Obstacle 1 (Interpol)

A la darrera dècada del segle XX la escena musical novaiorquesa llanguia enfront de ciutats com Los Angeles, Califòrnia o Seattle, Washington, bressols de moviments com el hard-rock i el grunge, respectivament, situació al rescat de la qual van venir els INTERPOL, la banda, és clar, res a veure amb la coneguda Organització Internacional de Policia Criminal.

Una banda que, en contra del que cabia esperar, no va ressuscitar els esperits de mítics grups locals com The Velvet Underground, Blondie, Television o Talking Heads, sinó que es va inspirar en grups britànics dels anys 80 com Joy Division, per sobre de tots, The Cure o The Smiths, ja ho veieu, tots vells coneguts del blog.

Un quartet, contemporani de The Strokes i Yeah, Yeah, Yeahs, amb qui van tornar a posar en òrbita la ciutat dels gratacels, amb un estil que es defineix com a revival post-punk que, tanmateix, ha influït en bandes posteriors com The Killers, Editors o The xx.

Un combo que, des del 2002 fins a l'actualitat, amb el recent Marauder (2018), amb llargs intervals de 3-4 anys entre ells, que els seus components han aprofitat per diversos projectes en solitari, ha publicat mitja dotzena de LP's dels que cal destacar, per sobre de tots, el seu debut, Turn On The Bright Lights (2002).

Un àlbum amb un so fosc i hipnòtic, tan elegant com melancòlic,  que va rebre el reconeixement unànime de la crítica i el públic, que apreciava tant les guitarres de Daniel Kessler com la glamurosa veu de baríton del cantant i lletrista Paul Banks, acompanyats de la secció rítmica formada per Sam Forgarino a la bateria i Carlos Dengler, actualment fora del grup, al baix.

Un disc magníficament produït, l'atmosfera del qual és perceptible des de la mateixa portada, de sobri disseny, amb una icònica fotografia de Sean McCabe d'un teatre de Londres, que no ha estat superat en tota la seva discografia posterior, motiu pel que n'han anat traient rèdit al llarg dels anys, com en la remasterització del X aniversari o la llarga gira mundial de commemoració del XV, el 2017.

Un àlbum d'onze tracks, magníficament iniciat amb Untitled i seguit d'altres hits com NYC, un homenatge a la seva ciutat natal, PDA, Say Hello The Angels o, seqüenciada en segon lloc, la CdD, Obstacle 1, el més proper a Ian Curtis (Joy Division) que Banks hagi estat mai.

- INTERPOL. Obstacle 1. Turn On The Bright Lights (2002).

That's Entertainment (The Jam)

Paul Weller 1:

Continuant amb la iniciativa dels dos darrers anys, en els que hem repassat la trajectòria en múltiples projectes professionals de Ry Cooder i Steve Winwood, aquesta vegada, amb la novetat d’un format semestral, li ha tocat a un artista considerat una icona a la seva Gran Bretanya natal, molt per sobre de la resta del mon, per motius que s'explicaran.

Ens referim al compositor, cantant i guitarrista Paul Weller, la trajectòria del qual abasta més de quatre dècades, des de meitat dels anys 70 fins al, per ara, darrer àlbum en solitari, True Meanings (2018), llançat fa només uns mesos.

Una carrera que es va iniciar als 18 anys a Woking, Surrey, la seva localitat natal, consolidada en format trio, acompanyat de Bruce Foxton al baix i Rick Buckler a la bateria, amb un nom que ha esdevingut mític per a diverses generacions posteriors, THE JAM.

Una banda que, en un moment en que la escena britànica estava dominada pel fenomen punk, amb Sex Pistols i The Clash al capdavant, va apostar per un revival del moviment mod dels anys 60, inspirant-se en grups com The Who, The Kinks o Small Faces, així com, no podia ser d'una altra manera, The Beatles i "antigues" bandes de rhythm & blues i soul de les discogràfiques americanes Stax, Atlantic i, és clar, Tamla Motown. Unes influències que vam modelar el seu particular estil musical, que es va veure acompanyat d'una estètica a les antípodes dels punkies, amb impecables vestits a mida i pentinats amb serrell que el nostre heroi, a qui es coneix com a "The Modfather", amb l'únic canvi motivat per les canes, conserva a dia d'avui. Un estil que, literàriament, ha estat molt arrelat a la cultura britànica, amb una visió, tot sigui dit, idealitzada d'Anglaterra i de l'Imperi, motiu pel que, en la meva opinió i com avançava a l'inici del post, el seu reconeixement no ha estat més universal.

