Elenore (The Turtles/Geanni Morandi/Las Grecas)

Covers 9:

La CdD que avui, 28 de desembre, tanca l'any natural 2018 la podrem escoltar en la seva gravació original i en dues versions (covers) més d’artistes amb els que comparteix el fet que, tot i ser molt conegudes, en cap dels tres casos va ser el seu hit més important.

Es tracta de Elenore, una composició de Howard Kaylan, el cantant, tot i què, per conveni, acreditada a la totalitat del grup, THE TURTLES, la banda californiana que a la segona meitat dels anys 60 va triomfar amb uns quants singles, el més conegut dels quals va ser Happy Together (vegeu aquí), escrit per Garry Bonner i Alan Gordon, de la efímera banda de garage-rock de New York The Magicians, rebutjada gravar per diversos artistes i que el baixista Chip Douglas, amb una clara inspiració en les harmonies de The Beach Boys, va arranjar majestuosament.

Malauradament, Happy Together va ser una fita impossible d'igualar tot i què els "Tortugues" van intentar acostar-se al so psicodèlic imperant en el moment i van publicar un àlbum prou interessant, The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968), amb 11 tracks de diferents estils, entre ells l'esmentada CdD, composada amb la intenció de satiritzar el seu propi èxit, paròdia incompresa en el seu moment, abans de que Kaylan i el co-líder, el guitarrista Mark Volman, abandonessin la formació per integrar-se ni més ni menys que a The Mothers Of Invention, de Frank Zappa.

La primera de les dues versions anunciades, molt populars a casa nostra en el seu moment, corresponen a la del cantant, actor i presentador de TV italià GIANNI MORANDI, guanyador de diversos festivals, entre ells el de Sanremo de 1987, l'èxit més important assolí amb Linda Belinda (vegeu aquí), tanmateix una versió de Pretty Belinda, de Chris Andrews i la segona, a l'estil gypsy-rock i traduïda com Soy la que sufre por tu amor, la de les germanes Carmen "Carmela" i Edelina "Tina" Muñoz Barrull, conegudes artísticament com LAS GRECAS, el tema més conegut de les quals fou Te estoy amando locamente, amb aquells impagables vocables "locamenti" i "simeaconvenzo" (vegeu aquí), amb la que van obtenir una fama i una fortuna tan mal administrades, sobretot per una Tina que, afectada d'esquizofrènia i addicta a les drogues, moriria en la indigència, víctima de la sida, als 37 anys.

I bé, si algun seguidor es pregunta que hi pinten Morandi i Las Grecas en aquest blog, la resposta és que es tracta de la meva aportació personal a la data d'avui, a la que m'he referit a l'inici del post.

- THE TURTLES. Elenore. The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968). 

People Get Ready (Curtis Mayfield & The Impressions)

MN(I)O 11:
El post número 11 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada [MN(I)O] del blog tracta d'un artista  la vida del qual va derivar de la glòria a l'infortuni. Al compositor, guitarrista, cantant i productor CURTIS MAYFIELD la primera li va arribar ben aviat amb el grup de rhythm & blues, funk i soul THE IMPRESSIONS, que va formar als 16 anys i, amb la retirada de Jerry Butler, va liderar des dels 18, amb els que va publicar discos sensacionals com l'homònim The Impressions (1963), Keep On Pushing (1964), People Get Ready (1965) i mitja dotzena més, fins al 1970 en que va iniciar, tanmateix, la seva carrera en solitari.

Una carrera de 25 anys de la que en podem destacar tres àlbums més, Curtis (1970), Curtis/Live! (1971) i, provablement, el més important de la seva discografia, Super Fly (1972), banda sonora original (BSO) de la pel·lícula del mateix títol, que relatava la vida dels joves dels guetos i la seva relació amb la pobresa, les drogues i el crim, el que donaria lloc a un subgènere cinematogràfic anomenat blaxpoitation, el film més conegut del qual fou Shaft (1971) amb Isaac Hayes com autor de la BSO.

