpeu el safareig, és per posar-ho en context).

Una situació que va empitjorar fins a acabar amb la dissolució del grup l'any 2005 per donar lloc a sengles projectes, el primer concentrant-se amb Babyshambles, amb el que havia publicat anteriorment l'extraordinari Down In Albion (2005), CdD en el seu dia (vegeu aquí), com a solista, revertint el diminutiu de Pete a Peter Doherty, i amb el del groller nom de Peter Doherty & The Puta Madres i el segon, acompanyat de Powell, el bateria, com a Dirty Pretty Things, així com a solista i encara amb un altre projecte, The Jackets, als que igual dedicarem un post en el futur. Amb tot i així, el temps sol guarir les ferides i, després de participar, des del 2010, en festivals com els de Reading, Benicàssim, Glastonbury i molts altres, encara van publicar un àlbum més, Anthems For Doomed Youth (2015), que no va despertar l'entusiasme del seu debut.

Com a CdD, lògicament, he triat un tema del seminal Up The Bracket, expressió que en argot cockney tant significa "cop a la gola" com "esnifar cocaína", l'obra que marcaria el camí a bandes posteriors com Franz Ferdinand o Arctic Monkeys, i que podem considerar que conté la quintaessència del rock britànic, amb la representació de la geografia londinenca, repleta de pubs i clubs amb gent bevent, consumint i passant-s'ho bé, amb un concepte romàntic d'Albion ben allunyat del que vindria després amb el brexit.

Un disc amb dotze autèntics hits dels que en destacaria l'homònim Up The Bracket, Time For Herois, I Get Along i la que us proposo escoltar avui, Death In The Stairs, concretament una interpretació en directe al Japó l’any 2003.

- THE LIBERTINES. Death In The Stairs. Up The Bracket (2002).

 

Dream A Little Dream Of Me (Mama Cass)

 

A propòsit de The Mamas And The Papas-4:

Tal com us avançava en el tercer post de la sèrie (vegeu aquí), va ser a les acaballes de la vida artística del quartet que Cass Elliot, nascuda en el si d'una família jueva de Baltimore, Maryland, amb el nom de Ellen Naomi Cohen, va iniciar una carrera solista que es veuria fatalment truncada la nit del 27 al 28 de juliol de 1974 amb la seva mort prematura a Londres, a casa del seu amic i famós cantautor Harry Nilsson (a la mateixa on moriria, quatre anys més tard i a la mateixa edat, Keith Moon, el bateria de The Who), després d'un reeixit concert al London Palladium i una breu assistència a una festa organitzada per Mick Jagger (de The Rolling Stones), en la que sembla que no va consumir cap substància ni alcohol, amb només 32 anys, a conseqüència d'un infart de miocardi (probablement afavorit per la seva obesitat i mal estil de vida) i no, com van insinuar les males llengües, a causa d'un ennuegament amb l'entrepà que s'estava menjant.

Una carrera que va començar a Nova York, en diverses formacions, entre elles The Mugwumps, de la que -a més a més d'uns tals John Sebastian i Zal Yanovsky, als qui dedicarem en breus setmanes un post- en formava part en Denny Doherty, qui faria mans i mànigues per a que John Phillips, inicialment reticent a causa de l'aparença física però rendit a la evidència de la seva portentosa veu, acabés acceptant al grup a qui tothom anomenaríem MAMA CASS i que, liquidat aquest, continuaria amb cinc LP com a solista, més un amb el britànic Dave Mason (ex Traffic), a més a més d'una breu carrera cinematogràfica que alternava amb la presentació de diversos programes musicals per a la TV.

Una discografia de la que en voldria destacar el seu debut, Dream A Little Dream (1968), un disc exquisidament produït per John Simon, en el que alterna estils com el country, el rock, el blues, el gospel o el jazz, en temes composats entre altres pel mateix Simon, John Sebastian, Richard Manuel (de The Band), Leonard Cohen o Graham Nash (futur Crosby, Stills & Nash), per a l'enregistrament del qual van tocar, entre molts més, els esmentats Simon i Sebastian i Stephen Stills.

Un àlbum amb dotze tracks, de les que he escollit la primera, precisament titulada Dream A Little Dream Of Me, com a CdD. Un tema enregistrat amb la participació dels altres tres membres de The Mamas And The Papas i de l'amic Scott McKenzie, però composat l'any 1931 pels músics Fabian Andre i Wilbur Schwandt i el lletrista Gus Kahn i enregistrat abans per cantants com Ozzie Nelson (el pare de Ricky Nelson), Doris Day o Ella Fitzgerald i, fins a l'actualitat per gairebé una seixantena més.

-MAMA CASS. Dream A Little Dream Of Me. Dream A Little Dream (1968).

I Still Owe You Eveything (The Reds, Pinks and Purples)

 

THE REDS, PINKS AND PURPLES és el projecte personal de Glenn Donaldson, el prolífic cantautor de San Francisco (Califòrnia) que, després de formar part de diverses bandes, entre elles Painted Shrines (vegeu aquí), a mitges amb Jeremy Earl, el líder de Woods (aquí), des del 2019 porta editats cinc àlbums, el darrer dels quals, el recent The Town That Cursed Your Name (2023), és el meu preferit.

Uns discos en els que barreja el jangle pop lo-fi típic de la dècada dels 80 del segle passat amb l'indie de guitarres distorsionades del rock universitari dels 90, per el que es perceben clares influències de coneguts del blog com The Magnetic Fields, The Go-Betweens, Teenage Fanclub o, fins i tot, dels meus idolatrats The Cure, en una carrera en la que s'ha anat superant en cada publicació, fins a obtenir el que considero un disc d’indie-pop perfecte.

Una obra amb dotze tracks al voltant dels tres minuts en els que, embolcallades en brillants melodies amb prístines guitarres, expressa amb lletres tan iròniques com agredolces les dificultats per sobreviure com a músic a l'àrea de la badia, exemplificades en la desmoralització que provoquen el microscòpics pagaments per part de les plataformes d'streaming (sense esmentar noms).

Una track-list de la que en destacaria algunes com la inicial Too Late For An Early Grave, Leave It All Behind, Burning Sunflowers, l'homòloga The Town That Cursed Your Name o la escollida com a CdD d'avui, I Still Owe You Everything, que podeu escoltar en la versió original del disc i en un directe, de molt poca qualitat, només per "allò de veure-li la cara" al bo de Donaldson.

- THE REDS, PINKS AND PURPLES. I Still Owe You Everything. The Town. That Cursed Your Name (2023).

You Can Call Me Al (Paul Simon)

 

En el post del divendres passat (vegeu aquí) us avançava que aquesta setmana revisaríem la carrera en solitari de PAUL SIMON a partir de la dissolució del duet Simon & Garfunkel en el que, us en recordareu, comentava l'actitud poc desitjable del primer en els concerts, opinió que, si seguiu llegint, trobareu justificada més endavant.

Una carrera que va començar acceptablement bé amb discos com l'homònim Paul Simon (1972), enregistrat a Kingston, Jamaica, amb la participació de músics de les bandes de Jimmy Cliff i Toots & The Maytals, amb el conegut tema Mother And Child Reunion; There Goes Rhymin' Simon (1973) aquest als estudis Muscle Shoals de Alabama, amb l'ajut dels mites del rhythm & blues Allen Toussaint i Quincy Jones, amb un altre hit conegut, Kodachrome; i, en ple divorci de la seva primera dona, Peggy Harper, Still Crazy After All These Years (1975), en el que s'escolta la veu de Garfunkel en un tema, per patir una davallada en els següents, One-Trick Pony (1979), banda sonora de la fracassada pel·lícula en la que figurava com a guionista i actor i Hearts And Bones (1983), en el que es reflexa el mal tràngol que li va suposar el tempestuós segon divorci, només nou mesos després de casar-se amb l'actriu Carrie Fisher, la famosa princesa Leia de la nissaga Star Wars.

Una crisi personal i professional que superaria amb el que ha estat l'àlbum més aclamat de la seva discografia com a solista, Graceland (1986), amb un enorme impacte, fruit de la fusió de ritmes sud-africans amb el pop, que donaria el tret de sortida al fenomen world music, filó que miraria d'explotar en el següent, The Rhythm Of The Saints (1990), amb apropaments a la música camerunesa i brasilera, a la presentació del qual a Barcelona vaig tenir l'ocasió d'assistir i comprovar el que us deia, una nul·la intenció d'empatitzar amb el seus seguidors, amb una actitud tan "borde" com només he vist (o, millor, patit) en dos altres concerts, el primer de Bob Dylan a casa nostra, al Miniestadi del FC Barcelona, el 1984, i un de Van Morrison al Poble Espanyol de Montjuïc el 1999.

Uns cims que el de Nova York no ha tornat a assolir en una extensa carrera artística de més de 60 anys en la que ha anat encadenat gires amb músics amics com l’esmentat Dylan, Brian Wilson (l'ex Beach Boys) o el mateix Art Garfunkel, amb gravacions que superen les dues dotzenes de títols, -alternat fracassos com Songs For The Capelman (1997), per al musical de Broadway The Capelman, amb encerts, com l'experimental Stranger To Stranger (2016), en el que participa Roy Halee, l'antic productor de la època Simon & Garfunkel-, la darrera de les quals ha estat el recent Seven Psalms (2023), en el que col·labora breument la seva tercera esposa des del 1992, Edie Brickell, 24 anys més jove, que sembla haver aportat estabilitat a la seva existència.

Com a CdD he triat, esclar, un tema de l'aclamat Graceland, el disc enregistrat majoritàriament a Johannesburg -motiu pel que va ser injustament acusat de trencar el boicot cultural pel tema de l'apartheid al govern de Sudàfrica- amb la participació de músic locals com Hugh Masekela, en el que, amb clares influències d'artistes com Johnny Clegg, mescla eclècticament el pop (amb la col·laboració dels seus ídols, The Everly Brothers), amb ritmes del sud profund dels USA com el tex-mex i el zydeco (amb l'ajut de la cantant Linda Ronstadt i el grup Los Lobos, amb els que tindria algun conflicte pels drets d'autor) amb altres, i d'aquí la novedosa transgressió, com l'isicathamiya i el mbaganga, amb el resultat que tot coneixem.

Un àlbum, produït per l'esmentat Roy Halee, farcit de cançons que han esdevingut clàssiques com la inicial, The Boy In The Bubble, l'homònima Graceland, Diamonds On The Soles Of The Shoes o la escollida per escoltar avui, You Can Call Me Al, un tema en el que s'acompanya d'una quinzena d'instrumentistes, amb el guitarrista sudafricà Ray Phiri o l'americà Adrian Belew (ex King Crimson) o el trompetista Randy Brecker (ex Blood, Sweet & Tears i The Brecker Brothers) entre altres, en el que emfatitza el poder de l'amistat.

- PAUL SIMON. You Can Call Me Al. Graceland (1986).

Bridge Over Troubled Water (Simon & Garfunkel)

 

Tal com us avançava a la CdD de la setmana passada (vegeu aquí), la d'avui anirà sobre, possiblement, el duo de folk-rock més famós de la història.

Una amistat que va començar a l'institut de Forest Hills, a Nova York, quan, el 1957, amb només 16 anys, Paul Simon i Art Garfunkel van començar a composar, tocar la guitarra i cantar l'un, acompanyant la prodigiosa veu de tenor de l'altre, adoptant el nom artístic de Tom & Jerry (sí, sí, com el populars dibuixos animats) amb un estil similar al de The Everly Brothers però amb tan poc reconeixement, excepte pel tema Hirl Schoolgirl, com per a deixar-ho de banda, continuar els seus estudis (de filologia anglesa i matemàtiques, respectivament) i intentar projectes diversos, un d'ells amb una tal Carole Klein, posteriorment coneguda com a Carole King, i altres fins i tot a Europa, al Regne Unit, per part del primer, amb el mateix resultat.

Afortunadament, el 1963 van tornar plegats com a SIMON & GARFUNKEL, debutant amb un LP, Wednesday Morning 3 a.m. (1964), que tanmateix va passar desapercebut, malgrat contar amb un tema com The Sound Of Silence (amb arranjaments acústics), el que va tornar a provocar un intent de separació, que va quedar amb res, a l'iniciar-se la seva època daurada amb els àlbums Sounds Of Silence (1966), amb hits com I'm A Rock i una nova versió, ara elèctrica, del tema esmentat; Parsley, Sage, Rosemary And Thyme (1966), el de Scarborough Fair i The 59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy) i Bookends (1968), també amb temes coneguts com America i, sobretot, una nova versió de Mrs. Robinson, de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Graduate (Mike Nichols, 1967), interpretada per un jove Dustin Hoffman.

Uns discos amb una qualitat melòdica i unes harmonies vocals a l'alçada d'uns textos que mesclaven romanticisme i nostàlgia amb comentaris socials d'autoria monopolitzada pel genial compositor, amb el conseqüent malestar del primer vocalista, qui va decidir orientar els seus passos cap a la interpretació, amb molt bons films, dirigits pel mateix Nichols, com Catch-22 (1970) i, sobretot, Carnal Knowledge (1971), amb Jack Nicholson a l'elenc protagonista, amb un altre conat de trencament del duo, paradoxalment ajornat per la edició de la seva obra més reeixida, Bridge Over Troubled Water (1970).

Una publicació que va anar seguida d'una gira de presentació durant la qual les desavinences habituals van arribar a tal nivell que la ruptura va ser inevitable, resultant-ne dos camins dispars, el cinema i la gravació esporàdica de discos amb temes d'altri per Garfunkel i una dilatada carrera musical -que arriba fins al present amb el recent Seven Psalms (2023)- per part de Simon, tan reconeguda com eclèctica, adjectiu que justificarem al post de la setmana que ve, amb una de les seves obres més emblemàtiques, Graceland (1986).  

Una separació seguida de múltiples reunions amb finalitats diverses, des del recolzament  a polítics demòcrates, a l'acceptació de guardons (Rock and Roll Hall of Fame, 1990), entrega de premis (Grammys, 2003) o causes humanitàries, com la participació en el concert per a les víctimes de l'huracà Katrina (2005), la més famosa de les quals va ser el concert al Central Park de Nova York el dia 19 de setembre del 1981, al que es calcula més de mig milió d'assistents, del que en va sortir el famós directe The Concert In Central Park (1981) i una sèrie d’actuacions arreu del món entre els anys 1982-83. Unes gires que no es repetirien fins a dues dècades després, quan tornarien als USA i Canadà el 2003 i a Europa el 2004, sense que, malgrat els insistents rumors a favor, comportessin la gravació de material nou.

I la CdD d'avui, com no podia ser-ne una altra, és el tema homònim del seu darrer disc, un àlbum enregistrat amb el seu co-productor habitual, Roy Halee, amb un èxit descomunal de crítica i vendes, en els que mesclen estils i ritmes com el pop, el rock, el rhythm & blues, el jazz i la world music, en dos de les 12 tracks del qual versionen El Cóndor Pasa (If I Could), amb música original del peruà Daniel Alomía Robles del llunyà 1913 i èxit en la veu del texà Trini López el 1960, i el Bye Bye Love dels seus admirats The Everly Brothers, esmentats a l'inici del post, amb la resta de pròpies tan destacades com The Boxer, la que ens ha portat fins aquí des de la setmana passada, Keep The Customer Satisfied, The Only Living Boy In New York o Cecilia, la més divertida del lot, amb una percussió que presagiava la evolució del catàleg de Simon. 

Us deixo, doncs, amb aquesta enorme balada gospel, autèntica oda a una amistat camí de trencar-se (Quan et sentis cansat, petit, amb ganes de plorar...jo seré al teu costat...ferm com un "pont sobre aigües turbulentes"...), amb una simple estructura de dues estrofes a les que, després d'un pont de piano, interpretat pel músic de sessió Larry Knechtel, futur membre de Bread, s'hi afegiria una tercera, una mica forçada, iniciada per la desconcertant frase "Sail on, silvergirl" (es refereix a la heroïna?), que ens porta, amb el seu arranjament orquestral, a un dels finals més èpics que conec, i millor en la versió original que en els directes, en els que l'actitud de l'autor, ja ho comentarem el divendres que ve, deixa molt a desitjar. 

Una cançó de la que en tinc un sentiment especial, no en va fou la primera, i de les poques, la lletra de la qual, en anglès, em sabia de memòria:

               When you're weary

               Feeling Small

               When tears are in your eyes...

               

               I'm on your side...

               

               Like a bridge over troubled water... 

- SIMON & GARFUNKEL. Bridge Over Trobled Water. Bridge Over Troubled Water (1970).