Una carrera de la que
en destacaria el seminal debut, Field Music (2005), una obra
que podríem qualificar com art-rock que inclou una varietat de subgèneres
com el soft, el prog o el post-rock, farcida d'harmonies vocals
que en podem evocar a coneguts del blog com The Beach Boys,
Fleetwood Mac, XTC, The New Pornographers o, fins i tot, TheBeatles, embolcallades en preciosos arranjaments que incorporen cordes
(violins, violoncel) i vents (saxòfon), que em va convertir en fan seu des de
que vaig escoltar el tema que l'enceta, If Only The Moon Were Up (vegeu
aquí).
Una devoció que he renovat fa
uns mesos amb la publicació del darrer disc, Flat White Moon (2021), en
el que mantenen aquest atreviment que els fa tan addictius per als seus fans,
als que convido a unir-vos-hi. Us aviso que ni aquest ni cap dels anteriors
treballs dels de Sunderland son fàcils d'assimilar i el seu gaudi requerirà més
d'una escolta però, quan hi entreu, ja us ho dic, no els podreu deixar.
Hi trobareu temes
sensacionals com Orion From The Street, Do Me A Favour, When You Last heard
From Linda o la CdD, No Pressure, en la que una dura entrada de baix
d'aire funky, amb el suport de la bateria, precedeix la veu de David, a
la que s'aniran sumant guitarra i teclats, qui fa un dur al·legat contra la
classe dirigent britànica, concretament el Tory Party, representant
l'opinió d'una bona part de la societat del nord-est d'Anglaterra d'on
provenen.
- FIELD MUSIC. No Pressure. Flat White Moon (2021).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada