Waving Past Nirvana (Wives)

La casualitat de  que quatre músics de Queens, Nova York, (el cantant i guitarrista Jay Beach, el guitarra solista Andrew Bailey, el baixista Alex Crawford i el bateria Adam Sachs) coincidissin en el temps (en el que cada un dels seus projectes estiguessin eventualment en pausa) i el lloc (uns estudis de gravació lliures de cap compromís durant uns dies), va donar com a fruit un grup, WIVES, que va debutar, ara fa un any, amb un disc genial.

Una banda amb un estil musical poc definit, que ve a ser un compendi de múltiples influències de la seva ciutat, des de The Velvet Underground a The Strokes, passant pels Ramones o Sonic Youth, així com, i sobretot, de The Pixies, de la no tan llunyana Boston, Massachusetts, com veieu, totes en la estela del punk i el garage-rock alternatius.

Un estil del que, amb aquest So Removed (2019), els podem considerar la darrera i més actual versió. Un àlbum gravat de manera artesanal, el que allí en diuen DIY (Do It Yourself), en el que les guitarres distorsionades i dissonants envonten elaborades melodies que, en la veu del líder, amb tendència al recitat, expressen l'ansietat i la por existencial pròpies dels temps que corren i que entronquen amb el llinatge del rock intel·ligent i mordaç d'alguns dels grups esmentats.

Un disc amb 11 tracks dels que m’agraden especialment The 20 Teens, Servants, Why Is Life, Workin’ i la CdD, li inicial Waving Past Nirvana, la millor carta de presentació d’un primer treball amb el que aquests (o hauríem de dir aquestes?) “Vídues” han deixat el llistó tan alt que convida a pensar que el projecte tindrà continuïtat i a seguir-lo amb expectativa.

- WIVES. Waving Past Nirvana. So Removed (2019).

Honey Child What Can I Do? (Isobel Campbell & Mark Lanegan)

L'estranya parella (La bella i la bèstia) -2: 
El segon dels quatres previstos és el que, veritablement, dona nom a aquesta sèrie de post sobre la insòlita col·laboració de ISOBEL CAMPBELL i MARK LANEGAN, una (estranya) parella tan allunyada musicalment -ell, “la bèstia”, amb uns orígens en el lloc més salvatge del rock, com podeu recordar del capítol anterior (vegeu aquí) i ella en l’indie pop malenconiós- com personalment, amb una biografia conflictiva que inclou des d'empresonaments a greus addicions en el cas del rude i turmentant americà contra una educació musical de conservatori i una estricta instrucció de tradició europea en la sensible i intel·ligent escocesa, “la bella”, amb l'improbable resultat d'un pop enverinat que rememora duets tan seductors com els formats per Serge Gainsbourg i Jane Birkin (vegeu aquí) o Lee Hazlewood i Nancy Sinatra, això sí, amb els papers canviats.

Amb això vull dir que en aquest cas és la qui a Belle & Sebastian (vegeu aquí) assumia tasques d'acompanyament al violoncel, i rarament al piano i vocal, després d'uns inicis amb The Gentle Waves, amb qui va publicar dos àlbums i en solitari, amb un parell més, Amorino (2003) i Milkwhite Sheets (2006), refusa el paper de musa per prendre el comandament del projecte, composant la majoria de les peces, que arranja i produeix a l'estudi, el veritable espai de confort de Campbell, per afegir després, i a distància, al seu xiuxiueig angelical la polsegosa veu de baríton de Lanegan, del que en resulta un maridatge agredolç que va donar lloc a tres LP que suposen un recorregut per diversos gèneres de música americana com el folk, el country, el gospel o el blues.

Tres discos, Ballad Of The Broken Seas (2006), Sunday At Devil Dirt (2008) i Hawk (2010), en els que es perceben dues personalitats tan distants que, com diu el tòpic, s'atreuen, potser perquè, en el fons, son dos romàntics incurables, la presentació del primer, i probablement millor, dels quals va començar tan malament, concretament un any després de la seva publicació, quan ell estava completant un dels molts períodes de rehabilitació a que ha estat sotmès, com va acabar, el 2013, per esgotament emocional de la de Glasgow.

Un període en el que Lanegan no ha parat de editar material divers, com comentava al primer post, mentre Campbell s'ho prenia amb més calma, fins fa uns mesos que tots dos, ella amb There Is No Other (2020) i ell amb Straight Songs Of Sorrow (2020), motius dels dos següents post de la sèrie, han assolit, si més no per a mi, el sostre artístic de les seves respectives carreres.

Com a CdD he triat un tema de l'esmentat ...Broken Seas, una obra de la que, a més a més de la CdD, Honey Child What Can I Do?, potser la més pop del disc,  en destacaria tracks com l'inicial Deu Ibi Est, amb una increïble tornada en llatí, The False Husband, l'homònima Ballad Of The Broken Seas, Revolver (la única composada per Lanegan), Ramblin' Man, una versió de Hank Williams i The Circus Is Leaving Town, el tema final fet a la seva mida, en el que, de la confessió d'un pletòric Lanegan, quan repeteix com un possés "M'hauries pogut fer creure que el sol es pon per l'est..." podem extreure la "moraleja" de que les aparences enganyen i que, per sobre de l'animal d'imponent presència, qui veritablement perillava en aquesta història no era, precisament, la fràgil i delicada flor. 

- ISOBEL CAMPBELL & MARK LANEGAN. Honey Child What Can I Do? Ballad Of The Broken Seas (2006).

One To Another (The Charlatans UK)

Si hagués de definir amb un sol adjectiu als protagonistes de la CdD d'avui no ho dubtaria gens, i seria el de "supervivents", qualificatiu que comprendreu els seguidors del blog que dediqueu uns minuts a llegir el post.

Em refereixo a THE CHARLATANS, un quintet format el 1989 a Birmingham, United Kingdom (UK) -que va haver de canviar de nom, afegint-li el patronímic UK, per diferenciar-se d'un grup californià dels anys 60 amb el mateix nom- liderat pel baixista Martin Blunt, el teclista Rob Collins i el bateria Jon Brookes, als que, després d'alguns canvis, s'incorporaria el guitarrista Mark Collins (sense cap parentiu amb el teclista) i el cantant, i fet i fet frontman del grup, Tim Burgess, qui, per cert, fa poques setmanes ha publicat un nou disc en solitari, I Love The New Sky (2020).

Tot i què en els seus inicis, coincidint amb la època de furor de The Stone Roses i The Happy Mondays, se'ls va associar al so "Madchester", el seu estil bevia del rock psicodèlic, especialment definit per l'orgue Hammond de Rob Collins i la secció rítmica Blunt-Brookes, fussionat amb el rhythm & blues, el soul i el garage-rock, tot i què, ens els tretze àlbums que han publicat des del 1990 al 2017, han incorporat alguns tocs de country, de reggae i, seguint l'estela del pop britànic, el dance i el techno underground.

Una carrera de fons que ha posat a cada un al seu lloc en la que la banda va haver de superar problemes derivats d'una depressió de Blunt, una condemna d'uns mesos de presó de Rob Collins per la seva participació, sembla que involuntària, en un atracament i, el pitjor, la mort d'aquest en un accident de circulació mentre estaven gravant el seu cinquè disc, Tellin' Stories (1996). 
Un àlbum que van acabar amb la col·laboració de Martin Duffy, teclista de Primal Scream, definitivament substituït per Tony Rogers, i que ha estat, juntament amb el seminal Some Friendly (1990) i l'homònim The Charlatans (1995), dels més reeixits d'una discografia que es perllonga fins a l'actualitat, des del 2013 en format quartet, degut a la mort, amb 44 anys, de Brookes, el bateria, víctima d'un tumor cerebral que se li havia detectat el 2010. Arribat a aquest punt suposo que estareu d'acord amb mi que no és agosarat qualificar a The Charlatans UK com uns autèntics supervivents d'una escena en la que, des d'una posició discreta i superant tota mena d'adversitats, s'han mantingut dignament durant trenta anys.

