Filla d'un acomodat jueu de Manhattan, NY, gran
aficionat al rock dels anys 60 i 70, Sabrina Teitelbaum es va
traslladar a Los Angeles, Califòrnia, per estudiar música i va ser allí on, amb
el nom escurçat a BAUM, va un grapat de singles i un EP en
un estil pop comercial que no l'acabava de convèncer, motiu pel que
va decidir seguir el que li demanava el cos, amb un canvi radical que
incloïa el del nom artístic, per al que, en consens amb la seva germana,
va triar el que feia referència a la seva imatge, de la que destaca la seva
cabellera, d'aquí el de BLONDSHELL, literalment "closca
rossa".
I amb el que, veient el resultat del seu àlbum de
debut, l'homònim Blondshell (2023), sembla trobar-se a gust
és amb l’indie-rock que tant entusiasma a l'autor d'aquest modest blog,
palès en perceptibles influències de cantants alternatives "conegudes
nostres", des de les pioneres dels primers 90 com Liz Phair, Fiona Apple, Throwing Muses, PJ Harvey o Holefins a més recents com Courtney Barnett, Phoebe Bridgers, Angel Olsen,
Snail Mail o boygenius.
Un estil que musicalment beu d'aquell
"vall-muntanya-vall" que, a finals dels 80 van "patentar"
els Pixies, amb unes lletres per moments autobiogràfiques en les que, amb
només 25 anys, explicita els seus problemes psicològics a causa d'un trastorn
obsessiu-compulsiu (TOC) i de la conducta alimentària, agreujats pel consum de
drogues i alcohol, així com de la identitat sexual (amb dubtes sobre si es
considera bisexual o queer), que li comporten una certa fòbia escènica
i, fins i tot, social i altres en les que, com a dona compromesa amb el seu
temps, pren posició en defensa dels problemes i les injustícies socials.
I quin exemple millor que la CdD d'avui, Salad,
seqüenciada en el quart lloc de les 9 que conté el disc, produït per Yves
Rothman, no ho havíem dit, en els seus minsos 33 minuts, en la que, amb una
fúria que ens evoca una iracunda Courtney Love (Hole) o al mateix Kurt
Cobain (Nirvana), retreu a un home el maltractament al que ha sotmès
a una amiga sense haver-ne patit conseqüències penals.
En tota la història del rock
no recordo un tàndem d'autors líders de bandes tan longeus
com el que formen els venerables Mick Jagger i Keith Richards al
front de "ses satàniques majestats" (vegeu aquí), ans al contrari, la
norma és que diferències artístiques o comercials, lluites de egos, enveges,
drogues o un simple esgotament acabin més d'hora que tard amb el projecte.
I a la llarga llista, encapçalada inexorablement
(sniff) per John Lennon i Paul McCartney (a The Beatles),
seguida per altres coneguts del blog com Lou Reed i John Cale (The Velvet Underground), Steve Marriott i Ronnie Lane (Small Faces), Jimmy Page i Robert Plant (Led Zeppelin), Morrissey
i Johnny Marr (The Smiths), els germans Noel i Liam
Gallagher (Oasis) o els per a mi més propers Berni Sánchez i Albert
Rams (MiNE!), avui n'hi afegirem una parella més.
Es tracta de Pete Doherty i Carl Barât,
els compositors, cantants i guitarristes (rítmica i solista, respectivament)
que, amb la secció rítmica composta per John Hassall al baix i Gary
Powell a la bateria, van formar a Londres, a principis de la dècada del
2000, THE LIBERTINES, nom per al que es van inspirar en una obra del Marquès
de Sade titulada The School Of Libertinism.
Una banda que, alhora que els americans The Strokes o The White Stripes, va revitalitzar el garage-rock
tradicional del seu país, estil amb el que dècades abans havien
triomfat herois prou coneguts nostres com The Kinks, Small Faces, The Jam, The Smiths o The Clash, l'exguitarrista dels quals, Mick
Jones, va produir els seus dos primers LP, Up The Bracket
(2002) i l'homònim The Libertines
(2004), exalçats per la premsa musical britànica del moment.
Dos discos en mig dels quals van aparèixer les
primeres desavinences, fruit del caràcter voluble i erràtic del Doherty, amb
greus problemes d'ordre públic que, fins i tot, li van comportar un breu
empresonament, que va justificar en base a la seva dependència de la heroïna i
el crack, escandalosament esbombats per la premsa sensacionalista,
sobretot per la implicació de l'aleshores parella sentimental, la top modelKate Moss (disculpeu el safareig, és per posar-ho en context).
Una situació que va empitjorar fins a acabar amb
la dissolució del grup l'any 2005 per donar lloc a sengles projectes, el primer
concentrant-se amb Babyshambles, amb el que havia publicat
anteriorment l'extraordinari Down In Albion (2005), CdD en el seu
dia (vegeu aquí), com a solista, revertint el diminutiu de Pete a Peter
Doherty, i amb el del groller nom de Peter Doherty & The Puta Madres
i el segon, acompanyat de Powell, el bateria, com a Dirty Pretty Things,
així com a solista i encara amb un altre projecte, The Jackets, als que
igual dedicarem un post en el futur. Amb tot i així, el temps sol guarir
les ferides i, després de participar, des del 2010, en festivals com els de
Reading, Benicàssim, Glastonbury i molts altres, encara van publicar un àlbum
més, Anthems For Doomed Youth (2015), que no va despertar
l'entusiasme del seu debut.
Com a CdD, lògicament, he triat un tema del
seminal Up The Bracket, expressió que en argot cockney
tant significa "cop a la gola" com "esnifar cocaína",
l'obra que marcaria el camí a bandes posteriors com Franz Ferdinand o Arctic Monkeys, i que podem considerar que conté la quintaessència del rock
britànic, amb la representació de la geografia londinenca, repleta de pubs
i clubs amb gent bevent, consumint i passant-s'ho bé, amb un concepte
romàntic d'Albion ben allunyat del que vindria després amb el brexit.
Un disc amb dotze autèntics hits dels que
en destacaria l'homònim Up The Bracket, Time For Herois, I Get
Along i la que us proposo escoltar avui, Death In The Stairs,
concretament una interpretació en directe al Japó l’any 2003.
- THE LIBERTINES. Death In The Stairs. Up
The Bracket (2002).
Tal com us avançava en el tercer post de
la sèrie (vegeu aquí), va ser a les acaballes de la vida artística del quartet que Cass
Elliot, nascuda en el si d'una família jueva de Baltimore, Maryland,
amb el nom de Ellen Naomi Cohen, va iniciar una carrera solista que es
veuria fatalment truncada la nit del 27 al 28 de juliol de 1974 amb la seva
mort prematura a Londres, a casa del seu amic i famós cantautor Harry
Nilsson (a la mateixa on moriria, quatre anys més tard i a la mateixa edat,
Keith Moon, el bateria de The Who), després d'un reeixit concert
al London Palladium i una breu assistència a una festa organitzada per Mick
Jagger (de The Rolling Stones), en la que sembla que no va consumir
cap substància ni alcohol, amb només 32 anys, a conseqüència d'un infart de
miocardi (probablement afavorit per la seva obesitat i mal estil de vida) i no,
com van insinuar les males llengües, a causa d'un ennuegament amb l'entrepà que
s'estava menjant.
Una carrera que va començar a Nova York, en
diverses formacions, entre elles The Mugwumps, de la que -a més a més d'uns tals John Sebastian i Zal Yanovsky, als qui dedicarem en breus setmanes un post- en formava part en
Denny Doherty, qui faria mans i mànigues per a que John Phillips,
inicialment reticent a causa de l'aparença física però rendit a la evidència de
la seva portentosa veu, acabés acceptant al grup a qui
tothom anomenaríem MAMA CASS i que, liquidat aquest,
continuaria amb cinc LP com a solista, més un amb el britànic Dave Mason
(ex Traffic), a més a més d'una breu carrera cinematogràfica que
alternava amb la presentació de diversos programes musicals per a la TV.
Una discografia de la que en voldria destacar el
seu debut, Dream A Little Dream (1968), un disc exquisidament
produït per John Simon, en el que alterna estils com el country,
el rock, el blues, el gospel o el jazz,
en temes composats entre altres pel mateix Simon, John Sebastian, Richard
Manuel (de The Band), Leonard Cohen o Graham Nash
(futur Crosby, Stills & Nash), per a l'enregistrament del
qual van tocar, entre molts més, els esmentats Simon i Sebastian i Stephen Stills.
Un àlbum amb dotze tracks, de les que he
escollit la primera, precisament titulada Dream A Little Dream Of Me,
com a CdD. Un tema enregistrat amb la participació dels altres tres membres de The Mamas And The Papas i de l'amic Scott McKenzie, però composat l'any
1931 pels músics Fabian Andre i Wilbur Schwandt i el lletrista Gus
Kahn i enregistrat abans per cantants com Ozzie Nelson (el pare de Ricky
Nelson), Doris Day o Ella Fitzgerald i, fins a
l'actualitat per gairebé una seixantena més.
-MAMA CASS. Dream A Little Dream Of Me. Dream
A Little Dream (1968).
THE REDS, PINKS AND PURPLES és el projecte personal de Glenn
Donaldson, el prolífic cantautor de San Francisco (Califòrnia) que, després
de formar part de diverses bandes, entre elles Painted Shrines (vegeu
aquí), a mitges amb Jeremy Earl, el líder de Woods (aquí), des
del 2019 porta editats cinc àlbums, el darrer dels quals, el recent The
Town That Cursed Your Name (2023), és el meu preferit.
Uns discos en els que barreja el jangle pop lo-fi típic de la dècada
dels 80 del segle passat amb l'indie de guitarres distorsionades del rock
universitari dels 90, per el que es perceben clares influències de
coneguts del blog com The Magnetic Fields, The Go-Betweens,
Teenage Fanclub o, fins i tot, dels meus idolatrats The Cure, en
una carrera en la que s'ha anat superant en cada publicació, fins a obtenir el
que considero un disc d’indie-pop perfecte.
Una obra amb dotze tracks al voltant dels tres minuts en els que,
embolcallades en brillants melodies amb prístines guitarres, expressa amb
lletres tan iròniques com agredolces les dificultats per sobreviure com a músic
a l'àrea de la badia, exemplificades en la desmoralització que provoquen
el microscòpics pagaments per part de les plataformes d'streaming (sense
esmentar noms).
Una track-list de la que en destacaria algunes com la
inicial Too Late For An Early Grave, Leave It All Behind, Burning Sunflowers, l'homòloga The
Town That Cursed Your Name o la escollida com a CdD d'avui, I Still Owe
You Everything, que podeu escoltar en la versió original del disc i en
un directe, de molt poca qualitat, només per "allò de veure-li la
cara" al bo de Donaldson.
- THE REDS, PINKS AND PURPLES. I Still Owe You Everything. The
Town. That Cursed Your Name (2023).
En el post del divendres passat (vegeu aquí) us avançava que aquesta
setmana revisaríem la carrera en solitari de PAUL SIMON a
partir de la dissolució del duet Simon & Garfunkel en el que, us en recordareu,
comentava l'actitud poc desitjable del primer en els concerts, opinió que, si
seguiu llegint, trobareu justificada més endavant.
Una carrera que va començar acceptablement bé amb discos com
l'homònim Paul Simon (1972), enregistrat a Kingston, Jamaica, amb
la participació de músics de les bandes de Jimmy Cliff i Toots &
The Maytals, amb el conegut tema Mother And Child Reunion; There
Goes Rhymin' Simon (1973) aquest als estudis Muscle Shoals de Alabama,
amb l'ajut dels mites del rhythm & bluesAllen Toussaint i Quincy
Jones, amb un altre hit conegut, Kodachrome; i, en ple
divorci de la seva primera dona, Peggy Harper, Still Crazy After
All These Years (1975), en el que s'escolta la veu de Garfunkel en un
tema, per patir una davallada en els següents, One-Trick Pony
(1979), banda sonora de la fracassada pel·lícula en la que figurava com a
guionista i actor i Hearts And Bones (1983), en el que es reflexa
el mal tràngol que li va suposar el tempestuós segon divorci, només nou mesos
després de casar-se amb l'actriu Carrie Fisher, la famosa princesa Leia
de la nissaga Star Wars.
Una crisi personal i professional que superaria amb el que ha estat l'àlbum
més aclamat de la seva discografia com a solista, Graceland
(1986), amb un enorme impacte, fruit de la fusió de
ritmes sud-africans amb el pop, que donaria el tret
de sortida al fenomen world music, filó que miraria d'explotar
en el següent, The Rhythm Of The Saints (1990), amb apropaments a
la música camerunesa i brasilera, a la presentació del qual a
Barcelona vaig tenir l'ocasió d'assistir i comprovar el que us deia, una nul·la
intenció d'empatitzar amb el seus seguidors, amb una actitud tan
"borde" com només he vist (o, millor, patit) en dos altres concerts, el
primer de Bob Dylan a casa nostra, al Miniestadi del FC Barcelona, el
1984, i un de Van Morrison al Poble Espanyol de Montjuïc el 1999.
Uns cims que el de Nova York no ha tornat a assolir en una extensa carrera
artística de més de 60 anys en la que ha anat encadenat gires amb músics amics
com l’esmentat Dylan, Brian Wilson (l'ex Beach Boys) o el mateix
Art Garfunkel, amb gravacions que superen les dues dotzenes de títols,
-alternat fracassos com Songs For The Capelman (1997),
per al musical de Broadway The Capelman, amb encerts, com
l'experimental Stranger To Stranger (2016), en el que participa Roy
Halee, l'antic productor de la època Simon & Garfunkel-, la darrera de
les quals ha estat el recent Seven Psalms (2023), en el que
col·labora breument la seva tercera esposa des del 1992, Edie Brickell,
24 anys més jove, que sembla haver aportat estabilitat a la seva existència.
Com a CdD he triat, esclar, un tema de l'aclamat Graceland,
el disc enregistrat majoritàriament a Johannesburg -motiu pel que va ser
injustament acusat de trencar el boicot cultural pel tema de l'apartheid al
govern de Sudàfrica- amb la participació de músic locals com Hugh Masekela,
en el que, amb clares influències d'artistes com Johnny Clegg, mescla
eclècticament el pop (amb la col·laboració dels seus ídols, The
Everly Brothers), amb ritmes del sud profund dels USA com el tex-mex
i el zydeco (amb l'ajut de la cantant Linda Ronstadt i el grup Los Lobos, amb els que tindria algun conflicte pels drets d'autor) amb altres,
i d'aquí la novedosa transgressió, com l'isicathamiya i el mbaganga,
amb el resultat que tot coneixem.
Un àlbum, produït per l'esmentat Roy Halee, farcit de cançons que han
esdevingut clàssiques com la inicial, The Boy In The Bubble, l'homònima Graceland,
Diamonds On The Soles Of The Shoes o la escollida per escoltar avui, You
Can Call Me Al, un tema en el que s'acompanya d'una quinzena
d'instrumentistes, amb el guitarrista sudafricà Ray Phiri o l'americà Adrian
Belew (ex King Crimson) o el trompetista Randy Brecker (ex Blood,
Sweet & Tears i The Brecker Brothers) entre altres, en el que emfatitza
el poder de l'amistat.
Tal com us avançava a la CdD de la setmana
passada (vegeu aquí), la d'avui anirà sobre, possiblement, el duo de folk-rock més
famós de la història.
Una amistat que va començar a l'institut de
Forest Hills, a Nova York, quan, el 1957, amb només 16 anys, Paul Simon
i Art Garfunkel van començar a composar, tocar la guitarra i cantar
l'un, acompanyant la prodigiosa veu de tenor de l'altre, adoptant el nom
artístic de Tom & Jerry (sí, sí, com el populars dibuixos animats)
amb un estil similar al de The Everly Brothers però amb tan poc
reconeixement, excepte pel tema Hirl Schoolgirl, com per a deixar-ho de
banda, continuar els seus estudis (de filologia anglesa i matemàtiques,
respectivament) i intentar projectes diversos, un d'ells amb una tal Carole
Klein, posteriorment coneguda com aCarole King, i altres fins i tot a
Europa, al Regne Unit, per part del primer, amb el mateix resultat.
Afortunadament, el 1963 van tornar plegats com a SIMON
& GARFUNKEL, debutant amb un LP, Wednesday Morning 3 a.m.
(1964), que tanmateix va passar desapercebut, malgrat contar amb un tema com The
Sound Of Silence (amb arranjaments acústics), el que va tornar a provocar
un intent de separació, que va quedar amb res, a l'iniciar-se la seva època
daurada amb els àlbums Sounds Of Silence (1966), amb hits
com I'm A Rock i una nova versió, ara elèctrica, del tema esmentat; Parsley,
Sage, Rosemary And Thyme (1966), el de Scarborough Fair i The
59th Street Bridge Song (Feelin' Groovy) i Bookends (1968),
també amb temes coneguts com America i, sobretot, una nova versió de Mrs.
Robinson, de la guardonada banda sonora de la pel·lícula The Graduate
(Mike Nichols, 1967), interpretada per un jove Dustin Hoffman.
Uns discos amb una qualitat melòdica i unes
harmonies vocals a l'alçada d'uns textos que mesclaven romanticisme i nostàlgia
amb comentaris socials d'autoria monopolitzada pel genial compositor, amb
el conseqüent malestar del primer vocalista, qui va decidir orientar els seus
passos cap a la interpretació, amb molt bons films, dirigits pel mateix Nichols,
com Catch-22 (1970) i, sobretot, Carnal Knowledge (1971), amb Jack
Nicholson a l'elenc protagonista, amb un altre conat de trencament del duo,
paradoxalment ajornat per la edició de la seva obra més reeixida, Bridge
Over Troubled Water (1970).
Una publicació que va anar seguida d'una gira de
presentació durant la qual les desavinences habituals van arribar a tal nivell
que la ruptura va ser inevitable, resultant-ne dos camins dispars, el cinema i
la gravació esporàdica de discos amb temes d'altri per Garfunkel i una dilatada
carrera musical -que arriba fins al present amb el recent Seven Psalms (2023)- per part de Simon, tan reconeguda com eclèctica, adjectiu que justificarem al post de
la setmana que ve, amb una de les seves obres més emblemàtiques, Graceland
(1986).
Una separació seguida de múltiples reunions amb
finalitats diverses, des del recolzament a polítics demòcrates, a
l'acceptació de guardons (Rock and Roll Hall of Fame, 1990), entrega de
premis (Grammys, 2003) o causes humanitàries, com la participació en el concert
per a les víctimes de l'huracà Katrina (2005), la més famosa de les quals va
ser el concert al Central Park de Nova York el dia 19 de setembre del 1981, al
que es calcula més de mig milió d'assistents, del que en va sortir el famós
directe The Concert In Central Park (1981) i una sèrie d’actuacions
arreu del món entre els anys 1982-83. Unes gires que no es repetirien fins
a dues dècades després, quan tornarien als USA i Canadà el 2003 i a Europa
el 2004, sense que, malgrat els insistents rumors a favor, comportessin la
gravació de material nou.
I la CdD d'avui, com no podia ser-ne una altra,
és el tema homònim del seu darrer disc, un àlbum enregistrat amb el seu
co-productor habitual, Roy Halee, amb un èxit descomunal de crítica i
vendes, en els que mesclen estils i ritmes com el pop, el rock,
el rhythm & blues, el jazz i la world music, en dos de
les 12 tracks del qual versionen El Cóndor Pasa (If I Could), amb
música original del peruà Daniel Alomía Robles del llunyà 1913 i èxit en
la veu del texà Trini López el 1960, i el Bye Bye Love dels seus
admirats The Everly Brothers, esmentats a l'inici del post, amb la resta
de pròpies tan destacades com The Boxer, la que ens ha portat fins aquí
des de la setmana passada, Keep The Customer Satisfied, The Only Living Boy
In New York o Cecilia, la més divertida del lot, amb una percussió
que presagiava la evolució del catàleg de Simon.
Us deixo, doncs, amb aquesta enorme balada gospel,
autèntica oda a una amistat camí de trencar-se (Quan et sentis cansat, petit,
amb ganes de plorar...jo seré al teu costat...ferm com un "pont sobre
aigües turbulentes"...), amb una simple estructura de dues estrofes a les
que, després d'un pont de piano, interpretat pel músic de sessió Larry
Knechtel, futur membre de Bread, s'hi afegiria una tercera, una mica
forçada, iniciada per la desconcertant frase "Sail on, silvergirl"
(es refereix a la heroïna?), que ens porta, amb el seu arranjament orquestral,
a un dels finals més èpics que conec, i millor en la versió original que en els directes, en els que l'actitud de l'autor, ja ho comentarem el divendres que ve, deixa molt a desitjar.
Una cançó de la que en tinc un sentiment especial,
no en va fou la primera, i de les poques, la lletra de la qual, en
anglès, em sabia de memòria:
When you're weary
Feeling Small
When tears are in
your eyes...
I'm on your side...
Like a bridge over troubled water...
- SIMON & GARFUNKEL. Bridge Over Trobled
Water. Bridge Over Troubled Water (1970).
La CdD d'aquesta setmana il·lustra com cap altra la marea de grups de dones
que ha inundat la meva discoteca aquests darrers mesos. Es tracta de tres cantautores
que, en el seu millor moment artístic individual, han unit els seus talents per
formar el que, inevitablement, hem de considerar un "supergrup".
Tres artistes, a dues de les quals, Lucy Dacus i Phoebe Bridgers, hem dedicat sengles posts anteriorment i
una tercera, Julien Baker, a la que li devem, de la escena indie-rock
americana, d'estils prou diferents com per a ser recognoscibles però amb una
intensa química personal, fruït del seu inconformisme i ànsies d'independència
i llibertat, inclosa la psicoafectiva, com a dones, en front d'un mon en el que
sembla ser més fàcil que et reconeguin la genialitat si ets un mascle, d'aquí
l'irònic nom del grup, boygenius (noi geni), escrit així, amb la
tipografia en minúscula.
Una confluència que no ha sumat sinó multiplicat els seus valors,
evidenciat des de l'EP homònim autoproduït i editat el 2018 però que ha resultat
abassegador amb l'àlbum de debut, The Record (2023),
enregistrat als Shangri-La Studios de Rick Rubin a Malibú, en tres tracks
del qual (com Thrue Blue) predomina l’indie-folk melòdic de
la Dacus, en altres tres (com Emily I'm Sorry) el pop
introspectiu i malenconiós de Bridge i en dos (com $20) la intensitat
guitarrera, gairebé punk, de Baker, completant la resta fins a la
dotzena amb tres d'autoria compartida.
Concretament la inicial, Whitout You Without Them,
amb unes harmonies vocals "a capella" similars a la dels mítics C,S&N
amb qui se les compara, la caràtula del debut dels quals, el 1969, van emular
en el seu EP (vegeu la imatge comparativa), el mateix que farien amb la portada
que Nirvana va protagonitzar per a la revista Rolling Stone el 1994
(vegeu tanmateix); la cinquena, Cool About It (que podeu escoltar aquí),
un homenatge, més que no un plagi a la coneguda The Boxer (i aquí),
del Brigde Over Troubled Water (1970) de Simon &
Garfunkel, al que, per cert, dedicarem la CdD de la setmana que
ve; i la sisena, Not Strong Enough, la escollida per avui.
Una oda a l'amistat, amb una referència a la famosa Boys Don't Cry
de The Cure, en forma de balada country-pop, amb una captivadora
melodia i una mena de tornada en la que ens insisteixen, fins a dotze vegades,
amb el vers "Always an angel, never a god", o sigui, que
"Sempre un àngel, mai un déu".
- boygenius. Not Strong Enough. The Record (2023).
