Truckin (Grateful Dead)

 

Com us avançava el divendres passat (vegeu aquí), avui parlarem de la formació original al voltant de Jerry García, el guitarra solista amant del folk i del bluegrass de Palo Alto, Califòrnia, que va liderar durant 30 anys els mítics GRATEFUL DEAD.

Un grup que va patir nombrosos canvis però del que val la pena recordar els que inicialment completaven músics de perfils diversos com el guitarrista rítmic, cantant principal i coautor Bob Weir, amant del jazz; el teclista i harmonicista Ron "Pigper" McKernan, fanàtic del blues; el baixista Phil Lesh, amb estudis de música clàssica, i el bateria amb formació jazzística Bill Kreutzmann.

Una formació de la que n'havia de resultar un so eclèctic basat en el rock, el folk, el bluegrass, el country o el jazz, la característica principal, però, va ser les seves llargues improvisacions (jams) en concerts multitudinaris, des del districte de Haight-Ashbury de San Francisco, on s'havien traslladat a viure en comuna, en els que participaven altres bandes de la zona de la badia, epicentre de la cultura hippie de la època, i conegudes del blog com Jefferson Airplane, Janis Joplin, Santana o Country Joe & The Fish, en els que s'aprofitava per experimentar amb drogues com LSD, aleshores encara no declarada il·legal (acid-test), amb els quals The Dead, com també se'ls coneix, van esdevenir la més fidel comunitat de fans de la història, anomenats "Deadheads", que els seguiria allí on anessin a actuar.

Uns desenvolupaments psicodèlics difícils de traslladar a les gravacions a l'estudi però perfectament documentades en àlbums enregistrats en directe com Live/Dead (1969) o el triple LP Europe'72 (1972), -box que conservo "como oro en paño" des de fa 50 anys!- el darrer en el que va participar "Pigpen", mort a conseqüència d'una hepatitis alcohòlica als 27 anys, que encetaria un seguit de canvis de membres fins a la seva dissolució, el 1995, en que, amb 53 anys i amb una diabetis descontrolada per la seva addicció a l'heroïna, va morir Jerry García, (a qui podeu escoltar en aquest link) oficialment per una cardiopatia, mentre estava ingressat en una clínica de desintoxicació.

De les gairebé dues dotzenes de gravacions, moltes d'elles separades per llargs intervals, en destacaria la cinquena i sisena de la seva discografia, Workingman's Dead i American Beauty, totes dues del 1970. Unes obres en les que tornen a la música d'arrels americana, el blues i el folk-country-rock, amb profusió d'instruments acústics com la mandolina o la pedal steel guitar amb l'afegit d'unes textures elèctriques que li aporten una perspectiva contemporània amb influències de Bob Dylan i de Crosby, Stills & Nash, de la segona de les quals, gravada amb la col·laboració de Mickey Hart (el fill del mànager Lenny Hart que els acabaria estafant) a la percussió i Howard Wales com a teclista addicional, he triat la CdD d'avui.

Un disc que, a diferència de l'anterior, composat majoritàriament per García i el lletrista Robert Hunter, va contar amb la participació de la resta de membres en temes memorables com Box Of Rain (Lesh), Sugar Magnolia (Weir), Friend Of The Devil i un parell més (García) o el que el tanca, Truckin, una melodia de rock basada en un blues/boogie acreditat a tots els membres, que esdevindria un autèntic himne generacional i del que us convido gaudir tot seguit en la versió en directe de l'esmentat tour europeu del 72. 

- GRATEFUL DEAD. Truckin. American Beauty (1970).