Super Fly va marcar el zenit de la carrera d'un Mayfield que, amb el seu estil particular i força admirat de tocar la guitarra, els innovadors arranjaments amb influències llatines i el seu inconfusible falset va ser un referent de l'anomenat “soul de Chicago”, i per la reivindicació de l'orgull de pertànyer a la comunitat afro-americana fins a l'extrem que algunes de les seves composicions van patir censura radiofònica, va ser considerat, juntament amb James Brown i Sly Stone, un heroi per la causa dels drets civils, però el fet de que la seva estrella s'anés apagant en els 20 anys següents no va ser el motiu de l'infortuni que esmentava a l'inici...el pitjor estava per arribar.

I va ser que, al 1990, un accident a l’escenari, en el que li va caure a sobre un equip de llum, el va deixar tetraplègic, el que li va comportar greus problemes econòmics dels que el va ajudar a sortir la publicació d’un disc d’homenatge, All Men Are Brothers-A Tribute To Curtis Mayfield (1994), gravat per estrelles com Eric Clapton, Bruce Springsteen, Gladys Knight, Aretha Franklin, Stevie Wonder, Steve Winwood, Elton John o Rod Stewart, interpretant aquest, precisament, la CdD d’avui, el que ha fet en diverses ocasions (vegeu aquí i aquí).

Un disc que va suposar, a més a més d'econòmica, una injecció de moral al nostre heroi que, tot i què enllitat, va tenir esma de gravar el disc final, New World Order (1996), abans que la seva salut, consumida també per una diabetis per la que van haver-li d'amputar una cama, es deteriorés fins a la seva prematura mort, el 1999, amb 57 anys, per motius que no es van donar a conèixer.

La CdD triada, com no podia ser d'una altra manera, és la que dona nom al tercer i més fluix dels discos amb The Impressions esmentats a l'inici del post però amb la que tothom l'identifiquem i que ha estat versionada per multitud d'artistes de totes les èpoques. Una composició d'aire gospel que utilitza la metàfora del tren com a ruta d'escapament cap al nord dels esclaus fugits dels estats del sud abans de la Guerra Civil dels Estats Units (“La gent es prepara, hi ha un tren que ve, no cal equipatge, només pujar-hi, només necessites tenir fe...”, diu) i que va ser profusament utilitzada pels moviments civils contra la carrera armamentística i la guerra del Vietnam.

          People get ready

          There's a train a comin'

          You don't need no baggage, you just get on board

          All you need is faith...

- CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS. People Get Ready. People Get Ready (1965).

Psycho Star (King Tuff)

Kyle Thomas és un artista nascut a Vermont i resident a l'altra punta dels USA, a Los Angles, Califòrnia, que va començar a tocar diversos instruments de ben petit i va gravar el seu primer CD amb mitjans propis, DIY (Do it yourself) com en diuen els angloparlants, al temps que participava en altres projectes musicals, entre ells The Muggers, la banda d'acompanyament d'un conegut del blog, Ty Segall.

Reeditat el seu debut, Was Dead (2008), per The Colonel Records, ha estat la poderosa Sub Pop la que ha llançat, sota un àlies, KING TUFF, que juga amb les inicials del seu nom de pila, els àlbums posteriors, l'homònim King Tuff (2012), Black Moon Spell (2014), el que li comportaria més reconeixement i l'esgotadora gira de presentació del qual, durant uns quants anys arreu del mon, va posar en risc la seva salut física, mental i artística, i el darrer, The Other (2018), publicat fa només uns mesos.

El seu estil mescla eclècticament el pop, el garage-rock, el glam i la neo-psicodèlia, amb influències de les dècades dels 60, 70 i 80, probablement dels discos escoltats a casa dels seus pares, i ha calat molt bé entre l'audiència però per a aquest darrer treball sembla haver volgut tornar als orígens i s'ho ha fet quasi bé tot ell sol. Composa, canta i toca tots els instruments, a excepció de la bateria, en mans de l'esmentat Segall, i el saxofon de Mikal Cronin i, això sí, per a les veus acompanyants, conta amb la participació de Greta Morgan i de dos altres coneguts, Jenny Lewis, la ex-RiloKiley, i Kevin Mörby.

Un àlbum que s'obre amb el tema homònim The Other, amb un orgue atmosfèric que, a l'igual que el que el tanca, No Man's Land, ens evoca a Jason Pierce i els seus Spiritualized, recentment protagonistes del blog, seguit de nou tracks més, dels que en destacaria altres com Raindrop Blue, Thru The Cracks i la CdD.

Es tracta del número quatre, Psycho Star, en el que, amb un espectacular envolcall de psych-rock i rhythm & blues (atenció al baix de base funky i al riff d'orgue), reflexiona sobre com els humans som els únics extraterrestres que no encaixem en un planeta exuberant que, convertit en un infern de bogeria i destrucció, estaria millor sense nosaltres.

          Looking out my window

          Threre’s no doubt about it

          We don’t belong in this world

          Be better off without us

- KING TUFF. Psycho Star. The Other (2018).

God (John Lennon/Plastic Ono Band)

Al cap d'uns mesos de la separació de TheBeatles, a primers de desembre de 1970, JOHN LENNON va publicar l'LP que iniciaria una carrera en solitari sobtadament truncada, exactament una dècada després, amb el seu vil assassinat, demà farà 38 anys.

Un àlbum que amb el pas del temps ha estat qualificat d'obra mestra però que en el seu lliurament va obtenir un èxit comercial molt inferior a la seva continuació, el molt més "amable" Imagine (1971) (vegeu aquí). I és que, a diferència dels darrers discos dels fab four, aquest John Lennon/Plastic Ono Band (1970), de títol homònim al de la banda conceptual al que està acreditat, és una obra de presentació austera, para la gravació de la qual l'autor va contar únicament amb una secció rítmica formada per Ringo Starr a la bateria i Klaus Voorman, un antic company de la època d'Hamburg (vegeu aquí) al baix, interpretant ell totes les guitarres i la majoria de parts de pianos, a excepció de dos temes, Love, en que ho fa un vell conegut del blog, Phil Spector (vegeu aquí), coproductor del disc, amb el mateix Lennon i la seva esposa Yoko Ono i, ja us ho avanço, la CdD, God, a la que el toca Billy Preston, a qui molts anomenen "el cinquè beatle".

Un àlbum composat en un moment particular de la seva vida, sortint d'un tractament de "teràpia primària", tècnica ideada per un tal Dr. Arthur Janov, amb el que intentava alliberar el dolor reprimit per males experiències a la infantesa, que es tradueix en unes acurades lletres auto-referencials, tan difícils com gratificants, en les que passa revista, per exemple a Mother i a My Mummy Is Dead, a la pèrdua de fe en els seus pares, a la lluita de classes (Working Class Hero), a la desesperació (Isolation), la soledat (Look At Me), també a l'amor (Love) i l'optimisme (Hold On) o a la renuncia als herois de la cultura popular, a God, la CdD.

Una devastadora composició, aquesta, basada en una regla repetitiva en la que, desprès de descriure Déu (God) com "un concepte amb el que mesurem el nostre dolor", llança un impactant missatge generacional, esmentant falsos ídols de tots els temps, salvadors externs en els que reconeix no creure (I don`t believe...) com Hitler, Jesús, Kennedy o Buda, culminat amb els més moderns, Elvis, Bob Dylan (a qui es refereix pel seu veritable cognom, Zimmerman) i els mateixos Beatles, per acabar, desprès d'un silenci que talla la respiració, enunciant les seves noves prioritats: 

   

          I just believe in me

          Yoko amb me

seguit del trist epíleg en el que declara repetidament:

     

          The dream is over (el somni s'ha acabat).

Una de les cançons més valentes mai enregistrades a la història del rock. Jutgeu, esforçats seguidors del blog!

- JOHN LENNON/PLASTIC ONO BAND. God. John Lennon/Plastic Ono Band (1970).

