Podríem dir que la banda OVLOV
és un projecte familiar al voltant del cantautor i guitarrista Steve Hartlett que,
després d'alguns canvis, s'ha estabilitzat amb la incorporació dels seus
germans Theo a la bateria i Jon al baix i l'amic Morgan Luzzi
a la guitarra.
Precedit d'un parell d'EP,
van debutar amb l'LP Am (2013), seguit de Tru (2018), amb un
estil hereu del millor noise-pop-rock dels 90 que ens evoca coneguts del
blog com Dinosaur Jr, Built To Spill o, fins i tot, The Lemonheads, amb la característica alternança de guitarres saturades
amb pedals fuzz amb melodies malenconioses, que han anat polint en el
tercer àlbum, Buds (2021), el més pop i accessible dels publicats fins
ara, tots ells amb la producció de Michael John Thomas III.
Un disc en el que els de
Connecticut han contat amb la col·laboració de les veus addicionals de Jordin
Blakely, Alex Gehring i Erin McGrath i, excepcionalment,
en el tema Cheer Up, Chihiro!, del seu pare, Ted, al saxo, amb un
resultat proper a l’emo-pop que espero que us agradi tant com a mi, del
que, si he de criticar alguna cosa, seria la seva curta durada.
Vuit tracks en poc més
de 25 minuts, dels que en destacaria algunes com la inicial Baby Shea, Land
Of Steve-O, Moron Pt.2 o la CdD d'avui, Eat More, una composició
tranquil·la, gairebé anodina, en la que sembla
no passar res en els primers dos minuts i mig a partir dels quals es desencadena
una veritable tempesta elèctrica, amb la veu de Gehring de fons, que us
deixarà sense alè.
Un tema que podeu escoltar en
la versió original de l'àlbum, al que he afegit, com a bonus-tack, Where's
My Dini?, de l'esmentat Am, per a que els hi veieu les cares.
- OVLOV. Eat More. Buds (2020).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada