Seventeen (Sharon Van Etten)

La cantautora de New Jersey SHARON VAN ETTEN, de tornada de la Middle Tennessee State University on va ampliar els seus estudis, es va traslladar a Brooklyn, NY, on Kyp Malone, de TV On The Radio, la va empènyer a una carrera musical en la que ha publicat mitja dotzena d'àlbums.

Una discografia iniciada amb el semiacúsitic Because I Was In Love (2009), al que va seguir, ja en format banda, Epic (2010) i un tercer, Tramp (2012), en el que, amb la participació de coneguts del blog com els germans Aaron -productor del disc- i Bryce Dessner, de The National i Zach Condon, de Beirut, i altres com Matt Barrick, de The Walkmen, i Jenn Wasner, de Wye Oak, va obtenir un reconeixement que es va mantenir en el següent, Are We There (2014).

Malauradament, els seus seguidors hem hagut d'esperar cinc anys, amb la excepció de l'EP I Don't Want To Let You Down (2015), per veure editat nou material. Un temps que la protagonista d'avui va dedicar a fer d'actriu a sèries de TV com The OA o Twin Peaks, a composar bandes sonores, a estudiar psicologia...ah! i, després de trencar amb la seva parella durant deu anys i formar-ne una altra amb el seu bateria, i actual mànager, Zeke Hutchins, ser mare.

Cinc anys de silenci discogràfic que han valgut la pena donat el resultat, Remind Me Tomorrow (2019), l'àlbum més madur que hagi gravat, fruit de les experiències acumulades durant aquest període, amb una bona part, per què no dir-ho?, de caos, com bé transmet la fotografia de la portada. Un disc en el que han tingut un pes essencial John Congleton, el famós productor de dones que els seguidors de la CdD coneixeu prou bé, com Angel Olsen o "Annie" Clark (aka St. Vincent), i el multiinstrumentista Jamie Stewart, de  Xiu Xiu, que han incorporat sintetitzadors i loops de bateria a una obra dominada fins aleshores per les guitarres.

Un disc de 10 tracks de les que m'agraden especialment la inicial I Told You Everything, No One's Easy To Love, Jupiter 4, per sobre d'altres com Malibu o Stay (una declaració d'amor al seu fill Denver), amb clares influències d'una altra amiga nostra, Lana Del Rey, i del que, a l'hora de triar-ne una com a CdD d'avui, no hi ha cap dubte, donat que la seqüenciada en el número sis és, probablement, el tema més pop que hagi composat mai.

Em refereixo a Seventeen (disset), una evocació nostàlgica de la seva adolescència en la que reflexiona sobre com anem creixent i canviant fins a trobar el nostre lloc al món en forma de crescendo a l'estil...ejem! de The E. Street Band, que us deixarà sense alè i del que en podeu gaudir en el videoclip, una oda a Nova York, dirigit per Maureen Towery i en un directe al Festival de Glastonbury de l'any passat.

- SHARON VAN ETTEN. Seventeen. Remind Me Tomorrow (2019).

< />

Stay (Mark Lanegan)

L’estranya parella (La bella i la bèstia) -1:

La confluència de dos artistes d’estils tan allunyats semblava tan improbable que he decidit anomenar la sèrie d’aquest quatrimestre com la famosa obra, The Odd Couple (Neil Simon, 1965), portada al cinema (Gene Saks, 1968) amb Jack Lemmon i Walter Matthau com a protagonistes i a teatres d’arreu del mon, i concretament a casa nostra, amb el títol de “L’estranya parella”, amb els entranyables Joan Pera i Paco Morán.

Una atípica parella -formada pel bregat cantautor americà MARK LANEGAN i la escocesa ISOBEL CAMPBELL, cantant i violoncel·lista que va formar part inicialment i sempre a l’ombra de l’indiscutible Stuart Murdoch, dels meus estimats Belle & Sebastian- que entre el 2006 i el 2010 va donar com a fruit tres interessants àlbums que repassarem en el següent post sobre aquests a qui molts del seus fans es refereixen com “la bella i la bèstia”.

Una col·laboració a l’acabar la qual vaig perdre la pista de la de Glasgow fins fa uns mesos en que va publicar probablement el seu millor treball, There Is No Other (2020), poques setmanes abans de que ho fes Lanegan amb Straight Songs Of Sorrow (2020), el darrer d’una dilatada discografia que intentaré resumir tot seguit.

