Subterranean Homesick Blues (Bob Dylan/Red Hot Chili Peppers)

 

Dylan Covers-11:

La composició de BOB DYLAN que compararem avui amb la versió a càrrec d'un "conegut" del blog, número onze de la sèrie i tercera del mateix LP, el fantàstic Bringing It All Back Home (1965) -el cinquè de la seva discografia, amb una segona cara acústica, com ens tenia acostumats, iniciada i finalitzada amb les Dylan Covers números 1 i 10, Mr. Tambourine Man (vegeu aquí) i It's All Over Now, Baby Blue (aquí), i una cara A en la que, com suggereix el títol (Tornant-t'ho tot cap a casa), pretén recuperar per als Estats Units el rock and roll arrabassat per la "british invasion" a base d'instruments elèctrics- és la que l'enceta, Subterranean Homesick Blues.

Un cançó que pren el nom de la novel·la The Subterraneans (1958), del escriptor de la generació beat Jack Kerouac i s'inspira en el ritme de Too Much Monkey Business de Chuck Berry (aquí) per tractar, amb un so que barreja blues, folk, country i rock i, amb una prosa frenètica i accelerada, gairebé sense melodia i amb una cadència vocal a l'estil "talking blues" que sembla anticipar-se en dècades als hip hop i el rap, descriu, a la seva surrealista manera, conflictes propis de la contracultura intel·lectual dels anys 60 del s. XX com el pacifisme o els drets civils.

Un tema que ha influït en multitud, no només  de músics sinó artistes en general, fins i tot a moviments polítics antisistema, en part per una frase, esdevinguda mítica, que ve a dir "No fan falta homes del temps per saber en quina direcció bufa el vent", per a la notorietat del qual va ser fonamental el mític documental promocional, així mateix precursor dels populars video-clips, enregistrat per D.A. Pennebaker per finalitzar la pel·lícula Dont Look Back (sic) (1967) que recollia la gira britànica del 1965.

Una filmació en un carreró a tocar de l'Hotel Savoy de Londres en la que, al llarg de dos minuts i mig, el cantautor va mostrant cartolines, es diu que escrites per ell mateix i amb la col·laboració de Pennebaker i de músics amics com Donovan i Bob Neuwirth (el músic i productor que exercia de "road manager") i l'escriptor Allen Ginsberg (parell que, per cert, es marquen un "cameo" a l'esquerra de la imatge), amb paraules i frases de la cançó, amb jocs de paraules i alguna falta d'ortografia, sembla que intencionada. Un vídeo que ha exercit gran influència en músics posteriors que li han ret pleitesia, com va ser el cas de Els Pets, i recentment dels Cala Vento, que van passar pel blog fa poques setmanes (i aquí).

I a l'hora de triar una interpretació alternativa del tema, aquesta vegada n'he escollit una de ben radical, la que van enregistrar els RED HOT CHILI PEPPERS a The Uplift Mofo Party Plan (1987) o, simplement, Uplift, el tercer i, fins aleshores, millor disc del quartet, tant des del punt de vista crític com comercial, tot i que la gravació va resultar ser un autèntic calvari -superat gràcies al productor, Michael Beinhorn, dels pocs que van mantenir la fe en ells, tant per la seva originalitat com per l’esperit inconformista- fruït de l’addicció a les drogues del guitarrista Hillel Slovak, que moriria a l’any següent a causa d’una sobredosi d’heroïna, i del cantant i lletrista Anthony Kiedis, l’únic, amb Flea, el baixista, que s’han mantingut al grup des de la formació inicial.

Un àlbum amb dotze temes, onze composicions pròpies dels membres de la banda més aquesta Dylan Cover en la que els Chili Peppers subverteixen l’estil folk-rock de la original a favor del característic punk funk que els caracteritza.

-BOB DYLAN/RED HOT CHILI PEPPERS. Subterranean Homesick Blues. Bringing It All Back Home (1965)/The Uplift Mofo Party Plan (1987).

The Fences Of Stonehenge (Wild Pink)

 

WILD PINK és una banda d’indie-rock de Nova York liderada pel compositor, guitarrista i cantant John Ross qui, entre els seus magnífics tercer, A Billion Little Lights (2021) i quart, ILYSM (2022) àlbums, va ser diagnosticat i tractat d'un càncer limfàtic.

Potser per aquest motiu el seu estil melòdic, càlid i reflexiu, proper a l’alt-country, va experimentar un canvi substancial en el darrer, Dulling The Horns (2024), enregistrat en directe i, per això, molt menys polit, amb guitarres distorsionades i un tempo més accelerat, amb el resultat d'un so més cru i semblant al dels seus concerts, tot i que, de tant en tant, es deixin caure alguna pedal steel, violí o sintetitzador que suavitzen la cosa.

Un disc amb un títol en el que s'entreveu la metàfora del desgast dels objectes a conseqüència del seu ús, amb el que li ha suposat a l'autor la lluita contra la seva malaltia, de manera que el cansament i l'esperança constantment s'entrecreuen en les seves deu tracks que, si bé conserven alguns detalls atmosfèrics recognoscibles de la banda, resulten en general d'una textura més rugosa, allunyada de la pulcritud de les produccions anteriors, en el que hi té molt a veure, comandant la producció, l'enginyer Justin Pizzoferrato.

Un LP d'aquells, com gairebé sempre, la veritat, que a mi m'agrada escoltar d'una tirada, total, no son més de 37 minuts, i així gaudir de tots els temes, Eating The Egg Whole, Disintegrate, l'homòleg fel títol, l'irònic Catholic Dracula o el que l'enceta, i CdD d'avui, The Fences Of Stonehenge, en el que un desil·lusionat Ross reflexiona sobre la persistència de les creences quan es pregunta "Encara t'ho creus?" (Do you believe, that?...Do you believe it?...), amb una resposta críptica que, al meu parer, ve a dir, amb resignació, que es tracta de començar de nou.

Tot seguit podeu gaudir de la versió oficial i d'un directe en el que el cantautor està acompanyat per Arden Yonkers al baix, Dan Keegan a la bateria i Mike Brenner a la steel guitar, i així els veiem la cara.

- WILD PINK. The Fences Of Stonehenge. Dulling The Horns (2024).

Cannonball (The Breeders)

 

Si fa tres setmanes celebràvem la publicació del primer LP en solitari de Kim Deal, l'eixerida baixista de la primera, i més esplendorosa, època dels Pixies, avui recordarem un altre projecte així mateix fonamental de la seva carrera, THE BREEDERS.

Una banda creada amb una altra "coneguda" nostra, Tanya Donelly, aleshores membre de The Throwing Muses, completada amb la baixista Josephine Wiggs (ja que Kim havia recuperat el seu instrument preferit, la guitarra), la violinista Carrie Bradley i el bateria Bill Walford, qui, després d'enregistrar a Edimburg un primer àlbum, Pod (1990), amb el productor, prou conegut del blog, Steve Albini, abandonaria la formació per dedicar-se en exclusiva als Slint (a qui algun dia dedicarem una CdD), essent substituït per Jim MacPherson.

Amb els Pixies en stand-by, l'entrada al grup de Kelley Deal, la seva bessona, i la sortida de Donelly per formar Belly (de qui parlarem en breus en aquest blog), el següent disc, Last Splash (1993), va resultar tota una sensació però l'addicció a les drogues de la "germaníssima" i la marxa de Wiggs van acabar temporalment amb les autodenominades "paridores" (terme despectiu amb el que la comunitat LGTB solia referir-se als "heteros"), el que va portar a la nostra protagonista, com vàrem avançar en el seu dia, a formar The Amps, amb l'esmentat MacPherson, amb qui publicaria un sol LP, Pacer (1995).

Un grup de curt recorregut perquè, Kim i Kelley, amb altres acompanyants, van ressuscitar el projecte i publicar dos discos més, Title TK (2002) i Mountain Battles (2008) i, després d'una tornada fallida amb els Pixies, amb el que no va arribar a participar en cap dels posteriors cinc enregistraments dels bostonians), encara un altre, All Nerve (2018), el darrer del que en tinc constància.

La CdD d'avui és la més emblemàtica de la seva discografia, una de les quinze que componen l'esmentat Last Splash, tretze d'elles composades per Kim Deal, en les que demostra la injustícia del seu aclaparament per part de l'egocèntric Black Francis i que comportaria la seva fugida dels Pixies, on el seu talent era menystingut. 

Un disc en el que la de Dayton reprèn la fórmula distorsió-melodia-distorsió que va immortalitzar el seminal grup, palès en aquest autèntic himne de l’indie-rock de tots els temps, Cannonball, del que és de justícia reconèixer que el preciós riff de baix no és obra de la Deal (recordeu-vos que aquí torna a tocar la guitarra) sinó de la esmentada Josephine Wiggs, i del que en podeu gaudir en el vídeo enregistrat a mitges per una altra "coneguda", la tocaia Kim Gordon (de Sonic Youth) i el cineasta Spike Jonze.

- THE BREEDERS. Cannonball. Last Splash (1993).

Highwayman (The Highwaymen)

 

Country Music-7:

Al post d'aquesta setmana, el setè dedicat a clàssics de la Música Country, recordarem una mena de "supergrup" integrat pels quatre homes (els altres dos corresponen a dues fémines, Dolly Parton i "la Clyne") que han protagonitzat els sis anteriors, Waylon Jennings, Willie Nelson, Johnny Cash i Kris Kristofferson.

Uns personatges, en un temps en el que les seves carreres artístiques no passaven pel millor moment, van decidir revitalitzar-les (com així va ser) sumant el seu talent interpretatiu per enregistrar Highwayman (1985), un disc de versions de temes d'altres autors, amb l'excepció de dues, Big River i Committed To Parkview, composades i prèviament publicades per Cash en el seus àlbums Sings The Songs That Made Him Famous (1958) i One Piece At A Time (1976), respectivament.

Un LP en el que les veus dispars d'aquests músics autodefinits com a "Outlaws" (Proscrits) es van conjuminar, gairebé com si d'un trencaclosques es tractés, amb un resultat que només podem qualificar de màgic, l'èxit del qual van intentar esprémer en dos àlbums posteriors més, Highwaymen 2 (1990), produït així mateix per Chip Moman, i, aquesta vegada amb Don Was i acreditat per primera vegada amb el nom de THE HIGHWAYMEN amb el que han passat a la història, The Road Goes On Forever (1995), amb resultats cada un més decebedors, però que van permetre al quartet alternar les seves carreres en solitari amb gires conjuntes arreu d'Amèrica i Europa fins a la mort de Jennings l'any 2002, només uns mesos abans de que ens deixés en Cash el 2003, molt més precoces que la de Kristofferson, que ho va fer el passat mes de setembre del 2024, deixant a Nelson com a únic supervivent, i en actiu a punt de complir els 92 anys, amb el que representa ser l'artista de música popular més longeu del mon.

Dels deu temes que comprenen el seu disc de debut en cal destacar també el segon, Desperados Waiting For A Train, de Guy Clarke, Deportee, una cançó no gaire coneguda de Woody Guthrie amb una breu col·laboració en llengua castellana del texà Johnny Rodríguez, el més cèlebre Against The Wind, de Bob Seger, i l'homònim que l'enceta i CdD d'avui, Highwayman.

Una composició de Jimmy Webb, publicada al seu LP El Mirage (1977) i inspirada per un somni després d'una nit de borratxera per Londres amb el seu amic Harry Nilsson, en la que els quatre cantants interpreten una estrofa cadascun en la que diversos personatges moren i reneixen. Així Nelson és un bandoler als que capturen i pengen, Kristofferson un mariner que ho fa a causa d'una tempesta al Golf de Mèxic, literalment "Horn to Mexico", diu (el mateix al que ara algú ha decidit rebatejar com Golf d'Amèrica), Jennings en un accident durant la construcció la presa Hoover, al riu Colorado, mentre Cash és el pilot d'una aeronau que els interconnecta a tots, de tal manera que, com podeu apreciar en el primer vídeo (el segon és “per les cares”), van reapareixent reencarnats en genets cavalcant pel desert per acabar amb els seus rostres (que alguns volen comparar amb les dels presidents del Mont Rushmore) conformant la caràtula d'aquest mític disc.

- THE HIGHWAYMEN. Highwayman. Highwayman (1985)

Pau (Els Pets/Cala Vento)

 

Ahir i avui se celebren a la sala La Paloma de Barcelona dos concerts de la gira "Cantant les quaranta", en commemoració dels 40 anys ininterromputs d'existència d'un grup, l'escatològic nom del qual, ELS PETS, poc en feia preveure aquesta longevitat.

Dos nits en les que "el trio més sexy de Constantí i part del Tarragonès" interpretarà de manera íntegra, a raó de dos a cada actuació, quatre dels seus àlbums més emblemàtics, Calla i balla (1991), Bon dia (1997), Agost (2004) i Som (2018). Els més destacats, al seu criteri, dels més d'una dotzena publicats des del 1985 en el que el so d'aquest grup d'amics de Constantí, en Lluís Gavaldà (lletrista i compositor principal, cantant i guitarra), Joan Reig (bateria i veu) i Falin Cáceres (baix), acompanyats en els seus inicis d'un cor anomenat Les Llufes i la secció dels Vents de Baiona i diversos músics més que han format part del projecte durant aquest temps, ha anat evolucionant d'un rock irreverent i festiu en el que presumien dels seus orígens no urbans, al que es referien com a "agrícola", al pop d'autor, amb lletres d'un acusat compromís social i polític, profundes alhora que prou emotives com per arribar al públic amb facilitat, sense deixar de mantenir-se fidels a la seva identitat rural.

Autors d'una discografia a la primera meitat de la qual va ser fonamental la participació del guitarrista i productor Marc Grau, en els esmentats Cala i Balla, el de hits tan destacats com S'ha acabat, Tarragona m'esborrona, Està plovent o Vine a la festa, i Bon dia, el del tema homònim que tant es va escoltar a casa meva, ja que es va convertir en la música (que no la lletra) de l'himne de l'escola que dirigia la meva esposa, el seu estil va iniciar un canvi a partir de la mort del seu valedor, víctima d'un càncer amb 44 anys, i l'entrada del teclista Joan Pau Chaves com a arranjador i director musical i del nou productor, l'americà Brad Jones, sense desmerèixer el fruit de la gran cultura musical de Gavaldà i els altres membres del grup.

Un canvi de registre palès en els altres dos LP esmentats, Agost, un dels més reconeguts de la seva discografia, amb cançons tan destacades, a més a més de l'homònima, com Soroll o Pau, i Som, el de La vida és molt avorrida sense el teu cos, L'exèrcit que vindrà, dedicada als participants en el referèndum per a la independència de Catalunya de l'1 d'octubre del 2017, o Corpus, un tema autobiogràfic de Reig en el que denuncia els abusos sexuals que va patir a la infància per un adult del seu poble.

Com a CdD he triat la seqüenciada en segon lloc a Agost, el seu vuitè àlbum d'estudi, en el que retraten un jove d'una vintena d'anys anomenat Pau que, tot i patir múltiples dificultats (estudia i treballa amb un contracte temporal, viu en un pis compartit amb un "marroquí mig il·legal"...) no per això perd els seus ideals de canviar el mon, una àcida crítica al sistema neoliberal  i, alhora, un autèntic himne a la resiliència. 

                     Pau no espera des de la trinxera
                     Pau te clar que no vol renunciar.
                     Pau no es queda resignat al terra
                     Pau demà tornarà a començar.

Una composició que fa només unes setmanes els empurdanesos Cala Vento, grans admiradors dels de Constantí, ha enregistrat a Brindis (2025), un impagable disc de versions de temes que els agraden, amb la llicència, a suggeriment del mateix Gavaldà, d'actualitzar la lletra per mostrar-nos un Pau adult però amb la mateixa precarietat que patia 20 anys abans, evidenciant unes problemàtiques socials completament vigents.

Dues versions de les que en podeu gaudir tot seguit en sengles vídeos que ens remeten al clàssic de Subterranean Homesick Blues (vegeu aquí), un altre tema del magistral  Bringing It All Back Home (1965) de Bob Dylan, del que en parlarem al pròxim post de la sèrie Dylan Covers.

- ELS PETS/CALA VENTO. Pau. Agost (2004)/Brindis (2025).

Nobody Loves You More (Kim Deal)

 

Aquell vell refrany castellà que diu "Nunca es tarde si la dicha es buena" és perfectament aplicable al post d'avui, i és que hem hagut d'esperar quatre dècades per a que KIM DEAL, aquella guitarrista, reconvertida per necessitat a baixista, autèntica icona del rock independent dels anys 80 del s. XX amb The Pixies, publiqués el passat novembre, als seus 63 anys, el seu primer disc en solitari.

El que li faltava a una carrera en la que va enregistrar els cinc primers àlbums amb el quartet bostonià (vegeu aquí), a partir de la primera dissolució dels quals -tot i que hi tornaria ocasionalment entre el 2004 i el 2013 i, per tant sense participar en els cinc àlbums posteriors dels de Black Francis, publicats entre el 2014 i el 2024- va centrar-se en un altre projecte que ja havia compatibilitzat abans, The Breeders, del que en parlarem en una pròxima CdD, i en l'efímer The Amps.

Una carrera plena d'intermitències, amb llargs períodes sense gravar, en els que la de Dayton, Ohio, ha seguit actuant, ja sigui amb les esmentades bandes o en solitari, en festivals americans com Coachella o Lollapalooza, i europeus com Reading, Leeds o All Tomorrow's Parties, i col·laborant o produint amb múltiples "coneguts" del blog com Guided By Voices, Sonic Youth, Tanya Donnelly (de Throwing Muses) o Courtney Barnett, fins a arribar a aquest inesperat "debut" amb Nobody Loves You More (2024).

Un LP amb onze temes, alguns d'ells composats al llarg dels darrers quinze anys i prèviament editats com a singles en format digital, que no desentonen malgrat el seu eclèctic estil, en el que la encisadora Deal, compositora alhora que productora, canta amb la seva veu característica i toca múltiples instruments com la guitarra, el baix, l'ukelele, la bateria i els teclats, al temps que s'acompanya de més d'una dotzena de músics, entre ells sa germana bessona Kelley.

Una llista de la que us en destacaria alguns com Coast, Crystal Breath o la que la finalitza, A Good TIme Pushed, la única coproduïda pel seu amic Steve Albini, recentment finat, i la CdD, l'homònima que l'enceta, Nobody Loves You More, de la que en podeu gaudir en aquest surrealista vídeo, i de la que us recomano que esteu atents, cap al minut i mig, als preciosos arranjaments de cordes i vents que conformen el pont, autèntic pop orquestral. Com he sentit a dir en algun lloc...es pot ser més cool?

- KIM DEAL. Nobody Loves You More. Nobody Loves You More (2024).

Flowers In The Rain (The Move)

 

A mitjans dels anys 60 del s. XX es va produir un "moviment" de cinc músics de diversos grups de Birmingham, Anglaterra, per constituir-ne un de nou, al que, per aquest motiu, van anomenar THE MOVE.

Una banda que va comptar amb fins a quatre cantants alhora però indiscutiblement liderada pel compositor, guitarrista, i multiinstrumentista, Roy Wood, que va obtenir un gran ressò al Regne Unit, no només pel seu talent musical sinó per les tempestuoses actuacions en directe, amb una imatge gansteril i esquerpa, influenciada pel seu controvertit manager, Tony Secunda, qui els implicaria amb un ruïnós plet per difamació amb el primer ministre Harold Wilson a causa d'un acudit publicitari francament morbós en el que el mostraven nu i enllitat amb la seva secretària. 

El cas és que, durant el seu lustre d'existència, amb un imaginatiu estil proper al pop psicodèlic amb l'afegit d'efectes sonors i elements de la música clàssica, van publicar més d'una dotzena de singles molt reeixits, tot i que sense arribar al mercat americà ni formar part, per tant , de la coneguda "british invasion", fenomen que no es va donar amb els quatre àlbums editats, Move (1968), Shazam (1970), Looking On (1970) i Message From The Country (1971), en els dos darrer ja amb un altre mite, Jeff Lynne, a les seves files.

Un personatge que aportaria a la formació uns ambiciosos arranjaments barrocs i experimentals amb els que, barrejant imprevisiblement pop, rock, folk, jazz i influències clàssiques, acabarien amb la dissolució de la banda per donar-ne lloc a una altra de molt més reeixida, la coneguda Electric Light Orchestra, coneguda per l'acrònim ELO, de la que, així mateix, al poc marxaria Wood per continuar la carrera artística amb el grup Wizzard i en solitari.

La CdD d'avui és un dels seus temes més coneguts de l'homònim LP de debut, produït per Denny Cordell, amb 13 tracks, tres d'elles versions, com Hey Grandma, dels californians Moby Grape (de qui aviat en parlarem al blog, el que no em comprometo respecte a la ELO) i deu de Wood, com Yellow Rainbow, Walk Upon The Water, The Girl Outside, Fire Brigade i l'escollida, Flowers In The Rain.

Seqüenciada en sisè lloc, els royalties de la qual, per una ordre judicial encara vigent i a conseqüència de l'esmentat plet, segueixen destinats a un seguit d'organitzacions benèfiques, és una composició senzilla i colorista  de la que en destacaria els arranjaments de diversos instruments de vent com clarinets, corns, trompes i oboè per part de Tony Visconti, el productor assistent, amb una introducció amb efectes de pluja, amb una lletra onírica basada en un conte de fades, amb la veu de Carl Wayne, el cantant principal, i una irresistible tornada que fa:

          I’m just sitting watching flowers in the rain

          Feel the power of the rain

          Making the garden grow

          I’m just sitting watching flowers in the rain...       

- THE MOVE. Flowers In The Rain. Move (1968).

Semi-Charmed Life (Third Eye Blind)

Amb un nom que al·ludeix al concepte metafísic del "Tercer ull invisible", en referència a "L'ull de la ment", els THIRD EYE BLIND son una banda de rock alternatiu de San Francisco, Califòrnia, creada a principis dels anys 90 per un duo de compositors, el cantant i guitarra rítmica Stephan Jenkins i el guitarra solista Kevin Cadogan, que es va donar a conèixer amb un disc homònim que va resultar un dels més reeixits debuts de la història de la música popular.

Un àlbum el reconeixement, i les vendes, del qual van resultar bastant inferiors en el següent, Blue (1999), moment en el que Cadogan va abandonar de mala manera el grup al temps que s'iniciava un seguit de canvis en la formació, amb Jenkins i el bateria Brad Hargreaves com a únics membres fundacionals, mantenint l'activitat fins a l'actualitat, amb set LP publicats, tot i que amb llargs intervals, el darrer d'ells el més que notable Our Bande Apart (2021).

Amb una caràtula obra de la fotògrafa Christine Alicino en la que apareix la model Shandra Boatwright, un estil a cavall del grunge (o, en base a unes melodies més immediates i unes veus més nítides, post-grunge, si s'accepta la etiqueta) i el power-pop i amb unes lletres de temàtica existencialista, Third Eye Blind (1997), co-produït per Eric Valentine i el mateix Jenkins,  en la seva gairebé hora de durada, conté 14 tracks en les que aquest darrer, Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Berkeley, tracta aspectes com l'angoixa a Losing A Whole Year o Graduate; el trencament de relacions a How's It Going To Be; el suïcidi, a Jumper (Saltador), sobre un adolescent que es tira des d'un pont, o les addiccions, a la CdD, Semi-Charmed Life.

Un tema de Jenkins, del que Cadogan en va reclamar part de l'autoria, composat uns anys abans de la creació de la banda, que inclou un riff de guitarra del raper de Chicago Herman Anthony Chunn, a qui el visionari cantant va adquirir els drets per 10.000$, en el que, amb una cadència hip-hop i una tornada ("Do-do-do, do-do-do-do...") inspirada en el mític Walk On The Wild Side de Lou Reed, tracta de l'addició a la metamfetamina, això sí, amb una subtilesa, i una rapidesa quan pronuncia “Doin' crystal meth will lift you up until you break” (Fer metamfetamina de cristall t'aixecarà fins que et trenquis) que va superar tots el filtres de la censura, potser també gràcies al reeixit vídeo enregistrat per Jamie Morgan als carrers de San Francisco.

- THIRD EYE BLIND. Semi-Charmed Life. Third Eye Blind (1997).

 

It's All Over Now, Baby Blue (Bob Dylan/Them)

 

Dylan Covers-10:

La cançó de BOB DYLAN, la interpretació de la qual pel cantautor compararem amb la d'un altre "conegut" del blog, és la que tanca Bringing It All Back Home (1965), l'aclamat disc de transició amb el que, precisament (vegeu aquí), vàrem iniciar aquesta secció anomenada Dylan Covers.

Es tracta  de la coneguda It's All Over Now, Baby Blue, enregistrada amb una minsa instrumentació, reduïda a la seva guitarra acústica i harmònica i al baix de William E, Lee, i amb un títol inspirat en un tema, Baby Blue, del pioner del rock'n'roll Gene Vincent, consta d'una melodia ombrívola i una tornada devastadora en la que, amb unes lletres inspirades en poetes simbolistes del s. XIX com Rimbaud, s'acomiada enigmàticament (norma de la casa) d'un personatge sobre el que s'ha especulat com amb pocs altres.

Majoritàriament s'identifica Baby Blue com a una amalgama de gent de la seva òrbita social, i no exclusivament la seva amiga Joan Baez, tot i que entre ells hi podríem incloure al públic més fidel del moviment de la cançó protesta del que l'autor s'estava allunyant o, fins i tot, a si mateix com a intèrpret acústic.

Quatre versos que reflecteixen la seva desesperació, tot i que en el darrer d'ells sembla entreveure's un bri d'esperança quan diu: "Deixa enrere les teves pedres...oblida't dels morts que has deixat...fes un altre partit, torna a començar", en els quals només la tornada final,  Yes, and it's all over now, baby blue ("I ara tot s'ha acabat, baby blue"), roman inalterable.

Un tema que ha estat interpretat per moltíssims músics, la majoria grans admiradors de l'autor, com The Byrds (aquí) o Grateful Dead (aquí), però dels que cal destacar-ne la que en van fer els THEM, la banda aleshores liderada per un personatge encara més malcarat, VAN MORRISON, qui la segueix interpretant com a solista fins a l'actualitat (i aquí), en el seu segon disc, Them Again (1966). Un enregistrament amb algun subtil canvi de lletra (per ex. Oblidat dels "deutes" en lloc dels "morts"...) al que el productor, Tommy Scott, va incorporar un distintiu riff de blues i el piano del teclista del grup, Peter Bardens, amb un resultat que ha estat, així mateix, adaptat per diversos artistes posteriors.

-BOB DYLAN/THEM (VAN MORRISON). It's All Over Now, Baby Blue. Bringing It All Back Home (1965)/Them Again (1966).

Mahashmashana (Father John Misty)

 

A la llista de músics de rock que han substituït les baquetes pel micro, entre els quals es compten Phil Collins, bateria de Genesis fins que va assumir el lloc de Peter Gabriel, com a preludi d'una popular carrera solista; Bobby Gillespie, acompanyant dels germans Jim i William Reid a The Jesus and Mary Chain abans de formar Primal Scream o Dave Grohl, qui marcava amb contundència el ritme a Nirvana i ara lidera com a cantant i guitarrista els reeixits Foo Fighters, n'hi afegirem avui un altre més, tot i que la trajectòria no és superposable.

I és que Josh Tillman va compatibilitzar el seu treball a la bateria en bandes minoritàries com Saxon Shore amb la publicació, de la mà del seu amic Damien Jurado i amb el nom artístic de J. Tillman, d'alguns àlbums amb un estil folk intimista i una mica tristoi dels que en podrien destacar Vacilando Territory Blues i Year In The Kingdom (tots dos el 2009), quan ja formava part dels molt més coneguts Fleet Foxes, amb qui va enregistrar el segon LP dels de Seattle, Helplessness Blues (2011).

Una formació que el de Maryland abandonaria de seguida per iniciar, amb un altre nom l'origen del qual desconec, FATHER JOHN MISTY, un canvi de domicili, ara al bohemi barri de Laurel Canyon de Los Angeles i, sobretot, d'estil, ara més proper a l’indie-rock i amb un lirisme especialment satíric, una segona i més reeixida etapa en la qual, mentre lluita contra diversos trastorns psicològics i addiccions, porta publicats mitja dotzena de discos més, dels que us en destacaria I Love You, Honeybear (2015), God's Favorite Customer (2018) o el recent Mahashmashana (2024), a més a més de col·laborar com a productor o compositor amb dives com Beyoncé, Lady Gaga o, la meva preferida, Lana del Rey.

Com a CdD he triat el tema homònim del seu sisè i darrer àlbum, el nom del qual, Mahāśmaśāna (महाश्मशान), que en sànscrit significa "Gran crematori", està inspirat en la novel·la Memorial, de Bruce Wagner (2006). Un àlbum co-produït per Tillman i Drew Erickson, amb un altre amic, Jonathan Wilco, com a productor executiu, en el que conviuen estils com el folk, el rock psicodèlic i el pop de cambra amb arranjaments rics i expansius que embolcallen la seva expressiva veu, per a l'enregistrament del qual ha comptat amb una trentena de músics, entre instrumentistes i veus.

I el resultat, presentat amb una caràtula de Joe Roberts, en realitat un simple gargot amb una taca accidental de tinta vermella, han estat vuit llargues tracks, gairebé totes per sobre dels cinc minuts, del que en resulta una durada de 50, amb temàtica al voltant de l'existencialisme, el pas del temps i la salut mental, de les que en destacaria algunes com She Cleans Up, inspirada en la Punk Rock Loser de Viagra Boys i, en conseqüència, co-acreditada amb els membres d'aquesta banda sueca; Screamland, en la que intervé Alan Sparhawk, de Low, a la guitarra; Mental Health o la esmentada Mahashmashana.

Una epopeia malenconiosa, amb una producció "spectoriana" i en crescendo de més de nou minuts de durada, en la que, a base de metàfores, convida els oients a reflexionar sobre la transitorietat de la vida i la importància de trobar-li un significat.

- FATHER JOHN MISTY. Mahashmashana. Mahashmashana (2024).

Everyday People (Sly & The Family Stone)

 

MN(I)O-16:

Al post d'avui, el setzè dedicat a la música negra dels anys 60 i 70 del s. XX que tant m'entusiasma, parlarem de tot un personatge.

Nascut a Texas i resident a San Francisco, Califòrnia, com a Sylvester Stewart i artísticament conegut com Sly Stone, de la unió de la banda Sly & The Stoners, que liderava com a compositor, productor, cantant i multiinstrumentista, amb Freddie & The Stone Souls, la del seu germà Freddie, guitarrista, en va sortir una de les més singulars del moment, SLY & THE FAMILY STONE.

I ho va ser per dos motius que val la pena ressaltar, el primer, de caràcter sociopolític, la integració a la mateixa formació d'homes i dones blancs i negres, com la trompetista Cynthia Robinson, cosa gens comú a l'època i el contingut polític de les seves lletres, ben allunyat del flower-power de nombroses bandes de la zona de la Badia. I el segon, estrictament musical, la irresistible combinació de soul i funk amb el blues, el pop, el rock psicodèlic i el jazz, amb unes excitants actuacions (com podeu comprovar, si disposeu de 20 minuts, aquí) que seduirien al públic contemporani internacional i, atenció!, exercirien una gran influència en el hip-hop, el soul urbà i, fins i tot el jazz fusió de dècades posteriors.

Un grup que va tocar el cim amb el seu quart LP, Stand! (1969), amb un seguit de contrapartides com la surrealista exigència de la organització Black Panthers d'acomiadar els músics blancs, o una altra  que tan sovint acompanya la fama, una creixent addicció del líder a la cocaïna, amb un deteriorament de les relacions entre els membres que comportaria l'abandó de la secció rítmica, primer del bateria Gregg Errico i, posteriorment, de Larry Graham, el baixista fonamental en el so de la banda, gràcies a una tècnica exclusiva coneguda com slap, de manera que, a partir del següent àlbum, el també notable There's A Riot Goin' On (1971), les coses van anar de mal en pitjor i, després d'un parell de discos menors, l'any 1975 la formació, amb la reputació sota mínims, es va dissoldre, continuant Sly Stone en solitari, utilitzant el nom de la banda o el seu propi, o col·laborant amb altres músics amics com George Clinton, de Parliament/Funkadelic, Maurice White, de Earth, Wind & Fire, o Bobby Womack, entre estada i estada en centres de desintoxicació i mentre anava caient en l'oblit.

Com a CdD he triat un tema de l'icònic Stand!, un àlbum escrit i produït per Sly Stone, amb una formació que, a més a més dels músics abans esmentats, inclou sa germana Rose als teclats, Jerry Martin al saxo i les veus del grup de gòspel Little Sister (en el que figura una altra germana, la Vet), en el que tracta problemes socials, literàriament amb una actitud tan francament idealista com extremadament vital en l'aspecte musical en les seves vuit tracks, de les que en destacaria l'homònima que crida a aixecar-nos (Dempeus!), I Want To Take You Higher, Sing A Simple Song i la CdD, és clar, Everyday People, un mig tempo allunyat del funky psicodèlic que predomina en el disc en el que la banda suplica per la pau i la igualtat entre grups socials, una autèntica oda a la tolerància.

- SLY & THE FAMILY STONE. Everyday People. Stand! (1969).

Spoonman (Soundgarden)

 

Com a CdD d'avui n'he triat una d'un disc contemporani del de la setmana passada però, com podeu comprovar, d'un estil radicalment diferent, el grunge. Un moviment derivat del rock alternatiu sorgit a Seattle, Washington, que fusiona el punk-rock amb el heavy metal i que, durant la seva efímera existència, va comptar amb bandes tan reeixides com Nirvana, Pearl Jam, Alice In Chains o els protagonistes d'aquest post, SOUNDGARDEN.

Un grup creat pel compositor principal, cantant i guitarra rítmica (inicialment bateria) Chris Cornell i el baixista Hiro Yamamoto, als que s'hi afegirien un guitarra solista, Kim Thavil, que aportaria un so distintiu al grup, i, amb la intenció d'alliberar el vocalista, el bateria Matt Cameron, un lloc ocupat enmig, en un curt període, per Scott Sundquist.

Després d'un parell d'EP que recopilarien amb el títol de Screaming Life/Fopp (1990), aconseguiren una popularitat creixent amb els seus àlbums, Ultramega OK (1988), Louder Than Love (1989), a partir del qual Yamamoto deixaria el seu lloc breument a Jason Everman i, definitivament, a Ben Shepherd, i Badmotorfinger (1991), l'èxit del qual es va veure minvat per l'eclosió dels Nirvana però que, a la fi beneficiaria tot el moviment i prepararia el camí per a Superknown (1994), el cim de la seva carrera.

I va ser perquè, en l'enregistrament del següent, Down On The Upside (1996), quan el fenomen grunge començava a decaure, les diferències entre Thavil i Cornell, potser aquest una mica gelós dels característics solos de guitarra del primer, van acabar amb la dissolució  del quartet i donant lloc a un seguit de projectes amb més o menys fortuna. Així, Cornell va alternar discos en solitari amb una nova banda, Audioslave (amb tres exmembres de Rage Againts The Machine com el guitarrista Tom Morello), Cameron es va incorporar a Pearl Jam, Thavil va col·laborar amb "coneguts" del blog com Krist Novoselic (de Nirvana) o Dave Grohl (de Nirvana i, posteriorment de Foo Fighters) mentre Shepherd ho feia amb Mark Lanegan.

Curiosament, després d'haver-ho negat en diverses ocasions, més d'una dècada després, el 2010, es va produir una reagrupació de la que en va sortir un altre LP, King Animal (2012) i diverses actuacions que van finalitzar l'any 2017 amb el suïcidi de Cornell, penjant-se al bany de l'habitació de l'hotel on s'allotjava.

Superunknown, l'obra que els consagraria, és un disc llarg, que sobrepassa els 70 minuts, amb 16 tracks de temàtica ombrívola i opressiva al voltant de les drogues, la depressió i el suïcidi però que, als clàssics riffs de guitarra, hi incorpora elements psicodèlics i arranjaments més detallats que amplien la paleta sonora i els apropen al pop més comercial.

Al seguidors del blog que no disposeu de prou temps per escoltar tot l'àlbum, us en recomano un tast de quatre temes, escrits pel prodigiós cantant, com son Fell On Black Days, The Day I Tried To Live o Black Hole Sun, el més conegut de la seva discografia (vegeu aquí), però no el meu preferit, mèrit que recau en Spoonman, composat inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula Singles (Cameron Crowe, 1992) i inspirat en un músic de carrer anomenat Artis The Spoonman que interpretava amb un repertori de culleres (spoons).

-SOUNDGARDEN. Spoonman. Superunknown (1994).