Flowers In The Rain (The Move)

 

A mitjans dels anys 60 del s. XX es va produir un "moviment" de cinc músics de diversos grups de Birmingham, Anglaterra, per constituir-ne un de nou, al que, per aquest motiu, van anomenar THE MOVE.

Una banda que va comptar amb fins a quatre cantants alhora però indiscutiblement liderada pel compositor, guitarrista, i multiinstrumentista, Roy Wood, que va obtenir un gran ressò al Regne Unit, no només pel seu talent musical sinó per les tempestuoses actuacions en directe, amb una imatge gansteril i esquerpa, influenciada pel seu controvertit manager, Tony Secunda, qui els implicaria amb un ruïnós plet per difamació amb el primer ministre Harold Wilson a causa d'un acudit publicitari francament morbós en el que el mostraven nu i enllitat amb la seva secretària. 

El cas és que, durant el seu lustre d'existència, amb un imaginatiu estil proper al pop psicodèlic amb l'afegit d'efectes sonors i elements de la música clàssica, van publicar més d'una dotzena de singles molt reeixits, tot i que sense arribar al mercat americà ni formar part, per tant , de la coneguda "british invasion", fenomen que no es va donar amb els quatre àlbums editats, Move (1968), Shazam (1970), Looking On (1970) i Message From The Country (1971), en els dos darrer ja amb un altre mite, Jeff Lynne, a les seves files.

Un personatge que aportaria a la formació uns ambiciosos arranjaments barrocs i experimentals amb els que, barrejant imprevisiblement pop, rock, folk, jazz i influències clàssiques, acabarien amb la dissolució de la banda per donar-ne lloc a una altra de molt més reeixida, la coneguda Electric Light Orchestra, coneguda per l'acrònim ELO, de la que, així mateix, al poc marxaria Wood per continuar la carrera artística amb el grup Wizzard i en solitari.

La CdD d'avui és un dels seus temes més coneguts de l'homònim LP de debut, produït per Denny Cordell, amb 13 tracks, tres d'elles versions, com Hey Grandma, dels californians Moby Grape (de qui aviat en parlarem al blog, el que no em comprometo respecte a la ELO) i deu de Wood, com Yellow Rainbow, Walk Upon The Water, The Girl Outside, Fire Brigade i l'escollida, Flowers In The Rain.

Seqüenciada en sisè lloc, els royalties de la qual, per una ordre judicial encara vigent i a conseqüència de l'esmentat plet, segueixen destinats a un seguit d'organitzacions benèfiques, és una composició senzilla i colorista  de la que en destacaria els arranjaments de diversos instruments de vent com clarinets, corns, trompes i oboè per part de Tony Visconti, el productor assistent, amb una introducció amb efectes de pluja, amb una lletra onírica basada en un conte de fades, amb la veu de Carl Wayne, el cantant principal, i una irresistible tornada que fa:

          I’m just sitting watching flowers in the rain

          Feel the power of the rain

          Making the garden grow

          I’m just sitting watching flowers in the rain...       

- THE MOVE. Flowers In The Rain. Move (1968).

Semi-Charmed Life (Third Eye Blind)

Amb un nom que al·ludeix al concepte metafísic del "Tercer ull invisible", en referència a "L'ull de la ment", els THIRD EYE BLIND son una banda de rock alternatiu de San Francisco, Califòrnia, creada a principis dels anys 90 per un duo de compositors, el cantant i guitarra rítmica Stephan Jenkins i el guitarra solista Kevin Cadogan, que es va donar a conèixer amb un disc homònim que va resultar un dels més reeixits debuts de la història de la música popular.

Un àlbum el reconeixement, i les vendes, del qual van resultar bastant inferiors en el següent, Blue (1999), moment en el que Cadogan va abandonar de mala manera el grup al temps que s'iniciava un seguit de canvis en la formació, amb Jenkins i el bateria Brad Hargreaves com a únics membres fundacionals, mantenint l'activitat fins a l'actualitat, amb set LP publicats, tot i que amb llargs intervals, el darrer d'ells el més que notable Our Bande Apart (2021).

Amb una caràtula obra de la fotògrafa Christine Alicino en la que apareix la model Shandra Boatwright, un estil a cavall del grunge (o, en base a unes melodies més immediates i unes veus més nítides, post-grunge, si s'accepta la etiqueta) i el power-pop i amb unes lletres de temàtica existencialista, Third Eye Blind (1997), co-produït per Eric Valentine i el mateix Jenkins,  en la seva gairebé hora de durada, conté 14 tracks en les que aquest darrer, Llicenciat en Filologia Anglesa per la Universitat de Berkeley, tracta aspectes com l'angoixa a Losing A Whole Year o Graduate; el trencament de relacions a How's It Going To Be; el suïcidi, a Jumper (Saltador), sobre un adolescent que es tira des d'un pont, o les addiccions, a la CdD, Semi-Charmed Life.

Un tema de Jenkins, del que Cadogan en va reclamar part de l'autoria, composat uns anys abans de la creació de la banda, que inclou un riff de guitarra del raper de Chicago Herman Anthony Chunn, a qui el visionari cantant va adquirir els drets per 10.000$, en el que, amb una cadència hip-hop i una tornada ("Do-do-do, do-do-do-do...") inspirada en el mític Walk On The Wild Side de Lou Reed, tracta de l'addició a la metamfetamina, això sí, amb una subtilesa, i una rapidesa quan pronuncia “Doin' crystal meth will lift you up until you break” (Fer metamfetamina de cristall t'aixecarà fins que et trenquis) que va superar tots el filtres de la censura, potser també gràcies al reeixit vídeo enregistrat per Jamie Morgan als carrers de San Francisco.

- THIRD EYE BLIND. Semi-Charmed Life. Third Eye Blind (1997).

 

It's All Over Now, Baby Blue (Bob Dylan/Them)

 

Dylan Covers-10:

La cançó de BOB DYLAN, la interpretació de la qual pel cantautor compararem amb la d'un altre "conegut" del blog, és la que tanca Bringing It All Back Home (1965), l'aclamat disc de transició amb el que, precisament (vegeu aquí), vàrem iniciar aquesta secció anomenada Dylan Covers.

Es tracta  de la coneguda It's All Over Now, Baby Blue, enregistrada amb una minsa instrumentació, reduïda a la seva guitarra acústica i harmònica i al baix de William E, Lee, i amb un títol inspirat en un tema, Baby Blue, del pioner del rock'n'roll Gene Vincent, consta d'una melodia ombrívola i una tornada devastadora en la que, amb unes lletres inspirades en poetes simbolistes del s. XIX com Rimbaud, s'acomiada enigmàticament (norma de la casa) d'un personatge sobre el que s'ha especulat com amb pocs altres.

Majoritàriament s'identifica Baby Blue com a una amalgama de gent de la seva òrbita social, i no exclusivament la seva amiga Joan Baez, tot i que entre ells hi podríem incloure al públic més fidel del moviment de la cançó protesta del que l'autor s'estava allunyant o, fins i tot, a si mateix com a intèrpret acústic.

Quatre versos que reflecteixen la seva desesperació, tot i que en el darrer d'ells sembla entreveure's un bri d'esperança quan diu: "Deixa enrere les teves pedres...oblida't dels morts que has deixat...fes un altre partit, torna a començar", en els quals només la tornada final,  Yes, and it's all over now, baby blue ("I ara tot s'ha acabat, baby blue"), roman inalterable.

Un tema que ha estat interpretat per moltíssims músics, la majoria grans admiradors de l'autor, com The Byrds (aquí) o Grateful Dead (aquí), però dels que cal destacar-ne la que en van fer els THEM, la banda aleshores liderada per un personatge encara més malcarat, VAN MORRISON, qui la segueix interpretant com a solista fins a l'actualitat (i aquí), en el seu segon disc, Them Again (1966). Un enregistrament amb algun subtil canvi de lletra (per ex. Oblidat dels "deutes" en lloc dels "morts"...) al que el productor, Tommy Scott, va incorporar un distintiu riff de blues i el piano del teclista del grup, Peter Bardens, amb un resultat que ha estat, així mateix, adaptat per diversos artistes posteriors.

-BOB DYLAN/THEM (VAN MORRISON). It's All Over Now, Baby Blue. Bringing It All Back Home (1965)/Them Again (1966).

Mahashmashana (Father John Misty)

 

A la llista de músics de rock que han substituït les baquetes pel micro, entre els quals es compten Phil Collins, bateria de Genesis fins que va assumir el lloc de Peter Gabriel, com a preludi d'una popular carrera solista; Bobby Gillespie, acompanyant dels germans Jim i William Reid a The Jesus and Mary Chain abans de formar Primal Scream o Dave Grohl, qui marcava amb contundència el ritme a Nirvana i ara lidera com a cantant i guitarrista els reeixits Foo Fighters, n'hi afegirem avui un altre més, tot i que la trajectòria no és superposable.

I és que Josh Tillman va compatibilitzar el seu treball a la bateria en bandes minoritàries com Saxon Shore amb la publicació, de la mà del seu amic Damien Jurado i amb el nom artístic de J. Tillman, d'alguns àlbums amb un estil folk intimista i una mica tristoi dels que en podrien destacar Vacilando Territory Blues i Year In The Kingdom (tots dos el 2009), quan ja formava part dels molt més coneguts Fleet Foxes, amb qui va enregistrar el segon LP dels de Seattle, Helplessness Blues (2011).

Una formació que el de Maryland abandonaria de seguida per iniciar, amb un altre nom l'origen del qual desconec, FATHER JOHN MISTY, un canvi de domicili, ara al bohemi barri de Laurel Canyon de Los Angeles i, sobretot, d'estil, ara més proper a l’indie-rock i amb un lirisme especialment satíric, una segona i més reeixida etapa en la qual, mentre lluita contra diversos trastorns psicològics i addiccions, porta publicats mitja dotzena de discos més, dels que us en destacaria I Love You, Honeybear (2015), God's Favorite Customer (2018) o el recent Mahashmashana (2024), a més a més de col·laborar com a productor o compositor amb dives com Beyoncé, Lady Gaga o, la meva preferida, Lana del Rey.

Com a CdD he triat el tema homònim del seu sisè i darrer àlbum, el nom del qual, Mahāśmaśāna (महाश्मशान), que en sànscrit significa "Gran crematori", està inspirat en la novel·la Memorial, de Bruce Wagner (2006). Un àlbum co-produït per Tillman i Drew Erickson, amb un altre amic, Jonathan Wilco, com a productor executiu, en el que conviuen estils com el folk, el rock psicodèlic i el pop de cambra amb arranjaments rics i expansius que embolcallen la seva expressiva veu, per a l'enregistrament del qual ha comptat amb una trentena de músics, entre instrumentistes i veus.

I el resultat, presentat amb una caràtula de Joe Roberts, en realitat un simple gargot amb una taca accidental de tinta vermella, han estat vuit llargues tracks, gairebé totes per sobre dels cinc minuts, del que en resulta una durada de 50, amb temàtica al voltant de l'existencialisme, el pas del temps i la salut mental, de les que en destacaria algunes com She Cleans Up, inspirada en la Punk Rock Loser de Viagra Boys i, en conseqüència, co-acreditada amb els membres d'aquesta banda sueca; Screamland, en la que intervé Alan Sparhawk, de Low, a la guitarra; Mental Health o la esmentada Mahashmashana.

Una epopeia malenconiosa, amb una producció "spectoriana" i en crescendo de més de nou minuts de durada, en la que, a base de metàfores, convida els oients a reflexionar sobre la transitorietat de la vida i la importància de trobar-li un significat.

- FATHER JOHN MISTY. Mahashmashana. Mahashmashana (2024).

Everyday People (Sly & The Family Stone)

 

MN(I)O-16:

Al post d'avui, el setzè dedicat a la música negra dels anys 60 i 70 del s. XX que tant m'entusiasma, parlarem de tot un personatge.

Nascut a Texas i resident a San Francisco, Califòrnia, com a Sylvester Stewart i artísticament conegut com Sly Stone, de la unió de la banda Sly & The Stoners, que liderava com a compositor, productor, cantant i multiinstrumentista, amb Freddie & The Stone Souls, la del seu germà Freddie, guitarrista, en va sortir una de les més singulars del moment, SLY & THE FAMILY STONE.

I ho va ser per dos motius que val la pena ressaltar, el primer, de caràcter sociopolític, la integració a la mateixa formació d'homes i dones blancs i negres, com la trompetista Cynthia Robinson, cosa gens comú a l'època i el contingut polític de les seves lletres, ben allunyat del flower-power de nombroses bandes de la zona de la Badia. I el segon, estrictament musical, la irresistible combinació de soul i funk amb el blues, el pop, el rock psicodèlic i el jazz, amb unes excitants actuacions (com podeu comprovar, si disposeu de 20 minuts, aquí) que seduirien al públic contemporani internacional i, atenció!, exercirien una gran influència en el hip-hop, el soul urbà i, fins i tot el jazz fusió de dècades posteriors.

