Movin' On Up (Primal Scream)

Quan l'escocès Bobby Gillespie va rebre un ultimàtum dels germans William i Jim Reid instant-lo a participar full time com a bateria de The Jesus And Mary Chain, la banda pionera de noise-pop que acabava de publicar el seminal Psychocandy (1985), va decidir plegar per centrar-se en el seu propi projecte, PRIMAL SCREAM. 

Una banda que, tot i haver estar triada per la revista New Musical Express per incloure el single Velocity Girl en la mítica cassette C-86, no ha tenir fàcil al principi, amb dos àlbums que van passar desapercebuts fins que un antic amic de l'escola, Alan McGee, propietari dels estudis Creation, els va iniciar, no sense resistència, en la escena acid house i, de la mà dels productors Hugo Nicolson i el també DJ, recentment traspassat, Andrew Weatherall, els va gravar un disc que ho canviaria tot. 

Em refereixo a Screamadelica (1991), una mescla sense límits d'estils com el dub, l’àcid house, el gospel, l’ambient, la psicodèlia i el pop que va trencar les barreres entre el rock i el dance. 

Un LP amb hits com Loaded, Come Together, Higher Than The Sun o Don't Fight It, Feel It l'èxit comercial del qual van anar paral·lels al consum d'estupefaents, el que va comportar diferències i canvis de membres del grup, el que seria una constant al llarg dels 30 anys de carrera, en els que, amb resultats artístics desiguals, van publicar un total d'onze àlbums d’estudi dels que en destacaria el cinquè, Vanishing Point (1997), amb Kowalski com a hit principal; el sisè, XTRMNTR (2000), llegit "Exterminator", una obra d'intens contingut polític -no en va el seu pare, Bob Gillespie, va ser membre del Partit Laborista Escocès - amb la participació de Kevin Shields, ex-guitarrista de My Bloody Valentine, amb singles com Swastika Eyes, Kill All Hippies o Blood Money i el desè, More Light (2013), amb tracks destacats com 2013, Invisible City o It's Allright, It's OK. 

Una sèrie de temes, i molts més, fins a un total de 31, que aquells seguidors del blog que no coneixeu i us voleu endinsar en la anàrquica i dispar discografia dels de Glasgow, trobareu recopilats en ordre cronològic en un doble CD editat l'any passat amb el nom de Maximum Rock'n'Roll: The Singles (2019), que us recomano de totes totes. 

A l'hora de triar la CdD d’avui he dubtat entre unes quantes, però totes de l'esmentat Screamadelica, un àlbum transcendental -presentat amb aquesta mítica caràtula, obra de Paul Cannell, inspirada en la contemplació del sostre de Creation Records sota el efectes de la LSD i de la qual l'Oficina de Correus d'Anglaterra en va fer un segell- amb 11 tracks, 10 d'elles composades per Gillespie i els guitarristes Andrew Innes i Robert Young, però en el que la labor dels productors, principalment Weatherall, fou fonamental, tot i què el tema finalment escollit és un dels dos acreditats a Jimmy Miller. 

I no es tracta de cap dels esmentats abans sinó de l'inicial, Movi´n On Up, un himne amb reminiscències "stonianes" amb un magnífic acompanyament vocal de Denise Johnson i un dels començaments, amb uns acords de guitarra electroacústica, piano i uns cops de tambor, més recognoscibles de la història del rock. 

 - PRIMAL SCREAM. Movi'n On Up. Screamadelica (1991).

Skeleton Key (Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 4:

La darrera dècada ha estat artísticament molt desigual per a ¨l'estranya parella" a la que està dedicada aquesta sèrie de CdD (vegeu aquí). Així, mentre Isobel Campbell ha publicat un sol disc, el preciós There Is No Other (2020), comentat al post anterior (aquí), MARK LANEGAN (i aquí), participant en projectes paral·lels amb músics coneguts del blog com Josh Homme (dels QOTSA) i un altre hiperactiu, Greg Dulli (de The Afghan Whigs, The Twilight Singers, The Gutter Twins...) o no, com Duke Garwood, Alain Johannes i Rob Marshall i en solitari, acompanyant-se o no de la Mark Lanegan Band, ha estat especialment prolífic amb més de mitja dotzena d'àlbums, dels que en destacaria un parell, Blues Funeral (2012) i el darrer, Straight Songs Of Sorrow (2020).

