Nobody But You (Lou Reed & John Cale)

LOU REED i JOHN CALE, antics components d'un dels grups més influents de la història del rock, The Velvet Underground -informació que podeu ampliar enllaçant a les repectives CdD-, feia temps que s'havien distanciat quan van tornar a unir els seus talents, i ho van fer per una causa singular, el retre homenatge al seu mentor de joventut, Andy Warhol, mort el 1987 per una complicació quirúrgica. Un artista polifacètic al que, en el seu cercle, l'anomenaven, a desgrat seu, Drella, apel·latiu ideat per Ondine, una de les estrelles de la Factory, format per dos mots que voldrien representar la seva ambivalent personalitat, Dracula i Cinderella (Ventafocs o, en castellà, "Cenicienta"). 

I va ser així que, després i no abans de representar-lo en públic en diversos esdeveniments, van gravar aquest Songs For Drella (1990), acompanyant les seves veus únicament amb la guitarra de Reed i el piano i la viola elèctrica de Cale. Un àlbum conceptual en el que relaten en ordre cronològic la vida de Warhol des de tres perspectives, la del personatge en primera persona, que suposa la majoria dels 15 tracks; en tercera persona i sobre els sentiments que  Warhol despertava en Reed i Cale. Un obra tan simple com elegant de la qual l'homenatjat se'n sentiria orgullós, pensada per escoltar d'una tirada, a la que Cale aporta menys temes (5) però potser més interessants, com Style It Takes, Faces And Names o A Dream, sense desmerèixer excel·lències de Reed com Small Town, Open House, It Wasn't Me o la CdD, seqüenciada en vuitè lloc i únic single editat d'aquest disc indivisible, Nobody But You.

En acabar la gravació, en la que van reaparèixer diferències irreconciliables, Cale va manifestar no voler tornar a treballar mai més amb Reed, paradoxal preludi d'una efímera reunió The Velvet Underground el 1993, banda a la que la rivalitat dels músics tornaria a dividir definitivament.

                                         

- LOU REED & JOHN CALE. Nobody But You. Songs For Drella (1990).

My Baby Don't Understand Me (Natalie Prass)

NATALIE PRASS va compondre les cançons del seu debut a mitges amb la seva parella, el guitarrista Kyle Ryan Hurlbut, en el moment en que la seva relació s'estava acabant, i les va gravar a Spacecomb Records, propietat del també cantautor i amic Matthew E. White, a Richmond, Virginia, amb la inestimable col·laboració de l'arranjador i soci Trey Pollard i amb la participació a les cordes i als vents dels joves però molt competents alumnes del programa de jazz de la Virginia Commonwealth University.

Malauradament, dificultats financeres de la discogràfica van prioritzar la edició del Big Inner (2012) de White, retardant gairebé un any la sortida del disc, temps que la de Cleveland, Ohio, va aprofitar per guanyar experiència com a teclista i corista de la banda d'acompanyament de Jenny Lewis, a qui els seguidors del blog coneixeu de la seva etapa a Rilo Kiley, però la espera va valdre la pena perquè Natalie Prass (2015), l'àlbum, és una meravella.

Una disc eclèctic amb pinzellades de pop, country i soul, amb melodies intemporals molt elegants en les que es nota la ma dels productors, en les que l'artista, amb una veu tan dolça com expressiva, en nou tracks en menys de 40 minuts, narra situacions terribles amb relacions pertorbades i cors trencats (us sona allò de "disc de ruptura"?), de les que n'és un brillant exemple la CdD d'avui. 

Una obra que ha tingut continuïtat amb el recent i, tot i seguir col·laborant amb White, menys exuberant The Future And The Past (2018), en el que desafia la ideologia de l'actual president del seu país, per a mi inferior al seminal debut.

Un àlbum, Natalie Prass, amb una veu que tant ens evoca a Dusty Springfield com a heroïnes del Laurel Canyon angelí dels 70, com Joni Mitchell o Carole King, i una instrumentació digna de Harry Nilsson o dels mítics Bacharach-David, del que en destacaria temes com Your Fool, Christy, It Is You, a més a més de la CdD, l’obridor My Baby Don't Understand Me en el que progressa des d'un inici sobri i dolç cap a una atmosfera de trets èpics quan diu "ja no m'entén, què fas quan passa això? on vas quan la teva única llar és amb un estrany?":

        He don't understand me anymore

        Oh no, my baby don't understand me anymore

        Oh, what do you do when that happens?

        Where do you go when the only home that you know is with a stranger?

I que culmina amb la declaració reiterada de que "el nostre amor és un llarg adéu...esperant el tren...per a plorar":

        Our love is a long goodbye, our love is a long googbye...

        Waiting on the train...

        We keep waiting for the train to cry.

- NATALIE PRASS. My Baby Don't Understand Me. Natalie Prass (2015).

If I Can't Change Your Mind (Sugar)

Bob Mould-2:

La època que va envoltar la separació de Hüsker Dü va anar acompanyada d’una profunda addicció a les drogues i alcohol, la rehabilitació de la qual Bob Mould va aprofitar per seguir composant, del que en van resultar dos LP en solitari, tan diferents en el seu estil, inusitadament acústic i orquestral el primer, Workbook (1989), com de nou tornant al seminal post-punk l’altre, Black Street Of Rain (1990), com semblants en la seva repercussió comercial, gairebé nul·la.

Afortunadament això no va desanimar l’artista que, reclutant uns nous baixista i bateria, va reprendre amb un altre format power-trio, ara amb ell com a únic compositor, amb les característiques lletres introspectives però amb un so lleugerament més accessible. Una banda, SUGAR, tanmateix de vida efímera, amb la que va publicar dos LP d’estudi, Copper Blue (1992) i File Under. Easy Listening (1994), un EP de “descartes”, Beaster (1993)  i el recopilatori Besides (1995), abans de dissoldre per tornar a una carrera en solitari que perdura fins a l’actualitat i que serà motiu d’un parell de post més en les properes setmanes.

Copper Blue va ser la resposta de Mould a grups de rock alternatiu americà, com Nirvana o Pixies, als quals tanmateix havia influït ell amb Hüsker Dü, l’afilada guitarra del qual sembla recuperar, tot i què amb major predomini de la melodia, amb el resultat de convertir-se en l’àlbum més reeixit, per qualitat i comercialment, de tota la seva carrera.

Un disc, coproduït per Lou Giordano, amb deu intenses composicions, de les que en destacaria la inicial The Act We Act, A Good Idea (l’esmentat homenatge als Pixies), Changes, Hoover Rain (una al·lusió al pop dels 60 que tant en evoca a The Beatles com a The Beach Boys) i, és clar, la CdD, el seu hit per excel·lència.

Em refereixo a la track número set, If I Can’t Change Your Mind, un tema de pop acústic amb un senzill riff de guitarra de 12 cordes a l’estil de The Byrds, una dada més sobre la educació musical del nostre protagonista.

Una cançó, a l’èxit de la qual no va ser aliè el vídeo musical en el que es mostren diversos tipus de relacions, en una imatge del qual s’entreveu l’homosexualitat manifesta de l’artista, en la que, evitant, com és comú en les seves lletres, els pronoms de gènere, expressa l’angoixa universal que, transcendint orientacions sexuals, acompanya les ruptures amoroses. 
I, tal com al primer post dedicat a Bob Mould, afegeixo una interpretació més recent del tema, en directe.

- SUGAR. If I Can’t Change Your Mind. Copper Blue (1992).

The Heartbreak Rides (A.C. Newman)

Allan Carl Newman, conegut artísticament com A.C. NEWMAN, és un cantautor i guitarrista canadenc, conegut dels seguidors del blog per liderar una de les meves bandes d’indie-rock favorites del que portem de mil·lenni, The New Pornographers, de la que n’és el compositor principal i un dels tres cantants amb projectes en solitari, juntament amb Neko Case i Dan Bejar, al que recordareu també per la CdD amb l’àlies de Destroyer.

Si us apassiona Carl Newman tant com a mi, el podeu seguir en els set àlbums publicats amb la banda -que aviat seran vuit amb l'imminent In The Morse Code Of Brake Lights (2019)-, així com en els tres com a solista, dels quals avui comentarem el segon i preferit meu, Get Guilty (2009).

Un disc de power-pop en el que trobarem les enganxoses tornades marca de la casa, les lletres sovint incomprensibles i l’acompanyament de precioses veus femenines, ara amb Kori Gardner (de Mates Of State) i Nicole Atkins substituint a la Case, que caracteritzen la seva carrera, tot i què potser amb un autor una mica més relaxat, com si s’hagués concentrat especialment en els intrincats arranjaments, sense menysprear l’aspecte compositiu.

Un equilibri que es pot apreciar a la CdD d’avui, The Heartbreak Rides, el segon i més llarg dels dotze temes de l’LP, del que en destacaria altres com l’inicial There Are Maybe Ten or Twelve, The Palace at 4 a.m. o l’homònim The Changeling (Get Guilty).

Una cançó en la que l’irresistible falset del de Vancouver s’envolta d’un fons de teclats i violins i d’unes harmonies vocals fantasmagòriques però sempre amb la seva guitarra com a element de cohesió, aquell amb que comencen i acaben totes les pistes.

-           A.C. NEWMAN. The Heartbreak Rides. Get Guilty (2009).

Nghani Ki Ma Nabghi (Cheikha Rimitti)

Africana 12:

Saâdia El Ghizania, filla d’una humil família del nord d’Algèria (aleshores colònia francesa), a prop de la multicultural ciutat d’Orà, orfe des de petita, amb 15 anys es va enrolar en una troupe de músics tradicionals itinerants, on va aprendre a cantar i ballar i amb 20, tot i ser analfabeta, condició que no va perdre al llarg de la seva vida, a composar les seves pròpies cançons.

Unes composicions amb lletres sobre les condicions de vida dels pobres, l’amistat, l’amor, el sexe i l’alcohol, temes considerats inadequats per a les emissores de radio que la relegaven a la interpretació en bodes i altres esdeveniments i, amb el temps, als “garitos” del port d’Orà, on actuava (i es diu que es prostituïa) per als soldats americans destacats a la fi de la II Guerra Mundial, d’on la va treure el seu mentor, el popular músic Cheikh Mohammed Ould Ennems, per portar-la a Alger i iniciar la seva carrera discogràfica amb el nom de CHEIKHA RIMITTI.

Amb la independència d’Algèria el 1962 primer  i l’auge de l’integrisme islàmic als 90, que la va acusar de pervertida, culminat amb l’assassinat del cantant Cheb Hasni el 1994, va viure a França llargues temporades, tot i què mai va arribar a expressar-se en francès, actuant per a la immensa colònia de compatriotes residents, sense arribar a perdre el contacte amb el seu país,

Una època en la que es va fer molt popular amb un estil, barreja de  música tradicional àrab, francesa i espanyola amb la dels pastors berbers i que incita els joves a gaudir de la vida, conegut com a raï, de la que se la considera precursora (la grand mamie du raï), però que mai no ha estat reivindicada per estrelles modernes del gènere com Cheb Mami o, un conegut dels seguidors del blog, Khaled.

Durant la seva llarga carrera ha gravat gairebé 300 cassettes i 50 LP, dels que en destacaria el seminal Cheikha Remetezz Reliziana (1952) i el seu primer èxit, Charrak Gatta (1954), en el que animava les joves a perdre la virginitat, i ha actuat per tot el mon i, concretament, diverses vegades a Barcelona, on vaig tenir ocasió de veure-la en un concert a la Plaça Reial, en el marc del BAM, per les festes de la Mercè del 1998.

Sorprenentment, als 70 anys d’edat, quan es plantejava jubilar-se, va gravar el seu àlbum més conegut al mon occidental, i ho va fer a París, amb la participació des de Los Angeles, Califòrnia, d’estrelles del rock com Robert Fripp, el mític guitarrista de King Crimson, Flea, el baixista de Red Hot Chili Peppers i East Bay Ray, antic guitarrista de The Dead Kennedys.

Uns músics que, respectant humilment el compromís de la vella artista en la denúncia de les condicions de vida de les dones, tant d’Algèria com de la resta del mon, la van embolcallar amb unes contundents textures electròniques que, per coherència i fidelitat a si mateixa, van portar en algun moment a “l’àvia del raï” a renegar del disc, però que li va permetre rellançar la carrera uns anys més, en els que va editar mitja dotzena d’obres, de les que en destacaria Nouar (2000) i, gravat precisament a Orà, N’ta Goudami (2006), als pocs mesos de la publicació del qual va morir, a París, víctima d’un infart, als 83 anys.

I el resultat va ser Sidi Mansour (1994), un treball magníficament produït per Houari Talbi en el que els instrumentistes abans esmentats es complementen amb una secció de percussió, teclats i els sorprenents vents del germans Bruce i Walter Fowler, antics acompanyants de Frank Zappa, però del que en destaca la veu aspra i profunda de la “cheikha” (nom que al·ludeix a la condició de cantant i cortesana), capaç d’arribar a qualsevol cor, encara que no parli àrab.

Un àlbum amb vuit llargues tracks, amb algunes de més de 10 minuts, de les que he escollit com a CdD una composició de l’esmentat Talbi, amb lletra de la nostra diva d’avui, titulada Nghani Ki Ma Nabghi, és a dir, “Cantem tot el que podem”, la que l’inicia i convida a continuar amb la diversió.

- CHEIKHA RIMITTI. Nghani Ki Ma Nabghi. Sidi Mansour (1994). 

Do You Need My Love? (Weyes Blood)

Després de provar diversos noms com Wise Blood o Weyes Blund, inspirats en la novel·la Wise Blood/Sang sàvia (Flannery O'Connor, 1952), finalment va ser WEYES BLOOD l’escollit per la cantautora Natalie Mering per al seu projecte artístic. Una compositora, cantant i multiinstrumentista, nascuda en el si d'una família de músics molt conservadora a Santa Mónica, California, però autèntica nòmada que ha viscut a Pensilvania, Philadelphia, Portland -on va actuar un temps com a baixista del grup Jackie-O Motherfucker-, Kentucky, Nuevo México, Baltimore o Nova York, on em consta que resideix en el moment en el que escric aquest post, l'estil de la qual tant ens evoca l'esperit del Laurel Canyon a Los Angeles, amb una veu i sensibilitat semblants a Joni Mitchell, com a compositores celtes de la ona new-age com Enya. Un estil que s'expandeix del folk al dream-pop i a la psicodèlia, amb estructures sovint poc convencionals que potser costaran una mica d'assimilar, però que entusiasmarà al seguidors del blog a qui us agradin conegudes artistes com Hope Sandoval (de Mazzy Star), Angel Olsen o Lana Del Rey.

Una artista amb una carrera que, barrejant classicisme i experimentació, des del 2011, inclou quatre LP i tres EP de pop atemporal, amb melodies tan inspirades com preciosos els arranjaments, amb el piano i els sintetitzadors com a protagonistes, més enllà dels quals s'imposa la seva privilegiada veu.

Una carrera que ha anat in crescendo des del seminal The Outside Room (2011) i passant pel The Innocents (2014), l'EP Cardamom Times (2015) i Front Row Seat To Earth (2016), per arribar al darrer, i per a molts millor, àlbum, Titanic Rising (2019), publicat fa només uns mesos, però del que no he triat la CdD, en benefici del penúltim, el disc pel que la vaig conèixer i amb el que em va captivar.

Un disc amb vuit llargues tracks, més un breu instrumental final, coproduït amb Chris Cohen (de Deerhoof), complementat amb un corpus videogràfic, sovint dirigit per la mateixa Mering, que, traspassant els límits musicals, recrea les sensacions que produeixen les composicions, més que no pas tradueixen el significat explícit de les mateixes. 

Unes composicions intimistes i fràgils de les que en destacaria la inicial, Diary, Used To Be, Seven Words o la CdD, la pista número quatre, Do You Need My Love?, la cançó d'amor definitiva que no hauria rebutjat interpretar Beth Gibbons (ex-Portishead)...I presume, i de la que tot seguir podeu gaudir en una versió en directe i en el vídeo que us esmentava.

- WEYES BLOOD. Do You Need My Love?. Front Row Seat To Earth (2016).