Un grup que va tocar el cim amb el seu quart LP, Stand! (1969), amb un seguit de contrapartides com la surrealista exigència de la organització Black Panthers d'acomiadar els músics blancs, o una altra  que tan sovint acompanya la fama, una creixent addicció del líder a la cocaïna, amb un deteriorament de les relacions entre els membres que comportaria l'abandó de la secció rítmica, primer del bateria Gregg Errico i, posteriorment, de Larry Graham, el baixista fonamental en el so de la banda, gràcies a una tècnica exclusiva coneguda com slap, de manera que, a partir del següent àlbum, el també notable There's A Riot Goin' On (1971), les coses van anar de mal en pitjor i, després d'un parell de discos menors, l'any 1975 la formació, amb la reputació sota mínims, es va dissoldre, continuant Sly Stone en solitari, utilitzant el nom de la banda o el seu propi, o col·laborant amb altres músics amics com George Clinton, de Parliament/Funkadelic, Maurice White, de Earth, Wind & Fire, o Bobby Womack, entre estada i estada en centres de desintoxicació i mentre anava caient en l'oblit.

Com a CdD he triat un tema de l'icònic Stand!, un àlbum escrit i produït per Sly Stone, amb una formació que, a més a més dels músics abans esmentats, inclou sa germana Rose als teclats, Jerry Martin al saxo i les veus del grup de gòspel Little Sister (en el que figura una altra germana, la Vet), en el que tracta problemes socials, literàriament amb una actitud tan francament idealista com extremadament vital en l'aspecte musical en les seves vuit tracks, de les que en destacaria l'homònima que crida a aixecar-nos (Dempeus!), I Want To Take You Higher, Sing A Simple Song i la CdD, és clar, Everyday People, un mig tempo allunyat del funky psicodèlic que predomina en el disc en el que la banda suplica per la pau i la igualtat entre grups socials, una autèntica oda a la tolerància.

- SLY & THE FAMILY STONE. Everyday People. Stand! (1969).

Spoonman (Soundgarden)

 

Com a CdD d'avui n'he triat una d'un disc contemporani del de la setmana passada però, com podeu comprovar, d'un estil radicalment diferent, el grunge. Un moviment derivat del rock alternatiu sorgit a Seattle, Washington, que fusiona el punk-rock amb el heavy metal i que, durant la seva efímera existència, va comptar amb bandes tan reeixides com Nirvana, Pearl Jam, Alice In Chains o els protagonistes d'aquest post, SOUNDGARDEN.

Un grup creat pel compositor principal, cantant i guitarra rítmica (inicialment bateria) Chris Cornell i el baixista Hiro Yamamoto, als que s'hi afegirien un guitarra solista, Kim Thavil, que aportaria un so distintiu al grup, i, amb la intenció d'alliberar el vocalista, el bateria Matt Cameron, un lloc ocupat enmig, en un curt període, per Scott Sundquist.

Després d'un parell d'EP que recopilarien amb el títol de Screaming Life/Fopp (1990), aconseguiren una popularitat creixent amb els seus àlbums, Ultramega OK (1988), Louder Than Love (1989), a partir del qual Yamamoto deixaria el seu lloc breument a Jason Everman i, definitivament, a Ben Shepherd, i Badmotorfinger (1991), l'èxit del qual es va veure minvat per l'eclosió dels Nirvana però que, a la fi beneficiaria tot el moviment i prepararia el camí per a Superknown (1994), el cim de la seva carrera.

I va ser perquè, en l'enregistrament del següent, Down On The Upside (1996), quan el fenomen grunge començava a decaure, les diferències entre Thavil i Cornell, potser aquest una mica gelós dels característics solos de guitarra del primer, van acabar amb la dissolució  del quartet i donant lloc a un seguit de projectes amb més o menys fortuna. Així, Cornell va alternar discos en solitari amb una nova banda, Audioslave (amb tres exmembres de Rage Againts The Machine com el guitarrista Tom Morello), Cameron es va incorporar a Pearl Jam, Thavil va col·laborar amb "coneguts" del blog com Krist Novoselic (de Nirvana) o Dave Grohl (de Nirvana i, posteriorment de Foo Fighters) mentre Shepherd ho feia amb Mark Lanegan.

