Mike Lubowitz, pianista de jazz nascut a Johannesburg, Sud Àfrica, i ferm contrari a l'apartheid, el 1961, amb 21 anys, va emigrar a Londres amb la intenció de guanyar-se la vida amb la música, el que va compaginar en els inicis amb la feina de professor i de crític musical, amb el pseudònim Manfred Manne, inspirat en el seu admirat bateria novaiorquès Shelly Manne, fins que va conèixer el percussionista, vibrafonista i teclista Mike Hugg, amb qui va formar un grup que, després de diversos noms, per suggeriment del seu productor, John Burgess, i a malgrat seu, va adoptar, retallant la "e", el de MANFRED MANN.
Una formació estabilitzada en
format quintet que pretenia fusionar el jazz amb l'incipient blues-rock
que donaria nom a la, prou coneguda pels seguidors del blog, "british
invasion", però que assoliria més èxit amb singles, ja sigui
originals com 5,4,3,2,1 (1964) (vegeu aquí), durant molt temps sintonia
del més famós programa musical de la TV del moment, Ready, Steady, Go! o
la CdD, amb versions d'altri, de les que en destacaria algunes de "grups de
noies" com Do Wah Diddy Diddy, originalment de The
Exciters o Sha La La, de The Shirelles; de Bob Dylan,
de qui n'interpretarien algunes com la inèdita If You Gotta Go Go
Now (1965), Just Like A Woman (1966) i l'aclamada (vegeu
aquí) Mighty Quinn (1968); de Randy Newman, The Band, The
Police o, amb els anys, del mateix Bruce Springsteen.
Un fet que provocaria tant
desconcert entre els seus fans, que no trobaven als LP -farcits de
temes experimentals amb predomini de saxos, flautes i vibràfons en detriment
d'unes guitarres elèctriques pràcticament absents- el pop que
havien escoltat als senzills, com frustració en els components, el
que comportaria canvis freqüents de personal, dels que en destacaria
el baixista i guitarrista Tom McGuinness, el saxofonista i flautista Mike
Vickers i els successius cantants Paul Jones i Mike d'Abo,
amb breus participacions de famosos com Jack Bruce (vegeu aquí) o Klaus
Voormann (aquí) i la dissolució de la banda el 1969, per donar lloc,
recuperant a Hugg, que havia plegat el 1965, a la efímera Manfred
Mann Chapter Three (jazz experimental) i a una Manfred
Mann's Earth Band (jazz-rock progressiu) que, amb daltabaixos,
ha mantingut actiu el virtuós arrangista i investigador incansable des del 1970
a l'actualitat però que no son motiu d'aquest post.
La CdD, diguem,-ho ja, és un tema, publicat com a single el 1966, composat pel cantautor americà Mark Barkan, autor d'èxits d'altres grups com The Archies o The Monkees, en el que Jones, amb un acompanyament de guitarra acústica i flauta, canta sobre una noia molt atractiva, amb uns cabells que brillen com el sol i uns ulls que il·luminen el cel que, quan camina amb un cenyit vestit carmesí, ho fa amb l'elegància d'un "bonic flamenc".
- MANFRED MANN. Pretty Flamingo (1966).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada