Gotta Let It Go (Joyce Manor)

Amb un nom extret del d'un bloc d’habitatges de la casa del cantant i guitarrista Barry Johnson a Torrance, localitat del comtat de Los Angeles, JOYCE MANOR és una banda creada per aquest i el guitarrista Chase Knobbe, a la que s'hi afegiria el baixista Matt Ebert i un considerable nombre de bateries que no han aportat estabilitat  a aquest lloc instrumental del combo.

Un grup de power-pop amb ingredients indie, punk-rock i, fins i tot, emo, que, des del seu reeixit debut amb l'àlbum homònim el 2011, han publicat cinc LP més, alguns tan ben acollits com el tercer, Never Hungover Again (2014) i el quart, Cody (2016), produït per Rob Schnapf i amb la col·laboració de la nostra coneguda Phoebe Bridgers.

Una carrera a la que Johnson volia donar descans indefinit quan la pandèmia Covid-19 els va obligar a un llarg confinament que van aprofitar per composar i gravar el recent publicat 40 oz. to Fresno (2022). Un disc -amb un títol que ret tributa al 40 oz. to Freedom (1992) del també californià grup d'ska-punk Sublime- produït pel mateix Schnapf, qui incorpora Tony Thaxton, dels Motion City Soundtrack, com a bateria de sessió, en el que, per no trencar la costum, interpreten composicions ultracurtes, gairebé totes inferiors als dos minuts, del que, en poc menys de 17 minuts, en resulten nou tracks, la primera de les quals és una versió del Souvenir (Architecture & Morality, 1981) del grup de pop electrònic britànic Orchestral Manoeuvres In The Dark, seguida d'altres petites perles com NBTSA, You're Not Famous Anymore, amb un riff que recorda el Should I Stay or Should I Go (Combat Rock, 1982) de The Clash; Don't Try i la CdD, Gotta Let It Go.

Un tema enèrgic i apassionant que evidència l'enorme que pot arribar a ser un una peça de menys de dos minuts, concretament 1:56, i que agradarà a qui estimi el pop de guitarres de clàssics atemporals com Pixies, Weezer, Teenage Fanclub i tants altres dels que en podeu gaudir els seguidors blog.

- JOYCE MANOR. Gotta Let It Go. 40 oz. to Fresno (2022).

Mind Games (John Lennon)

 

El quart àlbum després de la separació de The Beatles de JOHN LENNON, de l'assassinat del qual ahir en va fer 42 anys, a l'igual que l'anterior, Some Time In New York City (1972), va decebre a molts dels seus fans, en part justificable desprès de dues obres mestres com John Lennon/Plastic Ono Band (1970) i Imagine (1971), però la veritat és que el disc va estar gravat en un moment incert de la vida de l'exbeatle, sota la vigilància de l'FBI i una causa d'extradició oberta per la seva actitud política antibel·licista -tot i què disfressada per possessió de marihuana al seu Regne Unit natal, que no es resoldria fins a la dimissió del president Nixon pel tema Watergate i l'entrada a la Casa Blanca d'un Gerald Ford, que va preferir oblidar el tema-, però sobretot problemes de convivència amb la seva esposa Yoko Ono, que donarien lloc a una separació durant un any i mig, període al que es referirien posteriorment com al lost weekend (cap de setmana perdut).

El cas és que l'autor, completament a la deriva, intenta expressar aquests sentiments en un disc introspectiu, el reconeixement del qual ha anat guanyant pes amb el pas dels anys, i del que en voldria destacar la magnífica producció, obra del mateix Lennon, per primera vegada fora de l'òrbita de Phil Spector.

Un LP, Mind Games (1973), el de la caràtula amb un senzill collage, obra d'ell mateix, amb un paisatge en el que destaca una muntanya formada per la silueta de Yoko (per a molts un símbol de l'allunyament de la influència que exercia sobre ell la seva esposa),  per a l'enregistrament del qual va contar amb una formidable banda, entre els que destaquen el guitarrista David Spinozza, el bateria Jim Keltner o un jove Michael Brecker, el posteriorment aclamat saxofonista de jazz, amb o sense els Steps Ahead, en el que trobarem un poti-poti d'estils com el country, el gospel o la música coral, alternats amb temes de rock atemporal i alguna balada, com la CdD d'avui.

Una de les poques composicions del disc que tothom reconeixereu, l'homònima Mind Games que l'enceta, el títol inicialment previst de la qual, Make Love Not War, després de reescriure la lletra va ser substituït per el d'aquests "jocs mentals", inspirat en el llibre d'autoajuda Mind Games: The Guide To Inner Space  (R. Masters-J. Houston, 1972).

 - JOHN LENNON. Mind Games. Mind Games (1973).

Easy On Your Own? (Alvvays)

 

Costa d'entendre com, després d''un debut, l'homònim del 2014 i el següent, Antisocialites (2017) tan ben acollits per la crítica i el públic, els canadencs ALVVAYS (amb el grafisme condicionat a que una altra banda té registrat el nom amb l'ortografia correcta, Always) hagin trigat cinc anys a publicar el seu tercer disc.

Un retard que els seus fundadors, la cantant i guitarrista Molly Rankin, la teclista amiga des de la infància Kerri MacLellan i el guitarra solista Alec O'Hanley, justifiquen amb que durant aquest temps han patit diversos contratemps com el robatori a la casa de la primera, de la que es van endur les demos en les que estaven treballant, la inundació del seu local d'assaig en la que van estar a punt de perdre tot el seu instrumental i, tot just havent substituït els dos membres de la secció rítmica, la maleïda pandèmia que ens ha tingut a tots tant temps aturats.

Però la espera ha valgut la pena perquè el recent Blue Rev (2022) -l'àlbum amb el nom d'una beguda alcohòlica de baixa graduació (7%) per a adolescents ("alcopop") a base de cola i vodka, fabricada a Toronto, d'on prové el grup, i comercialitzada, amb llicència de Bacardí per cert, a tot el Canadà- s'ho val.

Un treball que segueix l'estil, si voleu una mica anacrònic a la segona dècada del s. XXI, dels dos anteriors, amb unes lletres, totes de la Rankin, tan malenconioses com vol reflectir el seu nom, "Sempre" en català (el que, per a ella, té un significat de nostàlgia), i melodies indie-pop-rock amb influències de coneguts del blog com Pavement, Pixies, Oasis o Teenage Fanclub, al que el productor Shawn Everett, col·laborador d'altres coneguts com The War On Drugs o Alabama Shakes, aporta unes textures més noise, a mig camí entre el dream-pop i el shoegaze.

Catorze tracks, totes inferiors a 3 minuts i mig de durada, de les que en resulten uns minsos 40, la majoria hits potencials, les tres primeres de les quals, Pharmacist, Easy On Your Own? i After The Earthquake, de les que he triat la segona com a CdD d'avui, no us deixaran aixecar l'agulla (permeteu-me la metàfora en aquests temps digitals) fins al final del disc. 

- ALVVAYS. Easy On Your Own?. Blue Rev (2022).

The Future (Leonard Cohen)

A propòsit de Leonard Cohen-11:

Quatre anys després del fantàstic I'm Your Man (1988), LEONARD COHEN va publicar el que considero el seu darrer gran àlbum d'estudi, The Future (1992), el novè de la seva discografia.

Un LP en línia amb l'anterior, en el que participen una trentena de músics i cantants, com les imprescindibles Jennifer Warnes i Anjani Thomas, així com diversos productors, entre els que figura la seva parella del moment, l'actriu Rebecca De Mornay. Una obra en la que exhorta a la perseverança en front del malestar polític i social per esdeveniments com la caiguda del mur de Berlín o els greus disturbis de Los Angeles del 1992 i fa una crida alhora a desafiar els conceptes de rectitud del mon modern, que va rebre un bon reconeixement de la crítica.

Per això va sorprendre que  pocs mesos desprès es reclogués durant cinc anys al Mount Baldy Zen Center de Los Angeles, d'on va sortir ordenat monjo budista de l'escola Rinzai amb el nom de Jikan, que significa "silenci" i la veritat és que li vaig perdre la pista i vaig passar de llarg d'un parell de discos menors, editats després de 10 anys sense fer-ho, fins que un greus problemes econòmics, dels que en parlarem en el proper i darrer post d'aquesta sèrie sobre el canadenc, al van fer tornar a la carretera, després de 15 anys sense fer gires mundials, amb més gravacions d'estudi anodines però amb uns directes espectaculars...al loro!

Tornant a The Future, direm que és un disc fàcil d'assimilar, diverses tracks del qual han estat utilitzades en bandes sonores de pel·lícules, com Natural Born Killers (Oliver Stone, 1994) o sèries de TV, com Los Soprano, farcit de balades amb cors gospel "marca de la casa", algunes d’especialment conegudes, com Closing Time, un tema d’aire country-pop, o l'homònima que l'enceta i CdD d'avui.

Un tema en el que se'ns convida reiteradament a penedir-nos (repent!), expressió que molts anys després els catalans Manel semblen evocar en la coneguda Al mar! (vegeu aquí), en el seu reeixit debut, Els millors professors europeus (2008).

Una composició amb una visió apocalíptica del mon, en la que l'autor, educat en la religió jueva, arriba a comparar Stalin amb Sant Pau, amb motiu de la seva reinterpretació de textos sagrats, el marxisme i l'evangeli respectivament, en els que el bé i el mal esdevenen indistingibles en el moment en que es defensen els assassinats en nom de la justícia, terrenal o divina.

- LEONARD COHEN. The Future. The Future (1992).

 

Yakané (Dobet Gnahoré)

Africana 24:

Amb dotze anys la ivoriana DOBET GNAHORÉ tenia tan clara la seva vocació que, cap a l'any 1994, va demanar ingressar a Le Village Ki-Yi M'Bock al seu pare, Boni, percussionista i cofundador del centre, dirigit per la camerunesa Werewere Liking. Un col·lectiu artístic i centre de promoció cultural panafricà en el que s'impartien disciplines com música, dansa, teatre, moda o poesia en el que la protagonista de l'article d'avui es formava com a compositora, cantant, percussionista i ballarina, el destí de la qual canviaria al conèixer el guitarrista francès Colin Laroche De Féline, amb qui formaria parella sentimental i artística, amb notable ressò als països de l'Àfrica Occidental fins al seu exili a França, el 1999, amb motiu del cop d'estat i conseqüent guerra civil a Costa d'Ivori.

Una carrera artística en la que s'acompanyen de músics francesos i tunisians que alternen instruments moderns amb tradicionals com bongos, carabasses o balafons, amb un estil que barreja melodies mandinga amb el bikutsi camerunès, la rumba congolesa, el highlife ghanès, l'afrobeat nigerià, cors zulús i tocs de rhythm & blues actual, del que en resulta un atractiu conglomerat "afropop".

Unes composicions que interpreta en fins a cinc idiomes locals, com el malinka o el bambara, a més a més del francès i l'anglès, el que li permet accedir a un públic més ampli, amb lletres senzilles i directes sobre temes socials amb missatges d'empoderament cap a les dones africanes actuals, al que s'ha d'afegir una impressionant potència escènica

Des del 2004 ha publicat sis àlbums, dels que us recomanaria el segon, Na Afriki (2007), amb temes tan diferents però igual de bonics com Djiguene (vegeu aquí) o Palea (aquí) i el darrer, Couleur (2021), el que l'ha de consagrar com a una nova diva africana, a sumar a la llista de conegudes del blog com Oumou Sangaré, Rokia Traoré, Fatoumata Diawara...i més que en vindran.

Gravat a la seva Abidjan natal durant el primer confinament per la Covid-19, en el que, de la mà del productor i arranjador Tam Sir Jr. Yihe i del imprescindible, tot i què, des del 2015, oficialment "ex", Colin (a la seva dreta a tots els vídeos), trenca amb l'estil més acústic i introspectiu del passat per donar lloc a una nova orientació amb ritmes electrònics, riffs de guitarra i grooves ballables imparables com l'emocionant himne d'emancipació que he triat com a CdD, Yakané, que ve a significar "les noies d'avui".

- DOBET GNAHORÉ. Yakané. Couleur (2021).

Cardboard Pile (Kikagaku Moyo/ 幾何学模様 )

 

Els seguidors habituals del blog coneixeu ben bé la meva passió per la música psicodèlica, en totes les seves vessants, des dels clàssics folk, pop-rock, blues i soul, fins al prog-rock, el jazz, la electrònica i altres gèneres, sentiment que es fa extensible a totes les èpoques i, com comprovareu al post d'avui, a tota la geografia mundial, no en va els seus protagonistes venen del Japó.

Ens referim al quintet KIKAGAKU MOYO (幾何学模様 en el seu grafisme), creat pel cantant i percussionista Go Kurosawa i el cantant i guitarrista Tomo Katsurada, a qui es van unir el guitarrista Daoud Popal i el baixista Kotsu Guy, completant la formació el germà de Go, Ryu Kurosawa, als teclats i al sitar, instrument que va aprendre a tocar a Calcuta (Índia), amb el músic local Manilal Nag.

Un combo adobat a base d'actuacions farcides d'improvisacions pels carrers del barri de Asakusabashi del seu Tòquio/Tokyo natal que, des del 2013, ha publicat cinc àlbums, el més reconegut dels quals és el quart, Masana Temples (2018), al que hauríem d'afegir el recent Kumoyo Island (2022), el més accessible de tots, sense deixar de ser fidels a uns passatges onírics, als que contribueixen els instruments orientals, que podem emmarcar en la renascuda escena "neopsicodèlica", i amb un peculiar patró compositiu que podem definir com geomètric, d'aquí el seu nom, en català "Patrons geomètrics".

Un àlbum amb onze tracks, de les que destacaria la inicial, Monake, Yayoi Iyayoi, Meu Mar (versió del tema del brasiler Erasmo Carlos) i la CdD, Cardboard Pile, un tema que comença amb un groove de psych-rock progressiu que, al minut i mig dels quatre que dura, evoluciona cap a una tenue melodia embolcallada de riffs de guitarres i metalls llunyans, del que en podeu gaudir en el videoclip oficial i en una versió en directe per allò de, ja ho sabeu, veure'ls les cares.

Un disc, la publicació del qual ha coincidit amb l'anunci de que la banda es dissoldrà, en haver assolit tots els objectius que es van plantejar en els seus inicis, la desitjable bona acollida del mateix, així com de la gira de presentació prevista, espero que els faci reconsiderar tan lamentable decisió. 

- KIKAGAKU MOYO ( 幾何学模様 ).Cardboard Pile. Kumoyo Island (2022).

Priest (Judy Collins)

"A propòsit de Leonard Cohen-10":

El post d'avui "a propòsit de Leonard Cohen" és un tema que, curiosament, mai no va gravar el seu autor, i del que en gaudirem en dues versions absolutament contraposades.

La primera és en la veu de JUDY COLLINS, l'artista nascuda a Seattle, Washington, però criada a Denver, Colorado, on als 13 anys anava per a brillant concertista de piano, fins que el descobriment de músics con Woody Guthrie o Pete Seeger, per a desgrat de la seva professora, Antonia Louisa Brico, la va fer orientar cap a l'incipient folk-rock, però que, amb l'arribada a Nova York, després de passar per Connecticut, on va anar a treballar el seu marit, i entrar en contacte amb l'ambient de Greenwich Village, es va produir un canvi notable a partir del seu cinquè LP, In My Life (1966), en el que, a més a més del tema homònim de The Beatles, (vegeu aquí) n'interpretava d'altres compositors com Donovan, Randy Newman, Jacques Brel i dues de Leonard Cohen, un any abans del debut d'aquest, entre elles, us en recordeu?...Suzanne (vegeu aquí).

El primer èxit d'una carrera de la que en destacaria altres àlbums, tots de la primera època, com Wildflowers (1967), sobre el que m'estendré posteriorment; Who Knows Where The Time Goes (1968) -enregistrat en col·laboració amb Stephen Stills, de qui seria parella sentimental i la batejaria amb un nom que acabaria amb una composició seva de l'homònim debut de Crosby, Stills & Nash (1968), Suite: Judy Blue Eyes- amb una altra versió del cantautor canadenc, aquesta vegada de Bird On The Wire (aquí); i Judith (1975), el del deu hit més reeixit, la interpretació del tema Send In The Clowns (aquí), composat per Stephen Sondheim per a un musical de Broadway.

Una carrera que va perdre pistonada als anys 80 però que, fruit de la seva versatilitat, amb gustos eclèctics que van del folk al pop-rock, al gospel o als estandarts musicals, amb més de 40 àlbums originals, a més a més de mitja dotzena de directes i recopilacions, s'ha mantingut viva fins a l'actualitat. Una activitat que ha compaginat amb diverses novel·les sobre temes que l'han tocat de prop, siguin malalties físiques (ella mateixa va patir la pòlio a la infància i la tuberculosi a la joventut) o psíquiques com la bulímia que va experimentar a l'abandonar el tabac, l'alcoholisme o la depressió, de les que va recaure quan el suïcidi del seu únic fill, Clark, fruït del seu primer matrimoni amb Peter Taylor.

Però, com aquesta sèrie d'articles va sobre el de Mont-real, tornem a l'esmentat Wildflowers, un d'aquells discos fonamentals de "dones folkies de cabells llargs" de la època, com Joan Baez o Joni Mitchell, amb 10 tracks, quatre d'autoria pròpia, com Since You've Asked, dos de la Mitchell, un dels quals, Both Sides Now, va ser un altre èxit aclaparador, una de Jacques Brel i dos, com no?, de Leonard Cohen, entre elles la CdD d'avui.

Un LP produït per Mark Abramson, amb magnífics arranjaments orquestrals de Joshua Rifkin, a excepció precisament d'aquesta, en la que ho fan Robert Sylvester i Robert Dennis. Un tema, Priest, en el que l'autor torna a un dels seus temes preferits, la dificultat de compaginar l'amor diví amb el terrenal. Una cançó de la que en podeu gaudir en la meravellosa veu de la Collins i comparar-la amb la irreconeixible versió, amb el títol en castellà de Sacerdotes, que en va fer Enrique Morente (vegeu aquí) en el mític Omega (1996). 

- JUDY COLLINS. Priest. Wildflowers (1967)/ENRIQUE MORENTE. Sacerdotes. Omega (1996).