Curiosament, després d'haver-ho negat en diverses ocasions, més d'una dècada després, el 2010, es va produir una reagrupació de la que en va sortir un altre LP, King Animal (2012) i diverses actuacions que van finalitzar l'any 2017 amb el suïcidi de Cornell, penjant-se al bany de l'habitació de l'hotel on s'allotjava.

Superunknown, l'obra que els consagraria, és un disc llarg, que sobrepassa els 70 minuts, amb 16 tracks de temàtica ombrívola i opressiva al voltant de les drogues, la depressió i el suïcidi però que, als clàssics riffs de guitarra, hi incorpora elements psicodèlics i arranjaments més detallats que amplien la paleta sonora i els apropen al pop més comercial.

Al seguidors del blog que no disposeu de prou temps per escoltar tot l'àlbum, us en recomano un tast de quatre temes, escrits pel prodigiós cantant, com son Fell On Black Days, The Day I Tried To Live o Black Hole Sun, el més conegut de la seva discografia (vegeu aquí), però no el meu preferit, mèrit que recau en Spoonman, composat inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula Singles (Cameron Crowe, 1992) i inspirat en un músic de carrer anomenat Artis The Spoonman que interpretava amb un repertori de culleres (spoons).

-SOUNDGARDEN. Spoonman. Superunknown (1994).

Nadadora (Family)

El passat mes d'octubre es va publicar el llibre Un soplo en el corazón. El misterio de Family (Ed. Efe Eme, 2024), en el que l'escriptor César Prieto Álvarez relata la gestació d'un disc considerat una obra mestra de la història de la música pop espanyola.

Amb un títol semblant al de la pel·lícula Le souffle au coeur (Louis Malle, 1973), Un soplo en el corazón (1993) va ser l'únic disc del duo donostiarra FAMILY, integrat per Javier Aramburu (veu, guitarra i sintetitzadors) i Iñaki Gametxogoikoetxea (baix i sintetitzadors), molts dels temes del qual havien aparegut abans en un parell de maquetes en format cassette, quan s'anomenaven El Joven Lagarto, ja que amb la seminal formació La Insídia, amb la que van començar 10 anys abans, no van arribar a enregistrar res.

Un àlbum, produït per Rodrigo Silva Ramos i els mateixos Family, per al que van comptar amb el suport de Fangoria, el grup d'Alaska i Nacho Canut, propietari dels Estudios Vulcano, on el van gravar, que va rebre una aclamació universal de la crítica però del qual no en van fer gens de promoció, distribuint una sola foto, sense concedir cap entrevista i que van interpretar en molt poques actuacions abans de dissoldre's i desaparèixer dels focus per a sempre més, retornant Aramburu, l'autor de la mítica caràtula, a la seva feina de dissenyador gràfic, amb la que ha obtingut una gran reputació, el que no va fer més alimentar el misteri al que al·ludeix el llibre.

Un disc d'una sensibilitat exquisida en base a unes lletres, barreja de malenconia, neguit i solitud, amb un pessic d'alegria, que aporta aquesta sensació de brisa que "bufa al cor" i una música atemporal que recull influències de la guitarra de Johnny Marr (The Smiths), del baix de Peter Hook (Joy Division, New Order) i de la elegància que caracteritza els Pet Shop Boys, que va enlluernar tota una generació i va donar lloc a un denominat Donosti Sound, de la existència del qual en tinc els meus dubtes.

Una obra irrepetible, reeditada, sense remasteritzar, diverses vegades, la influència de la qual en músics posteriors ha estat immensa, fins al punt que se li han dedicat discos d'homenatge en dues ocasions, els anys 2003 i 2014, en els que l'han versionat grups com La Buena Vida, Chucho, La Casa Azul, Nosötrash, els mateixos Fangoria o Los Planetas, esdevenint encara ara, més de 30 anys després de la seva publicació, una fita del pop espanyol. 

Us he de confessar que he tingut moltes dificultats a l'hora d'escollir-ne un, i només un, dels catorze breus i concisos temes, a quin amb més gran poder d'evocació a l'hora d'expressar amb sinceritat els sentiments dels autors. Podien haver estat qualsevol d'ells, com La noche inventada, Como un aviador, Viaje a los sueños polares, Yo te perdí una tarde de abril, Dame estrellas o limones...però, en compliment del maleït compromís, m'he quedat amb el seqüenciat en segon lloc, Nadadora, potser perquè és en un dels que més s'aprecien les influències que he esmentat uns paràgrafs abans.

- FAMILY. Nadadora. Un soplo en el corazón (1993).