En poc més d'un lustre The Jam ens van llegar, a més a més d'un grapat de singles no inclosos en cap LP, mitja dotzena d'àlbums, tres dels quals, si més no, haurien de figurar a les vostres discoteques, All Mod Cons (1978), Setting Sons (1979) i Sound Affects (1980), el preferit de Weller. Una obra que podem considerar el seu ideari artístic, amb un plantejament de crítica costumista a l'estil Ray Davis (The Kinks) però amb acabaments sofisticats amb vocació "beatle", com es pot apreciar en temes com Start! o Monday, alternats amb altres amb clares influències psocodèliques i funk.

Un àlbum atemporal del que he escollit com a CdD una de les seves composicions més cèlebres, un balada de base acústica en la que retrata l'abandó social de Londres, com a representació del país sencer, el 1980, amb una lletra que enumera les condicions de vida de la classe obrera (el so de la sirena d'un cotxe de policia, d'un martell pneumàtic contra el ciment, d'un nadó plorant, d'un gos bordant, el grinyol d'uns frens i un fanal parpellejant...), que culmina amb un lacònic "això és entreteniment".

          A police car and a screaming siren

          Pneumatic drill and ripped-up concrete

          A baby wailling, a stray dog howling

          The screech of brakes

          And lamplight blinking

          That's entertainment

          That's entertainment

Poc es podien imaginar Foxton i Buckler (que no li dirigirien la paraula durant dècades) que un any desprès, amb un nou disc publicat i en plena fama, Weller decidiria posar fi al grup per iniciar, amb el teclista Mick Talbot, un nou projecte anomenat The Styl Council, motiu d'un futur post de la CdD.

- THE JAM. That's Entertainment. Sound Affects (1980).

The Creature (La Luz)

En català, idioma oficial al Principat d'Andorra i cooficial a Catalunya, és normatiu anteposar els articles personals en/el i na/la als noms propis, per la qual cosa és possible que alguns lectors penseu que l'autor del blog s'ha begut l'enteniment i, en la línia del post de Las Grecas de fa quinze dies (vegeu aquí), aquesta setmana li ha tocat a "la Luz...Casal", l'entranyable cantant gallega que va meravellar el món sencer posant veu a la interpretació de Miguel Bosé del tema Piensa en mí, de Agustín i Mª Teresa Lara, a la pel·lícula Tacones lejanos (Pedro Almodóvar, 1991).

Doncs no és el cas, les nostres protagonistes d'avui només coincideixen amb la Casal en tenir el nord-oest com a origen geogràfic, Galicia (Espanya) i Seattle, Washington (USA), respectivament, en els seus països.

Així, LA LUZ de qui parlem avui és un quartet liderat per la compositora, cantant i guitarrista Shana Cleveland, acompanyada de la teclista Alice Sandahl i la secció rítmica inicialment formada per Marian Li Pino a la bateria i Abbey Blackwell al baix, la qual, desprès d'un terrible accident de trànsit mentre presentaven el seu primer disc, It's Alive (2013), del que afortunadament en van resultar indemnes, va deixar el lloc a Lena Simon, formació amb la que han gravat dos àlbums més, Weirdo Shrine (2015), produït per un conegut de la CdD, Ty Segall i el recent i més ambiciós, Floating Features, amb un altre famós conegut als comandaments, Dan Auerback.

Un disc editat des de la seva nova residència a Los Angeles, Califòrnia, en el que el de Black Keys ha polit el seu so però sense interferir com es podria esperar, mantenint intacte l'esperit surf-rock que les caracteritza, amb brillants línies “retro” de guitarra (habitualment del model Fender Jaguar, tot i què en el vídeo d'avui utilitza una Stratocaster), amb una reverberació que tant ens evoca a The Shadows com a grups de garatge de la primera generació, i harmonies vocals hereves dels "grups de noies" dels 60 com The Shirelles, amb l'afegit d'unes lletres d'aparença senzilla però molt més intel·ligents i reflexives.

Un LP que s'inicia amb el tema homònim, instrumental, una mena de trencaclosques psicodèlic, on hi veig la influència dels Jefferson Airplane, que en endinsa en un disc tan oníric com ens suggereix la surrealista portada (inspirada en Salvador Dalí?) que us recomano escoltar relaxats i sense pressa, gaudint així de temes com Cicada, Loose Teeth, Californa Finally o la CdD.

