Covers 13:
Demà passat, 30 de maig, se
celebra el "Dia Mundial de l'Esclerosi Múltiple", la malaltia
neurodegenerativa que acabaria amb la carrera artística de VICTORIA WILLIAMS.
La cantautora de veu particular que, paradoxalment, després de dos LP, Happy Come Home (1987) i Swing The Statue! (1990), farcits de precioses composicions inspirades en la natura i els fets quotidians, obtindria notorietat a partir del disc Sweet Relief: A Benefit for Victoria Williams (1993) que, amb la intenció de recaptar fons per ajudar-la a pagar, a falta d'assegurança, les despeses mèdiques, van gravar un seguit d'artistes, molts d'ells coneguts del blog com Pearl Jam, Lou Reed, Evan Dando (de The Lemonheads), The Waterboys, Giant Sand i, esclar, The Jayhawks -qui, per cert, han posposat al 12 de juliol, a la Sala Barts, el concert previst per anit a l'Apolo, de Barcelona, que ja havien ajornat fa un any amb motiu de la pandèmia Covid-19- amb l'ex membre dels quals, Mark Olson, va ser uns anys parella sentimental, i artística, amb el nom de The Original Harmony Ridge Creekdippers; i altres que encara no tenen post a la CdD com Soul Asylum o Lucinda Williams.
Un àlbum de tribut que va
donar lloc a la creació de la Sweet Relief Musicians Fund -que un temps
després editaria un segon disc per ajudar a un altre músic amb problemes, el
malaurat Vic Chesnutt, amb qui tinc pendent una CdD- i que va suposar
tal popularitat a la nostra heroïna d'avui que li va proporcionar prou recursos
per gravar el tercer i més reeixit de la seva carrera, Loose
(1994), seguit del directe This Moment: In Toronto With The Loose Band
(1995) i, ja plenament afectada per la malaltia, Musings Of A Creek Dipper
(1998), Water To Drink (2000) i Sings Some Ol' Songs (2002), un
disc de versions de clàssics com Somewhere Over The Rainbow, Moon River, As
Time Goes By o My Funny Valentine, a partir del qual va anar
desapareixent de l'escena, tot i què amb esporàdiques aparicions amb la banda
californiana The Thriftstore Allstars o amb un altre conegut nostre, M.Ward, fins a la retirada definitiva després d'una gira desencisadora, molt
limitada físicament, com es va poder comprovar al nostre país l'any 2009.
Com a CdD he triat del tema
de l'esmentat Loose, un viatge per la història de la música americana,
produït per Paul Cox, amb moments per al pop-rock, el folk,
el country, el blues o el jazz, amb la participació en
format duet de valuoses amistats, a qui s'havia guanyat pel seu afable
caràcter, com Dave Pirner, de Soul Asylum; Mike Mills i Peter
Buck, de REM; Van Dyke Parks, Rose Stone, la germana
del líder de Sly & The Family Stone; Gary Louris i l'esmentat
Mark Olson -els dos Jayhawks que l'any següent li dedicarien la preciosa Miss
Williams' Guitar al Tomorrow The Green Grass (1995) (vegeu aquí)- i
la Tower Of Power Horn Section.
Setze tracks en
exactament 60 minuts, gairebé tots composats per la de Louisiana, dels que
m'agraden especialment You R Loved, Harry Went To Heaven, When
We Sing Together, interpretat amb el seu futur segon cònjuge; My Ally,
amb Dave Pirner; les curioses versions del Nature' Way de Randy
California, dels Spirit, també acompanyada de Pirner, i del What
A Wonderful World, popularitzada per Louis Armstrong, i la CdD.
Em refereixo a la meravellosa
Crazy Mary, en la que relata el cas real d'una dona, mentalment
desequilibrada, que rebutjava pujar a qualsevol vehicle motor, la vida de la
qual va acabar quan un automòbil se'n va sortir de la via i es va encastar
contra la seva barraca, una dramàtica escena, accentuada per la veu, diguem-ne,
una mica estrident de l'autora i la esmentada secció de vents que l'acompanya.
Un tema que, curiosament, van
gravar i popularitzar els Pearl Jam en el disc de tribut que hem mencionat a
l'inici i que també he afegit al post.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada