Els americans Scott
McCaughey, dels grups The Young Fresh Fellows i The Minus 5 i
músic d'acompanyament en les gires dels mítics REM, i el guitarrista
d'aquests, Peter Buck, vessats en mil projectes paral·lels amb
altres artistes, en un viatge a Noruega per participar en el Ice Station
Vadso Festival, van conèixer dos talents locals, el guitarrista Frode
Stromstad i el bateria Arne Kjelsrud Mathisen, de les bandes I Was
A King i Heroes & Zeros, respectivament, amb els que de seguida
van establir gran complicitat, fruit de la qual, a base d'intercanviar-se
pistes d'un continent a l'altre, va ser l'EP Sun Station (2017), amb el
"super-grup" batejat com THE NO ONES.
I van quedar tan contents del
resultat que, el mateix 2017, els europeus van volar a Portland, Oregon, on en
cinc dies van gravar un LP, amb lletres majoritàriament composades i cantades
per McCaughey (pronunciat Mac-COY), les mescles del qual es van ajornar a causa
d'un vessament cerebral d'aquest. I no ha estat fins fa uns mesos, una vegada
recuperat i llest per editar-lo, que el disc ha vist la llum amb l'irònic títol
de The Great Lost No Ones Album (2020).
Tretze tracks que se
us passaran volant en una mica menys de 40 minuts, en els que, com era
d'esperar, escoltarem un compendi de power-pop i indie-rock que
ens recordarà tant a les bandes mare dels quatre i d'alguns convidats com Patterson
Hood (de Drive-By Truckers), Andrew Rieger (de Elf Power)
o Debbi Peterson (de The Bangles) com a altres conegudes del blog
com The Byrds, Big Star, Dinosaur Jr, The Posies, The Dream Syndicate o The Jayhawks.
Un disc de guitarres vibrant
i enèrgic, amb melodies immunes al pas del temps, composades i interpretades
amb una solvència sense parangó, com Clementine, Too Blind To Believe, Turn
Again o la gemma power-pop que l'enceta i he triat per a CdD d'avui,
No One falls Alone.
- THE NO ONES. No One
Falls Alone. The Great Lost No Ones Album (2020).
Seydou Koné, fill de pare musulmà i mare cristiana, era un nen entremaliat, l'àvia del qual l'anomenava “bandit”, en francès igual que en català, però amb un accent de la seva llengua, el dioula, que sonava com a “blondy “(res a veure, per tant, amb el color ros), al que, posteriorment, l'interessat va afegir la primera lletra de l'alfabet grec quedant el nom artístic d’ALPHA BLONDY, el que vindria a ser "el primer bandit".
Però això seria després del seu pas pel Hunter College de Nova York i l’American Language Program de la Universitat de Columbia, on s'estava preparant per a professor d'anglès, que abandonaria quan, aquest seguidor d'artistes de rock anglosaxons, va escoltar Bob Marley i va decidir tornar a la seva Costa d'Ivori natal per dedicar-se a la música.
Una activitat en la que va ser fonamental l'ajuda del seu amic i productor de TV Fulgence Kassi, que el va donar a conèixer i així donar lloc a una llarga carrera en la que, acompanyat de la banda Solar System, es convertiria en un dels cantants més populars d'Àfrica, en base al seu estil, un roots-reggae amb tocs africans, i unes lletres, interpretades en diversos idiomes com el francès, l'anglès i el dioula (i, ocasionalment, en àrab i hebreu), compromeses en temes polítics i socials com la unitat africana o, en base als seus coneixements del Corà, la Bíblia i la Torà, de les religions musulmana, cristiana i jueva (God Is One és el títol d'una de les seves cançons) i el seu esforç en ajudar a multitud de projectes socials com l'educació i els micro-crèdits a les dones, la cura de malalties endèmiques de l'Àfrica Occidental o la lluita contra les mines anti-persones.
Una carrera en la que debutar amb l'LP Jah Glory! (1982), seguit d'una dotzena i mitja més, fins al darrer, Human Race (2018), dels que en destacaria alguns com Cocody Rock!!! (1984), gravat a França, país en el que assoliria una gran popularitat, Apartheid Is Nazism (1985), Jérusalem (1986), en el que van participar The Wailers, Masada (1992) o Merci (2002), amb els que ha exercit una gran influència en posteriors artistes africans de reggae, com veurem un propers post a la secció "Africana" del blog.
Com a CdD he triat el tema homònim de l'esmentat Apartheid Is Nazism, una de les dues interpretades majoritàriament en anglès d'un àlbum que resistiria la comparació amb l'obra del seu referent. Nou tracks basats en el baix i la bateria característics del reggae jamaicà, als que afegeix percussions africanes, vents i veus que li proporcionen un atractiu especial, dels que en destacaria, a més a més, la inicial, Afriki, Jah Houphouet o Sabe Allah Y'e.
Així, doncs, amb permís de l'autor, us convido a demanar els americans a trencar el coll a l'apartheid:
America, America, America
Break the neck of this apartheid
America, America, America
Break the neck of this apartheid
- ALPHA BLONDY. Apartheid Is Nazism. Apartheid Is Nazism (1985).
Les germanes Este,
Danielle i Alana Haim, multiinstrumentistes foguejades des
de la infància als escenaris (com podeu comprovar aquí), acompanyant els seus pares, músics amateurs, i,
posteriorment girant amb professionals coneguts del blog com Jenny
Lewis (ex Rilo Kiley) o Julian Casablancas (ex The Strokes),
van comptar amb el bateria Dash Hutton per formar el seu propi projecte,
anomenat amb el seu cognom, HAIM.
Una
banda que parteix del pop-rock dels 60 i 70 que escoltaven a casa, al
que afegeixen estils posteriors com el synth-pop dels 80 i el rhythm
& blues dels 90, amb influències de notables dones de totes les èpoques
com Joni Mitchell (i l'esperit Laurel Canyon), Madonna, Alanis
Morissette, Sheryl Crow, Rihanna, Taylor Swift però,
sobretot, de Stevie Nicks i Christine McVie, les vocalistes de Fleetwood Mac, amb qui sovint se les ha comparat.
Un grup amb dos
primers LP, Days Are Gone (2013) i Something To Tell You (2017),
que van augurar unes expectatives que s'han complert en el darrer Women In
Music Pt. III (2020). Un disc per a la gravació del qual les de Los
Angeles, Califòrnia, van haver de superar múltiples adversitats com la mort de
la millor amiga de l'Alana, la diabetis 1 de la Este i la depressió a
conseqüència del diagnòstic de càncer de testicle de la seva parella, Ariel
Rechtshaid, co-productor juntament amb Rostam Batmanglij (ex Vampire
Weekend), que han quedat reflectides en les lletres de Danielle.
Un àlbum
de títol satíric ("Dones a la música") que podeu trobar escrit amb
l'acrònim WIMPIII, amb uns arranjaments impecables basat en el pop
comercial però amb elements de tota mena de gèneres com el garage-rock,
folk, country, reggae, R&B, funk, jazz, hip-hop, electrònica...sovint
barrejats dintre d'un mateix dels seus 16 tracks, la majoria acreditats
al trio de germanes i als productors.
Un LP
que comença amb una introducció de saxo en un tema dedicat a la seva ciutat, Los
Angeles, instrument que reapareix en un dels tres "bonus tracks"
finals, Summer Girl -en el que, en base al sampler de la mítica Walk
On The Wide Side (Transformer, 1972), acrediten com al co-autor a Lou Reed- i del que en destacaria altres com I Know Alone, Gasoline, Don't
Wanna, I've Been Down o la CdD, The Steps, amb l'irresistible
tornada:
Every time I think that I've been
takin' the steps
Al tercer
capítol de la sèrie Berman/Malkmus repassarem breument la trajectòria d’STEPHEN MALKMUS
després de la dissolució de Pavement, la banda que va liderar als anys
90.
Una
carrera en la que el de Santa Mònica, Califòrnia, va debutar amb l'homònim StephenMalkmus (2001), acompanyat per membres de Silver Jews,
incloent el mateix David Berman, posteriorment substituïts per un
grup estable, THE JICKS, integrat per la baixista Joanna Bolme,
el guitarrista i teclista Mike Clark i fins a quatre bateries diferents,
per si us interessa: John Moen, el primer; Joe Plummer, només uns
mesos; Janet Weiss, la ex-Sleater-Kinney, i el darrer, Jake
Morris.
Unes formacions
amb les que gravaria mitja dotzena de discos, dels que us recomano el quart, Real
Emotional Trash (2008) i l'últim, Sparkle Hard (2018), a partir
del qual ho faria en solitari amb dos obres més, Groove Denied
(2019), amb un sorprenent gir electrònic, i el recent Traditional Techniques
(2020), ara amb caires psico-folk-rock, al que dedicarem un futur post.
Com a
CdD he triat un tema de l'esmentat Sparkle Hard, àlbum del que el primer
que em va cridar l'atenció va ser la caràtula, amb aquesta imatge d'una
embarcació navegant per la badia de Cadaqués (Alt Empordà) amb una
intensa brillantor que fa honor al seu títol, que agradarà als antics fans de
Pavement alhora que als qui no teníeu la sort de conèixer aquesta icònica banda
d’indie-rock americà ni al seu frontman.
Un disc
enregistrat a Portland, Oregon, on resideix des de fa temps, produït per Chris
Funk, de The Decemberists, amb lletres compromeses com poques vegades
en la seva discografia sobre temes com Facebook o els moviments Black
Lives Matter (amb una referència explícita a la mort de Freddie Gray
a mans de la policia de Baltimore l'any 2015) o #MeToo, que comença amb
una introducció de piano amb la preciosa Cast Off, a la que segueixen 10
tracks més, totes acreditades a Malkmus, de les en destacaria algunes
com Solid Silk, amb uns preciosos arranjaments de corda i un sorprenent vocooder (o
auto-tunes), Middle America, Refute, amb la participació d'una
altra coneguda del blog, Kim Gordon, de Sonic Youth, i la
CdD, Shiggy, la més semblant al seminal Slanted And Enchanted
(1992).
- STEPHEN MALKMUS & THE JICKS. Shiggy. Sparkle Hard (2018).
El
protagonista del post d'avui és un músic la carrera artística del qual,
amb poc més de vuit mesos de durada, el va convertir en un autèntic "Pioner
del rock & roll". Una carrera tan curta com la seva vida, truncada als
17 anys en aquell accident d'avioneta del fatídic 3 de febrer de 1959, conegut
com "el dia que va morir la música" (vegeu aquí).
Parlem
de Ricardo Valenzuela, el fill de mexicans, nascut a prop de Los
Angeles, Califòrnia, qui, aconsellat per Bob Kane, que el descobriria i
contractaria quan liderava com a cantant i guitarrista el grup The
Silhouettes, va escurçar el nom, al temps que li donava un aire més
anglosaxó, a RITCHIE VALENS.
Un nom
amb el que, influenciat tant pel seu homònim Little Richard i el rockabilly
com per la música tradicional mexicana com el mariachi, va gravar dos singles,
un amb Come On, Let's Go/Framed (1958) amb el que es donaria a conèixer
i un altre amb qui obtindria una gran popularitat, amb Donna a la cara A
i una sorpresa a la B, una cançó popular del país dels seus ancestres que
interpretaria a ritme de rock i en castellà de la que es vendria més
d'un milió de còpies en pocs mesos.
Evidentment,
ens referim a La Bamba, una composició d'autor anònim el ritme de la
qual, conegut com a son jarocho, identifica l'estat de Veracruz, que
guarda una gran similitud amb una altra, Twist And Shout, composada per Phil
Medley i Bert Russell per a The Top Notes però famosa per les
seves versions a càrrec de The Isley Brothers i, sobretot, The
Beatles (vegeu aquí). Un tema que viuria una segona joventut en la versió de
Los Lobos, al biòpic La Bamba (Luis Valdez, 1987),
interpretat per Lou Diamond Phillips en el paper de Valens, de la que en
podeu gaudir tanmateix com a CdD d'avui, una vegada més, perquè qui no ha
escoltat i cantat algun cop?:
Para bailar La Bamba
Para bailar La Bamba se necesita una poca de gracia
KATIE VON
SCHLEICHER és una cantautora i
multiinstrumentista establerta a Brooklyn, Nova York, que a més a més de
co-liderar la banda Wilder Maker, manté una carrera solista en la que,
des del 2012, ha publicat quatre discos més ben acollits per la crítica musical
que pel públic general.
Una obra en
la que ha evolucionat del grunge, amb gravacions domèstiques de baixa
fidelitat (lo-fi) a la casa dels seus pares a Maryland, de les que en
destacaria Shitty Hits (2017) al pop de càmera del darrer, Consummation
(2020), amb una sonoritat espectacular.
Un àlbum amb
uns arranjaments i una producció impecables en el que els riffs de
guitarra indie i teclats electrònics que em recorden The Magnetic Fields conviuen amb balades malenconioses amb lletres concises i
introspectives -inspirades en la pel·lícula titulada aquí "Vértigo" (Alfred
Hitchcock,1958), de la que, en base al llibre A Field Guide To
Getting Lost (Rebecca Solnit, 2005), en fa una lectura personal des
de la perspectiva, no analitzada fins ara, de la dona assetjada, alternativa a
la de l'home obsessionat amb el que la solem associar- que interpreta amb un
fraseig que m'evoca una altra coneguda del blog, Kate Bush.
Un total de
tretze tracks de gènere i tempo variats, dels que, per sobre del singleCaged Sleep i els més comercials Loud i Hammer, us en
recomano especialment l'inicial You Remind Me, Nowhere, Messenger i la
CdD.
Una melodia
amb un ritme downtempo que crea una atmosfera molt particular,
inquietament fosca, en base a una veu xiuxiuejada, embolcallada de teclats,
percussió i centelleigs d'arpa, amb la que explora els seus sentiments,
fonamentalment l'aïllament i la ràbia acumulada, la cinematogràfica Brutality.
- KATIE VON
SCHLEICHER. Brutality. Consummation (2020).
Malgrat el seu nom, els MANCHESTERORCHESTRA no son oriünds
de la industrial urbs del nord-oest d'Anglaterra, bressol per altra part
de bandes conegudes del blog com Oasis, TheStoneRoses,
The Smiths o JoyDivision, ans al contrari, venen del sud dels USA, concretament
d'Atlanta, Georgia, la ciutat de la Coca-Cola.
Un grup liderat pel cantautor i guitarrista AndyHull -qui
recordareu que el divendres passat col·laborava en la CdD dels TouchéAmoré- que, des del 2006, ha publicat cinc àlbums, amb el darrer dels
quals, ABlack Mile To The Surface (2017), em van captivar.
Un disc gravat en format quartet, completat amb el seu cunyat Robert
McDowell a la guitarra i teclats, Tim Very a la bateria i AndyPrince
al baix en el que, de la mà de la productora CatherineMarks i
els co-productors JohnCongleton i Jonathan Wilson, han
abandonat tot rastre de post-hardcore per oferir-nos uns paisatges
sonors més sofisticats i emotius, "emo-pop" per als amants de
les etiquetes.
Onze tracks que fan referència al projecte internacional de recerca
sobre els neutrins i la desintegració dels protons, situat a l'antiga ciutat de
mineria d'or de Lead, South Dakota, conegut com a Deep Underground Neutrino
Experiment (DUNE), instal·lat a aquesta milla per sota de la superfície
terrestre a la que al·ludeix el títol. Una obra de maduresa amb històries
sobre el cicle de la vida adulta, com l'amor, la família, la paternitat, que us
convido a escoltar com a mi m'agrada -a l'antiga, podríem dir- d'una tacada i,
si pot ser, més d'una vegada, que a cada escolta hi descobrireu nous matisos,
sobretot si ho feu amb auriculars (no cal que us recordi de moderar el volum
per no perjudicar l'oïda), farcida de perles com The Maze, The Alien,
TheSunshine, la mateixa Lead SD o la que he triat com a
CdD d'avui.
Una narració en la que Hull estableix un paral·lelisme entre la seva
pròpia vida, quan deixa la esposa i el fill per anar de gira , i la dona que
enyora el seu marit, endinsat en la profunditat de la mina d'or, The Gold.
- MANCHESTER ORCHESTRA. TheGold. A Black Mile To The Surface
(2017).
