Com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), avui parlarem de la
formació original al voltant de Jerry García, el
guitarra solista amant del folk i del bluegrass
de Palo Alto, Califòrnia, que va liderar durant 30 anys els mítics GRATEFUL
DEAD.
Un grup que va patir
nombrosos canvis però del que val la pena recordar els que inicialment
completaven músics de perfils diversos com el guitarrista rítmic,
cantant principal i coautor Bob Weir, amant del jazz; el teclista i harmonicista Ron "Pigper" McKernan, fanàtic del blues;
el baixista Phil Lesh, amb estudis de música
clàssica, i el bateria amb formació jazzística Bill Kreutzmann.
Una formació de la que
n'havia de resultar un so eclèctic basat en el rock, el folk, el bluegrass,
el country o el jazz, la característica principal, però, va ser
les seves llargues improvisacions (jams) en concerts
multitudinaris, des del districte de Haight-Ashbury de San Francisco, on
s'havien traslladat a viure en comuna, en els que participaven altres
bandes de la zona de la badia, epicentre de la cultura hippie de la
època, i conegudes del blog com Jefferson Airplane, Janis Joplin, Santana o Country Joe & The Fish, en els que
s'aprofitava per experimentar amb drogues com LSD, aleshores encara no
declarada il·legal (acid-test), amb els quals The Dead, com també
se'ls coneix, van esdevenir la més fidel comunitat de fans de la història,
anomenats "Deadheads", que els seguiria allí on anessin a actuar.
Uns desenvolupaments
psicodèlics difícils de traslladar a les gravacions a l'estudi però
perfectament documentades en àlbums enregistrats en directe com Live/Dead
(1969) o el triple LP Europe'72 (1972), -box que conservo "como oro en paño" des de fa 50 anys!- el darrer en el que va
participar "Pigpen", mort a conseqüència d'una hepatitis
alcohòlica als 27 anys, que encetaria un seguit de canvis de membres fins a la
seva dissolució, el 1995, en que, amb 53 anys i amb una diabetis
descontrolada per la seva addicció a l'heroïna, va morir Jerry García, (a qui podeu escoltar en aquest link) oficialment per una cardiopatia, mentre estava ingressat en una clínica de
desintoxicació.
De les gairebé dues dotzenes
de gravacions, moltes d'elles separades per llargs intervals, en destacaria la
cinquena i sisena de la seva discografia, Workingman's Dead i American
Beauty, totes dues del 1970. Unes obres en les que tornen a la música
d'arrels americana, el blues i el folk-country-rock,
amb profusió d'instruments acústics com la mandolina o la pedal steel guitar
amb l'afegit d'unes textures elèctriques que li aporten una perspectiva
contemporània amb influències de Bob Dylan i de Crosby,
Stills & Nash, de la segona de les quals, gravada amb la col·laboració
de Mickey Hart (el fill del mànager Lenny Hart que els acabaria
estafant) a la percussió i Howard Wales com a teclista
addicional, he triat la CdD d'avui.
Un disc que, a diferència de l'anterior, composat majoritàriament per García i el lletrista Robert Hunter, va contar amb la participació de la resta de membres en temes memorables com Box Of Rain (Lesh), Sugar Magnolia (Weir), Friend Of The Devil i un parell més (García) o el que el tanca, Truckin, una melodia de rock basada en un blues/boogie acreditat a tots els membres, que esdevindria un autèntic himne generacional i del que us convido gaudir tot seguit en la versió en directe de l'esmentat tour europeu del 72.
- GRATEFUL DEAD. Truckin. American Beauty (1970).
Es comunica als seguidors del blog que durant el mes d'agost no es publicarà la CdD.
ResponElimina