Something I Learned Today (Hüsker Dü)

Bob Mould 1:

Continuant amb la iniciativa de fa tres anys de dedicar un seguit de post a la trajectòria d’un artista de projectes diversos, com ha estat el cas de Ry Cooder, Steve Winwood i Paul Weller, aquest quatrimestre el dedicarem a Bob Mould.

Es tracta d’un compositor, cantant i guitarrista de Nova York que, traslladat a Minneapolis, Minnesota, a finals dels anys 70, amb un altre cantautor i bateria, Grant Hart, i el baixista Greg Norton, va formar els HÜSKER DÜ -el nom (sense dièresi, afegida per ells simplement per estètica) d’un joc de sobretaula dels anys 50 que, en danès i noruec, significa “T’en recordes?”-,  un trio de hardcore-punk el modest èxit comercial del qual va ser inversament proporcional a la influència que van tenir sobre grups posteriors de rock alternatiu americà, del que els podem considerar pioners, ben coneguts pels seguidors habituals del blog com Pixies, Nirvana o Dinosaur Jr. Un estil caracteritzat per unes estructures melòdiques properes al pop, interpretades amb unes veus molt cridaneres, guitarres distorsionades i tempos molt accelerats, amb composicions breus, com si d’anar per feina amb la intenció de passar-s’ho bé a l’escenari es tractés.

I si d’anar per feina parlem, en els seus sis anys d’existència van gravar més de mitja dotzena de LP, dos d’ells dobles, dels que, a aquells que no els coneixeu, us recomano Zen Arcade (1984), la seva obra més icònica, i Candy Apple Grey (1986), sorprenentment editat per una discogràfica multinacional que, tot s’ha de dir, els va permetre mantenir la independència creativa.

Una creativitat truncada per desavinences internes, incrementades per les addiccions a les drogues i l’alcohol, i el suïcidi del seu mànager, David Savoy, que van acabar amb la banda, un membre de la qual, Norton, es va dedicar a negocis de restauració, mentre els altres decidien continuar per camins separats, amb sort diversa, Hart al davant de Nova Mob i en solitari, amb poca fortuna, fins a la seva mort el 2017, víctima d’un càncer de ronyó als 56 anys, i Mould amb una interessant carrera que revisarem en tres futures CdD.

La que avui enceta la sèrie la he triat del Zen Arcade, el doble LP esmentat, amb 25 tracks, 23 d’ells enregistrats a la primera toma, per el que van necessitar poc més de 40 hores, de les que, amb unes altres tantes de producció, en va resultar un disc que, si bé infravalorat en el seu moment, ha esdevingut referencial dintre del seu estil. Un estil aparentment limitat al que Mould i Hart van imprimir un impuls enorme, al trencar les regles experimentant amb guitarres acústiques, pianos i cintes invertides, i no només en l’aspecte sònic sinó també literari, al tractar-se d’un àlbum gairebé conceptual, amb el relat d’un jove que fuig de casa dels pares per buscar-se la vida als carrers, es droga, coneix una noia que acaba morint de sobredosi...un disc que reflexiona sobre la família, les drogues, l’amistat, la fama i la mort, amb unes tècniques mai vistes en el hardcore, inaugurant així un nou concepte, el post-hardcore.

Un disc claustrofòbic i expansiu, eufòric i melancòlic, violent i sensible alhora, que desafia l’oient tant com a altres artistes amb temes destacats de cada compositor, tant del guitarrista, com Something I Learned Today, Broken Home, Broken Home o Chartered Trips, com del bateria, com What’s Going On, Standing By The Sea, Pink Turns To Blue o Turn On The News, o acreditats al trio, com els instrumentals Hare Krsna (no és cap error tipogràfic, escrit sense “i”) i Reoccurring Dreams, la espectacular oda avantguardista amb pinzellades free-jazz de gairebé catorze minuts que tanca la quarta cara del vinil.

Un inusual doble àlbum, transcendental a la història de l’underground americà, del que he triat com a CdD l’esmentada Something I Learned Today, una rabiosa composició que podeu escoltar tot seguit en la seva versió original i en dos directes, un de la època de la seva publicació i un altre de més recent, amb el nostre protagonista, tot "genio y figura", en solitari. 

- HÜSKER DÜ. Something I Learned Today. Zen Arcade (1984).