Human Performance (Parquet Courts)

PARQUET COURTS és un quartet integrat pels compositors, guitarristes i cantants Andrew Savage (autor, a més a més, de les lletres i del disseny gràfic dels discos) i Austin Brown i la secció rítmica formada per Sean Yeaton al baix i Max Savage, el germà d'Andrew, a la bateria.

Provinents de Texas i assentats a New York, el seu estil no beu tant del seu lloc d'origen com del d'adopció, amb influències de bandes mítiques locals com Ramones, Velvet Underground, Talking Heads o contemporànies com The Strokes, amb un resultat tan enèrgic com sorollós que podem qualificar de post-punk, francament allunyat del de tantíssimes bandes que "pululen" avui pels carrers de Brooklyn.

Des del 2011 han publicat cinc àlbums, el darrer dels quals, Wide Awake! (2018), amb la inesperada producció d'un conegut del blog, Danger Mouse (vegeu aquí), fa només uns mesos, dels que en destacaria el segon, Light Up Gold (2012) i quart, Human Performance (2016), el meu preferit.

Un disc, el primer editat per l'afamada Rough Trade Records, de Londres, en el que, per primera vegada participen, tot i què simbòlicament, els quatre membres com a compositors, gravat al llarg d'un any als estudis Dreamland, de New York, als Sonelab de Massachusetts i als de Wilco, a Chicago, el líder dels quals, per cert, Jeff Tweddy, hi participa com a guitarrista en dos temes, l'inicial Dust i Keep It Even, a l'igual que Justin Pizzoferrato tocant la botzina d'un cotxe i D. Crystal amb un sorprenent interludi de flauta a la CdD.

Una composició inspirada en un pensament crític, no exempt de sentit del humor, envers l'alienació de la vida moderna, en una ciutat com NYC, a la que, per exemple, la gent, mentre espera els autobusos o trens, no para de mirar cap avall, atenta als missatges de text, que ha situat a A. Savage com un dels millors lletristes de rock de la seva generació.

Escolteu, doncs, l'homònima Human Performance, seqüenciada com a segon track, de la que en destacaria uns cors en capes que, amb una tècnica coneguda com a "blocatge múltiple" que recorda la producció de Tony Visconti per al "Heroes" de David Bowie (vegeu aquí), van sonant més desesperats i llunyans:

               Witness and know, fracture and hurt

               Eyes in the fire, blink unrehearsed

               Shield like a house, closing its doors

               Curved in the dark, rinses of yours.

- PARQUET COURTS. Human Performance. Human Performance ((2016).

While You See A Chance (Steve Winwood)

Steve Winwood 5:

El cinquè i definitiu post sobre STEVE WINWOOD versarà sobre la seva etapa en solitari, una vegada liquidats els projectes anteriors, l’Spencer Davis Group amb el que, encara adolescent, va sorprendre el món amb el seu personalíssim estil vocal, i Traffic, en les dues etapes del qual, amb l'interludi del fallit Blind Faith, es va consagrar com un dels artistes més influents de la seva generació.

Una etapa com a solista en la que, des de 1977 fins fa deu anys, ha publicat una desena d'àlbums dels que en destacaria tres, el segon, quart i sisè de la seva discografia, Arc Of A Diver (1980), Back In The High Life (1986) i Roll With It (1988), tots de la que va ser la seva dècada daurada dels 80.

Uns LP's amb un so caracteritzat pel pop, el rhythm & blues, el blue eyed soul  (el que no conegueu el concepte vegeu aquí) i el jazz, amb els teclats com a instrument principal, en el primer dels quals, com diem en català, "interpreta tots els papers de l'auca", és a dir, composa, grava, produeix, toca tots els instruments i canta, amb la col·laboració de diversos lletristes, l'únic punt feble que li reconec al petit "geni de Birmingham", estratègia que canviaria en el segon, en el que participen artistes tan selectes com Chaka Khan, Nile Rodgers, James Taylor o Joe Walsh.

I si, arribats aquí, algun jove seguidor del blog es pregunta perquè un artista la influència del qual ha perdurat en diverses generacions de músics no és prou conegut pel públic massiu, la meva interpretació és que durant molt temps ha estat allunyat del primer pla, treballant com a músic de sessió, extraordinàriament cotitzat, per a la gravació de discos d'artistes tan diversos com George Harrison, Jim Capaldi (el seu col·lega a Traffic), Sandy Denny (la ex-Fairport Convention), Marianne Faithfull, John Martyn, Toots & The Maytals o la Fania All Stars, però també perquè, fruit del seu caràcter discret, ha portat una vida allunyada de qualsevol escàndol, repartida entre Nashville, Tennessee, i la campinya anglesa.

Com a CdD he triat un tema del meu àlbum favorit d'aquesta etapa. Arc Of A Diver, enregistrat amb la més absoluta llibertat al seu estudi particular a una granja de Gloucestershire. Un disc de 7 tracks amb música de Winwood i lletres de Will Jenning (i, testimonialment, de Vivian Stanshall i George Fleming), dels que en destacaria l'inicial, While You See A Chance, l'homònim Arc Of A Diver, Spanish Dancer i Night Train, entre el primer i darrer dels quals he dubtat fins a l'últim moment per escollir com CdD, ja que el compromís del blog és, com sabeu, triar-ne una i només una cada setmana.

- STEVE WINWOOD. While You See A Chance. Arc Of A Diver (1980).

Talking Straight (Rolling Blackout C.F.)

Els Rolling Blackouts Coastal Fever, coneguts també per l'abreviatura ROLLING BLACKOUTS C.F., son una banda de Melbourne, Austràlia, liderada per tres cantants guitarristes, una acústica, Fran Keaney, i dues elèctriques, Tom Russo i Joe White, els dos primers compositors principals, acompanyats per un baixista, Joe Russo, germà de Tom i un bateria, Marcel Tussie.

Desprès d'editar dos EP, Talk Tight (2016) i The French Press (2017), molt ben acollits per crítica i fans, fa un mesos van debutar en format LP, tot i què no gaire més llarg, deu temes en poc més de 35 minuts, amb Hope Downs (2018), l'àlbum que, en la meva opinió, els ha de consagrar.

I això que el seu estil no podem dir que sigui gens original, ja que veu de l’indie-rock de guitarres que va fer furor fa 30 anys i que actualment sembla estar una mica desfasat...però que encara entusiasma a l'autor d'aquest blog. Un estil que, inevitablement, ens recorda els seus paisans The Go-Betweens, així com a tantes bandes "de guitarres" que els seguidors de la CdD coneixeu, com The Cure, REM, The Modern Lovers, Television o els primers The Strokes, el so dels quals, gràcies a la producció de Liam Hudson, han actualitzat.

Un so que es caracteritza per l'encreuament de les guitarres, tan càlides com passionals, amb unes lletres que, tot i què en algun moment perds el significat literal, transmeten frustració per l'estat general del món que ens toca viure, aquesta sensació "d'estar a tocar el buit i trobar on aferrar-te" que evoca el títol del disc, pres del d'una mina a cel obert del centre del seu país.

Un àlbum del que destacaria temes com l'inicial An Air Conditioned Man i altres com Mainland, Cappucino City i la CdD, és clar. Seqüenciada en segon lloc i una de les minoritàries composicions de White (cosí de Keaney, per cert), Talking Straight és un tema post-punk en el que l'autor, en un entorn de noies i cotxes, amb una tal Jenny i el seu coupé com a protagonistes:

     All day, I listen out for Jenny's old coupe

     Midnight blue, it's faded, but she's always been true...

es pregunta, ja ho veieu, filosofia pura, "d'on prové el silenci, on s'origina l'espai?" :

     I wanna know

     I wanna know where the silence comes from

     Where space originates

- ROLLING BLACKOUTS C.F. Talking Straight. Hope Downs (2018).