Una carrera iniciada al seu estat natal de Washington, superant alguns problemes amb la llei per culpa d’unes addicions que el perseguiran tota la vida, liderant el grup de grunge amb tocs psicodèlics Screaming Trees, amb els que, jugant en una categoria inferior a bandes que dominaven la escena a Seattle com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Alice In Chains, va publicar set LP’s, dels que en destacaria el sisè, Sweet Oblivion (1992),  al temps que iniciava una carrera en solitari que ha compaginat amb múltiples projectes, a més a més del que ens ocupa amb la Campbell, com l’efímera “superbanda” Mad Season, Queens Of The Stone Age (QOTSA), The Twilight Singers i The Gutter Twins (tots dos amb un altre vell conegut del blog, Greg Dulli, de The Afghan Wigs) o Soulsavers i col·laboracions diverses amb artistes com UNKLE, Slash (de Guns N’ Roses), Warpaint, Massive Attack, Moby, Neko Case (de The New Pornographers), Duke Garwood o Josh Homme (el líder dels QOTSA).

Tornant a la seva carrera com a solista, que ja va per als 30 anys, ha publicat una dotzena d’àlbums, dels que, per sobre del seu debut, The Winding Sheet (1990), en el que el van acompanyar ni més ni menys que Kurt Cobain i Krist Novoselic (de Nirvana), en destacaria el segon, Whiskey For The Holy Ghost (1994), Scraps At Midnight (1998), I’ll Take Care Of You (1999), un disc de versions de temes d’artistes diversos com Tim Hardin, Eddie Floyd i Booker T. Jones o del seu admirat Jeffrey Lee Pierce (el líder de The Gun Club); Field Songs (2001), Bubblegum (2004), en el que, entre altres, hi van participar el seu amic Josh Homme i Nick Oliveri (també QOTSA), Greg Dulli, PJ Harvey, Izzy Stradlin i Duff McKagan (de Guns N’ Roses) i Wendy Rae Fowler, la seva ex, acreditats com The Mark Lanegan Band; Blues Funeral (2012) i el darrer, l’esmentat Straight Songs Of Sorrow, al que dedicarem el quart post.

Una prolífica carrera marcada pel blues dels seus amors, al que ha incorporat elements del folk, el rock alternatiu i la electrònica, amb la seva envejable veu de tenor en primer pla i de la que he de triar dues CdD, per als post números 1 i 4, previstos per a les properes setmanes. I començarem per un disc que, tot i poder-se considerar inferior a d'altres abans esmentats, té un significat especial per a mi, pel fet de ser aquell amb el que el vaig conèixer. Em refereixo al també esmentat Scraps At Midnight, el tercer de la seva discografia en solitari, gravat al Rancho de la Luna, en ple desert californià de Joshua Tree i co-produït amb el seu col·laborador habitual, Mike Johnson, conegut també per ser el baixista que va substituir a Lou Barlow als Dinosaur Jr. el líder dels quals, J. Mascis, contribueix per cert en un tema interpretant el piano. 

Un àlbum terapèutic en el que Lanegan, a l'alta d'un centre de rehabilitació del que en va sortir reforçat, (si em permeteu el tòpic) exorcisa els seus dimonis, que no son pocs, amb texts al voltant de la pèrdua, el pecat i la redempció, en dotze tracks que interpreta amb una passió que, per moments, evoca mites com John Cale, Tom Waits o Nick Cave, dels que en destacaria l'inicial, Hospital Roll Call, Hotel, Whells, la coda final de més de vuit minuts, Because Of This, i la CdD, Stay, una commovedora balada en la que un amant abandonat suplica poder romandre al costat del seu objecte de desig, i no és tan el que diu sinó la entrega amb la que ho fa, com podeu comprovar a la tornada:

          Down like the rain, down like the rain

          Comin' down like the rain comin' down

          Oh I wanna be there by your side

          'Cause this feels like dyin', babe

          Let me stay around , let me stay around.

 - MARK LANEGAN. Stay. Scraps At Midnight (1998).

Hey Jude (The Beatles)

A l'hora de triar la Cançó del Divendres (CdD) d'avui, data en la que aquest blog compleix 10 anys, no ho he dubtat gens, l'elecció ha estat fàcil, es tracta del primer disc que em vaig comprar...o, més ben dit, em van regalar els pares, pel Nadal del 1968, juntament amb un  "tocadiscos", monoaural, com era habitual a l'època, fetitxe a la meva adolescència i que m'acompanyaria fins que, ara sí, em vaig poder permetre  un equip hi-fi amb el meu segon sou de MIR.

Un single, el primer editat pel flamant segell Apple Records, gravat durant les sessions de The Beatles (1968), conegut popularment com The White Album, tot i què sense cap previsió d'incloure'l en el doble LP, amb Revolution, un tema de John Lennon a la cara B i un de Paul McCartney a la A, la CdD, Hey Jude.

Una composició anomenada inicialment Hey Jules, nom que Macca, per la seva millor sonoritat, va decidir canviar per Jude, amb la intenció de consolar a Julian, el nen de cinc anys fill de John Lennon i Cynthia Powell que acabaven de divorciar-se amb motiu de la nova relació del primer amb Yoko Ono. Una intencionalitat que no va quedar clara en el seu moment, fins al punt que el narcisista beatle es pensava que anava dedicada a ell mentre el destinatari trigaria un quart de segle a descobrir l'estima que llavors l'encara amic del seu pare sentia per ell.

Una cançó inusualment llarga per a la època, amb la dificultat que això representava per a la seva difusió a les emissores de radio, que es va convertir en el single més reeixit dels fab four i un dels més venuts de la història. Un tema de 07'11", gravat als Trident Studios, que ja disposaven d'un equip de vuit pistes, contra les quatre habituals dels d'EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road), dividit en dues parts ben diferenciades, una primera, de tres minuts, en la que la versàtil veu de McCartney, recolzada inicialment en el piano, al que es van afegint els altres instruments, amb una estructura convencional vers-tornada, al final de cada qual repeteix un breu "Na-na-na-na", fins a la quarta, en que canvia a una coda en la que la resta de la banda, acompanyada d'una orquestra de 36 membres, dirigida pel productor George Martin, repeteix a mode de mantra l'èpic "Na-na-na-na...Hey Jude" durant quatre minuts fins acabar en un efecte fade out (fos final).

Com els seguidors del blog haureu pogut comprovar per les CdD que l’han precedit en aquests deu anys, no la considero ni molt menys entre les millors de la discografia de The Beatles però les circumstàncies la van fer, per a mi, quelcom especial, ja es diu que “la primera vegada (en aquest cas el primer disc) mai no s’oblida”.

Som-hi doncs amb vídeo de Michael Lindsay-Hogg, amb un protagonistes als que es veu ben poc motivats...

          Hey Jude, don't make it bad
          Take a sad song and make it better
          Remember to let her into your heart
          Then you can start to make it better...

...fins al moment de la coda, quan som convidats a sumar-nos als cors i tot cobra vida:

          Na-na-na-na...Hey Jude.

 - THE BEATLES. Hey Jude (1968).

Born To Be Wild (Steppenwolf)

Els meus amics "de tota la vida", alguns d'ells seguidors del blog, podran confirmar que el pòster que il·lustra la CdD d'avui va presidir durant uns anys l'estudi que tenia instal·lat a les golfes de casa i en el que, d'adolescents, passàvem tantes hores xarrant i, és clar, escoltant música.

És una icònica imatge de la pel·lícula Easy Rider (1969), dirigida per Dennis Hopper i interpretada per ell mateix, acompanyat per Peter Fonda, en un viatge cap al carnaval de Nova Orleans, el famós Mardi Gras, i pel sud dels USA, en el que es posaran en un embolic que els durà a la presó, on coneixen un advocat borratxo, interpretat per Jack Nicholson, que els ajudarà a sortir-ne i s'unirà al grup. Un film que va esdevenir un paradigma de la contracultura però que a mi no em va agradar gens ni mica, a excepció de la fantàstica banda sonora amb temes de grups com The Byrds, Jimi Hendrix, The Band o els protagonistes del post, STEPPENWOLF.

