DAN PERALBO I EL COMBOI és un quartet integrat per tres amics de Torelló, el
carismàtic frontmanDan Peralbo, cantant i guitarrista, Pol
Villegas al baix, Aleix "Jimmy" Vilarrasa a la bateria i
el barceloní Albert Rams, vell conegut del blog per projectes com
Loud Whispers, MiNE!o Falciots Ninja, aquí com a
guitarrista i segona veu.
Autodefinits com un grup
"com els d'antes", el seu power-pop, al que, fent gala del seu
humor, anomenen "porc-rock" (per allò de venir d'Osona) a alguns els
evoca referents com els americans The Strokes o els britànics The
Libertines, el que podeu comprovar escoltant el seu EP Miris com t'ho
miris (2022), produït pel mateix Rams, amb sis tracks farcits d'unes guitarres tan
desvergonyides com desacomplexades i provocadores les lletres, de les que n'és una
mostra la CdD, l'agredolça Quin panorama.
Els que no heu tingut ocasió
d'assistir a cap dels seus frenètics concerts, sigui en sales o en festivals
com el Cruïlla Barcelona o el Mercat de Música Viva de Vic (MMVV), en teniu una
altra oportunitat demà passat, diumenge dia 25, a l'escenari Moll de la
Fusta-Llobregat, a Barcelona, en el programa de les festes de la Mercè.
- DAN PERALBO I EL COMBOI. Quin
panorama. Miris com t'ho miris (2022).
Dels cinc fills del Dr. Isaac i Gertrude (Trudy) Taylor, la cantant d’òpera per influència de la qual es van dedicar
tots al mon de la música, només el segon va obtenir popularitat.
Ens
referim a JAMES TAYLOR, nascut a Boston, Massachusetts però criat des dels
tres anys a Carolina del Nord, on el seu pare exercia de degà de la Facultat de
Medicina a Chapel Hill, qui, a més a més de reconegut guitarrista per la seva
tècnica en l’estil "fingerpickin", va esdevenir un dels
cantautors més emblemàtics d’una generació, a principis dels anys 70, de la que
van formar part Joni Mitchell i Carole King (vegeu aquí la CdD
passat) i altres com Carly Simon, la seva primera esposa, John Denver
o Jackson Brown.
Un
artista la carrera en solitari del qual va començar amb un disc homònim, James
Taylor (1968), gravat a Londres i editat per Apple Records,
propietat de The Beatles, amb la implicació de George Harrison i
el mateix Paul McCartney, qui hi interpreta el baix, que no va obtenir
cap reconeixement però que va donar un tomb amb la tornada als USA, acompanyat
del seu descobridor i productor Peter Asher, ex-membre de Peter &
Gordon, amb Sweet Baby James (1970), una vegada superades una greu
depressió, una dependència de la heroïna i un greu accident de moto que van
precisar sengles ingressos hospitalaris.
Un
disc amb el que va aconseguir un èxit sensacional en base a la seva música
tranquil·la i discreta, a les antípodes de la dominant a la tumultuosa dècada
anterior, amb traces de folk, country, blues, soul i soft-rock
i amb lletres introspectives i autobiogràfiques en les que reflexiona sobre els
seus problemes afectius.
Un
àlbum en el que destaquen temes com Country Road, amb la mateixa Carole
King al piano, o l’homònima Sweet Baby James, però, per sobre de tots,
el seu primer hit i CdD d’avui, Fire And Rain, en la que repassa
diversos moments de la seva vida, des del suïcidi en un hospital psiquiàtric de
la seva amiga Suzanne Schnerr, als seus problemes addictius o els inicis
en el mon de la industria musical.
Una reconeguda obra que va tenir
continuïtat en la següent, Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971),
en gran part per incloure un cover d’un tema aliè, una constant al llarg de la
seva carrera, l’arxifamosa You’ve Got A Friend, de la esmentada Carole
King, que, tal com us vaig avançar el divendres passat, he afegit com a "bonus
track" per tal de que les pugueu comparar, i no cal que us presenti la pianista, oi?
Dos
LP sensacionals a partir dels quals el seu èxit va minvar en proporció a la
demora en les successives dotzena i mitja de publicacions, amb intervals sovint
d’entre quatre i sis anys, però que li han permès una popularitat duradora fins
al present, en base a discos de versions, de gravacions en directe i, sobretot,
d’interminables gires arreu del mon, com la prevista per al pròxim dimarts dia 20 al Palau de la
Música Catalana de Barcelona.
- JAMES TAYLOR. Fire And Rain.
Sweet Baby James (1970)/You've Got A Friend. Mud Slide Slim And The Blue Horizon (1971).
Li va costar a CAROLE KING
triomfar en la seva carrera en solitari, i això que, en companyia del seu
primer marit, Gerry Goffin, autor de les lletres, s'havia consagrat com
una de les millors compositores dels anys 60, amb multitud de hits
interpretats per altres artistes, dels que, per no abrumar-vos,
en destacaré dos, Will You Love Me Tomorrow, per The
Shirelles (vegeu aquí) , i (You Make Me Feel) A Natural Woman,
per Aretha Franklin (aquí).
Una època en la que va establir amistat amb
icones com Paul Simon i Neil Sedaka, qui li va dedicar la cèlebre
Oh! Carol (i aquí), que va finalitzar amb el divorci i trasllat a Los
Angeles, Califòrnia, on es va instal·lar al cèlebre barri de Laurel Canyon,
on va conèixer dos personatges fonamentals en el seu esdevenir, Joni Mitchell i James Taylor, qui obtindria un gran èxit amb un altre
tema de la novaiorquesa, You've Got A Friend.
I va ser que, després d'un
discret debut amb Writer (1970), amb l'acompanyament d'aquests, va tocar
el cel al segon intent amb Tapestry (1971), un dels discos més
transcendentals de la dècada, al marcar el camí per a tota una generació
de cantautores amb compromís social.
Un descomunal èxit per part
de la crítica i comercial, que va tenir continuïtat en el següent, Music
(1971), però que, progressivament, va anar perdent pistonada en la dotzena
d'àlbums posteriors fins que, el 1983, va anar a viure a Idaho per dedicar-se a
lluitar a favor del medi ambient i posposar la publicació de nou material per
períodes de fins a quatre i sis anys, sense recuperar mai el prestigi
pretèrit.
Com a CdD he triat un dels
temes de l'esmentat Tapestry, un disc en el que la cantautora,
acompanyada del seu piano i amb la subtil producció de Lou Adler, obté
un resultat tan íntim i casolà com insinua la portada, del que en destaquen
temes com l'inicial I Feel The Earth Move, So Far Away i la escollida, It's
Too Late, un clàssic en tota la regla sobre el final d'una relació,
coescrita amb una desconeguda Toni Stern, que acabava de trencar amb
James Taylor, en el que el piano comparteix el protagonisme a la guitarra
acústica, tocada precisament per aquest, deixant espai al saxòfon de Curtis
Amy.
Un LP -que, amb el pas del temps, em vaig adonar que tenien moltes de les meves amigues- en el que l'autora es
reivindica regravant els tres temes abans esmentats amb els que van triomfar
altres, el tercer dels quals us afegeixo avui com a "bonus track"
i, ja us aviso, la setmana que ve compararem.
- CAROLE KING. It's
Too Late/You've Got A Friend. Tapestry (1971).
El post d'avui commemora el
dotzè aniversari del blog i, com és habitual, està dedicat a THE BEATLES.
Concretament al seu tercer LP, en el que, deixant de banda les dispars
influències dels precedents, conté exclusivament composicions pròpies, totes
acreditades al tàndem Lennon-McCartney però composades majoritàriament
pel primer, concretament 10 de les 13 que el conformen.
Un àlbum amb dues cares ben
diferenciades en el format vinil original, una A amb set temes destinats a
formar part de la banda sonora de la pel·lícula del mateix nom, A Hard Day's
Night (Richard Lester, 1964), i una altra amb els sis que no hi van
entrar. Un film -ideat per l'americana United Artists Records com a
excusa per publicar el disc en el seu catàleg- sense gaire interès a excepció
de la manera en que captura l'ambient del Londres del moment, així com el
frenesí d'una incipient "beatlemania".
Un LP que va representar un
punt d'inflexió en la carrera dels fab four, considerat per molts com el
millor de la seva primera època, que conté hits com l'homònim A
Hard Day's Night, amb el seu mític acord inicial (vegeu aquí), que l'enceta
(Lennon-McCartney) o Can't Buy My Love (McCartney), del que he triat com
a CdD un balada composada per aquest, And I Love Her, suposadament però
no confirmat per l'autor, referida a la seva parella del moment, l'actriu Jane
Asher.
Un tema en el que,
musicalment, destaca la utilització d'instruments majoritàriament acústics com
la guitarra clàssica de George Harrison, qui va aportar el conegut riff
inicial, i la percussió de Ringo Starr, qui va substituir la
bateria pels bongos, que va esdevenir una de les grans balades que tan
agradaria a "Macca" colocar a cada disc, a la que el mateix
John Lennon va qualificar com "la seva primera Yesterday".
- THE BEATLES. And I Love
Her. A Hard Day's Night (1964).
Com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), avui parlarem de la
formació original al voltant de Jerry García, el
guitarra solista amant del folk i del bluegrass
de Palo Alto, Califòrnia, que va liderar durant 30 anys els mítics GRATEFUL
DEAD.
Un grup que va patir
nombrosos canvis però del que val la pena recordar els que inicialment
completaven músics de perfils diversos com el guitarrista rítmic,
cantant principal i coautor Bob Weir, amant del jazz; el teclista i harmonicista Ron "Pigper" McKernan, fanàtic del blues;
el baixista Phil Lesh, amb estudis de música
clàssica, i el bateria amb formació jazzística Bill Kreutzmann.
Una formació de la que
n'havia de resultar un so eclèctic basat en el rock, el folk, el bluegrass,
el country o el jazz, la característica principal, però, va ser
les seves llargues improvisacions (jams) en concerts
multitudinaris, des del districte de Haight-Ashbury de San Francisco, on
s'havien traslladat a viure en comuna, en els que participaven altres
bandes de la zona de la badia, epicentre de la cultura hippie de la
època, i conegudes del blog com Jefferson Airplane, Janis Joplin, Santana o Country Joe & The Fish, en els que
s'aprofitava per experimentar amb drogues com LSD, aleshores encara no
declarada il·legal (acid-test), amb els quals The Dead, com també
se'ls coneix, van esdevenir la més fidel comunitat de fans de la història,
anomenats "Deadheads", que els seguiria allí on anessin a actuar.
Uns desenvolupaments
psicodèlics difícils de traslladar a les gravacions a l'estudi però
perfectament documentades en àlbums enregistrats en directe com Live/Dead
(1969) o el triple LP Europe'72 (1972), -box que conservo "como oro en paño" des de fa 50 anys!- el darrer en el que va
participar "Pigpen", mort a conseqüència d'una hepatitis
alcohòlica als 27 anys, que encetaria un seguit de canvis de membres fins a la
seva dissolució, el 1995, en que, amb 53 anys i amb una diabetis
descontrolada per la seva addicció a l'heroïna, va morir Jerry García, (a qui podeu escoltar en aquest link) oficialment per una cardiopatia, mentre estava ingressat en una clínica de
desintoxicació.
De les gairebé dues dotzenes
de gravacions, moltes d'elles separades per llargs intervals, en destacaria la
cinquena i sisena de la seva discografia, Workingman's Dead i American
Beauty, totes dues del 1970. Unes obres en les que tornen a la música
d'arrels americana, el blues i el folk-country-rock,
amb profusió d'instruments acústics com la mandolina o la pedal steel guitar
amb l'afegit d'unes textures elèctriques que li aporten una perspectiva
contemporània amb influències de Bob Dylan i de Crosby,
Stills & Nash, de la segona de les quals, gravada amb la col·laboració
de Mickey Hart (el fill del mànager Lenny Hart que els acabaria
estafant) a la percussió i Howard Wales com a teclista
addicional, he triat la CdD d'avui.
Un disc que, a diferència de
l'anterior, composat majoritàriament per García i el lletrista Robert
Hunter, va contar amb la participació de la resta de membres en temes
memorables com Box Of Rain (Lesh), Sugar Magnolia (Weir), Friend
Of The Devil i un parell més (García) o el que el tanca, Truckin,
una melodia de rock basada en un blues/boogie acreditat a tots
els membres, que esdevindria un autèntic himne generacional i del que
us convido gaudir tot seguit en la versió en directe de l'esmentat tour europeu del 72.
Que el nom no us porti a
engany, GARCIA PEOPLES és una banda de nois de trenta anys de New
Jersey, formada inicialment pels guitarristes i cantants Tom
Malach i Danny Arakaki, el bateria Cesar Arakaki i el
baixista Derek Spaldo qui assumiria la tasca de
multiinstrumentista amb la incorporació del nou baixista, Andy Cush, i
el cincuentón teclista Pat Gubler, amb una carrera artística a les seves
espatlles amb el nom de P.G. Six.
