Bienvenidos (Miguel Ríos)

Demà a la nit està prevista l'actuació al Palau Sant Jordi de Barcelona de MIGUEL RÍOS, l'incombustible "viejo roquero" el nom del qual va inexorablement associat, a la meva memòria, a una cançó que vaig escoltar l'any 1969 al lloc on, com recordareu els més fidels seguidors del blog, va començar el meu idil·li amb el rock & roll, l'aula d'estudi del Col·legi La Salle de Tarragona, popularment "els hermanos", que els dies de lleure els alumnes interns reconvertíem en sala de música.

Un tema, El río (vegeu aquí), l'impacte del qual va quedar de seguida esmorteït per meu centre d'interès del moment, els grups del fenomen que posteriorment coneixeríem com la "british invasion" i l'incipient rock psicodèlic, tot i què em va cridar l'atenció que es tractés del mateix que, amb el nom artístic de Mike Ríos, acompanyat de grups com Los Relámpagos o Los Sonor, havia enregistrat en castellà múltiples versions d'altres autors com The Twist (Hank Ballard); Popotitos, originalment Bony Moronie (Larry Williams), La locomoción/The Loco-Motion (Carole King-Gerry Goffin), El ritmo de la lluvia/Rhythm of the Rain (The Cascades), Unchained Melody (Alex North) o la mateixa Yesterday (The Beatles).

Una discografia que va donar un tomb radical amb la recuperació del nom de pila amb el que havia nascut en el si d'una humil família del barri de La Cartuja de Granada y la publicació de la seminal composició del famós compositor i productor Fernando Arbex, membre de Los Brincos i una de pròpia a la cara B, Vuelvo a Granada, que vareu poder escoltar en el seu dia en el post dedicat a uns paisans seus (aquí) i, poc després amb l'arxi-famosa adaptació del darrer moviment de la 9ª Simfonia de Ludwig van Beethoven, orquestrada pel director Waldo de los Ríos (un dels molts músics argentins amb els que col·laboraria durant tota la seva carrera), titulada Himno a la alegría (1969), l'afectada interpretació del qual a mi no em va fer ni fu ni fa.

Total que, ho confesso, apart de la excepció que després explicaré, mai no he estat seguidor seu ni tinc cap de la dotzena i mitja d'àlbums d'estudi ni de la mitja més en directe enregistrats en multitudinàries gires, sigui en solitari, com Conciertos de rock y amor (1972) o El rock de una noche de verano (1983) o, en companyia d'amics con Ana Belén, Víctor Manuel, Joaquín Sabina o Joan Manuel Serrat, com Mucho más que dos (1994) o El gusto es nuestro (1996) o, acompanyat d'una orquestra de swing, la Big Band Ríos (1997), la que havia de ser el seu comiat dels escenaris, Bye, bye, Ríos (2010). Però, ja ho veieu, 13 anys desprès, en els que no ha parat d'acaparar premis i reconeixements del mon de la cultura i la política, amb 79 “tacos” al sarró i fent honor al qualificatiu que li atorgava al primer paràgraf, aquí el tenim.

I a què ve l'article d'avui? us preguntareu. Doncs per aquell moment de glòria que li reconec, per el que ens hem de remuntar a l'any 1982, el de l'infaust Campionat Mundial de Futbol España-82, el de la vergonyant mascota "Naranjito" i en el que Itàlia va eliminar un dels millors "Brasils" de tots els temps a l'estadi de Sarrià.

Em refereixo a la publicació de Rock & Ríos (1982), un doble LP gravat en directe a l'extint Palacio de los Deportes de Madrid els dies 4 i 5 de març, preludi de la gira més reeixida de la seva carrera, l'esmentada El Rock de una noche de verano. Un dels discos més venuts i influents en llengua castellana (precisament el 40 aniversari del qual es commemora en aquesta gira), en el que, acompanyat de nou músics, interpreta temes propis o prèviament enregistrats per ell com aquell  El río, que fusiona amb la coneguda Santa Lucía, de l'argentí Roque Narvaja (vegeu aquí), El blues del autobús, Reina de la noche, Al-Ándalus, amb aquests aires arabitzants (aquí) que em recorden el Kashmir de Led Zeppelin (aquí) o l'inevitable Himno a la alegria (que us estalviaré); amb versions de bandes madrilenyes, capital en un moment d'especial efervescència política i cultural, com Mueve tus caderas, de Burning, Rock and roll en la plaza del pueblo, de Tequila o Maneras de vivir, de Leño.

Una obra capital, no només d'aquest pioner sinó de la història del rock espanyol, de la que he triat com a CdD la primera de les seves 27, una composició del mateix Miguel Ríos i el baixista Tato Gómez, iniciada amb les esdevingudes mítiques paraules:

                    Bienvenidos al concierto,

                    hijos del rock and roll,

                    os saludan los aliados de la noche...

- MIGUEL RÍOS. Bienvenidos. Rock & Ríos (1982).