Omaha (Moby Grape)

 

A partir de la meitat de la dècada dels 60 del s. XX, com els seguidors del blog sabeu ben bé, van coincidir a San Francisco, Califòrnia, una sèrie de grups de rock llegendaris com

The Byrds, The Doors, Grateful Dead o Jefferson Airplane, precisament el controvertit mànager, Matthew Katz, i un primer bateria dels quals, reconvertit al seu veritable paper de guitarrista (com ho havia estat als Quicksilver Messenger Service, dels quals algun dia en parlarem), Alexander "Skip" Spence, després de ser-ne acomiadats, van decidir formar una nova banda, MOBY GRAPE, la formació de la qual van completar dos guitarristes més (una raresa aleshores només contemplada a The Buffalo Springfield) , el solista Jerry Miller i Peter Lewis , el baixista Bob Mosley i el bateria Don Stevenson.

Un quintet caracteritzat perquè tots els membres participaven en la composició i la interpretació vocal dels temes, que barrejant blues, folk, country i el rock psicodèlic imperant a l'àrea de la Badia, entrecreuant les guitarres en un identificatiu estil que es va anomenar "crosstalk" (conversa creuada), va obtenir un gran reconeixement, crític i comercial, amb el seu àlbum de debut, l'homònim Moby Grape (1967), l'any del "Summer of love".

Malauradament, a partir d'aleshores tot va ser un cúmul d'errors i males decisions, començant per la discogràfica, que va decidir promocionar cinc singles alhora, el que molts seguidors van considerar excessiu, gairebé una estafa, els problemes de Skippy amb les drogues i l'alcohol, que el portarien a la presó i al psiquiàtric amb esquizofrènia (malaltia que se li diagnosticaria a Mosley poc després i que portaria als dos, durant un temps, a la indigència), un segon disc, doble per a més inri, decepcionant, el mateix que els dos següents, el que, afegit a multitud de disputes legals amb el mànager, acabarien amb la separació del grup per emprendre cada membre els seus propis projectes, en els que avui no entrarem.

Curiosament, aquesta ruptura va anar seguida de múltiples reunions, amb la mateixa formació, amb o sense Spence, que acabaria morint el 1999, a punt de fer 53 anys, víctima d'un càncer de pulmó i que, amb intervals variables i publicant i actuant ocasionalment, amb més pena que glòria, arriben fins al dia d'avui.

Però s'ha de reconèixer que, produït per David Rubinson, el seminal Moby Grape és un disc excepcional, un clàssic absolut, una obra innovadora en el seu dia que actualment sona tan fresca com en el moment de la seva publicació. Tretze tracks curtes (a diferència de moltes dels grups esmentats a l'inici) i enganxoses, l'autoria de les quals es reparteix entre els cinc músics, de tal manera que Spence, Lewis i Mosley ho fan en solitari mentre Miller i Stevenson, que acaparen la meitat d'elles, ho fan en parella, de les que algunes de tranquil·les, a l'estil folkie, com 8:05, s'alternen amb altres de so àcid com aquella Hey Grandma que van versionar The Move, com recordareu, en el seu àlbum homònim de debut, Fall On You o la CdD, una composició d'Spence però amb les tres guitarres "a saco" titulada Omaha, potser el seu hit més conegut, aquell que evoca els millors (i minsos) temps de la banda quan ve a dir "Escolteu, amics...no us ho pensàveu però serem junts per sempre...no us deixaré mai..."

                         Listen my friends!

                         Listen my friends!

                        Listen my friends!

                        (Listen my friends!) You throught never but

                        (Listen my friends!) I’m yours forever

                        (Listen my friends!)

                        Won’t leave you everrrrrr...

Com a curiositat, he il·lustrat el post amb la caràtula original de l’àlbum, posteriorment censurada, a causa de la presència de la bandera americana, aleshores amb un significat ben diferent al que representa en aquests temps convulsos, i, sobretot, per la posició del dit d’Stevenson, el bateria, sobre la taula de rentar.

- MOBY GRAPE. Omaha. Moby Grape (1967).

No Good (Christopher Owens)

Si fora veritat el que diuen que, de les pitjors crisis existencials en surten les millors obres en totes les disciplines artístiques com la música, la pintura, la literatura o el cinema, llavors CHRISTOPHER OWENS hauria de ser algú com Leonardo Da Vinci... i és que déu-n'hi do la biografia d'aquest fill de pares integrants d'una secta religiosa que, a més a més de permetre la mort d'un dels seus germans com a conseqüència de rebutjar tota mena d'atenció mèdica, des de la seva Miami, Florida, natal el van traginar tota la infància per Àsia i l'Europa de l'Est, d'on es va escapar amb setze anys per recalar a Texas, on va malviure durant vuit més, fins que es va traslladar a San Francisco, Califòrnia, amb la intenció de fer-se pintor.

Però un gir del destí el va creuar amb músics com Ariel Pink i, ja amb 28 anys, va començar a composar i, amb el baixista Chet "JR" White, va crear el duo Girls, amb el que publicaria un parell d'LP, Album (2009) i Father Son, Holy Ghost (2011), molt reeixits. Aleshores, per motius que no acabo d'entendre, va decidir continuar en solitari, publicant fins a tres discos, Lysandre (2013), A New Testament (2014) i Chrissybaby Forever (2015), amb el que no va obtenir el mateix reconeixement, així com amb Vante (2017), amb l'efímera banda Curls.

Però si artísticament no li anava gaire bé, i sort en va tenir de ser contractat com a model per marques con Saint Laurent Paris (l'antiga Yves Saint Laurent) o H&M, personalment ha estat un cúmul de desgràcies, ja que a la seva motxilla, al pes de l'addicció a l'heroïna, li hem d'afegir un accident de trànsit l'any 2017 que el va tenir un temps enllitat (per manca de recursos per pagar-se un tractament mèdic), a partir del qual el van acomiadar de la cafeteria on treballava, es va separar de la seva parella des de feia set anys, amb el que es va quedar sense lloc on viure i va acabar dormint al cotxe (que es va acabar incendiant amb el seu gat i la guitarra preferida a dins) i el frustrat retorn  de Girls per la inesperada mort de "JR" el 2020, amb 40 anys.  

Afortunadament, per a ell i, de retruc, per als seus incondicionals, totes aquestes sensacions de dolor, dol i desesperació s'han canalitzat en els deu temes que conformen un inesperat àlbum amb aquest títol tan llarg de I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024), coproduït amb Doug Boehm i amb deu tracks en format de balades i mig temps que barregen el folk, la psicodèlia i l’indie-rock,  la temàtica de les quals transcendeix l'autocompassió per llançar un missatge d'esperança i gratitud per tenir el que tenim, de les que en destacaria algunes com I Think About Heaven, This Is My Guitar, la que el tanca Do You Need A Friend, o la que l'inicia, i CdD d'avui, No Good.    

Un tema iniciat amb una diatriba contra l'ex-parella (amb l'actual sembla que li va millor) a la que deixa anar paraules com "Cap altra cançó d'amor, ni una més en la que fingeixi que tot anirà bé, vaig morir el dia que em vas deixar...deixa'm en pau, m'estic morint..."...

No, not another love song
Not one more song where I'm pretending everything will be okay
I died the day you left me
I die again every day
Go on, go away, get out of here
Leave me alone, I'm dying...

del que en podeu gaudir en la seva versió original i, com ja sabeu els seguidors del blog, en un directe per allò de...bé, avui serà que no.

- CHRISTOPHER OWENS. No Good. I Wanna Run Barefoot Through Your Hair (2024).

 

Seal My Fate (Belly)

Insatisfeta amb el seu paper a Throwing Muses i The Breeders, on el seu talent quedava supeditat als de la seva amiga i, posteriorment, germanastra Kristin Hersh i Kim Deal, respectivament, Tanya Donelly va decidir endegar un projecte en el que pogués demostrar les seves qualitats al que va anomenar BELLY, un mot que, al seu parer, com a bona amant de les paradoxes, sonava alhora bonic i lleig.

Un quartet -amb origen a la seva Newport, Rhode Island, natal però considerat integrant de l'aleshores emergent escena indie-rock de Boston, amb bandes com The Pixies o les dues abans esmentades- completat amb dos amics de la infància, els germans Tom i Chris Gorman a la guitarra i bateria i Fred Abong, un altre ex Throwing Muses, al baix, que va tenir un reeixida estrena amb l'LP Star (1993), gràcies al hit més conegut de la seva discografia, Feed The Tree (vegeu aquí).

Però, sorprenentment, Abong abandonaria poc després el grup, sent substituït per Gail Greenwood, l'experiència de la qual com a guitarrista en un grup de heavy metal va condicionar el següent disc, King (1995), amb un predomini de les guitarres que, donades les expectatives creades, va decebre tant a la crítica com en l'aspecte comercial, tot i que, a mi, personalment, m'agrada encara més que l'anterior, fins al punt que la Donelly va deixar-ho estar, per continuar una carrera en solitari en la que ha enregistrat quatre àlbums i diversos EP i col·laborat amb tants altres artistes que donarien per uns quants post més, amb els que tampoc no ha aconseguit emular el seminal debut, així com amb Dove (2018), resultant de la reunificació dels Belly, 20 anys després i amb els mateixos membres de la segona formació, tot i contenir temes tan interessants com Shiny One (i aquí).

Com a CdD, en conseqüència amb el meu criteri, n'he triat una de l'infravalorat King, un disc en el que l'experimentat productor Glyn Jones substitueix a Gil Norton, el de l'anterior, en el que conviuen tracks que ens evoquen els sons eteris i somiadors del passat, com Red, Silver Fish o The Bees, amb altres de més orientats al rock'n'roll com Puberty, Super-Connected, Now They'll Sleep o la escollida, Seal My Fate.

Un tema que tracta de la situació d'una dona que presenta un embaràs no planificat i, alternant la veu del futur nadó ("Dòna'm un nom..."), amb el de la mare, es planteja el triple dilema d’interrompre l'embaràs ("Paraules impures i brutes..."), la criança ("La qüestió era si guardar el que és meu per a mi..."), o donar-lo en adopció, que sembla ser la opció finalment escollida si ens fixem en la tornada final, quant, després de repetir les peticions "Escolta la meva fe" i aquesta "Segella el meu destí" que li dóna títol, diu " I quan respires, ho fas per dos...dieu que l'havíeu vist riure, espero que sigui veritat...":

          And when you breathe, you breathe for two
          And till you think you've finally found the perfect light
          I hope it's true
          Said you saw him laughin'
          I hope it's true
          I'd like to see it happen
          I hope it's true
          ′Cause I can feel it
          I hope it's true 

- BELLY. Seal My Fate. King (1995).

Subterranean Homesick Blues (Bob Dylan/Red Hot Chili Peppers)

 

Dylan Covers-11:

La composició de BOB DYLAN que compararem avui amb la versió a càrrec d'un "conegut" del blog, número onze de la sèrie i tercera del mateix LP, el fantàstic Bringing It All Back Home (1965) -el cinquè de la seva discografia, amb una segona cara acústica, com ens tenia acostumats, iniciada i finalitzada amb les Dylan Covers números 1 i 10, Mr. Tambourine Man (vegeu aquí) i It's All Over Now, Baby Blue (aquí), i una cara A en la que, com suggereix el títol (Tornant-t'ho tot cap a casa), pretén recuperar per als Estats Units el rock and roll arrabassat per la "british invasion" a base d'instruments elèctrics- és la que l'enceta, Subterranean Homesick Blues.

Un cançó que pren el nom de la novel·la The Subterraneans (1958), del escriptor de la generació beat Jack Kerouac i s'inspira en el ritme de Too Much Monkey Business de Chuck Berry (aquí) per tractar, amb un so que barreja blues, folk, country i rock i, amb una prosa frenètica i accelerada, gairebé sense melodia i amb una cadència vocal a l'estil "talking blues" que sembla anticipar-se en dècades als hip hop i el rap, descriu, a la seva surrealista manera, conflictes propis de la contracultura intel·lectual dels anys 60 del s. XX com el pacifisme o els drets civils.

Un tema que ha influït en multitud, no només  de músics sinó artistes en general, fins i tot a moviments polítics antisistema, en part per una frase, esdevinguda mítica, que ve a dir "No fan falta homes del temps per saber en quina direcció bufa el vent", per a la notorietat del qual va ser fonamental el mític documental promocional, així mateix precursor dels populars video-clips, enregistrat per D.A. Pennebaker per finalitzar la pel·lícula Dont Look Back (sic) (1967) que recollia la gira britànica del 1965.

Una filmació en un carreró a tocar de l'Hotel Savoy de Londres en la que, al llarg de dos minuts i mig, el cantautor va mostrant cartolines, es diu que escrites per ell mateix i amb la col·laboració de Pennebaker i de músics amics com Donovan i Bob Neuwirth (el músic i productor que exercia de "road manager") i l'escriptor Allen Ginsberg (parell que, per cert, es marquen un "cameo" a l'esquerra de la imatge), amb paraules i frases de la cançó, amb jocs de paraules i alguna falta d'ortografia, sembla que intencionada. Un vídeo que ha exercit gran influència en músics posteriors que li han ret pleitesia, com va ser el cas de Els Pets, i recentment dels Cala Vento, que van passar pel blog fa poques setmanes (i aquí).

I a l'hora de triar una interpretació alternativa del tema, aquesta vegada n'he escollit una de ben radical, la que van enregistrar els RED HOT CHILI PEPPERS a The Uplift Mofo Party Plan (1987) o, simplement, Uplift, el tercer i, fins aleshores, millor disc del quartet, tant des del punt de vista crític com comercial, tot i que la gravació va resultar ser un autèntic calvari -superat gràcies al productor, Michael Beinhorn, dels pocs que van mantenir la fe en ells, tant per la seva originalitat com per l’esperit inconformista- fruït de l’addicció a les drogues del guitarrista Hillel Slovak, que moriria a l’any següent a causa d’una sobredosi d’heroïna, i del cantant i lletrista Anthony Kiedis, l’únic, amb Flea, el baixista, que s’han mantingut al grup des de la formació inicial.

Un àlbum amb dotze temes, onze composicions pròpies dels membres de la banda més aquesta Dylan Cover en la que els Chili Peppers subverteixen l’estil folk-rock de la original a favor del característic punk funk que els caracteritza.

-BOB DYLAN/RED HOT CHILI PEPPERS. Subterranean Homesick Blues. Bringing It All Back Home (1965)/The Uplift Mofo Party Plan (1987).

The Fences Of Stonehenge (Wild Pink)

 

WILD PINK és una banda d’indie-rock de Nova York liderada pel compositor, guitarrista i cantant John Ross qui, entre els seus magnífics tercer, A Billion Little Lights (2021) i quart, ILYSM (2022) àlbums, va ser diagnosticat i tractat d'un càncer limfàtic.

Potser per aquest motiu el seu estil melòdic, càlid i reflexiu, proper a l’alt-country, va experimentar un canvi substancial en el darrer, Dulling The Horns (2024), enregistrat en directe i, per això, molt menys polit, amb guitarres distorsionades i un tempo més accelerat, amb el resultat d'un so més cru i semblant al dels seus concerts, tot i que, de tant en tant, es deixin caure alguna pedal steel, violí o sintetitzador que suavitzen la cosa.

Un disc amb un títol en el que s'entreveu la metàfora del desgast dels objectes a conseqüència del seu ús, amb el que li ha suposat a l'autor la lluita contra la seva malaltia, de manera que el cansament i l'esperança constantment s'entrecreuen en les seves deu tracks que, si bé conserven alguns detalls atmosfèrics recognoscibles de la banda, resulten en general d'una textura més rugosa, allunyada de la pulcritud de les produccions anteriors, en el que hi té molt a veure, comandant la producció, l'enginyer Justin Pizzoferrato.

Un LP d'aquells, com gairebé sempre, la veritat, que a mi m'agrada escoltar d'una tirada, total, no son més de 37 minuts, i així gaudir de tots els temes, Eating The Egg Whole, Disintegrate, l'homòleg fel títol, l'irònic Catholic Dracula o el que l'enceta, i CdD d'avui, The Fences Of Stonehenge, en el que un desil·lusionat Ross reflexiona sobre la persistència de les creences quan es pregunta "Encara t'ho creus?" (Do you believe, that?...Do you believe it?...), amb una resposta críptica que, al meu parer, ve a dir, amb resignació, que es tracta de començar de nou.

Tot seguit podeu gaudir de la versió oficial i d'un directe en el que el cantautor està acompanyat per Arden Yonkers al baix, Dan Keegan a la bateria i Mike Brenner a la steel guitar, i així els veiem la cara.

- WILD PINK. The Fences Of Stonehenge. Dulling The Horns (2024).

Cannonball (The Breeders)

 

Si fa tres setmanes celebràvem la publicació del primer LP en solitari de Kim Deal, l'eixerida baixista de la primera, i més esplendorosa, època dels Pixies, avui recordarem un altre projecte així mateix fonamental de la seva carrera, THE BREEDERS.

Una banda creada amb una altra "coneguda" nostra, Tanya Donelly, aleshores membre de The Throwing Muses, completada amb la baixista Josephine Wiggs (ja que Kim havia recuperat el seu instrument preferit, la guitarra), la violinista Carrie Bradley i el bateria Bill Walford, qui, després d'enregistrar a Edimburg un primer àlbum, Pod (1990), amb el productor, prou conegut del blog, Steve Albini, abandonaria la formació per dedicar-se en exclusiva als Slint (a qui algun dia dedicarem una CdD), essent substituït per Jim MacPherson.

Amb els Pixies en stand-by, l'entrada al grup de Kelley Deal, la seva bessona, i la sortida de Donelly per formar Belly (de qui parlarem en breus en aquest blog), el següent disc, Last Splash (1993), va resultar tota una sensació però l'addicció a les drogues de la "germaníssima" i la marxa de Wiggs van acabar temporalment amb les autodenominades "paridores" (terme despectiu amb el que la comunitat LGTB solia referir-se als "heteros"), el que va portar a la nostra protagonista, com vàrem avançar en el seu dia, a formar The Amps, amb l'esmentat MacPherson, amb qui publicaria un sol LP, Pacer (1995).

Un grup de curt recorregut perquè, Kim i Kelley, amb altres acompanyants, van ressuscitar el projecte i publicar dos discos més, Title TK (2002) i Mountain Battles (2008) i, després d'una tornada fallida amb els Pixies, amb el que no va arribar a participar en cap dels posteriors cinc enregistraments dels bostonians), encara un altre, All Nerve (2018), el darrer del que en tinc constància.

La CdD d'avui és la més emblemàtica de la seva discografia, una de les quinze que componen l'esmentat Last Splash, tretze d'elles composades per Kim Deal, en les que demostra la injustícia del seu aclaparament per part de l'egocèntric Black Francis i que comportaria la seva fugida dels Pixies, on el seu talent era menystingut. 

Un disc en el que la de Dayton reprèn la fórmula distorsió-melodia-distorsió que va immortalitzar el seminal grup, palès en aquest autèntic himne de l’indie-rock de tots els temps, Cannonball, del que és de justícia reconèixer que el preciós riff de baix no és obra de la Deal (recordeu-vos que aquí torna a tocar la guitarra) sinó de la esmentada Josephine Wiggs, i del que en podeu gaudir en el vídeo enregistrat a mitges per una altra "coneguda", la tocaia Kim Gordon (de Sonic Youth) i el cineasta Spike Jonze.

- THE BREEDERS. Cannonball. Last Splash (1993).

Highwayman (The Highwaymen)

 

Country Music-7:

Al post d'aquesta setmana, el setè dedicat a clàssics de la Música Country, recordarem una mena de "supergrup" integrat pels quatre homes (els altres dos corresponen a dues fémines, Dolly Parton i "la Clyne") que han protagonitzat els sis anteriors, Waylon Jennings, Willie Nelson, Johnny Cash i Kris Kristofferson.

Uns personatges, en un temps en el que les seves carreres artístiques no passaven pel millor moment, van decidir revitalitzar-les (com així va ser) sumant el seu talent interpretatiu per enregistrar Highwayman (1985), un disc de versions de temes d'altres autors, amb l'excepció de dues, Big River i Committed To Parkview, composades i prèviament publicades per Cash en el seus àlbums Sings The Songs That Made Him Famous (1958) i One Piece At A Time (1976), respectivament.

Un LP en el que les veus dispars d'aquests músics autodefinits com a "Outlaws" (Proscrits) es van conjuminar, gairebé com si d'un trencaclosques es tractés, amb un resultat que només podem qualificar de màgic, l'èxit del qual van intentar esprémer en dos àlbums posteriors més, Highwaymen 2 (1990), produït així mateix per Chip Moman, i, aquesta vegada amb Don Was i acreditat per primera vegada amb el nom de THE HIGHWAYMEN amb el que han passat a la història, The Road Goes On Forever (1995), amb resultats cada un més decebedors, però que van permetre al quartet alternar les seves carreres en solitari amb gires conjuntes arreu d'Amèrica i Europa fins a la mort de Jennings l'any 2002, només uns mesos abans de que ens deixés en Cash el 2003, molt més precoces que la de Kristofferson, que ho va fer el passat mes de setembre del 2024, deixant a Nelson com a únic supervivent, i en actiu a punt de complir els 92 anys, amb el que representa ser l'artista de música popular més longeu del mon.

Dels deu temes que comprenen el seu disc de debut en cal destacar també el segon, Desperados Waiting For A Train, de Guy Clarke, Deportee, una cançó no gaire coneguda de Woody Guthrie amb una breu col·laboració en llengua castellana del texà Johnny Rodríguez, el més cèlebre Against The Wind, de Bob Seger, i l'homònim que l'enceta i CdD d'avui, Highwayman.

Una composició de Jimmy Webb, publicada al seu LP El Mirage (1977) i inspirada per un somni després d'una nit de borratxera per Londres amb el seu amic Harry Nilsson, en la que els quatre cantants interpreten una estrofa cadascun en la que diversos personatges moren i reneixen. Així Nelson és un bandoler als que capturen i pengen, Kristofferson un mariner que ho fa a causa d'una tempesta al Golf de Mèxic, literalment "Horn to Mexico", diu (el mateix al que ara algú ha decidit rebatejar com Golf d'Amèrica), Jennings en un accident durant la construcció la presa Hoover, al riu Colorado, mentre Cash és el pilot d'una aeronau que els interconnecta a tots, de tal manera que, com podeu apreciar en el primer vídeo (el segon és “per les cares”), van reapareixent reencarnats en genets cavalcant pel desert per acabar amb els seus rostres (que alguns volen comparar amb les dels presidents del Mont Rushmore) conformant la caràtula d'aquest mític disc.

- THE HIGHWAYMEN. Highwayman. Highwayman (1985)