Un sextet que ha publicat
cinc àlbums d'estudi en quatre anys -en el tercer dels quals, One Step
Behind (2019), es desmarquen del format cançó convencional per oferir només
dos tracks amb llargs desenvolupaments instrumentals en el seus 40
minuts-, caracteritzats per l'entrecreuament de les guitarres en un seguit
d'estils que van de l'indie al post-punk i al psych-rock,
amb afegits de dub, jazz (no en va en pare de Tom és el
conegut saxofonista Bob Malach), i el folk-country d'aires
pastorals, al que contribueix alguna que altra slide-guitar en
segon pla, el que mostra la diversa sensibilitat compositiva dels membres, cada
un dels quals interpreta les lletres que ha escrit, sovint amb temàtica al
voltant de les dificultats de la vida a les grans ciutats.
Com a CdD he triat un tema
del darrer disc, Dodging Dues (2022), del que cal destacar el fantàstic
treball del productor, Matt Sweeney qui, a més a més dels cors, aporta
la guitarra en un parell de les set tracks, totes de poc més
de quatre minuts excepte la cinquena, Here We Are, que supera
els vuits, i de les que en destacaria la mena de suite en tres moviments que,
després de la inicial False Company, formen Cold Dice, Tough Freaky
i Stray Cats, de les que en podreu gaudir com a "bonus tracks", a continuació de la seleccionada com a tema de la setmana, de les que m'he decidit per la segona.
Unes composicions que
segurament es permetran allargar en directe, amb improvisacions a mode de jam,
que ens evocaran, tot i què de lluny, una mítica banda californiana dels anys
70, liderada precisament per un descendent de gallecs, un tal Jerry García,
de qui en parlarem a la CdD que ve.
-GARCIA
PEOPLE. Tough Freaky. Dodging Dues (2022).
Jeffrey Scott "Scottie"
Moorhead, amb el cognom del seu pare adoptiu,
als vuit anys d'edat va conèixer el biològic, el també cantautor Tim
Buckley, amb qui parlaria una sola vegada, i amb la mort del qual per
sobredosi d'heroïna als 28 anys, va decidir adoptar el del progenitor i
així va passar a la posteritat pel seu talent fora de sèrie com a JEFF
BUCKLEY.
Posseïdor d'una veu
privilegiada amb la que, interpretant versions d'artistes a qui admirava com Nina
Simone, Bob Dylan, Van Morrison, The Smiths o, com es
veurà, Leonard Cohen, va captivar el públic dels garitos del Greenwich
Village de New York, on s'havia traslladat el 1990 des de la seva Califòrnia
natal, el que li va permetre grava el seu primer (i únic) LP, Grace
(1994).
Una exquisida barreja de blues,
jazz i pop fora de context en un moment en el que el grunge
dominava l'escena musical, amb el que va obtenir un tebi reconeixement que
es veuria espectacularment incrementat amb la seva prematura mort, amb 30 anys,
ofegat al riu Mississippi a l'alçada de Memphis, Tennessee, on havia
anat a gravar un segon disc que no veuria la llum.
Encara ara no se sap si el
capbussament, completament vestit i calçat, en una zona prohibida al bany,
va ser una imprudència o un acte voluntari d'un pacient recent diagnosticat de
trastorn bipolar, però en el seu cadàver, localitzat completament nu i
desfigurat cinc dies després no s'hi van trobar restes de drogues ni
alcohol.
Una mort que va acabar amb un
dels músics més prometedors de la seva generació, convertit gairebé un mite, i
tot per aquest únic i anacrònic disc menystingut quan es va publicar però que,
vist amb perspectiva, amb la seva puresa i equilibri va venir a
representar un contrapunt al desencís social del moment.
Un àlbum amb deu tracks,
set originals, de les en destacaria la inicial, Mojo Pin i la següent,
l'homònima Grace, ambdues amb el guitarrista i amic Gary Lucas
com a coautor i la CdD, Last Goodbye, amb uns magnífics arranjaments de
corda de Karl Berger que ens evoca als seus admirats Led Zeppelin
-de qui el seu padrastre, per cert, li va regalar Physical Graffiti
(1975), coincidint així amb mí en que el meu primer LP també va ser dels
britànics, en el meu cas el Led Zeppelin II (1969)- i tres covers,
una de les quals ha esdevingut històrica.
Com us avançava la setmana
passada, la reconstrucció, més que versió, que Jeff Buckley va fer de l’Hallelujah
de Leonard Cohen (vegeu aquí) esdevindria un clàssic, molt més coneguda que la original que
vàreu escoltar en aquest blog fa 7 dies i amb la que podeu comparar
avui, a veure si creieu que n'hi havia per tant.
- JEFF BUCKLEY. Last
Goodbye/Hallelujah. Grace (1994).