Un grup amb un nom inspirat en la novel·la El llop estepari, de Herman Hesse, liderat per John Kay, nascut com a Joachim Kraudelat a la República Democràtica Alemanya, qui, després de passar a la Occidental i residir un temps a Hannover, on va descobrir el blues i el rock a les bases militars americanes, va emigrar a Toronto, Canadà, on va formar el seu primer grup, The Sparrows, amb els germans Dennis i Jerry Edmonton, el segons dels quals el va seguir fins a San Francisco, Califòrnia, per crear, definitivament, aquesta banda.    

Un combo de hard rock que va assolir la fama amb el seu primer LP, Steppenwolf (1968), amb singles populars com A Girl I Knew, Sookie Sookie i, sobretot, Born To Be Wild, una de les dues aportacions, juntament amb The Pusher, amb els drets d'autor cedits gratuïtament, cosa inèdita a la història del rock, a la banda sonora de la mítica road movie (vegeu aquí).

Un disc amb el que van iniciar una reeixida carrera, que va tenir continuïtat amb Steppenwolf The Second (1968), amb un altre dels seus hit, Magic Carpet Ride, però que va anar perdent pistonada en els tres anys següents, en els que van arribar a publicar 7 àlbums, dels que us recomano tanmateix el directe Steppenwolf Live (1970), fins a dissoldre's i reagrupar-se ocassionalment, sempre sense Kay, que havia iniciat una efímera carrera en solitari, fins als anys 80 en que, amb nova formació i amb el nom de John Kay & Steppenwolf, van gravar quatre LP més, que no val la pena esmentar però que els van mantenir amb una certa activitat fins el 2010.

La CdD no podia ser una altra que la sensacional Born To Be Wild, una composició no acreditada a Kay sinó a Mars Bonfire, pseudònim amb el que es coneix l'esmentat Dennis Edmonton i en la que té un gran protagonisme la bateria del seu germà Jerry, que ha esdevingut un himne de la contracultura americana, així com del moviment motard i de tots aquells que creiem que la nostra generació "ha nascut per ser salvatge", i que, en base a la frase   "m'agrada el fum i els llampecs, el tro de metall pesant"...

    

               I like smoke and lightning

              Heavy metal thunder 

 ... té l'honor d'haver donat nom al gènere musical conegut com a heavy metal.

- STEPPENWOLF. Born To Be Wild. Steppenwolf (1968).

                                                                                                     

I Want You To Love Me (Fiona Apple)

Filla  d'una cantant i un actor, la infància de Fiona Apple McAfee-Maggart va estar marcada per una violació als 12 anys i un seguit de trastorns psicològics que van requerir de psicoteràpia i van donar a aquesta vegana i animalista confessa una forta personalitat. Criada entre Nova York i Los Angeles, on vivien respectivament els seus pares, va rebre una sòlida formació de piano clàssic i es va interessar pel jazz quan va descobrir Billie Holiday i Ella Fitzgerald, un estil i dues veus que posteriorment influirien en les seves melodies tant com en els seus rics arranjaments.

I així va ser que, amb 19 anys, va debutar amb un reeixit àlbum, Tidal (1996), a l'èxit del qual no va ser aliè el videoclip del tema Criminal, dirigit per Mark Romanek, amb un alt contingut sexual (vegeu aquí). Un èxit que presagiava una carrera fàcil i obertament comercial que la cantautora de Harlem va capgirar en les següents produccions, cada vegada més espaiades en el temps i amb títols tan llargs que obliguen a retallar, When The Pawn... (1999), Extraordinary Machine (2005) i The Idler Wheel... (2012) amb els que s'ha anat convertint en una autèntica artista "de culte".

Uns llargs intervals que FIONA APPLE ha ocupat composant música per a pel·lícules i programes de TV o col·laborant amb altres artistes com la Watkins Family o un conegut del blog, Andrew Bird, el més llarg dels quals, de vuit anys de durada, ha trencat amb la publicació, ara fa uns mesos, del seu cinquè treball, Fetch The Bolt Cutters (2020).

Un LP gravat a la seva casa de Venice Beach, Los Angeles, on resideix definitivament, sustentat en ritmes industrials, utilitzant el piano, la bateria i les percussions, tant les convencionals com les resultants d'objectes casolans no musicals com una papallona de metall o els ossos de Janet, el seu gos mort un temps abans, que contrasten amb melodies més tradicionals i amb les lletres amb més sentit de l'humor de la seva carrera, tot i reflectir experiències personals com el bullying, l'assetjament sexual i, sobretot, les complexes relaciones amb altres dones.

