Never Said/Spanish Doors (Liz Phair)

 

Ha tornat!

Després d'onze anys sense novetats discogràfiques, la cantautora i guitarrista de New Haven, Connecticut, criada a Chicago, Elizabeth Phair, artísticament LIZ PHAIR, fa uns mesos va publicar el notable Soberish (2021), l'àlbum amb el que intenta recuperar part del prestigi obtingut amb el seu debut, Exile In Guyville (1993), una de les obres més icòniques de la febre de l'or del rock alternatiu americà dels anys 90, i que tanta influència va exercir en cantautores posteriors com Alanis Morissette, amb qui ha compartit gires, o conegudes del blog com Sharon Van Etten, Angel Olsen o les HAIM.

Un doble àlbum editat per Matador Records, a instància del seu amic Chris Brokaw -guitarrista i futur co-líder, amb Thalia Zedek, de la banda Come-, amb el que va rebre un gran reconeixement, tot i haver de superar agres crítiques d'artistes ressentits de l'escena noise-rock de Chicago, com Steve Albini, a conseqüència de la gran atenció mediàtica per d'unes lletres d'explícit contingut sexual, a mena de contrapunt feminista del Exile On Main St. (1972) de The Rolling Stones, que interpreta amb una veu greu i monòtona, podríem dir que poc expressiva.

Un èxit que no poder mantenir en els dos LP posteriors, Whip-Smart (1994) i Whitechocolatespaceegg (1998) -en el que reflectia com el matrimoni la maternitat l'havien afectat- ni amb l'homònim Liz Phair (2003), en el que abandona l’indie-rock lo-fi per provar amb el pop-rock comercial, ni amb Somebody's Miracle (2005), tots dos amb Capital Records, ni amb Funstyle (2010), auto-editat per noves desavinences amb la discogràfica, i amb un fallit intent de col·laboració el 2017 amb el polèmic Ryan Adams, amb qui, en aquesta ocasió, com havia fet amb els "Stones", pretenia confrontar cançó per cançó, The White Album (1968) de The Beatles, que l'ha mantingut allunyada dels estudis de gravació durant una dècada, durant la que ben poca cosa n'hem sabut, a excepció de la publicació de Horror Stories (Random House, 2019), la primera part de les dues previstes editar de les seves memòries, en les que critica mordaçment l'androcentrisme de la societat occidental. 

Com a CdD he triat un tema del seminal debut, el títol del qual és un joc de paraules entre el mític doble LP de "Ses Satàniques Majestats" i el tema Goodbye To Guyville que tanca el tercer disc, Stull (1972), dels seus paisans Urge Overkill.

Un àlbum coproduït amb el multi-instrumentista Brad Wood (superba la bateria a Johnny Sunshine), amb divuit tracks, bona part de les quals van ser re-gravacions de composicions prèviament editades en format cassette per la Phair, en els seus inicis amb el nom de Girly-Sound, en el que, a excepció d'alguna balada temperada com Canary, en la que s'acompanya del piano, predominen temes del més genuí indie-rock, en els que l'autora i Casey Rice es llueixen a les guitarres, com 6'1'', Help Me Mary, Mesmerizing, Fuck And Run, Divorce Song (amb una interessant interpretació d'armònica de John Casey), Shatter, Stratfor-On-Guy -amb un altre joc de paraules entre Stratford-Upen-Avon, la ciutat natal de William Shakespeare, rebatejada com a Guyville pels esmentats Urge Overkill, un membre dels quals, Nash Kato, és l'autor de la fotografia de la caràtula de l'àlbum- o la que he escollit pel post d'avui, Never Said.

Però, abans d'acabar i tenint en conte que el divendres que ve, festiu a casa nostra, no publicaré la CdD, saltant-me una vegada més la norma, afegiré un tema del seu esperat setè àlbum, Soberish, editat per  una ressuscitada Chrysalis Records i, de nou, amb la participació de Brad Wood, el productor dels seus dos primers treballs, amb qui aconsegueix uns arranjaments contemporanis, allunyats dels de la època pretèrita en la que es va guanyar l'etiqueta de "lo-fi indie-rock queen".

Un disc tan sobri com el seu títol indica en el que la Phair intenta rememorar l'esperit de Guyville i que, com era previsible, es queda a una considerable distància, però amb temes prou sòlids com Hey Lou (en el que Laurie Anderson conversa amb el seu marit, Lou Reed), Good Side, l'homònima Soberish, Soul Sucker, amb un impactant groove de piano elèctric o la (segona) CdD d'avui, Spanish Doors, que interpreta en primer lloc en un mini-concert de quatre cançons al "tiny desk" (en realitat les oficines de la emisora NPR Music, de Washington D.C., pel programa de radio All Songs Considered), precedint-ne dues més del disc, In There i The Game, per acabar amb la seminal Never Said, que podreu escoltar de nou, 28 anys després de la seva publicació.

Ja se sap que, com diuen en castellà, "quien tuvo, retuvo". 

- LIZ PHAIR. Never Said. Exile In Guyville (1993)/Spanish Doors. Soberish (2021).