Seqüenciada en sisè lloc, a The Creature, partint d'una atmosfera suau, es va creant un ésser imaginatiu amb el que, perdoneu-me el joc de paraules, La Luz ens introdueix a la foscor que amaga cada ombra. 

- LA LUZ. The Creature. Floating Features (2018).

Good Vibrations (Brian Wilson)

La CdD d'avui té una història ben particular. Descartada pel seu autor, i per a desconcert de la resta de la banda, integrada pels seus germans, Dennis i Carl, el seu cosí Mike Love i l'amic Al Jardine, per formar part del mític Pet Sounds (1966), aquell àlbum de The Beach Boys incomprès en el seu moment (vegeu aquí), va acabar publicada com a single amb un èxit espectacular, el que no va evitar que BRIAN WILSON li anés donant voltes fins a aconseguir la versió definitiva.

Una versió que hauria format part d'un LP anomenat SMILE, la gravació del qual va ser cancel·lada l'any 1967 per la discogràfica davant del retràs en el seu procés, no tant per perfeccionisme cercat pel compositor com pels problemes psicològics del mateix, empitjorats pel consum d'estupefaents, com l'LSD, que el van tenir més de vint anys semi-allunyat de la banda i del mon en general.

Un període que va finalitzar a finals dels 80, amb esporàdics retrobaments amb els supervivents de la banda (Dennis i Carl eren morts per accident i malaltia, respectivament) i amb la publicació, fins a l'actualitat, d'una dotzena de discos, dels que cal destacar per sobre de tots el cinquè, la versió definitiva de l'esmentat SMILE (2004), per a la reelaboració del qual van ser fonamentals Darian Sahanaja, la cantant i teclista de The Wondermints, la banda d'acompanyament de Wilson en aquells moments, que va recopilar i digitalitzar les cintes originals gravades 37 anys abans i, es clar, Van Dyke Parks, el lletrista que havia substituït a Tony Ascher, l'habitual de The Beach Boys.

Un disc amb el que, en paraules dels autor, pretenien crear una "simfonia adolescent per a Déu",  mostrant alguns aspectes de la història i la cultura dels Estats Units en tres moviments, un primer que representa la història antiga, des de les Plymouth Rocks, la societat rural del far-west i la construcció del ferrocarril, amb temes recurrents com Heroes And Villains o Roll Plymouth Rocks, continuant amb el cicle de la vida, amb una temàtica al voltant de la infància i la paternitat, amb temes com Wonderful, Song For Children o Surf's Up, per acabar, en el tercer, amb els quatre clàssics elements, terra (Vega-Tables), aire (Wind Chimes), foc (Mrs. O'Leary's Cow) i aigua (In Blue Hawaii), tema amb el que es refereix a l'últim estat a incorporar-se a la Unió, penúltim track d'un àlbum que va rellançar la carrera professional d'aquest compositor i arranjador excepcional, la vida del qual ha estat portada al cinema amb el biòpic Love & Mercy (Bill Pohlad, 2014).

Un disc imprescindible a les nostres discoteques que finalitza amb la CdD, una regravació del tema, composat i produït  per Brian Wilson, amb lletra de Mike Love i amb Carl Wilson com a vocalista principal, amb el que triomfaren el 1966, qualificat per alguns coma una "simfonia de butxaca" , en base a la utilització d'instruments gens habituals en un tema pop, incloent l'arpa i el theremin,  una de les millors i més conegudes cançons de tots el temps, que pren el nom d'una anècdota de la infància en la que la mare de l'autor li va explicar que els gossos borden a certes persones perquè tenen la capacitat de percebre les seves vibracions, les dolentes i les bones...les good vibrations.

- BRIAN WILSON. Good Vibrations. SMILE (2004).

Elenore (The Turtles/Geanni Morandi/Las Grecas)

Covers 9:

La CdD que avui, 28 de desembre, tanca l'any natural 2018 la podrem escoltar en la seva gravació original i en dues versions (covers) més d’artistes amb els que comparteix el fet que, tot i ser molt conegudes, en cap dels tres casos va ser el seu hit més important.

Es tracta de Elenore, una composició de Howard Kaylan, el cantant, tot i què, per conveni, acreditada a la totalitat del grup, THE TURTLES, la banda californiana que a la segona meitat dels anys 60 va triomfar amb uns quants singles, el més conegut dels quals va ser Happy Together (vegeu aquí), escrit per Garry Bonner i Alan Gordon, de la efímera banda de garage-rock de New York The Magicians, rebutjada gravar per diversos artistes i que el baixista Chip Douglas, amb una clara inspiració en les harmonies de The Beach Boys, va arranjar majestuosament.

Malauradament, Happy Together va ser una fita impossible d'igualar tot i què els "Tortugues" van intentar acostar-se al so psicodèlic imperant en el moment i van publicar un àlbum prou interessant, The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968), amb 11 tracks de diferents estils, entre ells l'esmentada CdD, composada amb la intenció de satiritzar el seu propi èxit, paròdia incompresa en el seu moment, abans de que Kaylan i el co-líder, el guitarrista Mark Volman, abandonessin la formació per integrar-se ni més ni menys que a The Mothers Of Invention, de Frank Zappa.

La primera de les dues versions anunciades, molt populars a casa nostra en el seu moment, corresponen a la del cantant, actor i presentador de TV italià GIANNI MORANDI, guanyador de diversos festivals, entre ells el de Sanremo de 1987, l'èxit més important assolí amb Linda Belinda (vegeu aquí), tanmateix una versió de Pretty Belinda, de Chris Andrews i la segona, a l'estil gypsy-rock i traduïda com Soy la que sufre por tu amor, la de les germanes Carmen "Carmela" i Edelina "Tina" Muñoz Barrull, conegudes artísticament com LAS GRECAS, el tema més conegut de les quals fou Te estoy amando locamente, amb aquells impagables vocables "locamenti" i "simeaconvenzo" (vegeu aquí), amb la que van obtenir una fama i una fortuna tan mal administrades, sobretot per una Tina que, afectada d'esquizofrènia i addicta a les drogues, moriria en la indigència, víctima de la sida, als 37 anys.

I bé, si algun seguidor es pregunta que hi pinten Morandi i Las Grecas en aquest blog, la resposta és que es tracta de la meva aportació personal a la data d'avui, a la que m'he referit a l'inici del post.

- THE TURTLES. Elenore. The Turtles Present The Battle Of The Bands (1968). 

People Get Ready (Curtis Mayfield & The Impressions)

MN(I)O 11:
El post número 11 de la secció Música Negra (Injustament) Oblidada [MN(I)O] del blog tracta d'un artista  la vida del qual va derivar de la glòria a l'infortuni. Al compositor, guitarrista, cantant i productor CURTIS MAYFIELD la primera li va arribar ben aviat amb el grup de rhythm & blues, funk i soul THE IMPRESSIONS, que va formar als 16 anys i, amb la retirada de Jerry Butler, va liderar des dels 18, amb els que va publicar discos sensacionals com l'homònim The Impressions (1963), Keep On Pushing (1964), People Get Ready (1965) i mitja dotzena més, fins al 1970 en que va iniciar, tanmateix, la seva carrera en solitari.

Una carrera de 25 anys de la que en podem destacar tres àlbums més, Curtis (1970), Curtis/Live! (1971) i, provablement, el més important de la seva discografia, Super Fly (1972), banda sonora original (BSO) de la pel·lícula del mateix títol, que relatava la vida dels joves dels guetos i la seva relació amb la pobresa, les drogues i el crim, el que donaria lloc a un subgènere cinematogràfic anomenat blaxpoitation, el film més conegut del qual fou Shaft (1971) amb Isaac Hayes com autor de la BSO.

Super Fly va marcar el zenit de la carrera d'un Mayfield que, amb el seu estil particular i força admirat de tocar la guitarra, els innovadors arranjaments amb influències llatines i el seu inconfusible falset va ser un referent de l'anomenat “soul de Chicago”, i per la reivindicació de l'orgull de pertànyer a la comunitat afro-americana fins a l'extrem que algunes de les seves composicions van patir censura radiofònica, va ser considerat, juntament amb James Brown i Sly Stone, un heroi per la causa dels drets civils, però el fet de que la seva estrella s'anés apagant en els 20 anys següents no va ser el motiu de l'infortuni que esmentava a l'inici...el pitjor estava per arribar.