Un LP posat en circulació només unes setmanes després de les seves memòries, Sing Backwards And Weep (2020), llibre amb el que comparteix la documentació dels aspectes autobiogràfics més sòrdids com la delinqüència, les drogues o els trastorns mentals. El dotzè editat en solitari i primer en el que no participa Mike Johnson però sí alguns dels "sospitosos habituals" abans esmentats (Johannes i Dulli) i altres com John Paul Jones (ex Led Zeppelin), Warren Ellis (el violinista col·lega de Nick Cave), Adrian Utley (de Portishead), Mark Morton, Ed Harcourt o Shelley Brien, la seva parella, co autora de dos temes i amb qui es marca un preciós duet a This Game Of Love, tot i què amb un registre ben allunyat dels que ens tenien acostumats en els tres àlbums de la època que hem convingut qualificar com de "La bella i la bèstia".

Un àlbum a l'alçada dels millors de la seva discografia, com Field Songs (2001) o l’esmentat Blues Funeral (2012), en el que apreciem els dos vessants habituals del cantautor, el tradicional folk-blues, en temes com Apples From A Tree (amb Morton com a co autor) o Stockholm City Blues, i l'electrònic, com la inicial I Wouldn't Want To Say o la CdD, Skeleton Key.

Una llarga -més de set minuts-, inquietant i misteriosa composició al voltant del dolor, la redempció i l'amor, en la que esmenta el títol del disc a l'estrofa en la que ens convida a que el seguim al soterrani on cantarà una dolça i directa cançó de dolor:

          Come on, follow me through the underground

          And I will sing to you a song of sorrow

          I will sing to you a sweet, straight song of sorrow...

          Skeleton key, where are ya? Yeah

 - MARK LANEGAN. Skeleton Key. Straight Songs Of Sorrow (2020).

 

Instant Karma! (Plastic Ono Band)

El proper dimarts 8 de desembre es compliran 40 anys de la mort, víctima d'un infame assassí -el nom del qual ha de romandre en la ignomínia (motiu per el que està prohibit esmentar-lo en aquest blog)- de John Lennon, l'ídol de la meva adolescència. 

Un personatge contradictori i transgressor que, de seguir amb vida, el passat dia 9 d'octubre hauria fet 80 anys, motiu pel que la seva vídua, Yoko Ono, i el seu fill en comú, Sean Ono Lennon, han seleccionat 36 de les seves icòniques gravacions per mesclar-les de nou, amb els productors Paul Hicks i el seu ajudant, Sam Gannon, als Henson Recording Studio (abans A&M) de Los Angeles, Califòrnia, masteritzar-les per l'enginyer Alex Wharton als llegendaris Abbey Road de Londres, utilitzant exclusivament equips analògics, i editar-les amb el títol d'una de les composicions, Gimme Some Truth. The Ultimate Mix (2020), un retret (Dóna'm una mica de veritat) a la classe política de la seva època, malauradament vigent a l'actualitat. 

Una obra que, respectant l'original, en millora la qualitat del so i la veu de l'artista i es publica en diversos formats com vinil, CD i Blu-ray i un boxset Deluxe que inclou un pòster, dues postals, una calcomania per al cotxe i un llibret de 124 pàgines on s'expliquen totes i cada una de les cançons. Un cançoner -al que, personalment, trobo a faltar un tema, Mother, que reflecteix la seva traumàtica infància sense pares- que mostra l'ideari de l'autor sobre els temes més recurrents de la seva obra com el pacifisme, la religió, la política, l'amor i el que aquest comporta: matrimoni, paternitat, solitud... 

36 tracks seqüenciades en ordre cronològic, algunes de les quals com Imagine (en versió de Khaled i Noa), Stand By Me (original de Ben E. King), Jealous Guy i God, han estat protagonistes de sengles CdD; altres tan conegudes com Working Class Hero, Power To The People, una versió en directe de Come Together (la que obre el mític Abbey Road de The Beatles), Mind Games, (Just Like) Starting Over, Woman, Happy Xmas (War Is Over) o Give Peace A Chance; i les meves preferides, How Do You Sleep?, #9 Dream, Watching The Wheels i la que enceta la col·lecció i CdD d'avui, Instant Karma! (We All Shine On). 

Un tema publicat originalment com a single, la temàtica del qual va sortir d'un sopar de la parella amb Tony Cox, l'ex de Yoko, i la seva esposa Melinde Kendall, qui va pronunciar aquesta expressió, Instant Karma, que va evocar en l'encara beatle el seu despertar espiritual en la seva estada a la Índia, on es va familiaritzar amb el concepte del karma, la creença popular entre les religions hinduista i budista de que les teves accions del present tindran conseqüències en la teva vida en futures reencarnacions i que va inspirar l'autor en la idea de cridar la humanitat a responsabilitar-se dels seus actes i lluitar contra els mals del món. 

 Una cançó gravada als estudis EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road) el mateix dia que es va compondre, amb John Lennon al piano i la veu, acompanyat de George Harrison a la guitarra, Klaus Voorman (el beatle de l'època d'Hamburg) al baix i Alan White (el futur Yes) a la bateria; produïda per Phil Spector, en la que seria la primera de les múltiples col·laboracions amb els de Liverpool, com el Let It Be (1970) de The Beatles, All Things Must Pass (1970) de George Harrison, John Lennon/Plastic Ono Band (1970) o Imagine (1971); a la que hi va afegir diversos teclats, interpretats pel mateix Lennon, Voorman i l'amic Billy Preston i aplicar el seu característic wall of sound, i de la que m'agraden especialment els cors, interpretats per la Yoko Ono, Mal Evans, l'assistent habitual dels Beatles i un grup de desconeguts que van reclutar en un pub proper, quan fan:  

               

               Well, we all shine on 

               Like the moon and the stars and the sun 

               Well, we all shine on... 

Acreditada a la PLASTIC ONO BAND i, en paraules de John Lennon, "composada a l'hora d'esmorzar, gravada a la dinar i posada a la de sopar" (en realitat va ser publicada només 10 dies després), no està gens malament, oi? 

 - PLASTIC ONO BAND. Instant Karma! (We All Shine On) (1970).

 

The National Bird Of India (Isobel Campbell)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) - 3:

Quan gairebé ningú no ho esperàvem, als 14 anys de la publicació del seu darrer disc en solitari després de la etapa amb Belle & Sebastian (vegeu aquí), i deu des del tercer en col·laboració amb Mark Lanegan -"l'estranya parella" que dona nom a aquesta sèrie de post (vegeu aquí i aquí)- fa uns mesos ISOBEL CAMPBELL va  llançar un àlbum, There Is No Other... (2020), que considero entre els millors de la seva discografia.

Una obra composada fa uns cinc anys, la publicació de la qual s'ha demorat per la burocràcia derivada de la fallida de la discogràfica que l'havia d'editar, gravada a Los Angeles, Califòrnia, on resideix actualment, i co-produïda amb el seu espòs, el bateria Chris Szczech. 

Tretze tracks on predominen  gemmes de pop-folk en els que la fràgil veu de la de Glasgow és embolcallada per una guitarra acústica de tons crepusculars i uns exquisits arranjaments de teclats, corda i percussió que ens evoquen la escena del barri angelí de Laurel Canyon dels anys 60 però que s'obre a altres estils com la bossa nova, el country, el soul i el pop psicodèlic, tan ben representat a la caràtula del disc, obra de Luke Insect, amb aquests aires sixties a l'estil de la chançon francesa de la mateixa dècada.

Un àlbum que s'inicia amb un himne a la seva ciutat d'acollida, City Of Angels, seguit d'una singular versió electro-pop del clàssic Running Down A Dream, de TomPetty, per arribar al zenit cap a la meitat, amb Ant Life i tres temes consecutius excepcionals que, escoltats d'una tirada, us deixaran hipnotitzats, The Heart Of It All, Hey World (amb l'aportació vocal de Tracy Nelson en pla gospel) i The National Bird Of India, la CdD, en la que la veu xiuxiuejada a cau d'orella de Campbell s'esvaeix entre el ritme relaxat del baix elèctric i les cordes, amb inflexions hindús, fantàsticament arranjades per Nina Violet.

 - ISOBEL CAMPBELL. The National Bird Of India. There Is No Other... (2020).

Tennessee Fire (The Silos)

Dir THE SILOS és el mateix que dir Walter Salas-Humara, un fill d'emigrants cubans, nascut a New York i criat bilingüe a Fort Lauderdale, Florida, on es va llicenciar en Belles Arts, abans de tornar a la seva ciutat natal on, juntament amb el guitarrista i baixista Bob Rupe i Mary Rowell, una violinista de formació clàssica, va formar una banda pionera d'un estil prou conegut dels seguidors de la CdD, l'alt-country.

Una formació que va editar tres àlbums, About Her Steps (1985), Cuba (1987) i The Silos, més conegut com The One With The Bird On The Cover (1990), amb el segon dels quals van obtenir un gran reconeixement, abans de traslladar-se a Los Angeles, Califòrnia, on va reformar el grup amb músics d'Austin, Texas, amb qui va gravar tres discos més, Hasta la Victoria (1992), Susan Across The Ocean (1994) i Heater (1998) i, de nou a NYC, a la recerca d'un so més despullat, en format power-trio, arribar a la dotzena de discos d'estudi, dels que en destacaria Laser Beam Next Door (2001), When The Telephone Rings (2004) o el darrer, Florizona (2011), i alguns directes com Barcelona (2001) o This Highway Is A Circle (2007).

Una carrera musical que ha intercalat amb quatres discos en solitari, Lagartija (1988), amb la participació de Rupe, Radar (1995), Curve And Shake (2014) i Explodes And Disappears (2016), multitud de col·laboracions i projectes paral·lels com The Setters, amb un vell conegut del blog, Alejandro Escovedo, a més a més de composar bandes sonores cinematogràfiques i de sèries de TV i produir a altres grups. I, per si fos poc, en els darrers 20 anys ho ha compaginat amb la carrera de pintor que l'èxit de The Silos el va obligar a ajornar i en la que ha destacat amb retrats de gossos, impresos en una àmplia gamma de productes (roba, papereria, accessoris...) que comercialitza amb la seva empresa WaltersDogs.

Com a CdD he triat un tema de l'aclamat Cuba, un nom que no implica cap referència a la música de la illa caribenya de la que van fugir els seus pares sinó que l'utilitza com a metàfora d'un lloc mental on tot s'arreplega.  Una àlbum amb 10 fantàstiques tracks, tot i què en reedicions successives ha arribat fins a 16, produït per Salas-Humara i Rupe, qui n'hi aporta dos, She Lives Up The Street (com a co-autor) i Memories, que, basant-se en estructures simples de tres acords, evidència el geni melòdic del seu autor i que va ser clau en el naixement o, més ben dit, re-naixement del rock d'arrels (roots-rock), conegut també senzillament com a "americana". Una obra en la que hi trobareu des de balades com Margaret, basada en la guitarra acústica o For Always i Going Round, a les que el violí de Rowell anticipa el que pocs anys després aportaria la mandolina de Peter Buck als REM, a autèntics rock & roll com l'esmentada She Lives Up The Street i Tennessee Fire, la que enceta el disc i que podeu escoltar tot seguit.

- THE SILOS. Tennessee Fire. Cuba (1987).     

Blue Comanche (Westerman)

 

Després d'uns quants singles i un parell d'EP en la línia d'artistes de folk-rock americans com Joni Mitchell o Neil Young o britànics com Nick Drake, el londinenc Will Westerman, de la mà del seu inseparable amic Nathan Jenkins, aka Bullion, fa uns mesos va debutar en format LP amb un radical canvi d'estil, amb textures del soft-rock dels anys 80 com John Martyn o Steely Dan i coneguts del blog com The Blue Nile o Talk Talk, la mort del líder dels quals, Mark Hollis, sembla haver inspirat el tema que tanca i li dona nom al disc, Your Hero Is Not Dead (2020). 

Un àlbum amb amb molta influència de sons del passat com el folk, el rythm & blues i el synth-pop, al que la producció de Bullion, tan sòbria com efectiva, aporta tocs contemporanis i, en algun moment, experimentals, en el que els sintetitzadors complementen el treball de guitarra de WESTERMAN qui, amb la seva càlida veu, reflexiona sobre l'ansietat i la por que li provoca la incertesa del moment que ens toca viure.

Un territori emocional tan incòmode com, finalment, esperançador que us convido a escoltar d'una tirada i en situació de relax per gaudir de temes tan interessants com The Line, Waiting On Design, Confirmation i, esclar, la CdD, Blue Comanche, en la que, molt crípticament, tot sigui dit, expressa la seva frustració per la pèrdua ambiental que la modernitat comporta.

 - WESTERMAN. Blue Comanche. Your Her Is Not Dead (2020).

Kuluna/Gangs (Staff Benda Bilili)

Africana 18: 

Ricky Likabu i Coco Ngambali son dos guitarristes de Kinshasa, paraplègics a conseqüència d'haver patit poliomielitis i motiu per el que es desplacen amb unes cadires de rodes que han "tunejat" com si fossin motocicletes, que havent estat rebutjats pels músics locals per la seva discapacitat, van reclutar altres companys amb el mateix problema i van crear STAFF BENDA BILILI, el que en la seva llengua, el lingala, ve a significar "Mirar més enllà de les aparences". 

Completada amb una secció rítmica formada per uns quants "nens del carrer" abandonats als que van protegir, als qui es va afegir Roger Landu, un jove de 18 anys, amb el seu instrument, el satongé, construït per ell mateix amb una llauna buida, un tros de fusta i una sola corda de guitarra, la banda malvivia pels carrers i assajava a les instal·lacions semi abandonades del zoològic de la capital de la República Democràtica del Congo, on els van descobrir els cineastes francesos Renaud Barret i Florent de la Tullaye qui, a més a més de dirigir el documental Benda Bilili, estrenat a la Quinzaine des Réalisateurs del Festival de Cannes del 2010, els van presentar al productor belga Vincent Kenis, de la discogràfica Crammed, especialitzada en música congolesa i editora de bandes com Konono nº 1, Kasai Allstars i la sèrie Congrotonics, amb qui van gravar artesanalment el disc de debut, Très Très Fort (2009) i, ja amb més mitjans, fins i tot mesclat als estudis de Brussel·les, el definitiu Bouger Le Monde (2012). 

Un àlbum en el que, musicalment, practiquen un particular sincretisme, barrejant el ndombolo (la rumba congolesa o afocubana) amb ritmes locals com el soukous i occidentals com el reggae i el funk, interpretat per set cantants diferents i en diverses llengües locals amb les que, com el indica el seu títol (Moure el mon), denuncien les dures condicions de vida i els crims contra la humanitat comesos al seu i altres països i intenten conscienciar sobre la necessitat de vacunar els infants. 

Una obra que els va donar una gran popularitat en el circuit de la world music, arribant a actuar en diversos festivals de Nord-Amèrica i Europa, incloent a casa nostra (CaixaForum Barcelona, 14 de juliol de 2010), el que va reforçar el seu compromís social, fins al punt de crear l'ONG Staff Benda Bilili per ajudar a persones discapacitades i nens sense llar però que, com a contrapartida, va provocar un seguit de discussions que van acabar amb la banda.

Ngambali i un altre membre, Théo Nzonza, van formar aleshores Mbongwana Star i publicar un LP, From Kinshasa (2015), que va causar sensació pel seu so innovador, emmarcat en la subcultura multi-disciplinària coneguda com "Afrofuturisme" però a partir del qual els vaig perdre de vista fins l'any passat en que van reaparèixer amb el nom original amb el no menys interessant Effacer le tableau (2019). 

Com a CdD he triat un tema de Bouger Le Monde, l'àlbum en el que tan criden a l'apoderament de les classes més desfavorides a ritme de bluegrass (Sopeka) com critiquen la religió organitzada amb aires de New Orleans (Djambula), i en el que una particular versió del Ne me quitte pas (1959) de Jacques Brel conviu amb sons com la rumba (Osali Mabe), el tradicional sokous (Libala Ya Mungwa) i el rock (Bilanga), gènere al que també podem adscriure el seqüenciat en cinquè lloc, Kuluna/Gangs, una denuncia de la cultura de "pandilles" de Kinshasa que inclou un solo de satongé de Landu que riu-te'n de la Fender Stratocaster de Jimi Hendrix. 

 - STAFF BENDA BILILI. Kuluna/Gangs. Bouger Le Monde (2012).