Un àlbum publicat, per a alguns inoportunament, en ple confinament per la pandèmia de Covid-19, amb una portada horrorosa, dissenyada per David Gaza, un dels músics que hi participa, i amb un títol estrany, Fetch The Bolt Cutters (Busca unes tenalles), frase pronunciada per la detectiu interpretada per Gillian Anderson en una escena de la sèrie de TV The Fall quan tracta d'obrir la porta tancada d'una habitació on s'ha torturat una nena, que l'autora utilitza com a metàfora per trencar les cadenes i alliberar-se de la presó mental en la que se sent reclosa.

Un disc en el que la producció de Jon Brion combina la veu de la protagonista, sovint emprada com un instrument més, amb la de la seva germana Maud Maggart, cantant de cabaret, i la model i actriu Cara Delavigne (sembla que escollida pel seu accent anglès, similar al de la esmentada detectiu) amb estructures musicals poc convencionals, amb seccions imprevisibles com sorolls de fons, riures o lladrucs de gossos, cinc dels quals, i no és broma (Mercy, Leo, Little, Alfie i Maddie) s'anomenen en els crèdits del disc, del que n'ha resultat el millor dels cinc que l'artista, de 42 anys,  ha editat en els 24 que en porta de carrera.

Una obra impactant però gens fàcil que us recomano fer l’esforç d’escoltar amb atenció constant per copsar la multitud de detalls i sorpreses que conté cada un dels seus 13 tracks, dels que m'agraden particularment l'homònim Fetch The Bolt Cutters (el dels gossos!), Under The Table, Ladies, Cosmonauts i, és clar, la CdD que l'enceta, I Want You To Love Me, tota una declaració d'intencions sobre el sentit de la vida que acaba amb una joiosa improvisació jazzística:

           We don’t have to go back to where we’ve been

           I am the woman who wants you to win
          And I’ve been waiting, waiting for you
          To love me
          You
          You

- FIONA APPLE. I Want You To Love Me. Fetch The Bolt Cutters (2020).

Fantani (Amadou et Mariam)

Africana 16:

Amadou Bagayoko, cec des dels 16 anys per una cataracta congènita i Mariam Doumbia, invident també, des dels cinc, a conseqüència del xarampió, es van conèixer a l'Institut per a joves cecs de Malí, centre del que, amb el temps, ell n'acabaria sent director i ella professora de cant, i es van convertir en parella sentimental i -després d'uns anys en els que ell es va foguejar amb Les Ambassadeurs du Motel, l'orquestra  amb un conegut del blog, Salif Keïta, com a cantant (vegeu aquí)- també artística.

El seu estil sorgueix de la combinació  d'instruments de l'Àfrica Occidental com la kora, l’ngoni, el balafó o la percussió dogon amb actuals com la guitarra elèctrica, el piano o la trompeta i d'altres indrets com els violins sirians, els ney egipcis o les taules índies així com de la fusió dels ritmes tradicionals de la seva regió amb el blues i el rock, no en va el guitarrista és un gran admirador de Jimi Hendrix i de guitarristes britànics com Eric Clapton, David Gilmour o Jimmy Page. Un estil, anomenat per alguns  "afro-blues" amb el que van assolir un bon grapat de seguidors però, donades les escasses possibilitats de gravació al seu país, es van traslladar a la veïna Abidjan, Costa d'Ivori, on van editar diverses cassettes que van entusiasmar la nombrosa colònia maliana a França, a la capital de la qual van gravar CD's com Sou Ni Tile (1999) o Tje Ni Mousso (2000), aquell amb que jo els vaig conèixer, que van cridar l'atenció del famós músic Manu Chao, que els va produir Dimanche a Bamako (2006), l'àlbum que els donaria a conèixer i els portaria de gira arreu del mon, sovint compartint escenari amb estrelles com Coldpaly, U2 o Blur, amb el líder dels quals, Damon Albarn, participarien en el projecte Africa Express (2007), combo del que formaven part artistes com Tony Allen (el recentment traspassat bateria de Fela Kuti), Tinariwen o Rachid Taha. 
Una època gloriosa en la que van publicar discos com Welcome To Mali (2008), amb la participació del mateix Albarn , Keziah Jones, el cantant ivorià de reggae Tiken Jah Fakoly i el raper somalí K'Naan, o Folila (2012), gravat entre Bamako i Nova York, amb artistes com Toumani Diabaté, TV On The Radio, Santigold o Jake Shears (de Scissor Sisters) i van participar en esdeveniments com la cerimònia d'entrega del Premi Nobel de la Pau del 2009 o la presentació de la Copa del Mon de Futbol a Sudàfrica del 2010. Una època que va semblar entrar en hivernació durant dos o tres anys, de la que en van sortir amb el darrer àlbum publicat, La Confusion (2017), menys interessant del que triat per avui.