Com a CdD he triat un tema de Tellin' Stories, el gravat en les pitjors condicions emocionals però amb millor resultat comercial de la seva carrera. Un àlbum farcit de hits com With No Shoes, North Country Boy, la mateixa Tellin' Stories, How High o l'escollida, l'aclaparadora One To Another, un dels singles més coneguts de la seva discografia i que, a dia d'avui, no desentonaria en cap pista de ball com cal.

- THE CHARLATANS UK. One To Another. Tellin' Stories (1996).

Candle In The Wind (Elton John)

Aquesta nit estava prevista l’actuació de Sir ELTON JOHN al Palau Sant Jordi de Barcelona, en el marc de la gira mundial de comiat de la seva carrera que, amb motiu de la Covid-19, ha estat ajornada per al mes d’Octubre del 2021.

Confiem que aleshores la pandèmia hagi estat controlada i el concert pugui tenir lloc i, així, els afortunats (en el doble sentit de la paraula, donat el preu de les entrades) espectadors gaudeixin dels greatest-hits d’una discografia incommensurable, de la que en destacaria tres àlbums, els meus preferits.

Els seguidors fidels del blog recordareu els dos post anteriors per les respectives CdD, la homònima MadmanAcross The Water (1971) i Rocket Man (Honky Château, 1972), així que avui tancarem la trilogia amb el que, per a molts, és el seu millor disc.

Una obra creada en un període especialment prolífic –recordem que portava publicats sis discos en cinc anys- que va donar per a un doble LP amb 18 tracks, els texts  de les quals, escrits per Bernie Taupin en tres setmanes, va musicar John en només 72 hores i van ser gravades tanmateix en el breu període de 15 dies al Castell d’Hérouville, el mateix on va enregistrar l’esmentat Honky Château i el següent Don’t Shoot Me, I’m Only The Piano Player (1974).

Un disc que s’inspira en la nostàlgia de Taupin pel cinema de la seva infantesa, titulat Goodbye Yellow Brick Road (1974), en al·lusió al “camí de maons grocs” que condueixen a la Ciutat Maragda, a la pel·lícula El Mag d’Oz (Ian Fleming, 1939), protagonitzada per Judy Garland, la primera que recordava haver vist, amb lletres senzilles que descriuen el desig de tornar a un estil de vida més simple i que, en la veu del cantant, t’arriben directament al cor.

Un doble àlbum en l’edició original en vinil, iniciat amb dos temes concatenats, Funeral For A Friend/Love Lies Bleeding, que conformen un melodramàtic exercici de rock progessiu de 11 minuts, del que en el seu moment se’n van editar singles com Bennie And The Jets, l’homònima GYBR i Saturday Night’s Alright For Fighting que van representar l’apoteosi comercial dels seus autors però del que a mi me n’agradava especialment un altre que, amb el temps, com es veurà, va adquirir un significat especial, Candle In The Wind, la CdD d’avui.

Una cançó aparentment dedicada a la malaurada actriu Marilyn Monroe, a la que Taupin al·ludeix pel seu nom de pila a la primera frase, “Goodbye Norma Jean...” però que l’escriptor fa extensiva a qualsevol jove famós l’existència del qual es veu truncada a la flor de la vida de tal forma que la mort prematura el fa immortal, per la qual cosa es podria aplicar a artistes con James Dean o Montgomery Clift o cantants con Jim Morrison, de The Doors, el títol de la qual s’inspira en una expressió que va escoltar en un homenatge a un altre mite, Janis Joplin.

Una composició editada el 1973 que va cobrar una segona vida el dia 6 de setembre de 1997 en el que, a proposta de la família reial britànica, amb Brad Branson, el propietari de Virgin, com a mitjancer, va interpretar a l’enterrament de la seva amiga Diana Spencer,  Princesa de Gal·les, la popular Lady Di, a la que va conèixer l’any 1981 al Castell de Windsor, poc abans de casar-se amb el Príncep Carles, a la festa del vintè aniversari del seu futur cunyat, i recentment implicat en l’escàndol Jeffrey Epstein, el Príncep Andreu, Duc de York.

Una cançó que, adaptada i rebatejada com a Goodbye England’s Rose i tornada a gravar amb el productor George Martin, va batre tots els records de vendes fins a convertir-se en el segon single més venut de la història, després de l’inabastable White Chritsmas de Bing Crosby.

Un tema que -això sí, en la versió original, ja que la dedicada a la seva estimada “Rosa d’Anglaterra” no l’ha tornat a interpretar mai més des d’aquell dia a l’Abadia de Westminster (i que recordarem al segon vídeo d’avui)- confiem pugui sonar d’aquí un any al Sant Jordi, a la interrompuda gira de comiat anomenada com aquest imprescindible disc, substituint el mot Goodbye pel més definitiu de Farewell Yellow Brick Road.

-          ELTON JOHN. Candle In The Wind. Goodbye Yellow Brick Road (1973).

Seventeen (Sharon Van Etten)

La cantautora de New Jersey SHARON VAN ETTEN, de tornada de la Middle Tennessee State University on va ampliar els seus estudis, es va traslladar a Brooklyn, NY, on Kyp Malone, de TV On The Radio, la va empènyer a una carrera musical en la que ha publicat mitja dotzena d'àlbums.

Una discografia iniciada amb el semiacúsitic Because I Was In Love (2009), al que va seguir, ja en format banda, Epic (2010) i un tercer, Tramp (2012), en el que, amb la participació de coneguts del blog com els germans Aaron -productor del disc- i Bryce Dessner, de The National i Zach Condon, de Beirut, i altres com Matt Barrick, de The Walkmen, i Jenn Wasner, de Wye Oak, va obtenir un reconeixement que es va mantenir en el següent, Are We There (2014).

Malauradament, els seus seguidors hem hagut d'esperar cinc anys, amb la excepció de l'EP I Don't Want To Let You Down (2015), per veure editat nou material. Un temps que la protagonista d'avui va dedicar a fer d'actriu a sèries de TV com The OA o Twin Peaks, a composar bandes sonores, a estudiar psicologia...ah! i, després de trencar amb la seva parella durant deu anys i formar-ne una altra amb el seu bateria, i actual mànager, Zeke Hutchins, ser mare.

Cinc anys de silenci discogràfic que han valgut la pena donat el resultat, Remind Me Tomorrow (2019), l'àlbum més madur que hagi gravat, fruit de les experiències acumulades durant aquest període, amb una bona part, per què no dir-ho?, de caos, com bé transmet la fotografia de la portada. Un disc en el que han tingut un pes essencial John Congleton, el famós productor de dones que els seguidors de la CdD coneixeu prou bé, com Angel Olsen o "Annie" Clark (aka St. Vincent), i el multiinstrumentista Jamie Stewart, de  Xiu Xiu, que han incorporat sintetitzadors i loops de bateria a una obra dominada fins aleshores per les guitarres.

Un disc de 10 tracks de les que m'agraden especialment la inicial I Told You Everything, No One's Easy To Love, Jupiter 4, per sobre d'altres com Malibu o Stay (una declaració d'amor al seu fill Denver), amb clares influències d'una altra amiga nostra, Lana Del Rey, i del que, a l'hora de triar-ne una com a CdD d'avui, no hi ha cap dubte, donat que la seqüenciada en el número sis és, probablement, el tema més pop que hagi composat mai.

Em refereixo a Seventeen (disset), una evocació nostàlgica de la seva adolescència en la que reflexiona sobre com anem creixent i canviant fins a trobar el nostre lloc al món en forma de crescendo a l'estil...ejem! de The E. Street Band, que us deixarà sense alè i del que en podeu gaudir en el videoclip, una oda a Nova York, dirigit per Maureen Towery i en un directe al Festival de Glastonbury de l'any passat.

- SHARON VAN ETTEN. Seventeen. Remind Me Tomorrow (2019).

< />

Stay (Mark Lanegan)

L’estranya parella (La bella i la bèstia) -1:

La confluència de dos artistes d’estils tan allunyats semblava tan improbable que he decidit anomenar la sèrie d’aquest quatrimestre com la famosa obra, The Odd Couple (Neil Simon, 1965), portada al cinema (Gene Saks, 1968) amb Jack Lemmon i Walter Matthau com a protagonistes i a teatres d’arreu del mon, i concretament a casa nostra, amb el títol de “L’estranya parella”, amb els entranyables Joan Pera i Paco Morán.

Una atípica parella -formada pel bregat cantautor americà MARK LANEGAN i la escocesa ISOBEL CAMPBELL, cantant i violoncel·lista que va formar part inicialment i sempre a l’ombra de l’indiscutible Stuart Murdoch, dels meus estimats Belle & Sebastian- que entre el 2006 i el 2010 va donar com a fruit tres interessants àlbums que repassarem en el següent post sobre aquests a qui molts del seus fans es refereixen com “la bella i la bèstia”.

Una col·laboració a l’acabar la qual vaig perdre la pista de la de Glasgow fins fa uns mesos en que va publicar probablement el seu millor treball, There Is No Other (2020), poques setmanes abans de que ho fes Lanegan amb Straight Songs Of Sorrow (2020), el darrer d’una dilatada discografia que intentaré resumir tot seguit.

Una carrera iniciada al seu estat natal de Washington, superant alguns problemes amb la llei per culpa d’unes addicions que el perseguiran tota la vida, liderant el grup de grunge amb tocs psicodèlics Screaming Trees, amb els que, jugant en una categoria inferior a bandes que dominaven la escena a Seattle com Nirvana, Pearl Jam, Soundgarden o Alice In Chains, va publicar set LP’s, dels que en destacaria el sisè, Sweet Oblivion (1992),  al temps que iniciava una carrera en solitari que ha compaginat amb múltiples projectes, a més a més del que ens ocupa amb la Campbell, com l’efímera “superbanda” Mad Season, Queens Of The Stone Age (QOTSA), The Twilight Singers i The Gutter Twins (tots dos amb un altre vell conegut del blog, Greg Dulli, de The Afghan Wigs) o Soulsavers i col·laboracions diverses amb artistes com UNKLE, Slash (de Guns N’ Roses), Warpaint, Massive Attack, Moby, Neko Case (de The New Pornographers), Duke Garwood o Josh Homme (el líder dels QOTSA).

Tornant a la seva carrera com a solista, que ja va per als 30 anys, ha publicat una dotzena d’àlbums, dels que, per sobre del seu debut, The Winding Sheet (1990), en el que el van acompanyar ni més ni menys que Kurt Cobain i Krist Novoselic (de Nirvana), en destacaria el segon, Whiskey For The Holy Ghost (1994), Scraps At Midnight (1998), I’ll Take Care Of You (1999), un disc de versions de temes d’artistes diversos com Tim Hardin, Eddie Floyd i Booker T. Jones o del seu admirat Jeffrey Lee Pierce (el líder de The Gun Club); Field Songs (2001), Bubblegum (2004), en el que, entre altres, hi van participar el seu amic Josh Homme i Nick Oliveri (també QOTSA), Greg Dulli, PJ Harvey, Izzy Stradlin i Duff McKagan (de Guns N’ Roses) i Wendy Rae Fowler, la seva ex, acreditats com The Mark Lanegan Band; Blues Funeral (2012) i el darrer, l’esmentat Straight Songs Of Sorrow, al que dedicarem el quart post.

Una prolífica carrera marcada pel blues dels seus amors, al que ha incorporat elements del folk, el rock alternatiu i la electrònica, amb la seva envejable veu de tenor en primer pla i de la que he de triar dues CdD, per als post números 1 i 4, previstos per a les properes setmanes. I començarem per un disc que, tot i poder-se considerar inferior a d'altres abans esmentats, té un significat especial per a mi, pel fet de ser aquell amb el que el vaig conèixer. Em refereixo al també esmentat Scraps At Midnight, el tercer de la seva discografia en solitari, gravat al Rancho de la Luna, en ple desert californià de Joshua Tree i co-produït amb el seu col·laborador habitual, Mike Johnson, conegut també per ser el baixista que va substituir a Lou Barlow als Dinosaur Jr. el líder dels quals, J. Mascis, contribueix per cert en un tema interpretant el piano. 

Un àlbum terapèutic en el que Lanegan, a l'alta d'un centre de rehabilitació del que en va sortir reforçat, (si em permeteu el tòpic) exorcisa els seus dimonis, que no son pocs, amb texts al voltant de la pèrdua, el pecat i la redempció, en dotze tracks que interpreta amb una passió que, per moments, evoca mites com John Cale, Tom Waits o Nick Cave, dels que en destacaria l'inicial, Hospital Roll Call, Hotel, Whells, la coda final de més de vuit minuts, Because Of This, i la CdD, Stay, una commovedora balada en la que un amant abandonat suplica poder romandre al costat del seu objecte de desig, i no és tan el que diu sinó la entrega amb la que ho fa, com podeu comprovar a la tornada:

          Down like the rain, down like the rain

          Comin' down like the rain comin' down

          Oh I wanna be there by your side

          'Cause this feels like dyin', babe

          Let me stay around , let me stay around.

 - MARK LANEGAN. Stay. Scraps At Midnight (1998).

Hey Jude (The Beatles)

A l'hora de triar la Cançó del Divendres (CdD) d'avui, data en la que aquest blog compleix 10 anys, no ho he dubtat gens, l'elecció ha estat fàcil, es tracta del primer disc que em vaig comprar...o, més ben dit, em van regalar els pares, pel Nadal del 1968, juntament amb un  "tocadiscos", monoaural, com era habitual a l'època, fetitxe a la meva adolescència i que m'acompanyaria fins que, ara sí, em vaig poder permetre  un equip hi-fi amb el meu segon sou de MIR.

Un single, el primer editat pel flamant segell Apple Records, gravat durant les sessions de The Beatles (1968), conegut popularment com The White Album, tot i què sense cap previsió d'incloure'l en el doble LP, amb Revolution, un tema de John Lennon a la cara B i un de Paul McCartney a la A, la CdD, Hey Jude.

Una composició anomenada inicialment Hey Jules, nom que Macca, per la seva millor sonoritat, va decidir canviar per Jude, amb la intenció de consolar a Julian, el nen de cinc anys fill de John Lennon i Cynthia Powell que acabaven de divorciar-se amb motiu de la nova relació del primer amb Yoko Ono. Una intencionalitat que no va quedar clara en el seu moment, fins al punt que el narcisista beatle es pensava que anava dedicada a ell mentre el destinatari trigaria un quart de segle a descobrir l'estima que llavors l'encara amic del seu pare sentia per ell.

Una cançó inusualment llarga per a la època, amb la dificultat que això representava per a la seva difusió a les emissores de radio, que es va convertir en el single més reeixit dels fab four i un dels més venuts de la història. Un tema de 07'11", gravat als Trident Studios, que ja disposaven d'un equip de vuit pistes, contra les quatre habituals dels d'EMI (posteriorment coneguts com Abbey Road), dividit en dues parts ben diferenciades, una primera, de tres minuts, en la que la versàtil veu de McCartney, recolzada inicialment en el piano, al que es van afegint els altres instruments, amb una estructura convencional vers-tornada, al final de cada qual repeteix un breu "Na-na-na-na", fins a la quarta, en que canvia a una coda en la que la resta de la banda, acompanyada d'una orquestra de 36 membres, dirigida pel productor George Martin, repeteix a mode de mantra l'èpic "Na-na-na-na...Hey Jude" durant quatre minuts fins acabar en un efecte fade out (fos final).

Com els seguidors del blog haureu pogut comprovar per les CdD que l’han precedit en aquests deu anys, no la considero ni molt menys entre les millors de la discografia de The Beatles però les circumstàncies la van fer, per a mi, quelcom especial, ja es diu que “la primera vegada (en aquest cas el primer disc) mai no s’oblida”.

Som-hi doncs amb vídeo de Michael Lindsay-Hogg, amb un protagonistes als que es veu ben poc motivats...

          Hey Jude, don't make it bad
          Take a sad song and make it better
          Remember to let her into your heart
          Then you can start to make it better...

...fins al moment de la coda, quan som convidats a sumar-nos als cors i tot cobra vida:

          Na-na-na-na...Hey Jude.

 - THE BEATLES. Hey Jude (1968).