I va ser que, al 1990, un accident a l’escenari, en el que li va caure a sobre un equip de llum, el va deixar tetraplègic, el que li va comportar greus problemes econòmics dels que el va ajudar a sortir la publicació d’un disc d’homenatge, All Men Are Brothers-A Tribute To Curtis Mayfield (1994), gravat per estrelles com Eric Clapton, Bruce Springsteen, Gladys Knight, Aretha Franklin, Stevie Wonder, Steve Winwood, Elton John o Rod Stewart, interpretant aquest, precisament, la CdD d’avui, el que ha fet en diverses ocasions (vegeu aquí i aquí).

Un disc que va suposar, a més a més d'econòmica, una injecció de moral al nostre heroi que, tot i què enllitat, va tenir esma de gravar el disc final, New World Order (1996), abans que la seva salut, consumida també per una diabetis per la que van haver-li d'amputar una cama, es deteriorés fins a la seva prematura mort, el 1999, amb 57 anys, per motius que no es van donar a conèixer.

La CdD triada, com no podia ser d'una altra manera, és la que dona nom al tercer i més fluix dels discos amb The Impressions esmentats a l'inici del post però amb la que tothom l'identifiquem i que ha estat versionada per multitud d'artistes de totes les èpoques. Una composició d'aire gospel que utilitza la metàfora del tren com a ruta d'escapament cap al nord dels esclaus fugits dels estats del sud abans de la Guerra Civil dels Estats Units (“La gent es prepara, hi ha un tren que ve, no cal equipatge, només pujar-hi, només necessites tenir fe...”, diu) i que va ser profusament utilitzada pels moviments civils contra la carrera armamentística i la guerra del Vietnam.

          People get ready

          There's a train a comin'

          You don't need no baggage, you just get on board

          All you need is faith...

- CURTIS MAYFIELD & THE IMPRESSIONS. People Get Ready. People Get Ready (1965).

Psycho Star (King Tuff)

Kyle Thomas és un artista nascut a Vermont i resident a l'altra punta dels USA, a Los Angles, Califòrnia, que va començar a tocar diversos instruments de ben petit i va gravar el seu primer CD amb mitjans propis, DIY (Do it yourself) com en diuen els angloparlants, al temps que participava en altres projectes musicals, entre ells The Muggers, la banda d'acompanyament d'un conegut del blog, Ty Segall.

Reeditat el seu debut, Was Dead (2008), per The Colonel Records, ha estat la poderosa Sub Pop la que ha llançat, sota un àlies, KING TUFF, que juga amb les inicials del seu nom de pila, els àlbums posteriors, l'homònim King Tuff (2012), Black Moon Spell (2014), el que li comportaria més reconeixement i l'esgotadora gira de presentació del qual, durant uns quants anys arreu del mon, va posar en risc la seva salut física, mental i artística, i el darrer, The Other (2018), publicat fa només uns mesos.

El seu estil mescla eclècticament el pop, el garage-rock, el glam i la neo-psicodèlia, amb influències de les dècades dels 60, 70 i 80, probablement dels discos escoltats a casa dels seus pares, i ha calat molt bé entre l'audiència però per a aquest darrer treball sembla haver volgut tornar als orígens i s'ho ha fet quasi bé tot ell sol. Composa, canta i toca tots els instruments, a excepció de la bateria, en mans de l'esmentat Segall, i el saxofon de Mikal Cronin i, això sí, per a les veus acompanyants, conta amb la participació de Greta Morgan i de dos altres coneguts, Jenny Lewis, la ex-RiloKiley, i Kevin Mörby.

Un àlbum que s'obre amb el tema homònim The Other, amb un orgue atmosfèric que, a l'igual que el que el tanca, No Man's Land, ens evoca a Jason Pierce i els seus Spiritualized, recentment protagonistes del blog, seguit de nou tracks més, dels que en destacaria altres com Raindrop Blue, Thru The Cracks i la CdD.

Es tracta del número quatre, Psycho Star, en el que, amb un espectacular envolcall de psych-rock i rhythm & blues (atenció al baix de base funky i al riff d'orgue), reflexiona sobre com els humans som els únics extraterrestres que no encaixem en un planeta exuberant que, convertit en un infern de bogeria i destrucció, estaria millor sense nosaltres.

          Looking out my window

          Threre’s no doubt about it

          We don’t belong in this world

          Be better off without us

- KING TUFF. Psycho Star. The Other (2018).