Em refereixo a l'esmentat Tje Ni Mousso que, en bambara, significa "L'home i la dona", un disc de 15 tracks en el que els teclats i diversos instruments de vent recolzen  la imponent veu de Doumbia i la guitarra espanyola de Manuel Soto, "Noly", aleshores component de Mártires del Compás, complementa la de Bagayoko, del que en resulta una emotiva barreja de tradició i modernitat, i del que, per a CdD, he triat la número 13, Fantani, al final de la qual, després d'un intens solo d'Amadou, la Mariam ens convida a unir-nos a la festa.

- AMADOU et MARIAM. Fantani. Tje Ni Mousso (2000).

Father Mountain (Calexico / Iron & Wine)

Inspirant-se en un producte dietètic anomenat Beef Iron & Wine, Sam Beam va triar el nom artístic amb el que és conegut, IRON & WINE, i amb el que va debutar amb un LP autoproduït i gravat al seu estudi casolà, The Creek Drank The Cradle (2002), en el que toca tots els instruments i que podem qualificar com alt-country o indie-folk, estil que va modificar radicalment en el segon, Our Endless Numbered (2004), ara en un estudi professional i acompanyat d'una banda completa, per obtenir un reconeixement generalitzat que ha anat mantenint en la mitja dotzena d'àlbum següents, el darrer, Beast Epic, l'any 2017.

Però aquesta interessant producció en format "llarga durada" (LP) es complementa amb un seguit d'EP ("extended play"), dels que en cal destacar Woman King (2005) i, sobretot, In The Rains (2005), en el que el de Florida, tot i què resident a Carolina del Sud, s'acompanyava del guitarrista Joey Burns i del bateria John Convertino, ben coneguts dels seguidors del blog pel seu nom artístic de CALEXICO. Un disc escrit en exclusiva per Beam al que els d'Arizona aportaren el seu particular so de metalls, desconegut a la obra prèvia del cantautor que, per la seva qualitat i, també, per la curta durada, va deixar amb ganes de més al seguidors dels dos projectes, que hem hagut d'esperar 14 anys per tornar-ne a gaudir.

I ha estat així que fa uns mesos ha aparegut la continuació, Years To Burn (2019), ara en format LP, tot i què no gaire llarg, son vuit temes en poc més de 30 minuts, amb la particularitat de que ara la tasca compositiva ha estat cosa dels tres. Un disc gravat als estudis Sound Emporium de Nashville, Tenneesse, en el que el productor, Matt Ross-Spang, acobla perfectament l'intimisme de Iron & Wine amb el sons arenosos del desert que hi ha entre Califòrnia i Mèxic ("pilleu" ara això de Calexico?), al que en aquesta ocasió contribueixen els altres membres de la banda, amb el trompetista, i cantant ocasional, Jacob Valenzuela al capdavant.

Un àlbum que, com el seu nom suggereix, tracta de l'inexorable pas del temps, en el que temes que podríem anomenar experimentals -com Outside El Paso o aquesta opus amb nom amb doble sentit, The Bitter Suite (per sweet), un triptic format per Pájaro/Evil Eye/Tennessee Train que s'inicia amb l'esmentat Valenzuela cantant en castellà- s'alternen amb precioses harmonies vocals com What Heaven's Left o la CdD, Father Mountain, un record nostàlgic d'un amor passat en la que els tres artistes es mostren especialment compenetrats.

- CALEXICO / IRON & WINE. Father Mountain. Years To Burn (2019).